Entrevista a Pilar Vañó

Hi ha vegades en què els escenaris poden sorprendre’t. I una grata sorpresa és la que  hem tingut en trobar-nos una dona damunt de l’escenari amb la batuta. Ella és Pilar Vañó, una jove valenciana que actualment és la directora de l’Orquestra del Conservatori Superior de Música de València. Una dona en un món d’hòmens que ha aconseguit fer-se un lloc rellevant en el panorama musical. Pilar Vañó és, sens dubte, un exemple que les coses estan canviant; que en la música –com en qualsevol altra disciplina– les dones també poden i han d’ocupar llocs que fa anys eren impensables. Reivindiquem que el terme «música» és femení!

 

–Què és la música per a tu?

–Per a mi la música ho és tot; és la meua forma d’entendre la vida. No recorde un moment de la meua vida sense ella. Al contrari, des de xicoteta, quan em preguntaven què volia ser de major, deia que volia ser músic. Ho tenia claríssim. La música és la meua manera de viure, forma part del meu dia a dia.

–Des de menudeta volies dedicar-te a la música, entre altres coses, pel paper que va exercir la teua família. Quina funció creus que fa la família a l’hora d’inculcar la passió per la música?

–Crec que fa un paper importantíssim. En un primer moment, la família és el mitjà més directe de conéixer-la. Moltíssims músics comencen a interessar-se i a estudiar música en l’àmbit familiar. No obstant això, pot tenir un efecte contrari, i és que els fills arriben a desinteressar-s’hi. En el meu cas va ser fabulós: vaig aprendre solfeig jugant amb el meu pare. Ara jo tracte de fer el mateix amb la meua filla: transmetre-li la meua passió per la música, intentant que la gaudisca.

–I quin paper hi fa l’escola?

–Es va fer un gran pas quan la música va passar d’estar en l’ensenyament infantil a secundària, però qui hi juga un paper fonamental és el professorat. Antigament només es donava història de la música; hui en dia qualsevol aula té un material Orff. És fonamental que a l’escola no solament s’ensenye música, sinó que es faça, que es gaudisca.

–Canviaries alguna cosa?

–Ara han retallat hores de música. És molt important que s’impartisquen eixes hores, perquè l’art és fonamental per al concepte educatiu d’una persona.

–Parlant d’educació, tens el títol superior de clarinet, de piano, de composició, de direcció de cors i d’orquestra. Per què et decantes per la darrera?

–És l’evolució de la personalitat i del coneixement musical. Jo vivia a Elda, i per aquell temps no hi havia conservatori, i la primera via va ser anar als centres musicals. Allí vaig començar amb el clarinet. Però arriba un moment en què la meta és venir a estudiar a València, on em vaig interessar per la composició. Casualment vaig fer un curs de direcció a Elda, i és on em vaig adonar que volia estudiar direcció. Encara que aquest no va ser el meu primer contacte, perquè als 14 anys ja dirigia un cor infantil. Ha sigut un procés llarg i costós, però molt gratificant.

                                                        

–Sents pressió en tenir tanta responsabilitat?

–Abans d’entrar a l’auditori estic molt nerviosa, però quan puge al podi m’oblide de tot, perquè he d’estar tan pendent del que està sonant i del que vull crear que m’oblide de tot. Únicament estic amb la música.

–Ha sigut fàcil entrar en el món de la direcció, que a simple vista és un món d’hòmens?

–En el meu cas va ser molt fàcil. Tota la dificultat que puga trobar, no sé si és per ser dona o no; això no ho puc saber. En els estudis de direcció no he vist cap diferència entre les dones i els hòmens, sinó entre directors.

–Però la realitat és que hi ha molts més hòmens que dones…

–Clar, però això no és per la capacitat o no capacitat de les dones. Crec que és per com estava la societat, però no solament en la direcció, també en altres disciplines. En la direcció més encara, perquè era una disciplina que havies de tenir quatre anys d’harmonia, contrapunt i fuga, dos de composició i començàvem a estudiar direcció. Per aquell temps, les dones havien de fer-se càrrec de les càrregues familiars. No obstant això, hi ha dones que han destacat en la direcció.

–Crida l’atenció que els crítics musicals destaquen el teu «aplom i seguretat» a l’hora de dirigir, com si els sorprenguera que una dona puga tenir seguretat…

–A mi m’han arribat a preguntar que per què dirigisc amb vestit d’home. No dirigisc amb vestit d’home, dirigisc amb un frac o vestit de jaqueta perquè em sent còmoda. A més, quan estic dirigint no vull que vegen una dona, tampoc un home: vull que vegen un intèrpret, una persona que exerceix de transmissora entre la música i el públic.

–Per tant, creus que hi haurà més dones que arribaran a la direcció de grans orquestres?

–Clar que sí. N’estic convençuda.

–Tu ets mare. Les característiques d’una dona en el si familiar no impedeixen que puguen desenvolupar la seua carrera professional?

–Crec que és una forma d’organitzar-se i que hi haja respecte cap a la professió de tots dos. En el meu cas, el fet de ser mare em va despertar una sensibilitat que no tenia abans. En realitat, podem compaginar ser mares amb desenvolupar la nostra carrera professional, però per a això és fonamental que la nostra parella ens respecte, respecte la nostra carrera i els nostres gustos. És una manera de conviure.

–I si parlem de somnis… quina seria la teua major aspiració?

–Ho tinc claríssim: dirigir la Filharmònica de Berlín.

–Dirigir Montserrat Caballé va ser un repte o un concert més?

–Va ser una experiència fantàstica que no oblidaré mai. Vaig aprendre moltíssim en aquell concert.

–I quin repertori t’agrada més?

–Vos respondré amb una frase que em va ensenyar el mestre Galduf i que m’ha ajudat molt: l’obra més important que tinc en aquest moment és la que tinc davant. Evidentment, tenim un repertori que ens agrada més, però la partitura que tenim ara és la més meravellosa del món. No podria triar-ne una obra, perquè la direcció és un món tan ampli… Com puc triar entre tants segles de música una obra! És impossible.

–València és la terra de la música?

–Sí. Hui en dia t’adones que a Espanya s’ha despertat l’interés per la música. Ara te’n vas a Galícia o a Andalusia i veus que hi ha músics fantàstics. La labor que han fet els conservatoris i molta gent valenciana que ha opositat per tot Espanya ha propiciat que actualment el nivell musical siga excel·lent.

–La corda encara és la nostra assignatura pendent?

–Crec que ara està bastant equiparada amb el vent; de fet, moltes societats musicals ja tenen la seua pròpia orquestra.

–I quina és la nostra assignatura pendent?

–Hem d’obrir més la programació. Tots volem fer Txaikovski o Beethoven, però crec que hauríem d’acaronar més els músics valencians, ja que n’hem tingut i en tenim de molt bons. Hem d’obrir més el ventall a un altre tipus de programació. A més, crec que s’haurien de rebaixar els preus de les entrades per acostar la música a tota la societat, sobretot als jóvens.

–Quin paper creus que tenen les bandes en la formació musical?

–Supleixen una manca molt important on no hi ha conservatoris. A més, han fet una gran labor en la transcripció de versions de música clàssica per arribar a tots. Històricament han exercit una funció molt important.

Vicent Boscà. Director de Saó

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista publicada al nº 404, corresponent a maig de 2015