La revista degana en valencià

Entrevista a Òscar Briz: «La poesia és, potser, la manifestació d’expressió artística més propera a la música»

«Sempre m’ha importat posar les paraules exactes en una cançó»

«Artísticament, he volat sempre lliure»

«Si desitges canvis socials, comença per iniciar-los des de tu mateix, amb la teua conducta, amb l’exemple»

Òscar Briz actuava en un institut de Torrent dintre dels actes que havien organitzat per la Festa pel Valencià. Feia un dia perfecte per a actuar al patí del centre, això sí, amb ulleres de sol perquè eren necessàries. Feia comboi veure’l cantar i tocar la guitarra acompanyat als teclats per Miguel Caballer. Els joves escoltaven, esmorzaven, aplaudien, xarraven… Se’ls veia feliços i contents. En acabar el concert vam buscar un raconet amb ombra i vam parlar del passat, del present i fins i tot del futur. Al final, et queda una sensació molt agradable en intuir, en saber que has parlat amb una persona que es creu el que fa i fa el que es creu, amb professionalitat i honradesa.

–Per què et fas músic?

–Ja cap al final de primària, els cantava als amics a l’hora de pati els èxits d’aleshores. Sempre m’ha agradat cantar, em venia de natural, fins i tot de tradició familiar. En arribar l’adolescència em vaig apassionar de manera creixent i furibunda per tot el que fora musical, en especial pel rock en totes les seues formes i derivacions. Des d’aquell moment, ja no he parat.

–Com recordes els primers moments?

–Doncs amb moltíssima passió i il·lusió, amb el descobriment constant de noves veus i músics, camins que et portaven a altres, com ara la literatura, que a través de certs autors de cançons anaves coneixent i t’obrien a nous horitzons i idees.

–Per què en valencià?

–En valencià han estat els darrers 20 anys; abans, els dos primers grups meus eren cançons en castellà, amb tres elepés editats amb el nom de Banderas de Mayo i una autoedició de ben jovenet, amb el primer grup, C.O.D.A. Tot i això, sempre he tingut grups secundaris, de versions i només per a directe, bàsicament tot en anglés. Amb tots eixos grups, i en són molts, he tocat un gran ventall de cançó popular basant-me en el gran bagatge de coneixement acumulat al llarg dels anys. En valencià comencí a cantar perquè és el que parle habitualment i em sembla d’allò més natural cantar en la llengua que u empra a diari. També em resultava més interessant fer la meua aportació al gran arbre de la cançó universal des d’una veu més pròpia i singular.

–Vas estar a Austràlia. Com valores aquella estada?

–Vaig formar part d’un grup ben conegut allí, The Whitlams. A banda de fer unes quantes gires, amb ells vaig gravar part del disc que els va situar com a grup d’èxit. Va ser molt interessant, una altra etapa del procés de creixement personal. Allà també hi ha molta i bona música.

–Hui en dia podem dir que ets un cantautor. Et trobes més tu?

–Soc això i altres coses. Em pots veure fent de crooner acompanyat d’un quartet de jazz, o fent rock amb un dels grups complementaris que tinc. Com et deia, soc gran coneixedor d’amplis terrenys de la cançó popular i faig servir els meus coneixements i capacitats per guanyar-me la vida.

–Què és per a tu la poesia?

–La poesia és, potser, la manifestació d’expressió artística més propera a la música. Des de ben jove m’interessaven autors de rock que posaven l’èmfasi en la lletra més enllà de fer-la servir com a mitjà per cantar: Patti Smith, Lou Reed, Cohen, Dylan i molts altres. D’alguna manera, també em considere poeta. Sempre m’ha importat posar les paraules exactes en una cançó i, a través d’elles, donar la meua visió del món en què visc.

–Escrius tu les teues cançons?

–Sí, sempre. He fet tres adaptacions de poemes d’Estellés i un parell més del Salvador Espriu. Llevat d’això, tot el repertori és de creació pròpia.

–Per tant, el procés creatiu teu és total: lletres, música…

–La cançó és un vehicle potser humil, si el compares amb una simfonia, però també és meravellós arribar a sintetitzar un missatge en uns tres minuts, o contar tota una història, pròpia o d’altri. Si a això afegeixes un acompanyament musical amb gust i qualitat, ja tens un producte artístic que valore al nivell de qualsevol i que pot arribar a alterar les emocions de qui t’escolta. No és poca cosa. Hi ha una part de talent i també una altra d’artesania.

–En els inicis vas estar en diferents grups. Per què t’independitzes?

–Els grups comencen en la joventut. Una unió de gent amb els seus caràcters, egos, ambicions i valors. Les relacions solen ser difícils i volàtils, hi haja èxit o no, però tot forma part de l’aventura de créixer i aprendre. Passada eixa etapa, la gent abandona per diverses raons i altres ens quedem i continuem fent el que sentim com a passió encara. Aleshores arriba el moment de decidir si treballes o no sota el teu nom o un àlies. Al capdavall, resulta més durador per restringit a l’hora de prendre decisions, però cadascú ha de trobar el seu camí. Altres han estat en grups tota la vida i els ha anat bé.

–I ja han passat 20 anys. Com els valores?

–Doncs he treballat molt, tinc una obra discogràfica extensa que, més enllà de premis, m’ha donat moltes satisfaccions i sobretot l’oportunitat de conéixer molta gent, alguns d’ells o elles amics ja per sempre. Artísticament he volat sempre lliure i m’he sentit amb les ferramentes necessàries per portar a terme el fet de la creació, què és meravellós. Em considere un afortunat.

–Tens previst celebrar les dues dècades?

–Sí. Ho hem retardat fins al novembre o desembre, que és en realitat la data d’edició ara fa vint anys del meu primer disc en solitari, però ho farem. Serà una manera de posar en valor l’obra, de recrear-la en alguns casos i fer un punt i a part, tot presentat en un producte ambiciós, amb material gràfic i històric i un relat vital, un llibre disc que estem tractant de dissenyar de la manera més atractiva en tots els sentits.

–Anem per parts: quants disc han estat, fins ara?

–Bé, cinta casset auto editada més tres elepés amb Banderas en fan quatre. Després són 9 discos llargs amb el meu nom i dos EP en els darrers mesos. A banda està Hotel Paraíso, que vaig compondre i editar en castellà amb Cristina Blasco, i el parell de Beat Dealers, un grup meu en anglés en els 90, o el disc El corral de Pepeta, en què faig de cantant només. En fi, un cabàs!

–Un disc deu ser com una criatura. Que t’aporta cadascun d’ells?

–En general, per a un autor com jo, mostren un moment vital, l’etapa per la qual travesses, amb la seua càrrega d’emocions, sentiments i pensaments expressada en les lletres. Després està el procés de finançament, gravació, edició, etc. S’ha de tindre molta energia mental i determinació per portar a terme cadascun d’ells.

–També has tingut premis i reconeixements. Quin és per a tu el més important, el que més recordes?

–Són reconeixements que s’agraeixen, tot i que m’incomoden una mica perquè no contemple açò com una competició. No solen ajudar massa en el sentit comercial, però supose que aporten un cert prestigi quan són variats i venen de diferents fonts, com és el meu cas. Un premi amb una dotació econòmica evidentment ajuda, encara que en el camp musical no n’hi ha molts així. En resum, afegeixen punts d’interés a la teua biografia.

–Parlem també una miqueta dels projectes. Què tens en ment?

–A banda dels concerts habituals, l’empresa ja referida de la celebració dels vint anys. Cal establir un equip de col·laboradors, complicitats, buscar subvencions i finançament, organitzar i coordinar. Portem més d’un any parlant-ho i valorant les diferents maneres de fer-ho. Hi ha molta feina a fer. Això em mantindrà ocupat la resta d’enguany.

–Per què creus que es va produir eixa certa renaixença en la música en valencià?

–Potser perquè molta gent ha anat veient que era possible, ja no sols des de plantejaments artístics, fent servir una llengua tan bona com qualsevol altra, sinó des d’altres merament comercials, amb una sèrie de noms als quals no els ha anat gens malament en eixe sentit. El mapa ha anat omplint-se de referents a poc a poc. Això, vulgues que no, contagia i engega dinàmiques positives que conviden a encetar projectes amb il·lusió. Teníem i tenim moltes mancances, però també, o precisament per això, un gran camp per a l’expansió.

–El moviment de la música en valencià va ser fonamental per a modificar la situació política al PV?

–No crec. La cançó és només un dels granets d’arena. Cal molta més cultura en general, més consciència crítica i sentit de la responsabilitat individual. Si desitges canvis socials, comença per iniciar-los des de tu mateix, amb la teua conducta, amb l’exemple. Ací tendim sovint a llevar-nos les puces de damunt i posar la culpa en altres, sense assumir la nostra part o reflexionar sobre com viure de manera coherent amb les idees pròpies i comprometre’s més enllà de si resulten populars, ortodoxes o no.

–Han passat ja quatre anys, pràcticament. Com els has viscut culturalment?

–Hi ha hagut canvis i una actitud molt més propera i accessible. S’han analitzat i corregit funcionaments i propostes. Per desgràcia, els processos burocràtics i l’establiment d’una nova legislació són lentíssims, i és segur que no hem vist els canvis passar amb la urgència que molts sectors no sols demanaven, sinó que els necessitaven. Mira només el que ha costat posar en marxa de nou una ràdio i televisió pròpies, i encara estem molt lluny del que pot arribar a ser i generar.

–Esperàvem una miqueta més? Què ha faltat?

–Falta una societat menys dividida i enfrontada en grups amb concepcions totalment oposades del que és o ha de ser la cultura. Sobra gent posant pals a les rodes i mirant de monopolitzar el control d’uns sectors que haurien de ser gestionats pels governants de torn, sí, però no desmuntats cada vegada que hi ha un canvi de majoria a Les Corts. S’han de fer coses i invertir en la gent que viu, treballa i paga impostos ací, establir i consolidar referents duradors sobre els quals poder construir un futur amb millores derivades de l’experiència. Hi ha un sector de la societat molt, molt intolerant, amb nul·la capacitat per al diàleg i el consens. Els mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat, però ja sabem que la majoria pertanyen a grups econòmics molt potents i amb interessos poc transparents, per dir-ho d’alguna manera. Aquest tema es pot allargar hores…

–Com veus la situació ara: no tornarem arrere?

–Pel que ens conta la història, no és desgavellat pensar que podem fer dues passes avant i tres enrere. És penós, dolorós, i més pensant en el potencial que hi ha i com de fluït i bell podria ser tot. L’ésser humà, però, és així: ens creiem molt sabuts però obviem com d’estúpids podem arribar a ser.

–Parlem una miqueta del teu poble: l’Alcúdia. Sembla com si en aquest poble tinguéreu una mitjana superior d’artistes, a tots els nivells…

–Pel que fa a l’Escola Rock, l’assentàrem una sèrie de gent des de finals de la dècada de 1970, amb un component contracultural important, unes ganes de consumir cine, llibres, arts plàstiques, música i qualsevol cosa que ens servira per a expandir i trencar la visió amputada i de curtes mires que hi imperava. A un nivell més institucional, i diguem-ne mainstream, també hi ha hagut una aposta continuada per la cultura com a presència i força transformadora de la comunitat. La força d’una sèrie d’exemples ha estat contagiosa i va poder generar un efecte positiu que dura fins al present.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top