La revista degana en valencià

Entrevista a Raimon

02/12/2020

“El públic no ha fallat mai, i ací a Barcelona, menys encara»

Dir que té el cabell blanc no és cap novetat. Havia quedat a la porta de l’Espai Art de Santa Mònica, on hi ha penjada una exposició sobre ell. Puntual va aparéixer Rambles cap aavall, com buscant la Mediterrània: abric llarg i blau, jersei obscur i coll de la camisa blanca amb puntets. l el cabell blanc. Vam anar a la Cafeteria Cosmos. Només entrar, un cambrer li va demanar un autògraf en un paper: «això passa de tant en tant», diu. Al Liceu encara ressonaven les cançons del concert que havia fet uns dies abans i li brillaven les mans per haver rebut la medalla d’or de la ciutat. En acabant, vam baixar passejant fins a la rotonda on està l’escultura del seu amic Alfara: «Sempre que puc hi vinc a veure-la; és espectacular! Ara és malaltet», va dir amb emoció i com a premonició del que passaria una setmana més tard. Raimon és Raimon.

-Ja no ets tan jove, que acabes de fer 72 anys …

-No sóc jove des de fa molts anys; a partir dels 16 anys deixes de ser jove. Jo, com a cantant i professional, he fet el que he fet perquè el públic no ha fallat mai, i aquí a Barcelona menys que en altres llocs; el que passa és que no s’ha pogut cantar al País Valencià perquè hi ha hagut sempre molt mala sort. De primer estaven els governadors civils, que sempre prohibien els cantants en valencià. Després ve el període del PSOE, quan es pot cantar en un estat normal, i a partir de l’arribada del PP … Jo vaig cantar al 2002 a València i després a Xàtiva, i des d’aleshores fins al 201 O, res. l em vaig haver de pagar el local. Vaig demanar dates i primer em varen dir que estaven ocupades, que no tinc per què dubtar-ho, però possiblement no ho estaven perquè era cap a l’abril i es pensaven que faríem no sé què. Em varen donar uns dies de maig, que hi havia la final de la lliga, i des del 2010 no hi he cantat més allà. Ara intentaré llogar jo el local una altra vegada, perquè ells no contracten; aquesta és la realitat.

-Però a Barcelona sembla com si estigueres de moda, amb Medalla d’Or de la ciutat inclosa.

-Barcelona sempre ha estat present, si no hauria hagut de fer un altre tipus de feina, hauria d’haver treballat en una altra cosa, o canviar-me de llengua o quedar-me per París, però no per problemes de signe polític, sinó de signe econòmic. És a dir, si no pots cantar als llocs, què fas cantant? Faries una altra cosa. Barcelona m’ha emparat des del primer moment i, a més, els discos els he fets tots aquí, o a Madrid. Els músics són d’aquí o de París.

-Com recordes aquells primers anys? Què és el que fa que et dediques al que t’has dedicat tota Ja vida?

-En el pròleg del catàleg de l’exposició ho escric això. Jo vinc aquí, cante per primera vegada en el 62 i és com una cosa immediata, emocionant i que em sorprén perquè no coneixia a ningú ni ningú me coneixia. Jo estava acabant l’últim curs de carrera, 5é de Filosofia i Lletres. Després vaig participar en el Festival del Mediterrani, que jo no volia, però la gent em deia que això tenia una certa ressonància. El meu primer disc va tindre molt d’impacte en la societat, i tot això va ser el que em va decantar a la cosa professional. De fet, quan jo vinc aquí nomes tinc 3 cançons i per fer un disc se’n necessitava una altra, i la vaig fer entre desembre i febrer, quan va eixir el disc. Jo vinc aquí en el 66 quan ens casem, perquè des de València no hi havia manera de fer res i, a més, aquí hi havia estudis de gravació i a València no, hi havia revistes i emissores de ràdio …

-l ja a Barcelona, de Xàtiva, del carrer Blanc, què te’n queda?

-Això era la infantesa, això és la formació, les primeres paraules, la llum del món, el primer que veus, la teua família, i jo he tingut molta sort. Llàstima que mon pare es va morir molt prompte, però he tingut molta sort del lloc, de la gent.

-Hi mantens relació?

-Del carrer Blanc ja no queda ningú dels qui hi vivien, la majoria ja no hi són; de la família ja no hi viu ningú. De tant en tant vaig per allà.

-Tornaràs als País Valencià a viure?

-Home, primer hauria de buscar una casa, pel tema econòmic; fer-te una casa als 72 anys és un poc complicat, i facilitats tal com està el panorama no crec que me’n donen. Tenim la casa de Xàbia, però no per a viure tot l’any allà. La meua idea era, fins fa dos anys, comprar alguna casa de Xàtiva i ho vàrem intentar, però estava complicat.

-Parlant del futur, després del concert del Liceu tens alguna cosa preparada?

-Nosaltres hem dit a tot el que ens han proposat que no podem fins a l’any proper, perquè vull descansar, vull acabar de fer algunes coses. Hem estat tot el mes d’octubre cantant a Berlín, a Luxemburg, a Londres, a París i a Roma, tot al voltant de les universitats. Són viatges d’anar i de tornar. Ara necessite descansar una mica.

-l com a espectador de luxe, com és la situació política de Catalunya?

-De luxe?

-Clar, ets valencià i estàs aquí! Com veus la situació?

-Jo estic aquí des del 66. Hi ha hagut una cosa que sí que ha canviat, i és que des del govern central s’han adonat que hi ha un problema que han creat ells i que no pot continuar d’aquesta manera. l després hi ha una quantitat de gent que pensava que «bé, ja ens apanyarem … » i ara veuen que o hi planten cara o no funcionarà mai. l això és nou. Ara s’ha de fer una consulta. Primer s’ha de muntar un govern, perquè la gent no s’esperava el resultat: Artur Mas demanava una majoria absoluta i no l’ha tinguda. És complicat, és difícil, però hi ha una cosa que és la que jo crec que haurà de fer la radiografia del país, que és la consulta, un referèndum amb una pregunta clara de si estat propi o no estat propi, i segons el resultat la gent es mourà d’una manera o d’una altra.

-l mentre parlem ací de consulta, la situació política del País Valencià, com la veus?

-Això ho saps tu millor que no jo. Me l’hauràs de contar. Home, no és com per a tirar coets …

-l realment, Ja situació política actual d’aquesta crisi, deixant de banda el govern català, haurem de tornar a cantar «Al vent» com abans?

-Jo no he deixat mai de cantar «Al vent», perquè si no la gent es cabreja. Ja

fa almenys 50 anys que ho diuen. Jo tinc almenys 150 cançons publicades, i sols en cante 40, però n’hi ha moltes més. Jo cante professionalment, encara que la situació estiga bé; al contrari, si està la mar de bé tinc més repertori, si no sembla que només estic aquí per tocar els ous; no, home, no!

-Ho deia per aquell moment històric…

-No, no hi ha cap cantant que puga estar 50 anys cantant el mateix i, a més, tenint el mateix públic: no és possible, no es pot viure. Jo visc del meu ofici, de la manera de fer cançons, de la manera de pensar … , i al públic li interessa i s’hi inclou. L’any passat vaig cantar al Liceu, la situació no era la mateixa, però era ple igualment. L’any 2000, al Palau de la Música, tampoc no vivíem la situació actual i era ple. A València, quan vaig cantar al 2002, era ple i es varen acabar les entrades en un no res. No té res a veure. Això de pensar que ara van les coses malament i, per tant, hauria de cantar més, no té res a veure. Hi ha gent que vol dir-ho per disminuir el valor propi de la feina que fas.

-Jo vaig créixer sentimentalment amb «Al vent», amb les teues cançons …

-Sí, però jo cante «Al vent» i moltes altres més cançons …

-Amb els grups actuals de música en valencià, tens alguna relació?

-Intente seguir el que fan. Està VerdCel, Obrint Pas, La Gossa Sorda … molta gent que està fent-ho bé. Hi ha cantautors com el Pau Alabajos o el Feliu Ventura. Després estan tots els que recuperen el fo/k: el Guti, el Gimeno. Jo crec que al País Valencià, de producció, n’hi ha molta. Ara, d’expansió, de possibilitats de donar-se a conéixer dins del mateix país … no tenen cap tipus d’ajut. Les coses, de vegades, sense ajuda funcionen, però moltes altres, no. l per tal que la gent ho sàpiga, els mitjans de difusió públics i la xarxa de teatres no contracten aquests xicots. Ells van buscant-se un públic, però és una feina pesada i la gent se’n pot cansar.

-Ara et propose que em digues alguna cosa d’una sèrie de persones:

Joan Lerma: antic president de la Generalitat, ministre de Treball i ara senador.

Ciprià Ciscar: Va fer algunes coses des del punt de vista de la cultura amb l’Alfaro i va impulsar la Llei d’ús del valencià. En aquells anys, jo trobe que feien coses que estaven bé. Ara, la gent canvia i ja fa temps que no sé res de la seua vida publica.

Artur Mas: És un polític, en el sentit més ampli de la paraula. És un personatge que tot el que està dient és coherent, el que diu a Madrid és el que diu aquí, i això no passa moltes vegades. Ara veurem: el camí que ha escollit és de molta dificultat i veurem si ho pot portar a la pràctica. Si ho aconsegueix, serà com la Mare de Déu de la Seu.

Eliseu Climent: És un examic. El conec des de fa molt de temps.

Alfonso Rus: No l’acabe de conéixer. És un personatge populista. És interessant que no  se li conega cap xanxullo econòmic, que és molt important tal com està el panorama. l des d’un altre punt de vista,crec que té un interés mínim en això de la cosa cultural; li ho trobe a faltar, entre moltes altres coses.

Ausiàs Marc: Ahir vaig estar parlant per telèfon amb ell. Tenia jo uns dubtes en uns poemes, però no contesta …

Vicent Andrés Estellés: Gran poeta.

Article publicat al nº 377, corresponent a desembre de 2012. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top