La revista degana en valencià

Entrevista a Papi Robles, síndica de Compromís a les Corts

23/09/2022

«Jo necessite que la meua vida tinga un projecte polític darrere»

«El millor síndic que jo tenia era Fran Ferri»

«Mónica és una persona que s’ha guanyat poder decidir ser cap de llista»

«Li veig molta salut al Govern del Botànic»

«Honradesa, eficiència i diàleg»

Havíem quedat a la seu de les Corts, al seu grup parlamentari. Entrar, només, i veure les restes arqueològiques que són a dintre de l’edifici, ja és molt bonic. Vaig haver d’esperar uns minuts a Papi perquè estava a una roda de premsa. En arribar vaig veure, i notar, que és una política total, que guanya en la distància curta, que no para, que és dinàmica i té un llarg recorregut no massa conegut. Les seues respostes no estaven pensades; eren sentides i viscudes.

Vas nàixer a Múrcia. La teua experiència política, l’has desenvolupada sempre al País Valencià?
–A veure, sí, perquè tot el meu recorregut associatiu previ ha sigut ací, però és cert que he participat en plataformes d’àmbit estatal: sent presidenta dels Scouts tenia participació en el Moviment Escolta Catòlic en l’àmbit nacional i vaig estar de responsable de participació en el Consell de la Joventut d’Espanya, però sempre arrelada al País Valencià. De fet, quan vaig estar al Consell de la Joventut d’Espanya, no em va agradar massa perquè se’m feia estrany; la meua casa està ací.

Per cert, explica’ns per què Papi.
–És «Papirusa». Soc Papi perquè soc filla d’un matrimoni fet d’una separació. Els meus pares es porten trenta anys, i eixe matrimoni no era ben acceptat a Múrcia. A més, el meu pare no havia pogut posar-li Carmen a cap de les filles perquè la seua exdona no volia. Aleshores va dir « Carmen, Carmen» i sense batejar. La meua iaia materna em va portar a batejar d’amagat i el rector li va demanar un nom compost, que era el que passava en aquella època: «li posarem María del Carmen», i la meua iaia va dir que no, que seria Carmen Luisa, el nom de les dues iaies, i em va tornar batejada amb el nom de les dues àvies. Això va crear el dubte de com dir-li a la xiqueta. El meu oncle va estar a Rússia, i allí tenien un tabac que es deia Papirusa que sempre ens han dit que vol dir ʽdona bonicaʼ, i el meu oncle va dir que Papirusa, que era bonic. Després veren que era molt llarg i en Papi m’he quedat. Soc Papi fins al punt que truquen a ma casa i pregunten per Carmen, i el meu pare contesta que allí no viu cap Carmen [hahaha]. Papi per a tot el món.

Com comença en la gestió política una enginyera forestal?
–Si ho afrontes des de la gestió política partidista, la cosa és una història, però jo sempre he estat fent política perquè sempre he estat molt arrelada a l’escoltisme i açò ha sigut militància política; la més dura que he fet, per cert. Ni ara dedique tant de temps a les coses com hi dedicava quan feia escoltisme. Vaig començar a ser monitora en l’Agrupament Escolta de Sant Vicent del Raspeig, i a partir d’aquí vaig participar també en la Federació d’Escoltisme Valencià. De fet, en algun moment de pas d’una cosa a lʼaltra he tingut buits de no fer res i no en soc capaç. Jo necessite que la meua vida tinga un projecte polític darrere.

Què és per a tu la política?

–La vida.

Vas ser presidenta de Consell Valencià de la Joventut dos anys, entre 2010-2012. Com vas arribar-hi i quins records tens?
–Tinc uns records espectaculars perquè el Consell de la Joventut és un espai pel qual crec que haurien de passar totes les persones, perquè t’ensenya que no solament la teua visió és la bona, que pots construir amb altra gent, que és un espai per a aprendre molt a utilitzar l’empatia, la sensibilitat, l’assertivitat… És cert que és un espai també dur com la vida, però hi vam aprendre moltíssim. Érem gent molt jove i vam afrontar reptes que en l’àmbit de gestió no era conscient, encara que és veritat que veníem ensenyats perquè ser presidenta prèviament de la Federació d’Escoltisme Valencià ens havia donat molt de bagatge. En l’àmbit polític, la interlocució tan directa que ens donava el Consell, tot i que en eixe moment governava el PP i el que teníem era maltractament institucional directament, ens va fer aprendre molt del que era la vida i del que podia vindre.

Estàs menys de tres anys de diputada autonòmica i passes a ser la síndica. Molt ràpid, no?
–Si ho mires des del punt de vista de la trajectòria com a diputada, evidentment és molt ràpid, però el tema és que hi ha molta més trajectòria darrere: porte molts anys fent política en altres espais que tal volta no eren visibles. Jo no volia ser síndica; el millor síndic que jo tenia era Fran Ferri, però la vida ve com ve i algú havia de prendre eixa responsabilitat. La vaig agafar amb un poc de por, però ara que portem ja uns mesos nʼestic molt contenta. Estar en l’epicentre de tot el que va passant políticament, sobretot perquè tenim un projecte darrere com és el del Botànic, és molt bonic.

Com recordes aquells dies d’interinatge de Fran Ferri, quan ja havia anunciat que se n’anava?
–Em costa, perquè Fran i jo tenim molta, molta amistat, i hi havia per una part tristor perquè perdia un company que per a mi ha sigut un referent, i al mateix temps una sensació de vertigen des de la tranquil·litat que estava segura que farien la millor alternativa que tingueren per al partit, i va resultar la meua…

Creus que aquell relleu es podria haver fet millor i amb molta més discreció?
–Els meus pares diuen molt, amb el seu murcià profund, que «pʼa carretero Dios, que sabe dónde estan los baches». Fran necessitava eixir sense soroll, era una voluntat seua i això s’havia de respectar. Mai ningú està preparat per a una decisió tan sobtada, i menys quan tens un lideratge tan consolidat com era el de Fran. Per tant, vam necessitar uns dies de diàleg intern, Jo crec que vam intentar prendre eixa decisió amb la major maduresa i amb tots els elements damunt la taula donada la situació. Crec que és un càrrec de molta responsabilitat, era una decisió de molta responsabilitat i sempre les coses es poden fer millor, però intentàrem funcionar d’una manera madura, i dintre dels elements que teníem ho vam poder fer així.

Però, «tu de qui ets»?. Vull dir, quines persones fan possible que sigues la síndica?
–La meua família està a València, el meu col·lectiu local és el meu espai principal de treball, és on m’he fet internament i on soc súper feliç, perquè crec que hem treballat molt per a la situació que tenim en Compromís per València. Aquí jo tinc teixides les meues principals aliances amb aquest partit. És la meua família.

Quina relació tens amb Àgueda Micó?
–El meu espai de seguretat és València; dit açò, amb Àgueda sempre he tingut molt bona relació, tenim moltes visions que són molt semblants i coincidim en moltes ocasions, teixim aliances de manera contínua. De fet, Àgueda també ve de l’escoltisme, aleshores tenim moltes maneres de fer semblants, de veure la vida, i amb l’honestedat que ens caracteritza a les dues hem anat teixint complicitats. València és una comarca que va donar suport a la candidatura actual d’Àgueda, i en eixa línia construïm conjuntament. Això vol dir que «a pies juntillas» lo que diga Àgueda? No. Això vol dir que serem sempre honestes en la construcció del millor partit perquè siga una ferramenta per a la sobirania nacional i popular.

I amb Aitana Mas?
–Molt bona. De fet, crec que Aitana i jo tenim una visió de construcció interna de partit i de gestió del grup parlamentari amb la qual jo estic súper contenta. Sempre ens hem parlat molt clarament, i crec que som dues persones que tenim algunes visions que coincideixen molt. De fet, Oriola i Crevillent s’assemblen molt sociològicament i ens entenem prou. Crec que, d’alguna manera, som una referència de com ha de funcionar Compromís. Jo nʼestic molt contenta.

Tu ets de l’antic Bloc, ara Més Compromís. Qui mana realment en la coalició: Oltra, Morera, Micó, Marzà?
–Una de les coses bones que té Compromís és que no té una estructura de qui mana, i a més, com més hi estic, més me n’adone. Habitualment Compromís té unes inèrcies en les quals, segons els temes, determinades persones prenen un poquet de protagonisme depenent del coneixement, i eixes persones en eixos temes marquen el pas i cada vegada s’intercanvien els passos a unes persones o altres. Jo crec que la coalició va aprendre a funcionar, com deia Mónica, com una cooperativa política, i això vol dir que, evidentment, hi ha persones que són més referència pública, però internament es produeixen debats i en unes qüestions es mira cap a uns costats, en altres cap a dʼaltres… De fet, esteu farts d’escriure relats sobre qüestions en què Àgueda apostava per una cosa i ha sigut una altra; Mónica apostava per una cosa i ha sigut una altra… o el que siga. M’agrada molt això perquè no som el partit vertical a l’ús a què ens té acostumada la política partidista en aquest país.

Si ho pensem una miqueta, estem a menys d’un any de la campanya electoral: no penses que Compromís té moltes coses per resoldre, per decidir encara?
–Sí. Bé, et dic una cosa: en Compromís hi ha moltes coses per resoldre, com en la resta de partits. A un any vista, ningú ha presentat les seues llistes. Entenc que genere més incertesa, preguntes… la qüestió de Compromís. Jo ja m’he acostumat que en Compromís, en algunes ocasions s’ha de dir «relájese y disfrute», que les llistes acaben sempre en el lloc que toca i on toca. Ja s’estan produint eixos debats, les executives ja estan parlant de l’organització de tot el procés d’elecció de candidatures… Jo confie molt que les executives siguen capaces d’arribar a acords i en eixa línia treballarem.

Qui encapçalarà la llista a les eleccions autonòmiques? Tu has dit que hi ha moltes més cares que la de Mónica?
–Sí, hi ha moltes més cares que la de Mónica. Jo crec que ella és una persona que s’ha guanyat poder decidir ser cap de llista. Si ella ho decideix així, trobe que amb el sistema de primàries que nosaltres tenim fins ara Mónica ha demostrat la seua solvència per guanyar unes primàries de lluny i per a ser la líder que Compromís ha necessitat. Per tant, crec que, si Mónica vol, podrà ser candidata a les eleccions nostres, igual que –i aquesta ja és per la meua estima personal– crec que Joan Ribó serà el candidat a l’Alcaldia de València, o almenys ho intentarem perquè així siga.

–Per cert, creus que la situació personal/judicial de Mónica pot marcar el camí cap a un lloc o un altre?

–Ho estan fent a posta. No puc endevinar el futur perquè no tinc la bola de cristall, però crec molt en la fortalesa que té Mónica, sobretot fonamentada en saber que està fent les coses d’una manera correcta i en eixa línia confie i crec que en serà la pròxima candidata. Què podem fer nosaltres aquí? Acompanyar-la en el que és personal, perquè això que s’està fent amb l’espai personal de Mónica és un plantejament completament inhumà de la política partidista. I després, el que passarà al llarg d’aquest any és que Mónica imprimirà el seu segell d’identitat, com sempre ha fet. Ella dona explicacions, totes les que se li demanen i més, tantes vegades com siga necessari. I crec que açò anirà passant al llarg de l’any, crec que el que sí que hi ha és una campanya mediàtica d’intentar traduir-li a la societat que tots i totes som iguals en casos de corrupció, perquè estan intentant dir que açò és el mateix, i el que nosaltres hem de fer és explicar molt bé el que està passant, mirar la gent a la cara sense por i explicar què és el que està passant i continuar fent polítiques que canvien la vida de la gent. A la fi, la gent no vota pel fang que estan muntant al voltant de Mónica, sinó perquè quan comença el curs les famílies veuen que no paguen diners, tenen els llibres, saben que poden estar tranquil·les perquè els xiquets i les xiquetes que menys diners tenen tenen assegurat el menjador… Saben que aquest govern està mirant cap a les necessitats principals que hi ha, i aquesta és la nostra marca.

A hores d’ara, tu tens un cap de cartell? Podria ser Marzà?
–Jo a Marzà el vull sempre, sempre en el meu equip, i també és una d’eixes persones que s’ha guanyat que podria ser qualsevol cosa en la vida. És una persona que políticament té una experiència espectacular. Parlarem internament i farem tot el que siga necessari.

Parlem una miqueta del Govern del Botànic: com en veus la vida interna, gaudeix de bona salut?
–Hi ha gent que diu que «no goza de buena salud el Gobierno del Botànic…».
Jo crec que el Botànic porta set anys governant i açò és com una relació: quan la comences, tot és bonic, va bé… però després arriba un moment en què les dues parts es coneixen, crisis… Jo crec que el Botànic ja té un punt de maduresa en què eixa relació té capacitat de parlar, d’arribar a acords… De fet, ho anem demostrant: negociem, arribem a acords i són decisions d’un govern de coalició. Jo li veig molta salut al Govern del Botànic.

Quines coses creus tu que han estat les més importants que s’han fet després dels 20 anys del PP?
–Honradesa, eficiència i diàleg.

La vida a les Corts està també molt tensada?
–Jo no la veig tan tensada. Sempre hem de diferenciar: les Corts estan en un punt en el qual dialoguem, parlem, acordem moltes coses internament excepte amb Vox, amb qui no parlem, però internament és una cosa, una realitat. Ara, de cara a les càmeres, està havent-hi una intencionalitat d’escorar molt i en això té molt a veure el paper que està jugant Vox, perquè la dreta està virant cap a l’extrema dreta, estan estirant la dreta cap allí i això és un problema. Aquí no és una qüestió de debat en les Corts, sinó que s’estan posant en qüestió drets socials que han costat molt d’aconseguir. Crec que la dreta està enganyant-se, perquè estan intentant ser més feixistes que els feixistes i trobe que s’estan equivicant perquè s’està veient en algunes comunitats autònomes com Ciudadanos desapareix de la palestra i el PP perd vots que se’n van a Vox. Ells mateixos ho analitzaran. Jo crec que nosaltres hem de fer molta pedagogia socialment, no entrat en cap mena de crispació, que és el que els interessa moltíssim, i marcar molt clar un cordó sanitari a l’extrema dreta que està avançant a passos de gegant.

El finançament just per al País Valencià, el deixem per a un altre moment, no?
–No, home. Nosaltres no ho deixem per a un altre moment. De fet, el nostre diputat Joan Baldoví l’altre dia ja ho va dir: el finançament és una peça fonamental per al nostre suport en els Pressupostos Generals de l’Estat. És una vergonya que el bipartidisme es pose d’acord, una vegada rere altra, per tal de no tirar endavant una qüestió que és complicada. Evidentment, és desitjable que partisca del consens, però és que hui en dia no té consens perquè en el País Valencià no estem d’acord amb el model de finançament que hi ha, que a més fa vuit anys que ha caducat i estan reutilitzant el debat que s’ha de donar entre les comunitats autònomes per tal de veure quin és el finançament que tenim més just, que tenim per a totes les comunitats autònomes. Per a nosaltres no és un tema que es puga deixar per a demà i posem totes les ferramentes perquè el debat estiga damunt de la taula.

La ciutadania sabrà valorar el que s’ha fet o funcionaran les tendències?
–En 2019 ho van saber valorar: la ciutadania va dir que volia més Botànic. Hem passat uns anys que han generat molt d’individualisme i una societat més crispada. La nostra funció, i és el que estem fent, és estar molt, molt, molt amb la gent, fer molta pedagogia, fer arribar molt les nostres polítiques i continuar fent polítiques adreçades perquè el nostre poble visca millor. Tenim una tasca pendent, que ja estem iniciant, però que en lʼany vinent ha de ser més intensa perquè ens ho juguem.

A França han estat a puntet. Creus que ací no passarà?
–Nosaltres som fidels defensors que cada territori té la seua pròpia idiosincràsia. Jo crec, i així anem veient, que la valoració del Botànic en general és bona i pense que amb una espenta de treball que ens queda l’any vinent podem revalidar eixes polítiques públiques que fan que la gent visca millor. I, alerta, que fem ajudes adreçades a aquells i aquelles que més ho necessiten, perquè si perdem eixa visió, si ho fem per a tots igual… Ho dic perquè ara hi ha un discurs molt assolit per part de la dreta que és la baixada d’impostos i és una trampa absoluta; el que hem de fer és identificar aquella gent que més ho necessita i adreçar a elles les ajudes, persones prioritàries a les necessitats d’altres famílies que sí que tenen recursos.

Ahir era el 25 d’Abril: aquesta data continua tenint un significat històric?
–Ha de continuar sent-ho i ens queda molt de camí per fer, molt, molt.
Si estiguera a Múrcia jo crec que parlaria del mateix, perquè crec que la sobirania dels pobles és una cosa a la qual no podem renunciar, i m’agrada que al País Valencià mantinguem eixe record històric perquè he viscut a llocs on lʼhan perdut. Cada dia nosaltres hem de fer un esforç molt gran per reclamar la sobirania de cadascuna de les persones que vivim ací, i això va de la mà d’eixa reivindicació que es fa el 25 d’Abril, però també va de la mà d’absolutament tot. Jo vull poder decidir què es fa a la meua ciutat però fins a l’extrem. Jo et parlaria del Port de València, però també et parlaria que a l’hora de dissenyar el meu barri vull formar part d’eixes decisions.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top