Entrevista a Paco Cobacho, president de Novaterra

Havíem quedat a la seu de la Fundació Novaterra, al barri de la Coma. Per moltes vegades que es visite la zona, és colpidora la situació general del barri; més encara quan veus que està envoltat d’habitatges de persones amb una gran capacitat econòmica. Després de visitar les instal·lacions, vam seure per fer l’entrevista i, ràpidament, vaig notar que Paco porta tota la vida al barri, treballant i creient en el que fa.

 

«Som una entitat de solidaritat ciutadana i d’organització de la societat»

«Tots som responsables de tots»

«Ha d’haver-hi una actitud de solidaritat i de compromís molt seriós»

«Entre l’Estat i l’individu no pot haver-hi desert»

 

–Què és Novaterra? Com i per què va nàixer?

–És una experiència de solidaritat, és a dir, un desig de tirar una mà a persones que ho tenen més complicat en aquesta societat que diem que exclou a molta més velocitat que no inclou. Realment, sols no poden eixir de la seua situació.

–Quants anys porteu?

–Hem fet ja fa algun temps 30 anys, i estem celebrant el 30é aniversari perquè ens va coincidir amb la pandèmia. Jo era mestre en les 613 i tenia una preocupació: què passaria després amb aquells joves, què seria d’ells després? Jo era llavors voluntari de la Comissió Diocesana de Lluita contra l’Atur, i creem ací un programa d’inserció sociolaboral de joves que a més va tindre un desenvolupament molt potent, fins i tot creant ja una primera empresa, una primera empresa social. En algun moment, va haver-hi una sensació de vertigen en la jerarquia en temps de mandat de Don Agustín i es va desencadenar una cacera de bruixes que al final va fer malbé aquella iniciativa. Això va fer que ací alçàrem la bandera, ací a la Coma, i vam dir que si no podia ser dins de l’Església, com estava sent, ho faríem des de fora. I llavors va ser quan creàrem una associació primer i després una civil, amb una presència de persones, d’empreses, d’entitats, de congregacions religioses, que van entrar a condició que la fundació fora civil precisament. I així va ser. El germen i l’origen va ser eixe.

–En quins sectors esteu centrats?

–Quant a llocs d’ubicació, tenim Paterna, tenim València i àrea metropolitana. Tenim Alzira i comarca i tenim Alcoi i comarca també. Això quant a llocs. En sectors econòmics, cal distingir entre la fundació i les empreses.

Nosaltres en un moment determinat vam veure que, encara que propiciares la formació d’algunes persones per a incorporar-se al mercat laboral, en molts casos faltava entrenament en temes d’hàbits. I eixos hàbits només s’aconsegueixen per habituació, per repetició, i això s’aconsegueix en l’empresa. Hi ha molts empresaris que el que pretenen és que els arriben ja amb eixos hàbits laborals, amb una «cultura del treball» ja aconseguida; això és el que ens va fer pensar que havíem de crear empreses nosaltres també, i en creàrem diverses. Les dues primeres van ser una de jardineria, que sobreviu i és al Parc Tecnològic, amb 27 o 28 anys ja, que es diu Solivent; és una empresa de jardineria perquè el que estàvem fent al barri eren ensenyaments de jardineria. Després en vam fer una altra, amb el nom comercial de Novaterra Social Logistics, perquè és de logística i amb persones amb discapacitat. N’hem creada encara una altra que és de servei d’àpats i d’actes, que es diu Novaterra Servei, i una altra que és Cuinaterra, una empresa que s’ha fet al 50 % amb una altra empresa de Castelló, on portem menjadors escolars. Eixos són els sectors en què estan les empreses.

Novaterra com a tal, com a fundació, el que fa és acollir persones que ens venen derivades dels serveis socials públics i treballem amb elles un itinerari perquè puguen incorporar-se directament a una empresa ordinària del mercat o a través d’un temps d’estada de contracte en alguna de les nostres empreses.

–Quin creus que són els majors reptes aconseguits?

–Crec que una de les qüestions ha sigut la promoció empresarial, que té un alt valor, perquè crear empresa no és fàcil, i crear empresa social amb objectius socials és més complicat encara. D’altra banda, jo crec que un assoliment important, al meu parer, és haver mobilitzat una part important de la societat valenciana, persones i entitats, de manera que som un patronat molt sui generis, perquè en el nostre cas som més de 50 membres. Jo crec que això és rellevant perquè és aconseguir una capil·laritat amb la societat valenciana i tindre la possibilitat també de, diguem-ne, involucrar cada vegada més persones en una acció de solidaritat. Ací el tema és que, a vegades, parlem de la responsabilitat social empresarial i de la responsabilitat social de les administracions públiques, que la tenen, però cadascú té una responsabilitat personal també i col·lectivament. Llavors, en aquest sentit, el lema nostre és que tots som responsables de tots, i això és molt important per a nosaltres.

–Té el futur assegurat, hi ha relleu generacional?

–En Novaterra hi ha una plantilla de professionals que, evidentment, es van renovant i hi ha un patronat. Qui porta la missió de Novaterra en el dia a dia? La porta la plantilla, és a dir, les persones i els voluntaris, però al patronat es requereix un cert nivell d’experiència per poder precisament guiar, guiar a escala més global, més, si vols, política, el quefer de l’entitat. Per tant, no cal que siguen gent jove precisament.

 

–Tenen voluntaris o treballadors assalariats? En quins percentatges?

–Mira, en aquest moment, en plantilla, de persones que cobren nòmina de la fundació en són 19 entre les seus que t’he esmentat, entre València. Alzira, Alcoi i Paterna. Després, en la qüestió de les empreses, en aquest moment entre totes les empreses poden estar treballant unes 150 persones. Aquest és el nivell. Pel que fa a voluntaris, amb diferents graus d’implicació, estarem entre 50 a 60 persones.

 

–Posem xifres: nombre d’empreses, treballadors, pressupost…

–Nosaltres tenim l’obstinació de tindre el grau més gran possible de recursos propis, i diem recursos propis als que aporten els patrons voluntaris o socis i campanyes que realitzem; per exemple, la campanya de flors de Pasqua per Nadal. Tenim una dependència encara excessiva, ara no sabria dir-te exactament quina, però no serà menys d’un 40 % d’administracions públiques, i d’això volem anar alleujant cada vegada més la dependència, perquè a més el règim de subvencions és graciable, és ocasional, és arítmic i no té sentit dependre d’això. Si som una entitat de solidaritat ciutadana i d’organització de la societat hem de portar els recursos per a sostindre l’obra de la societat i no estar penjats de l’administració.

 

–Quan una persona aconsegueix la integració social, en feu algun seguiment?

–Jo crec que eixa és una de les coses que ens caracteritza. D’una banda, el seguiment immediat de la incorporació per a ell i per a l’empresa també. És a dir, cal veure si eixa persona està funcionant bé per a garantir a l’empresa que estem complint nosaltres amb el nostre treball i també per a tindre en compte si l’empresa està complint, si se li ha fet el contracte degudament o no, etc. Això es fa d’una manera immediata a la incorporació a una empresa, però després sí que tenim un seguiment que porten voluntaris, on a través de trucades es va sabent què ha sigut d’eixa persona al cap d’un temps.

 

–Quan no es produeix la integració social, n’analitzeu les causes?

–El nostre manual d’instruccions diu que cal mirar quin és el problema en l’àmbit general, però també en l’àmbit personal, quina és la solució que hem aplicat i veiem quina ha de ser la reformulació del que hem de fer de nou per no tornar a caure en el mateix. Crec que eixe és el manual d’instruccions, que és sobre la pràctica, sobre la realitat: jutjar com ha anat i a partir d’ací reelaborar una nova intervenció. Això és el que hem fet fins ara, i al final tampoc eres massa original en la metodologia, però sí en el mode de concatenar-la, d’organitzar-la i d’aplicar-la. En això sí.

 

–Ara com ara, no es corre el perill de ser més empresa i menys fundació?

–En realitat, a Novaterra no li interessa la propietat, sinó que les empreses complisquen la seua funció social, que és inserir persones que d’una altra manera no tindrien eixa oportunitat. Per tant, quedar-nos amb un 5 %, que és en el que estem ara, de propietat ens permet continuar tenint un vincle, però que no ens atropelle. Perquè, saps què passa? Que la mentalitat empresarial, és a dir, la cultura empresarial i la cultura social, normalment es peguen. Per què? És molt senzill: perquè la cultura social és participativa, assembleària i lenta en la presa de decisions, i, en canvi, la cultura empresarial és dinàmica, executiva i molt ràpida en la presa de decisions. Per tant, eixes dues coses poden grinyolar. Nosaltres ho vam veure fa molt de temps.

 

–Les empreses creades no maten el voluntariat?

–No, perquè una cosa és la fundació i una altra les empreses. En les empreses no pot haver-hi voluntariat, això seria un treball il·legal. Per tant, les empreses funcionen amb persones que estan contractades des del principi. Uns són professionals i altres són persones que estan en itinerari. En la fundació sí que hi ha persones en plantilla: elles sempre solen dir que són voluntàries, però no poden viure de rendes, han de cobrar un salari i, per tant, tindre un contracte. La fundació és una cosa, és una entitat social on pot haver-hi i ha d’haver-hi voluntariat, i el propiciem. Les empreses són una altra cosa: són empreses.

 

–Voluntari es naix o és una evolució?

–Jo no crec que hi haja una pasta especial; potser és una sensibilitat per a apreciar al teu voltant quines circumstàncies hi ha en què pots intervindre i prendre una postura decidida de fer-ho. Jo crec que ha d’haver-hi una actitud de solidaritat i de compromís molt seriós. La història de Novaterra és una història d’emprenedoria, d’emprenedoria social, emprenedoria de l’entitat social i després emprenedoria empresarial, però de no romandre conformant-se amb allò que hi ha, sinó dir no, no, ací les situacions en un barri com aquest, o en altres llocs, són les que són. Què puc fer jo i què puc fer amb els altres?

 

–Quin paper han de jugar els poders públics en tot el sector del voluntariat?

–Ací sembla que estatalitzar és d’esquerres, i privatitzar és de dretes. Per què pose el rang aquest? Perquè crec que és important. És a dir, jo estic al mig i crec que no tot el que és privat és negoci. No té per què ser així, perquè hi ha privat social. Llavors, si en una societat no hi ha res entre l’individu i l’Estat, només hi ha terra cremada, som preses fàcils de qualsevol salvapàtries dels que estan apareixent i, per tant, és molt important que la societat estiga vertebrada. Eixa vertebració s’aconsegueix precisament amb voluntariat i amb persones que es vinculen de manera voluntària en entitats que pretenen millorar la societat. El primer que haurien de tindre les administracions públiques, qualsevol que siga el seu signe, és respecte per eixes opcions de la ciutadania i, a més, fomentar-les, perquè és important que hi haja teixit social. I eixe teixit social normalment és un teixit de voluntaris, de persones que ho fan perquè volen. Perquè volen, perquè s’organitzen i perquè es plantegen dur a terme accions i tal. Llavors, el que passa és que hi ha moltes vegades accions de colonització per part de les administracions públiques. I com et colonitzen? Amb subvencions: si fas el que dic, més o menys com jo dic, te la done, i si no, te la lleve o no te la done. Eixe aspecte és molt important. Jo crec que la primera qüestió és el respecte, i després hauria d’haver-hi interés per afavorir el naixement i el creixement del voluntariat i de les entitats que l’agrupen. Això és molt important perquè una societat tinga teixit social i no tot siga la gent que té un càrrec polític o la gent que té una empresa.

 

–Les subvencions a les entitats, a les fundacions, són un perill, una via per a controlar-vos?

–En molts casos sí que es pretén. Mira, ara, per exemple, han desaparegut les subvencions per a cooperació. A nosaltres no ens en tocava cap, i s’han aplicat a escoles taurines i a societats de caçadors, i aquest tipus de coses. En fi, clar, són opcions. Des de la política es poden triar opcions, unes coses o altres, que provoquen, en definitiva, que es potencien unes coses o altres. Sí, és una manera de controlar-la, perquè a més les subvencions normalment venen amb un marc del qual no te’n pots eixir. Per exemple, et donen una subvenció i resulta que al final valoren els documents i les factures que presentes, en què t’has gastat els diners, però no et demanen els resultats. Ací el que cal fer és el contrari: tu gasta els diners com hages de gastar-los, però presenta’m resultats. Les subvencions estan molt protocol·litzades i amb moltes clàusules que al final t’obliguen a haver de fer-ho d’una forma determinada per a dur a terme una acció que, de manera més lliure, seria més productiva i molt millor. Ha d’haver-hi una visió global per a entendre qui està fent societat, qui està fent teixit social, qui està prestant un gran servei a la societat. Entre l’Estat i l’individu no pot haver-hi desert, no pot haver-hi terra cremada, no. I això és molt important. Jo crec que les administracions públiques, moltes vegades, massa vegades, d’un costat i d’un altre, no tenen en compte realment el que pot vindre bé i el que pot aplicar-se millor perquè les entitats duguen a terme la seua missió.

 

–Com analitzes l’augment constant de l’extrema dreta a Europa, i més encara entre les persones menys afavorides?

–Amb molta preocupació, evidentment. Hem vist l’escalada, per exemple, en aquest moment de la ultradreta a Europa. A algú que ha viscut en l’altre segle també, li retrotrau a situacions en què gent com Hitler va pujar al poder amb vots, falsejats més o menys, però va pujar al poder amb vots. Això és molt greu, evidentment. Jo crec que hi ha una crisi com la que va haver-hi en aquell moment, sobretot que les democràcies no semblen ser capaces de resoldre els problemes de desigualtat de la gent. Les persones amb poca cultura política pensen que qualsevol altre que done una solució immediata, ràpida, fàcil i simple, doncs a eixe és a qui cal votar. Això és molt greu perquè, a aquesta gent, no sols els voten persones amb un alt rang econòmic o empresarial, no, no; ací estan votant-los gent treballadora, els voten per cabreig i això és molt greu. O les democràcies són capaces de demostrar que tenen la capacitat de millorar la situació de les persones que estan en aquest moment més fragilitzades, o eixes persones s’apunten al primer salvapàtries que apareix.

Revista número 504, pàgs. 22-25. Juny 2024.