Entrevista a Ramón Jáuregui

El diputat socialista i exministre de Presidència, Ramón Jáuregui, treballa a Estrasburg, ja que des de fa un any és al Parlament Europeu. Tot i la distància, en comentar-li el nostre interés per fer-li aquesta entrevista per al Quadern sobre laïcitat, ràpidament ens va facilitar les coses. I és que és ben sabut que es tracta d’una de les figures clau de la política estatal que hi ha bregat per parar ponts entre socialisme i cristianisme, un des de la vora política com a dirigent, i un altre des de la religió com a feligrés.

 

–Què cal entendre per laïcitat?

–La reivindicació de l’Estat laic i l’escola laica pertanyen al codi genètic del socialisme. És el corol·lari de la defensa de la llibertat i de la igualtat. La llibertat religiosa i ideològica és incompatible amb la confessionalitat de l’Estat. Per a mi, la laïcitat és inseparable de la ciutadania democràtica.

 

–És el mateix ser laic que laïcista?

–No. Ser laic és ser partidari de l’Estat laic, entenent que la seua neutralitat és la millor garantia per a l’exercici de la llibertat –també la religiosa– en la societat. No prejutja sobre el lloc de la religió en la societat civil. No obstant això, la posició laïcista rebutja la dimensió pública de la religió; és combativa amb qualsevol influència de la religió en la societat, des del pressupòsit que aquesta ha de quedar reclosa en la consciència privada. Sóc partidari d’una laïcitat incloent. Em reconec en el pensament de Habermas, obert a la contribució de la religió a la formació de l’opinió i de la voluntat pública. No vol dir això que haja d’estar d’acord amb el que diuen les religions. És més, elles, en tant que entren en la deliberació pública, han de saber que els seus arguments són també i igualment sotmesos a discussió. El que no compartisc és que se’ls negue el dret democràtic a contribuir des de la seua pròpia visió i criteris en els processos de deliberació pública.

–La derogació dels actuals Acords Església-Estat és indispensable com a senyal inequívoc de la laïcitat d’un estat?

-Cal veure les coses amb perspectiva. Els Acords pertanyen a una època en què encara era viva la memòria de la II República i la Guerra civil. Es tractava d’oferir unes garanties a l’Església catòlica, unes en l’interior dels propis Acords, altres en el text constitucional, de manera que el trànsit a la democràcia quedara salvaguardat de radicalitzacions anticlericals com les que es van produir en la II República. Han transcorregut més de 35 anys i la nostra democràcia està consolidada. Els drets de llibertat religiosa, igual que els altres drets fonamentals, estan garantits sense necessitat d’acords internacionals. A més, moltes de les seues disposicions no tenen cap utilitat, superades per la legislació aprovada en el Congrés; altres requereixen un nou debat i un nou pacte, com l’ensenyança de la religió a l’escola pública. En el context de les reformes que durem a terme en els pròxims anys, la qüestió de l’estatus de l’Església catòlica en relació a l’Estat serà, sens dubte, una altra que haurà de ser revisada. Sóc partidari d’elaborar una nova llei de llibertat religiosa i de consciència, i en funció d’ella adaptar la naturalesa i els continguts dels acords amb les confessions religioses. Crec que la laïcitat de l’Estat no és incompatible amb l’existència d’uns acords de cooperació de l’Estat amb les confessions religioses.

–I per què fins ara cap partit (inclòs el PSOE) s’ha atrevit a modificar el Concordat quan governava?

–El PSOE ha governat en dues etapes, la primera amb Felipe i la segona amb Zapatero. Crec sincerament que en el primer període no era en absolut aconsellable. La qüestió religiosa era una de les peces més delicades de la transició democràtica. Els Acords estaven inscrits en uns pactes, amb les renúncies d’uns i d’altres, i els pactes havien de complir-se, almenys fins a la superació de la transició. Zapatero, que sí que podia haver plantejat la denúncia dels Acords, sabent que determinades propostes implicarien un conflicte amb l’Església catòlica, va decidir mesurar els temes de conflicte i prioritzar aquells en què estaven en joc els drets individuals. Així, en la primera legislatura va legislar el matrimoni homosexual i va impulsar l’educació per a la ciutadania, i en la segona va aprovar la llei de terminis de l’avortament. Cap d’elles fou aliena al compromís per la laïcitat. De fet, el que va arribar a estar en joc fou la sobirania del poder civil, en la defensa de la qual no ens va tremolar la mà, enfront d’una gran pressió política d’una Església molt conservadora, sobretot, en la primera legislatura. Considere francament que la decisió va ser encertada. En eixe marc, plantejar la renovació dels Acords de la Santa Seu hauria sigut imprudent.

–En un estat laic, l’ensenyança de la religió catòlica a l’escola pública podria substituir-se per una ensenyança històrica i cultural del fet religiós?

–No sols podria, sinó que hauria de ser així. Per una banda, una educació per a la ciutadania, per a tots; una conquesta que sense cap raó clara el PP ha tirat per la borda. I per una altra, una ensenyança cultural del fet religiós. En allò que no hi ha acord és en si aquest contingut ha d’impartir-se transversalment o en una assignatura específica. La ministra francesa d’Educació ha recuperat l’«Informe R. Debray» i després dels atemptats ha decidit implantar una ensenyança cultural de la religió. És un debat obert a França. Crec que almenys hi ha dues raons a favor d’aquesta ensenyança laica: una és que hem d’educar les noves generacions d’europeus en el diàleg i en el respecte a la llibertat religiosa, i una altra és que la laïcitat no pot significar ‘buit de sentit’ i, certament, el moment per què travessa Europa fa témer que eixos buits acaben omplits per extremismes de qualsevol tipus.

–I pel que fa als centres educatius catòlics, quin paper juguen en el manteniment de les polítiques confessionals?

–Tinc estima cap a la labor educativa que fan les congregacions religioses i la resta d’institucions catòliques. Crec que en últim terme la coexistència de la xarxa concertada i la xarxa pública és beneficiosa. Però, en determinades ciutats els centres educatius catòlics s’han convertit en una peça de classisme social i de la seua reproducció, que no compartisc. L’ideari és un subterfugi i una via d’escapament per a separar els fills de famílies acomodades dels de famílies precàries i immigrades. Aquesta situació ha de ser afrontada per l’administració educativa en col·laboració amb els centres mitjançant un gran pacte escolar per a la integració dels immigrants.

–El Concili Vaticà II va afirmar el valor propi de la laïcitat. Per què cinquanta anys més tard encara no està ben vista per alguns sectors de l’Església?

–Ells ho deuen saber. Supose que té a veure amb un accelerat canvi social i de valors que ha anat en una direcció diferent de la que havia imaginat l’Església. És l’exemple de la llei de terminis de l’avortament o del matrimoni de persones del mateix sexe. Potser té més a veure més amb el poder que no amb la laïcitat en si mateixa.

–Vosté ha afirmat que «esquerra és laïcitat». Per què?

–Perquè en un Estat confessional la llibertat i la igualtat pateixen greus condicions. Ho deia Fernando de los Ríos: «l’homogeneïtzació de creences no constitueix la grandesa d’Espanya, sinó la seua tragèdia, el drama de la llibertat espiritual».

 

–Es podria dir que «dreta també és laïcitat»?

–Depén de quina dreta. Per exemple, en el cas francés, la dreta republicana té incorporada la laïcitat; és una qüestió de matriu originària. Ací el que veig és que en el PP hi ha tendències contradictòries: per un costat, classes socials i dirigents liberals, aliens a la religió i a les seues propostes de moral; i per un altre, uns dirigents integristes, prou intolerants, massa aferrats encara al nacionalcatolicisme dels vells temps.

 

–Després de les eleccions generals, veu factible una modificació substancial respecte de la postura del govern sobre la laïcitat de l’Estat?

–Tot dependrà de l’orientació política del nou govern. Si hi governa el PP, em tem que no tocarà res. Si hi governa el PSOE, sol o en coalició, crec que hi haurà canvis.

 

–S’hauria de prohibir per llei la presència de les primeres autoritats en actes religiosos d’una fe determinada?

–Crec que un polític ha de poder acudir a qualsevol acte religiós inclús a títol institucional, tant si ho fa des de la seua fe, com si ho fa amb respecte al que allí se celebra. El problema no està en tal assistència. La qüestió és, com diu el Tribunal Constitucional, si es produeix confusió entre la funció pública i la funció religiosa. El que un polític no pot fer és presidir cap funció religiosa, ni tan sols el rei, com tampoc cap autoritat religiosa no ha de presidir un acte civil. On sí que hi ha flexibilitat és en actes que, sent religiosos, no obstant això són viscuts com un acte cultural, arrelats en la tradició d’un poble. El que també cal evitar és la presència en actes d’una sola confessió. La institució ha d’assistir a actes de confessions minoritàries, però aquestes coses no canvien per lleis prohibitives; són evolucions culturals i costumistes que cal fomentar en un debat públic tolerant.

–Ja finalment, com veu el futur pel que fa a la diversitat religiosa a Espanya?

–En aquestes coses és molt difícil fer prediccions. La diversitat és un fet creixent per la multiculturalitat de la nostra societat. També ho és el creixement de la població no practicant i fins i tot la indiferència social cap al fet religiós. D’altra banda, no deixe d’observar amb bona sensació el pontificat de Francesc: crec que per eixa línia l’Església té encara un gran paper a realitzar en el món a favor de la justícia i del bé comú.

Vicent Boscà. Periodista

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista publicada al nº 405, corresponent a juny de 2015