La revista degana en valencià

Entrevista a Mons. Enric Benavent, nou arquebisbe de València

20/01/2023

«És un papa que està obrint noves perspectives»

«Com a bisbe, jo he de ser un element de comunió»

«Sí, torne a casa, però d’una manera nova»

Entrar al Palau Arquebisbal no és un fet habitual. I mira que passem vegades per la porta. Jo, però, hi entrava perquè tenia concertada una entrevista amb Enric Benavent. Ell havia trencat una tradició de tres segles: per primera vegada, s’havia parlat valencià en l’acte de nomenament del nou arquebisbe. I ha despertat una gran expectació, fins i tot en sectors no creients. Després de seure al seu despatx, en la distància curta, el nou arquebisbe sembla una persona bona, que escolta, que medita i després et contesta la pregunta. Les seus mans semblen la batuta amb la qual marca el compàs de les seues paraules. També li vaig veure la satisfacció de tornar a casa, i la responsabilitat que ha assumit.

Com es troba a la nova casa?

–És una experiència que no imaginava poder viure en aquesta casa com a arquebisbe. Hi havia entrat moltes vegades, però el primer dia, quan em vaig despertar ací, em preguntava on era. I era al Palau Arquebisbal de València.

I amb les noves responsabilitats?

–Estic aterrant perquè és una diòcesi d’unes dimensions molt diferents de les de Tortosa, i a més, allà, després de nou anys i mig ja coneixia totes les situacions. El nombre de capellans és més reduït, deu vegades menys que ací, i per tant ara em trobe en una situació d’una diòcesi molt gran. Moltes sol·licituds d’actes, d’audiències, d’entrevistes.

En saber del seu nomenament, què va pesar més, l’emoció, la satisfacció, una miqueta de por?

–Una mica de por. Per una part, una mica d’emoció i satisfacció hi ha. València és una gran diòcesi i, per una altra part, per a mi és una diòcesi estimada perquè en certa mesura li dec tot el que soc. Però, precisament per això, una mica de por, per la responsabilitat assumida.

Torna a casa, al seu territori.

–Sí, torne a casa, però d’una manera nova. Ara torne d’arquebisbe.

Com veu vosté la situació general de l’Església catòlica?

–Jo pense que sempre en la vida de l’Església hi ha aspectes positius. Hem de saber veure signes d’esperança i reptes. I també podem dir dificultats. Quins són els aspectes positius? Normalment un bisbe els veu quan va de visita pastoral, perquè veus com hi ha molta gent que s’esforça a fer estimar l’Església, que té un compromís d’Església i, per tant, no sols per l’Església, sinó també per la humanitat. I reptes? Observem la situació cultural, sabent que avui a molta gent no interessa la paraula de l’Evangeli. Sabem que hem de trobar un llenguatge nou, perquè el llenguatge que podia servir fa 35 anys per als joves, avui els diu poca cosa i, bé, són reptes per a l’Església. Al llarg de la seua història, sempre hem tingut reptes.

I de la valenciana en particular? Quin és per a vosté el principal problema que té l’Església ara?

–Bé, per una part l’ambient cultural no és únicament de València, sinó de tot l’Estat espanyol. D’alguna manera estem vivint en un marc cultural europeu, i l’Església valenciana hi participa poc, com la societat valenciana. Participa una mica de l’ambient cultural del món en què estem vivint.

Falta de vocacions, pèrdua de feligresos. L’Església catòlica ha sabut adaptar-se als nous temps?

–Bé, jo penso que sí que ha sabut adaptar-se als nous temps. És a dir, en el fons, si no haguérem tingut el Vaticà II, estaríem millor del que estem? Pense que no. És a dir, la societat, la cultura europea en què estem vivint, porta un camí, un camí. I gràcies al Concili Vaticà II això ens permet, per exemple, afrontar millor els reptes que la cultura actual ens presenta. Si no hagués estat el Concili Vaticà II i la renovació de l’Església després del Concili, podríem haver-nos convertit en una minoria al món.

I la presència de la dona dintre de l’Església pot tindre un paper, un paper major?

–El papa Francesc està fent passos en eixe camí. No em pareix simple. El papa Francesc últimament ha nomenat les dones que formen part del Dicasteri per al Nomenament de Bisbes. La presència de la dona és molt significativa. Només hem d’anar a les nostres parròquies i veiem la seua presència, i no sols com a persones que es limiten a anar a missa. Avui, a les parròquies, moltes persones compromeses en tots els àmbits de la vida eclesial són dones. Jo crec que el camí és distingir quines coses naixen del compromís baptismal dels fidels, i que per a això no ha d’haver-hi diferència entre homes i dones, i quines coses són una prolongació del ministeri apostòlic.

Sembla que vosté té moltes coincidències amb el papa Francesc. Es troba satisfet amb aquest papat?

–Sí, jo penso que és el papa que l’Església necessita en aquests moments, perquè a més és un papa que està obrint noves perspectives. Ell diu que l’important no és prendre decisions ràpides, sinó obrir processos, i això és un poc la intuïció del papa. En eixe sentit, em sembla que és un papa de noves perspectives i que tal vegada a la nostra Església europea també la sacseja una mica i ens diu que hem d’obrir noves vies.

–Sembla que hi ha forces importants i potents en contra dels postulats del Sant Pare…

–Efectivament. Això no és cap secret, sols has dʼobrir blogs d’Internet o llegir determinada premsa catòlica. Que hi ha persones que no comparteixen els plantejaments del papa Francesc, sempre. Eixes tensions sempre han estat presents en la vida de l’Església. Jo recorde que moltes vegades he sentit com molts bisbes que van participar en el Concili Vaticà II, amb tot el que suposava de renovació, en aquell moment que ara ens sembla que és una cosa innocent, a molts bisbes els costava fer seues aquelles noves perspectives que el Concili obria i tal vegada ara pot estar passant el mateix a l’Església. Hi ha grups de cristians als quals els costa fer seues eixes noves perspectives i eixos nous processos que està obrint el papa Francesc.

Tornem a vosté: 40 anys de prevere i ordenat pel papa Wojtyla en la seua visita a València. Què li agradaria aconseguir mentre ocupe aquest Palau?

–Bé, m’agradaria que tots, cristians, sacerdots sagrats, laics, que tots els que formem l’Església de València visquem en la fe, en la il·lusió, l’esperança i lʼalegria, que tal vegada avui ens falta una mica. Pesen molt més les dificultats del món present, i això ens porta a una mica de desesperança i de pessimisme. M’agradaria que el meu testimoni sempre siga d’esperança i d’alegria.

Per cert, quaranta anys de prevere i quaranta anys de l’Estatut de l’Autonomia. Coincidències

–Exacte. Era una època. Jo vaig ser seminarista, estava al seminari major als anys de la transició democràtica i en aquell moment tot el procés que estàvem vivint de democratització d’una nova estructura de l’Estat ens despertava unes certes il·lusions.

El seu nomenament ha provocat una expectació gran, fins i tot en persones que no són creients.

–Tinc relacions amb persones a qui, efectivament, els costa creure. Sempre he intentat ser una persona per a qui el fet que una persona no siga creient no fora un obstacle per a una relació personal amb eixes persones. I bé, supose que això algú ho haurà captat. He tingut sempre una relació, per exemple, amb el món universitari, sobretot els anys que vaig ser director del col·legi de Sant Joan de Ribera de Burjassot. Tot això crec que m’ha ajudat a ser una persona oberta. El fet que una persona no siga creient, no és per a mi un obstacle per a mantindre una relació personal.

Un fet que hauria de ser normal, provoca satisfacció: després de molts anys, l’arquebisbe és valencianoparlant.

–Sí, crec que a molta gent li resulta una mica estrany, no? Però a mi em sembla bé, és la història de l’Església, són les meues arrels, és el poble, és la llengua de la meua família, és la que jo he parlat en el seminari amb companys i després és també la que majoritàriament és parlada en molts llocs on he estat treballant. He sigut vicari en una parròquia d’Alcoi, després he estat en el seminari de formador. Molts seminaristes són dels pobles i parlem valencià, i també al bisbat de Tortosa.

El cardenal Tarancon, una nit, em va dir que l’Esperit Sant mai no s’equivocava en elegir l’arquebisbe de València: sempre eren castellans. Amb vosté s’ha equivocat?

–No ho sé. Pot ser que sí, pot ser que no. Jo crec que l’Esperit Sant condueix l’Església i que moltes vegades la condueix per camins que nosaltres no sospitem. Al final tot és per a bé, encara que com a persones podem fallar i jo puc fallar. Però em pose en les mans de Déu i intentaré fer-ho de la millor manera possible.

Podrem tindre texts oficials en valencià?

–M’agradaria, m’agradaria, perquè jo penso que si unes persones s’acosten a l’Església, volen casar-se, volen batejar el fill…, que en les parròquies es pogués celebrar l’eucaristia en valencià hauria de ser el més normal. És un desig legítim. Des del punt de vista cristià, l’Església hem de buscar els camins perquè eixe desig es puga fer realitat. D’alguna manera, els que han de fer els textos són els bisbes, l’Església. Ara a Catalunya, estant jo encara de bisbe de Tortosa, hem aprovat lʼedició tercera del Missal Romà de Pau VI, la nova versió en català. És un treball que ha fet una comissió i també aquí sembla que el problema de la llengua és únicament un problema de l’arquebisbe de València. En el territori valència hi ha quatre bisbats. i d’alguna manera hem de pensar no sols des de la perspectiva de València, sinó de tots els bisbats. M’agradaria que la situació fora la que hi ha a Tortosa. En les parròquies dʼallà hi ha misses en català i misses en castellà, i la gent tria, va a la que vol.

Des del seu nomenament estan mirant-lo amb lupa. Podrà unir, fer ponts entre diferents sectors?

–Ho intentaré. Al final, moltes vegades en l’Església hi ha sensibilitats diferents –ací, a Tortosa, a Barcelona–, però jo crec que aquí hi ha dos elements a tindre en compte. Primer: jo he intentat comprendre la fe i he intentat que la meua manera de pensar naix des d’eixa compressió de la fe, I com a bisbe, jo he de ser un element de comunió on se senten a gust els que tenen una sensibilitat i els que en tenen una altra.

La cúria diocesana li ho posarà fàcil?

–Sí, sí, conec pràcticament tots o la gran majoria dels sacerdots de la diòcesi. Entre formador del seminari i professor de la Facultat de Teologia són 25 anys, i després han sigut 8 anys de bisbe auxiliar. Conec molta gent que treballa al bisbat i jo he tornat aquí quasi com a casa, com aquell que diu. No crec que tinguem dificultat.

Els qui el coneixen parlen de la seua forma de ser, del seu tarannà. Podrà mantenir-lo?

–Jo soc així, sempre intente arribar a acords i superar les diferències, ser pont.

–Al cèsar el que és del cèsar… Podrà reconduir les relacions amb la Generalitat Valenciana?

–Jo crec que les relacions de la Generalitat no han sigut dolentes. De fet, una de les últimes coses que s’han fet en temps del pontificat del cardenal Cañizares ha sigut precisament un conveni, una espècie de decret de Presidència de la Generalitat en què s’ha aprovat la creació d’una comissió mixta entre la Generalitat i aquest territori, o siga, la Comunitat Valenciana. Això jo pense que és un bon signe perquè normalitza les relacions institucionals. I després jo pense que pel que fa a qüestions socials, de patrimoni, hi ha hagut una bona relació. Estant jo de bisbe de Tortosa, alguns elements importants del patrimoni cultural dels pobles que pertanyen al bisbat es van restaurar amb ajudes de la Generalitat. Vull dir, que la relació ha sigut molt bona perquè, per exemple, s’ha fet la missa que es retransmetia per À Punt. Jo estic convençut que sense el suport de la Generalitat això no hagués estat així i és la primera vegada que s’ha fet. No s’havia fet mai en la televisió pública valenciana una retransmissió d’una missa tots els diumenges, pràcticament tots els diumenges.

Per acabar, es troba fort, amb ganes del nou repte?

–Sí, vaig anar a Tortosa amb molta il·lusió, i me’n vaig anar de Tortosa amb molta il·lusió. Estava molt a gust a Tortosa. Però jo penso també que quan comença una nova missió és com un nou repte. I eixe nou repte, si no tinguera una mica d’il·lusió, no valdria la pena.