Entrevista a Nieves Concostrina

Havíem quedat, de bon matí, per fer l’entrevista. Ella havia estat el dia anterior a Aldaia, amb un ple absolut del Teatre Auditori Municipal (TAMA). Quan ens asseiem, tinc la sensació d’estar sentint una veu que em resulta ben coneguda per les seues col·laboracions en la ràdio. En directe, cara a cara, és igual: és com si tinguera la resposta preparada i la llança amb contundència. No perd en cap moment el somriure. Les seues paraules són clares, molt clares; i escoltant les seues respostes, entenc que moleste a unes quantes persones.

 «La història és tot el que ens ha passat i que no hem d’oblidar»

–Nieves, què és la Història?

–A veure, jo no soc historiadora, només soc periodista, per això no et puc donar una definició científica del que és la Història. La Història és tot el que ens ha passat i que no hem d’oblidar, per dir-ho d’una manera molt senzilla i quasi molt simple.

 –De totes els mentides que ens han contat, quina és la més gran?

–Bé, per descomptat, tota la manipulació que hi ha hagut durant la dictadura i el franquisme, això ha sigut… Això és una maleïda vergonya. Però, per a mi, n’hi ha una que em molesta especialment perquè m’afecta, i és el Dos de Maig madrileny. Això m’emprenya moltíssim, perquè ací ens han contat una milonga tremenda. I, per descomptat, tot allò relacionat amb l’Església i els Borbons, i dic els Borbons perquè és la dinastia recent. L’Església és una gran mentida en si mateixa, tota. Jo tinc proves que és mentida. Els catòlics no tenen ni una sola prova sobre que el que ells diuen és veritat. I això del Dos de Maig m’enfada molt perquè hi ha hagut una manipulació i una mentida tremenda.

–Realment, t’has convertit en una divulgadora excepcional. On està el secret del teu èxit?

–No ho sé, però es cabregen tant… No tinc cap secret. La insensatesa, no ho sé. L’agosarament, no ho sé. Jo no conte res de nou; jo ho explique d’una altra manera, com vull explicar-ho. No soc acadèmica, no estic parlant per a acadèmics, no estic impartint docència, amb la qual cosa conte les coses com vull explicar-les i acoste la Història com vull. No mentisc, mai he mentit. Puc equivocar-me, puc cometre algun error, però mai he mentit. Mai he manipulat res del que ha ocorregut. I, sobretot, tot el que conte ho sé perquè llig historiadors. És a dir, jo no ho sé per ciència infusa, sinó perquè llig els treballs de Julián Casanova, d’Ángel Viñas, de Paul Preston, de moltíssims, i per això sé el que sé. A qui no llegiré és a tots els que han anat replicant la mentida un rere l’altre, o als cortesans, o als que continuen anomenant rei intrús a Josep Bonaparte, perquè el guai era Ferran VII. És a dir, que el que sé ho sé pels historiadors i per l’hemeroteca.

«No conte res nou, jo ho explique d’una altra manera»

–La secció diària de dilluns a dijous, a la Cadena SER, ha estat fonamental?

–Sí, home, i primer que res perquè Carles Francino és el rei de la llibertat d’expressió. Això, fonamental. I segon perquè la Cadena SER és la més escoltada de les vesprades i duplica el seu seguidor immediat. Llavors, lògicament, per estar en el programa més escoltat, doncs m’escolta més gent.

–Per cert, Carles Francino és un crac?

–Sí, és un crac, és un crac. Quan em diuen: «Ah, és que el que contes…, que bé i que valenta i que tal», jo dic: «Bé, però jo això no podria explicar-ho si no hi haguera un director ací que ho permet…». He estat en altres llocs on han intentat la censura clarament, i en El País directament em van censurar una columna. És a dir, que quan estàs en un lloc, tenint en compte que jo soc una col·laboradora i no personal de la SER, demà mateix o aquesta mateixa vesprada venen i em diuen: «Ei, que demà no… Ja està». I s’ha acabat. Si estic ací és perquè hi està Carles Francino. És a dir, que el director d’orquestra és qui té ací el mèrit, perquè si no l’orquestra no sona.

 –Quantes pressions deu haver patit la cadena perquè desaparega la secció…

–No ho sé. La veritat és que no ho sé, perquè, com em diu Carles moltes vegades: «D’apagar focs, ja me n’encarregue jo».

 –Analitzar la Història en càpsules de 12 minuts, no és una miqueta atrevit?

–No, és complicat. Atrevit no, perquè si no, no contaríem res. Jo tampoc estic (hi insistisc) fent una classe magistral de res. Jo estic contant coses que es poden contar. A vegades, precisament perquè no puc, ho faig en més episodis, però he arribat a fer això quan estava amb Juanra Lucas en Ràdio Nacional: es feien peces de tres minuts, de quatre minuts. La gent també ha de posar de la seua part. Si jo conte alguna cosa, intente picar la curiositat perquè… T’ha interessat el tema? Investiga. Hi ha quantitats d’historiadors i quantitats de llibres. Cerca, informa-te’n més. Jo tampoc vull ací omplir-te el cap de coneixements, no ho pretenc.

 –Com tries els fets, els temes a tractar?

–És molt senzill: si veig que m’interessen a mi, que em criden l’atenció o que em resulten desconeguts, o perquè no he sentit mai parlar d’això, crec que pot interessar al senyor Pep o a la senyora Maria. Així de senzill.

 –I els noms qualificatius, te’ls inventes sobre la marxa?

–M’ixen. Els insults m’ixen, jo soc molt descarada. Però, vaja, que alguns insults són excessivament fluixos per al que mereix el personatge. És a dir, dir mastuerto a Ferran VII és una coseta fluixeta, quan a aquest personatge caldria anomenar-lo directament fill de puta.

 –Creus que has aconseguit fer descobrir la Història?

–No vull ser pretensiosa. He contribuït a donar a conéixer alguns temes que no es coneixien a les persones que escolten la Cadena SER; a unes altres, no. Però a moltes persones sí, i ho dic simplement pel que em conten, pel que em contaven ahir en la signatura del llibre, no? Hi havia una cua immensa i tothom deia el mateix: «jo odiava la Història», o «em resulta molt divertida», «me l’has descoberta», o «m’he assabentat d’això… ». Si m’ho diuen, en alguna cosa hi dec haver contribuït. Però, hi insistisc: només pretenc que siga una contribució. Jo crec que la gent ha de posar sempre de la seua part i també formar-se. I, per descomptat, als detractors que diuen que és mentida, doncs bé, me la bufa el que diguen.

 –Els historiadors de les universitats, saps què pensen de tu?

–Uns bé i uns altres malament. Tinc bons amics historiadors i estic en contacte permanent amb ells; en xarrades que faig, en presentacions… Són gent amabilíssima i em nodrisc d’ells, i he telefonat a molts per comprovar moltes coses. N’hi ha altres que directament m’odien, però bé, que es prenguen un vàlium. No puc perdre el temps amb aquestes persones. Els fa ràbia perquè diuen que jo faig una cosa que no hauria d’estar fent. I jo els dic que la facen ells, i em diuen que això no es pot contar en quinze minuts. Ah, clar, i llavors, com que no es pot contar en quinze minuts, no ho expliquem. O anem tots a la teua classe o no ens n’assabentem, no?

–On veus els majors perills de la societat actual?

–El de la pròpia societat, la desídia del ciutadà. El menfotisme d’una part. Estic parlant dels que no es mouen, que haurien de ser-ne molts més. Crec que no calculen els perills o no hi donen importància. Jo crec que el ciutadà té responsabilitat. Estic molt cansada ja del ciutadà bolet, que està esperant que li ho donen tot fet: «És que el polític no fa, és que el periodista…». I tu, què fas? Tu, a part de ser un bolet palplantat així, alguna cosa hauràs de fer. De fet, els grecs definien la paraula idiota, en l’antiga Grècia, com la persona despreocupada d’allò públic. L’idiota era qui no estava implicat o interessat en la cosa pública. Aquest era l’idiota abans. Ara hi ha moltíssims idiotes, moltíssims idiotes, però se’n queixen molt, això sí.

–Els Borbons, grans amics teus, realment han resultat tan dolents?

–Sí. Jo crec que tu saps que sí i tothom sap que sí. En tenim totes les dades, tenim la Història i tenim totes les corrupcions, mentides i tripijocs. Això està publicat a tot arreu i n’estem informats, però sembla que a l’espanyol li fa molta gràcia que els Borbons tinguen els diners a l’estranger mentre els altres hem d’estar pagant imposts ací. Em consideren «la boja dels Borbons», però bé, si a l’espanyol mitjà li fa gràcia i creuen que els faig la guitza… Quan em pregunten per què em fan nosa els Borbons, jo dic: «I a tu, per què no te’n fan, de nosa? Tu fas res? I para de queixar-te!». Sembla que estan encantats que els robe un rei. Doncs perfecte, que et robe un rei.

«No hi ha rei bo. I no hi ha Borbó bo»

–El rei actual és el menys roí de tots els que hem tingut?

–No, no hi ha rei bo. I no hi ha Borbó bo. Felip VI, simplement, està en una situació i està dissimulant. Està dissimulant perquè vigila el seu tron, igual que Sofia vigilava el tron per al seu xiquet. Felip VI és això: un Borbó, com són tots els Borbons, ni millor preparat ni res. Ell està ací vigilant també el tron per a la xiqueta, però, vaja, ni governa perquè no pinta res; no és res. És un senyor que costa diners, res més.

–Per cert, et conviden als actes de la Casa Reial?

–No, ni ganes. No doblegaré el bescoll davant d’un rei ni faré una cua de mil cinc-centes persones. Això em fa una vergonya tremenda quan ho veig, i ho he vist quan he cobert l’acte per a la premsa. Quan veig a tots aquests en els besamans i els posen en salons, en fila i van passant, em dic: «No s’adonen del ridícul que fan?». Al marge que aquesta gent (Letizia, Felipe, les xiquetes) estan fins als nassos d’això. Ho fan perquè no queda més remei, però senten el més absolut menyspreu per tota aquesta gent que va desfilant; només cal veure’ls les cares, que a vegades són ja mal dissimulades. De segur que pensen «És que porte donant la mà a més de mil, i a mi aquesta gent no m’interessa gens». Alguns els cauen malament, uns altres els cauen bé. Tot és un gran paperot absurd, una pallassada, directament. Sobretot fan molta gràcia els que busquen el vestit adequat perquè han de veure el rei. Tu ets ximple; que estem en el 2025!

–La Transició espanyola, realment, va ser tan meravellosa com han volgut vendre-la?

–No, no, no, no, no, en absolut. En la Transició estava tot lligat i ben lligat. No. Es van aconseguir coses, va haver-hi coses que van estar molt bé, però va ser una transició no democràtica, sinó una transició franquista. Va ser una transició pensada per a dir: «A veure, com fem que Manuel Fraga siga el fundador d’AP (PP) i que siga un feixista i un franquista partidari dels colpistes i un senyor que va tindre el braç alçat i el va abaixar, es va canviar la jaqueta (és a dir, un chaquetero de llibre)?», i això és el PP de hui. Simplement, s’hi van col·locar tots i avant. Adolfo Suárez va ser un altre chaquetero: es va llevar la camisa blava, el jou i les fletxes, i va dir que era demòcrata. I del colp d’estat queda molt per saber, i per això no desclassifiquen els papers. En fi, que no, que en la Transició es van aconseguir algunes coses, evidentment, que són les mateixes que volen llevar ara. Perquè el PP sempre voldrà tornar al franquisme; el PP és franquista i sempre voldrà tornar al mateix.

«En la transició espanyola estava tot lligat i ben lligat»

–Per què les persones es creuen el que volen? L’esperit crític ha desaparegut?

–Per a molta gent, sí, per a molta gent ha desaparegut. Ahir vaig estar amb un xiquet de deu anys que té més esperit crític que tres de quaranta junts. El xiquet preguntava i escoltava, i deia unes coses absolutament al·lucinants. Clar, això es diu formació.

–Com s’entén que la gent jove, quasi el 20 %, pense que Franco no va estar tan malament?

–Perquè són pobrets, són uns ignorants. Dic pobrets per no dir que són carallots. Idiotes, absolutament idiotes. En això també culpe les famílies, hi insistisc; és que intentem sempre llevar responsabilitat a qui la té. Si hi ha un imbècil de quinze anys dient que amb Franco es vivia millor és que els principals idiotes són els pares, que no han format o no han treballat prou a casa.

 –Les xarxes socials fan molt de mal a la Història?

–A veure, qui ha sabut moure sempre la propaganda ha sigut la ultradreta, i la que està manejant la propaganda fantàsticament és la ultradreta del PP. Ja està. L’esquerra en això és absolutament pocatraça, molt maldestra, perquè els progressistes són molt maldestres en això. L’esquerra té el gran error de dir: «A veure, si jo et pose tots aquests avantatges socials davant, tu els entendràs. Llavors, és absurd que votes a qui et llevarà aquests drets». No estan comptant amb el ciutadà bolet que és molt ximple i no veu aquests drets, sinó el missatge propagandístic que li està donant l’altre, no? No et pots relaxar, has de ser molt combatiu. I, per descomptat, els progressistes d’aquest país han perdut grans oportunitats en aquests cinquanta anys d’haver retirat l’educació a l’Església i d’haver acabat amb aquesta monarquia corrupta. Quan has deixat aquests dos càncers dins, tot això va minant des de baix i et menja el terreny.

–Quants llibres portes publicats?

–Crec que en són nou o deu, però no ho sé ara.

–Quan ixes al carrer, mires als dos costats?

–No. Isc al carrer i avant.

–No has sentit por en algun moment?

–No, mai. M’ho pregunten molt, però no m’ha passat res mai. Podria fer-me un poquet la màrtir, però no, no m’ha passat. Serà sort o jo què sé, o que visc en un lloc tranquil. Parle per la ràdio i estic en llocs on parle amb la gent que… com ahir mateix. La gent que ve a veure’m, ve a favor d’obra, no ve… No ho sé, la veritat, però no, no he tingut cap problema.

–Com veus el present i el futur immediat?

–És que no ho sé. D’una banda, em trobe amb molta gent molt activa i molt combativa, molt conscienciada i amb pensament crític, però, clar, aquesta és la que jo em trobe. Els altres saben fer molt de soroll, i els progressistes senten tant de soroll que creuen que aquest soroll és molt gran, molt gran, molt gran. Com que estan tan callats, només es fixen en el soroll dels altres. Jo crec que aquest país és més progressista que no conservador. És el que crec. No et diré que és bojament progressista, però crec que és més progressista que… Bé, de fet, tenim el govern que tenim. Hi pot passar també com ha passat a Portugal, que de sobte han dit: «Ostres, què ha passat ací? Si la ultradreta anava a arrasar!», i són només la cinquena força política.

 

Revista Saó Núm.519, pàgs.16-19. Desembre 2025.