Entrevista a Pepe Ayelo, president de l’Associació de Gestors i Gestores Culturals del PV

Havíem quedat al seu espai de treball, al despatx de la KAKV, la Casa de Cultura de Villena. Plovia durant tot el trajecte. Ell, a més de ser el president de l’Associació de Gestors i Gestores Culturals del País Valencià, és el responsable tècnic de la cultura a Villena. Porta molts anys en la gestió i és el responsable tècnic de la cultura de Villena. Això es nota, i molt, en les seues respostes i en la seua mirada del present i del futur. Parlem de quasi tot. Després prenem un café i me’n torne. Continuava plovent.

–A què et dediques?

–Ho concretaré: a la gestió cultural, una paraula molt àmplia en si mateixa. I és una paraula polièdrica, no perquè un gestor cultural no té una comesa exclusiva, sinó perquè té moltes comeses.

–Quants anys portes en la gestió cultural?

–Com a professional, 39 anys.

–Sempre a Villena?

–Sí, sempre m’ha interessat molt el món associatiu, compartir tot allò que té a veure amb les xarxes, abans fins i tot que existirà Internet. Sempre m’ha semblat que la cooperació entre iguals dona molt de benefici. Se fet, he dedicat una bona part de la meua vida professional a la construcció de xarxa.

–Com ha canviat Villena, des d’un punt de vista cultural, en aquestes dècades?

–Molt, i no és només imputable a la meua labor, sinó a la tasca que s’ha fet des de la corporació i que ha sabut fer la societat villenera. És a dir, partim d’un poble, d’un país que tenia la cultura com a element quasi subversiu, i crec que ha evolucionat molt. Afortunadament, la implantació de biblioteques, de conservatoris, de centres culturals, d’un teatre, ha fet que la població estiga hui culturalment molt més preparada que abans.

–Tu ja no eres cap adolescent… Deus ser dels primers professionals dedicats a la gestió…

–Tots partíem de l’animació sociocultural, que jo no he abandonat mai, tot i que és cert que el temps va canviant la terminologia, però els continguts són els que són i al final té a veure amb la intervenció en la societat per tal que es torne sensible o descobrir la sensibilitat en la societat.

–Què destaques del món cultural de Villena?

–La seua capacitat associativa: el moviment associatiu de Villena ha sabut evolucionar per a bé.

–Per a tu, què és la cultura?

–No seré original, i em referiré a una frase que vaig sentir al professor Santiago de los Mozos, professor de mèrit de la Universitat de Valladolid, que deia que mentre que l’agricultura és el cultiu del camp, la cultura és el cultiu de la persona. És a dir, per a mi la cultura és el cultiu permanent. Sé que parlar d’educació permanent queda a vegades massa trillat, però al final és allò que les persones sensibles a la cultura practiquem tots els dies. És a dir, aprendre tots els dies, no perdre la curiositat, apuntar-se a l’abisme de la novetat, a les coses que ens fan viure. I per a mi, sobretot, la cultura és cultivar-se tots els dies.

–Per cert, la intel·ligència artificial ha vingut per a quedar-se. Afecta i afectarà el fet cultural?

–A veure, si la utilitzem com a eina, crec que pot ser tremendament avantatjosa; si l’emprem com un tot, és on està el perill. Com deia Miguel Calatayud, ni el millor ordinador del món sabrà evitar la malaptesa de la mà humana. Si tenim la intel·ligència artificial com un instrument que ens ajude a millorar la nostra labor diària, em sembla que està bé, però fiar-ho tot a la IA, que és el que sembla, és el que em sembla tremendament perillós. Qui guanya la batalla? Jo crec que al final acabarà amb la raó, tot i que no hi haurà cap ordinador que no depenga d’una mà humana.

–La cultura era, és i serà la part més menudeta dels pressupostos municipals?

–En aquest moment, sí. Jo no sé si és una cosa que ens hem guanyat a pols o si, realment, és cosa de qui ha anat ocupant el poder i ha anat menyspreant la cultura. Per posar-ne un exemple, en les corporacions locals, els regidors de Cultura eren professors d’institut, gent del moviment cultural, gent que coneixia a la seua realitat, persones que eren sensibles a la realitat cultural de la població i el temps ja ha anat devaluant aquests tipus d’interessos. És a dir, ara hi podem trobar regidors que no formen part del moviment cultural de la ciutat. Això és un problema, perquè si no coneixes el moviment cultural d’una ciutat, difícilment podràs treballar per a ella. Però, a més, si ho comparem, per exemple, amb el creixement de l’esport als municipis o l’esport en l’educació, i com la cultura ha anat caient, és preocupant.

Sembla que amb la construcció de cases de cultura, auditoris i teatres ja n’hi ha prou, però no és suficient. Si continuem preocupant-nos del continent i no del contingut, que és el que ocorre, el que fem és arruïnar la vida cultural. És a dir, si no fem créixer la vida cultural des de la base, que és el que va fer la societat als anys 80, si tenim violinistes hui, si tenim músics, si tenim formacions que han sabut trencar o han fet la ruptura amb la banda tradicional del poble i han anat molt més enllà, si tenim companyies de teatre, si tenim espais preparats, ha sigut perquè la societat els ha demanats, però també perquè hi ha hagut una administració sensible a això. Ara sembla que la cultura només és una molèstia i es ven molt l’etiqueta de la individualitat i no la contribució a la societat; ací em sembla que tenim un gran perill.

«La cultura, sobretot, és cultivar-se tots els dies»

–Però, la cultura canvia un poble, una ciutat?

–N’estic plenament convençut. Mira, et contaré un exemple només que acaba d’ocórrer ací, per fer-te’n una idea. Ací hi ha una festa medieval que està plena de paradetes, com en qualsevol altra d’eixe estil. No obstant això, hi ha un grup local que s’anomena Juglares del Lute que fan teatre infantil per a adults. Sempre utilitzen l’edat mitjana per a fer obres de la seua autoria que sensibilitzen sobre la vida social. Han fet quatre funcions amb més de 400 espectadors per funció. És a dir, que sí que hi ha gent sensibilitzada amb la cultura, però cal posar-li els mitjans perquè ho siga i s’hi acosten.

–Realment es deixa notar una bona gestió cultural en una societat?

–Sí, sí. A veure, un objecte cultural que no atén el seu moviment associatiu i la ciutadania, que ho fia tot al mercat, només tindrà el mercat. Jo crec que sí que es nota en aquelles poblacions on es tracta d’identificar l’oferta, l’espai amb la ciutadania, i crec que n’hi ha exemples molt clars. És a dir, quan el gestor cultural de la població guanya rellevància, escolta i no sols pensa en allò que veu en la tele, per exemple un determinat monologuista, i el col·loca en escenari perquè la gent compra entrada, sinó que va molt més enllà. A la llarga, això no és un procés de mesos sinó d’anys, i a la llarga es nota. Jo crec que en les poblacions que han fet això, es nota molt.

–Isquem de Villena. Ara eres el president de l’Associació Professional de Gestors i Gestores Culturals del PV. Què és i què fa aquesta associació?

–És una associació de professionals de la gestió cultural que va tindre l’encert fa ja bastants anys, amb José María Bullón com a president, de veure que no sols som gestors culturals d’administracions públiques, sinó que la gestió cultural és molt més oberta. Hui, una companyia de teatre, una orquestra, una banda de música, necessiten un gestor cultural per a posar-se en circulació. Això es va saber entendre molt bé en la Federació de Societats Musicals, que va llançar una oferta per a gestors culturals. Un gestor cultural, què fa? Hi ha una frase que m’agrada molt que diu que a un costat està l’estrela i a l’altre està el micro, i el gestor està enmig, entre qui crea i la societat. Eixa és la labor que ha de fer un gestor cultural.

–Bufen bons vents per a la cultura, en general?

–Bé, nosaltres plantejàvem l’altre dia en una reunió amb la Conselleria de Cultura que prenga exemple de comunitats amb menys recursos. Per exemple, del que fa Extremadura o Castella i Lleó: per a poblacions menudes, les seues diputacions intenten que les mancomunitats contracten gestors culturals. Per posar-ne un exemple, jo puc entendre que Agres no puga mantindre un gestor cultural, però Agres, Alfafara i les poblacions pròximes sí, igual que es fa amb l’educació. Sí que pots mantindre un gestor cultural que els ajude, perquè a la fi un gestor cultural és la ajuda per a acostar la realitat cultural a la població.

–Com veus la cultura al País Valencià?

–Jo crec que tenim una població sensible i un alt percentatge per sensibilitzar. Tenim la població sensible que ompli teatres, que reconeix el seu patrimoni. Tenim una classe política que redueix moltes vegades el discurs cultural als seus propis interessos polítics en tots dos costats de la balança. És a dir, la classe política té tendència a entendre la cultura com un horitzó ampli, no un horitzó que respon únicament al que ells creuen que és. La cultura és molt important, sempre que es mantinga el respecte. Jo puc entendre que hi haja gent que puga defensar fins i tot una cultura que no em sembla bé o un moviment cultural que no em sembla rellevant, però és que això és la convivència. La classe política ha d’entendre que ha d’obrir els ulls i acceptar el discurs de l’altre, si realment té interessos culturals.

–I si et pregunte per l’anterior conseller Rovira, què opines de les seues actuacions com a responsable de Cultura?

–No el recorde. La gran errada, per a mi, va ser Pilar Tebar. Jo, al conseller, no el recorde perquè ni tan sols va tindre la decència de rebre’ns. Si s’havia de comportar com es va comportar Barrera, millor que no ens haguera rebut. Jo crec que el gran error que ens va fer pensar a tots que tot podia anar per bon camí va ser nomenar una secretària autonòmica que se suposava que era gestora cultura i no ho és. Això pot passar amb l’actual consellera, que se suposa que és gestora cultural perquè ha dirigit una universitat popular. Si la consellera actua des de la seua realitat professional, podrà fer una bona labor.

–Té un altre tarannà la nova consellera?

–Bé, d’una reunió no es pot parlar ni se’n pot tindre una opinió clara. Jo ho fie al fet que és una persona que ha dirigit la universitat popular, i això és dirigir la base. És a dir, quan algú ha sigut directora d’una universitat popular, té una sensibilitat o ha de tindre-la. Si la consellera es concentra en la seua labor diària, en el seu coneixement de la realitat de la base social que dona la cultura, crec que podrà fer una bona labor, però si continua fent cas a l’aparell administratiu dur, que és l’Institut Valencià de Cultura, continuarem igual.

–I de l’Institut Valencià de Cultura?

–A veure, si és un Institut Valencià de Cultura, primer ha d’entendre que la cultura valenciana no sols són produccions, no sols són espais tancats que se circumscriuen a la ciutat de Valencia. Un Institut Valencià de Cultura ha d’estar pensant des de Peníscola fins a Daimús, fins a Requena, Villena, fins a Oriola, perquè si no, no és un Institut Valencià de Cultura. Què ocorre? Que tenim molt poca gent a l’IVC que pense que el País Valencià no acaba a la Carrera de Malilla o a l’avinguda de França. Aquest és el gran problema. Que pense que té tant de dret el ciutadà de Benejússer com el del centre de València, el centre de Castelló o el centre d’Alacant.

«Sí que hi ha gent sensibilitzada amb la cultura»

–Com és possible que uns responsables culturals com l’IVC, en ple segle XXI, posen tants problemes? Per què s’han volgut carregar el Circuit Cultural Valencià?

–Perquè no s’ho creuen. Es practica el clientelisme. S’ha practicat el clientelisme moltes vegades i han hagut de rectificar. Jo, professionalment, he reivindicat sempre per què no pot haver-hi en una direcció adjunta d’arts escèniques, de musicals, cinematogràfiques una direcció adjunta de vertebració territorial. Això és fonamental, perquè la vertebració no sols es practica amb pressupost; la vertebració es practica amb intenció. Ara hi ha una producció pública que es volia oferir a molts municipis valencians que ja no serà perquè no hi ha diners. No eixirà Los locos de Valencia perquè diuen que no hi ha pressupost. Compte! Si no hi ha pressupost per a Villena, Oriola, Almoradí, Elx, no hi ha pressupost per a representar-la a València.

«Un gestor cultural ajuda a acostar la realitat cultural a la població»

–Lluitar amb els molins de la intolerància, deu ser difícil, no?

–Però és que ens va la vida en això. Nosaltres tenim una perspectiva de 40 anys: tots vam posar les llambordes del camí que aquests trepitgen. Ja no sols les labors de gestors, sinó també de representants polítics que hem anat posant les llambordes per a construir un projecte, un projecte que, amb els seus defectes, s’ha demostrat tremendament útil en molts aspectes: des de la promoció de la llengua, del reconeixement de figures i de companyies i de professionals que feien la seua labor en la llengua en què el poble valencià s’expressa. No pot ser que de la nit del matí s’excloga aquest projecte. No és una qüestió de si m’agrada més açò que no això que hem fet nosaltres. Compte! Jo sempre he dit que tots nosaltres som instituts valencians de cultura que l’edifici del carrer de Viriato és casa nostra i és un edifici públic que alberga un ens del qual jo forme part.

«Tots nosaltres som instituts valencians de cultura»

–Els actuals responsables de l’IVC han sigut capaços d’explicar les seues actuacions?

–No, no, i no perquè no ens servisquen, sinó perquè no tenen explicació.

–Sembla ser que l’ombra de la dreta extrema mana molt. El govern del PP està també aplicant les polítiques de Vox?

–Sí, n’estic convençut. Al final, el que fa el govern de Partit Popular és utilitzar Vox per a aplicar aquelles polítiques que no aplica per vergonya. Si és que és molt senzill: «jo faria això, però és que no puc…». Al final, quin n’és el resultat? Mira, el resultat del cas del Circuit és que s’ha perdut un 40 % de la programació que ja no és del Circuit, sinó que és una programació cenyida exclusivament a l’últim trimestre de l’any, amb la qual cosa es podria anomenar com en alguns llocs es diu «festival de tardor». I, sobretot, es va perdre la filosofia de participació, perquè a mi no em val –i crec que a ningú li val– que ho estan intentant, però és que resulta que l’advocacia no em deixa. És que això és molt vell, molt vell.

–Per què molesta tant la cultura?

–Perquè la cultura ens fa créixer. És a dir, perquè el coneixement de la realitat, l’acostament, fer un poble sensible, un poble que es pot plantejar per què consumisc o per què faig això i no allò altre ens fa conviure tots els dies amb el dubte i amb la curiositat. Això molesta. Qui veu un telenotícies i es creu tot el que diuen, i ho compra tot… Eixe és el problema. Et posaré un exemple d’un grup de WhatsApp d’aquest matí. Em diuen: a Suècia estan dient a tots els ciutadans que traguen diners dels caixers, que tinguen diners en metàl·lic, que em sembla molt lògic. Però, clar, és normal que u pense que ací està passant alguna cosa. Hi ha un fet, hi ha una intenció clara de fer que la gent s’ho empasse a la primera i no dubte, i això, qui té un mínim de nivell cultural, qui té curiositat per la informació, això no s’ho traga.

–El que sí que és cert és que ens guanyen en les xarxes socials, en els mitjans afins a les seues ideologies. Són més llestos?

–No, és que patim de deixadesa. Jo crec que la nostra generació i l’anterior tenen una responsabilitat important, i és haver cregut que estava tot fet. Amb el pas dels anys, crec que, per exemple, hauríem d’haver-nos esquinçat les vestidures per una acceptació de l’educació de la ciutadania als instituts, per posar-ne un exemple. Hauríem d’haver bregat contra la pèrdua d’espais culturals als centres d’ensenyament. Si hui en una escola llevaren el gimnàs, l’associació de famílies es lligaria a les portes de la Conselleria, però si lleven les sales d’actes per a utilitzar-les per a una altra cosa, ningú diu res. Hem pecat nosaltres de dir que ja estava tot fet. Només hem circumscrit l’educació als nostres fills i potser els hem educat en l’esperit crític, però és que tenim també l’obligació d’educar l’esperit crític de la resta de la gent perquè estem on estem per això. No ens hem cregut que érem demòcrates per dret, i la democràcia s’educa tots els dies.

«La cultura educa l’esperit»

 

Revista Saó Núm.522, pàgs.16 – 19. Març 2026.