La revista degana en valencià

Entrevista a Raquel Tamarit

15/06/2021

«És importantíssima la reciprocitat en peu d’igualtat»

«Necessitem la cultura per a mantindre sans el coret i el cabet»

«És absolutament necessari reivindicar la cultura com el que és: essencial»

«Hi ha una part de la cultura que s’ha de viure en viu, en directe»

Havíem quedat al seu despatx de l’avinguda de Campanar, i només entrar vam començar l’entrevista. Ens coneixíem i hem tingut més d’un contacte quan ella era l’alcaldessa del seu poble, Sueca. I ara, com a secretària autonòmica de Cultura i Esports, certament, continua sent igual: directa, clara, enèrgica, contundent. I amb moltes ganes i il·lusió, il·lusió que es nota. De mirada directa, com les seues respostes.

Raquel, quasi dos anys des del nomenament com a secretària autonòmica de Cultura i Esports. Ha passat el temps ràpidament?
–Molt ràpid. Jo vaig entrar ací, teníem moltes ganes d’encetar nous projectes i la veritat és que amb la vinguda de la pandèmia hem hagut d’atendre moltes coses que anaven davant sense perdre la perspectiva d’on vols anar, però és cert que el sector de la Cultura ha estat un dels més castigats per aquesta pandèmia. Tot i que la cultura és segura, és cert que sector cultural ho ha passat i ho està passant malament.
Han passat de pressa; jo em trobe ací molt a gust, em sent valorada, crec que hem fet equip i això és molt important. Tinc una relació excel·lent amb el conseller i parlem pràcticament cada dia. La veritat és que m’hi trobe molt, molt a gust.

–En el segon govern del Botànic hi va haver intents, desitjos, que es creara una Conselleria de Cultura. Creu vosté que hauria estat bé?

–Mirant les coses amb perspectiva, tot i que puc entendre eixa reivindicació que Cultura haja de tenir una conselleria pròpia, mirant el que ha passat des que jo vaig començar fins ara, crec que ha sigut un encert perquè estem en una conselleria molt potent i quan Cultura va obrir la boca, quan va venir la pandèmia –no només perquè no se’ns retallara, sinó per tal que augmentara el pressupost per poder estar al costat del sector–, de seguida vam tenir diners. Si tu tens una conselleria pròpia, eixos moviments són complicats. A més, jo sempre he cregut que l’Educació i la Cultura estan íntimament relacionades. Eixos intents, eixos anuncis de conselleria pròpia, que jo sàpia, no es van fer des de Compromís.

–Parla vosté amb la directora general de Cultura? Tenen una relació fluida?

–Clar. La relació jo diria que sí que és fluida.

–El concepte del mestissatge polític que va aplicar el primer Govern del Botànic dins de la mateixa conselleria, hauria de revisar-se o funciona bé?

–Crec que depén molt de quina conselleria es parla. En aquesta funciona, i això ho puc dir perquè jo he vist que Miquel Soler, el conseller i jo hem estat braç a braç en plena pandèmia ací batallant i amb una relació absolutament cordial, la qual cosa no lleva que cadascú tinga els seus punts de vista. Hi ha coses en què jo puc pensar una cosa i un altre partit pot pensar-ne una altra, però ací funciona i quatre ulls hi veuen més que dos.

–Què és per a vosté la Cultura?

–Uff! Doncs, una cosa que s’ha demostrat que és absolutament necessària per a viure.

–Parlem una miqueta de l’Institut Valencià de Cultura. És com una viceconselleria dirigida per un altre suecà?

–L’Institut Valencià de Cultura té autonomia pròpia per a gran part de les coses, però lògicament depén d’aquesta conselleria. És cert que és un monstre això, i de vegades li ho dic a Abel, perquè el veig patir molt. De vegades solament mirem el que fa a València, però l’IVC té una pota grandíssima a Castelló del qual depén l’EA, el Museu de Belles Arts, el Teatre Principal i l’Auditori, i després té una altra pota a Alacant, on estem intentant potenciar també música, audiovisual, arts escèniques i producció pròpia. Crec que, de totes les entitats que formen el sector públic cultural, jo diria que és la més grossa. Jo treballe molt a gust amb la gent de l’Institut Valencià de Cultura, amb tots; tinc una relació molt fluida amb ells, parlem pràcticament totes les setmanes. Tant en el que es fa allí com el que es fa en les arts, sempre he tingut molt clar que nosaltres hem de donar unes línies i després cadascú ha de decidir artísticament què es fa. Em referisc, per exemple, a la vertebració territorial, a la democratització d’accés a la cultura, al fet que algú que viu a Alacant puga gaudir de la mateixa programació de qualitat que algú de València. Em referisc al Circuit, que és un gran monstre i també depén de l’IVC. Té moltes coses, moltes.

–Té vosté relació amb les àrees de Cultura de les tres diputacions que encara hi existeixen? Hi ha contacte?

–Amb la de València i Castelló, sí; amb la d’Alacant, menys, però no per res en concret. Per posar-ne un exemple i explicar-ho, hi ha institucions molt potents que encara que estiguen en la Diputació sí que tenen una visió més de país; estic parlant de l’Alfons el Magnànim, per exemple, i allò desitjable seria que en un futur tot això confluïra, però també per voluntat pròpia. Amb Ruth Sanz, que és la diputada de Cultura de Castelló, parlem molt; ella ve pràcticament a tot el que fem, i ací a València, tant amb Glòria com amb Xavi, també mantenim el fil.

–Catalunya i les Illes Balears. Hi ha contactes institucionals en el camp de la cultura?

–Sí. De fet, enguany signem un conveni amb la Ramon Llull per primera vegada dotat amb 100.000 euros que està pressupostat tant per la branca del meu company Rubén Trenzano, de Política Lingüística, com en la Direcció General de Cultura en el pressupost d’enguany per a dinamitzar també el que es fa ací. Considere que és importantíssima la reciprocitat en peu d’igualtat i que ningú estiga per damunt d’un altre, però crec que per a la cultura és importantíssim que hi haja eixa relació d’igual a igual.

–Arribar al cofinançament de circuits teatrals, musicals, de dansa entre les tres comunitats autonòmiques és una quimera?

–S’han donat ja casos així. En l’audiovisual, per exemple, en La forastera, La mort de Guillem… Vull dir, que hi ha hagut alguns casos en què sí que s’està treballant en eixe sentit. Crec que les coses s’han de fer bé, a poc a poc. És cert que hi ha valencians que triomfen molt tant a Catalunya com a les Illes. Jo crec que amb la reciprocitat de l’audiovisual, que els tres territoris que compartim llengua puguem estar interconnectats de forma que alguna cosa que es faça al País Valencià puga ser vist allà i a l’inrevés, guanyaria molt la indústria cultural. En la música, per exemple, sí que és més habitual.

–Ser secretària autonòmica de Cultura i Esports i arribar la pandèmia semblen fets incompatibles. Com ha viscut els efectes de la covid-19?

–Hem patit molt. Recorde els inicis: jo crec que al principi ningú ens pensàvem que açò seria tan fotut, i des del minut zero ací ens posàrem a idear coses per reactivar la cultura quan es poguera. Vam fer molts esforços en eixe sentit, però va ser i és molt dur. La Cultura, la necessitem per a mantindre sans el coret i el cabet. Però escoltar i viure cada dia les angoixes i la inseguretat de cara al que passaria i què no… Jo me n’anava a casa molt fotuda. Ha sigut molt pesat en els inicis, sobretot perquè no tens seguretats tampoc, i quan podrem saber…? Hi ha moltes persones que fan cultura i han de menjar i viure. Estar al capdavant cultural en aquesta situació és molt fotut, i continue fent tot el que estiga en la meua mà.

–Creu vosté que desapareixeran moltes empreses, companyies…, o es podrà superar?

–Al principi la cosa estava molt més fotuda que ara. Les perspectives inicials que teníem eren molt negatives. Jo, mirant-ho ara i veient la realitat de hui, ho veig una miqueta menys negre. Hi tinc esperances.

–Creu vosté que hi ha prou sales públiques per a mostrar la dansa, el teatre…?

–Sempre es pot millorar, però no oblidem una cosa: Sanitat no ha decretat en cap moment que es tancara cap institució cultural; i si Sanitat no ho decreta és per alguna cosa. Jo sempre dic que estem en una crisi sanitària i que, si fora per mi, estaria tot obert, però que entenc que la gent que sap d’epidemiologia és la que ha de dir els espais que poden estar oberts o tancats. És cert que en qualsevol poble del País Valencià es programa cultura, però també és cert que en moltíssim pobles, en el moment que ha vingut la pandèmia, han reculat. Nosaltres, com a institució pública, ho hem mantingut tot, estàvem disposats a mantenir-ho amb molt pocs espectadors, però això ho pot fer un espai públic la font d’ingressos principal del qual no és la taquilla. També entenc la situació dels ajuntaments quan tenen l’espasa de Dàmocles damunt, però en la situació actual d’incidència no és excusa per a no programar cultura.

–El sector cultural va rebre també l’Alta Distinció de la Generalitat el passat 9 d’Octubre. Era just i necessari?

–Absolutament! No en tinc cap dubte, i a més la va rebre com a sector essencial. És absolutament necessari reivindicar la Cultura com el que és: essencial.

–He de preguntar-li-ho: la cultura és segura?

–Hi ha evidencies científiques que així ho diuen. No només és segura, sinó que a més cura; no ho dic jo, sinó l’OMS. Si una cosa s’ha evidenciat és el cansament psicològic que tenim tots i totes, i molta gent ens hem refugiat o bé en la lectura o en el consum en plataformes d’audiovisuals. La llàstima és que no hi ha cap plataforma nostra i són les americanes qui se’ns estan menjant el mercat. Està bé que estiga això, però crec que no hem d’oblidar que hi ha una part de la cultura que s’ha de viure en viu.

–Tot el personal humà que fa possible la Cultura ha tornat a donar un gran exemple de compromís amb la societat?

–Jo crec que sí, i moltíssima gent no ho ha fet més perquè no l’hem deixat, i això també s’ha de quedar clar. Crec que moltíssims programadors culturals haurien tirat endavant, però també et dic que entenc la part dels ajuntaments, i la Generalitat tot sola no té prou múscul. Ara estem treballant perquè es torne a permetre que es faça cultura al carrer, perquè sembla que dona com més seguretat; ara veurem com quedarà i espere que a l’estiu es puga fer.

–De tot el que ha aconseguit en aquests quasi dos anys, quines coses destacaria?

–En destacaria diverses, però sobretot estic molt orgullosa del Reactivem i també que, en una situació com aquesta, el pressupost en Cultura no només no s’haja retallat sinó que s’ha elevat i crec que això és mèrit de totes les persones de la casa, del conseller sobretot, però també del Consell. No ho oblidem: ací cadascú té la seua àrea, però eixes àrees també depenen del que els socis de govern diuen i aproven.

–Sembla que vosté creu en les Escoles Municipals de Teatre. Les ajudarà?

–Estic contenta d’això. Volíem reconéixer eixa xarxa d’Escoles Municipals de Teatre que ja hi ha i per una qüestió també egoista: m’interessa que la gent vaja al teatre, i com m’interessa, és molt més fàcil que vaja al teatre u que ja té el cuquet dins que u que no el té. Aleshores, tot eixe treball que s’està fent des dels ajuntaments, que sempre han fet moltíssim, no estava reconeguda: estava reconeguda la dansa, la música…, però no el teatre. Crec que eixe reconeixement s’ha de fer. Hauríem volgut anar més enllà. Un dels projectes que teníem en ment i, en vista del que va vindre, haguérem d’aturar de moment era –igual que tenim el programa Esport a l’Escola– fer una cosa semblant amb la cultura en general. Perquè, moltes vegades, jo que soc mestra, veig que molts mestres no fan més d’eixes coses perquè se senten incapaços de muntar una obra de teatre, exercicis de dansa, de circ… Crec que hem de veure com ho introduïm.

–Creu, per tant, en la formació de base, en el paper dels ajuntaments?

–Sempre ho he cregut. De fet, si no haguera sigut pels ajuntaments, la situació de la Cultura en aquest país nostre, abans que arribara el Botànic, hauria sigut molt pitjor. Jo soc molt municipalista.

–I vosté és una secretària autonòmica que assisteix als actes culturals. Encara té vida privada?

–A tot el que puc, hi vaig. Procure tindre clar que sí, però mira: jo vinc de poble i al poble jo sempre he pensat que a tots ens agrada que ens facen cas. Jo em sent millor anant: ho necessite i és cert també que hi ha moltes coses a les quals no arribe.

–Sueca, ser suecana, imprimeix caràcter?

–Depén de a quin suecà, imprimeix un caràcter o un altre. No és garantia de res tampoc.

–Què significa la Mostra de Mim del seu poble? Fou un revulsiu en el panorama valencià?

–Jo crec que sí. Crec que el mim ha fet molt a Sueca, i sobretot no oblidem que va començar per una cosa molt menudeta, molt cuidada que a poc a poc va arrelar en el poble i que hui en dia qualsevol suecà se sent molt orgullós de tindre-la perquè ha tingut moltíssims reconeixements. Jo n’estic molt orgullosa, i enguany ho vaig passar malament en saber que no es feia.

–Per què és un poble que ha donat tants personatges culturals? És l’aigua?

–No ho sé. No sé si deu ser una barreja de l’aigua del Xúquer, de l’aigua de la mar i la briseta, no ho sé, però és cert que a Sueca tenim eixa sort. Sempre diuen que a cada carrer hi ha un escriptor, i a més és que no hi tens un escriptor sinó un bon escriptor. A Sueca hi ha hagut grandíssims referents tant en el món de la literatura com l’art visual, grans exponents en la música. Imprimeix caràcter? Potser, pot ser que tindre tants referents… Però, com aquell: hi ha gent per la qual passa i gent que ho deixa passar.

–Ser alcaldessa o alcalde hauria de ser un requisit indispensable per a ser un alt càrrec del govern autonòmic?

–A veure, no sé si requisit indispensable, però jo crec que és important. Quan has passat per una alcaldia i estàs posada a tocar la pell dels problemes, imprimeix un altre caràcter a l’hora de tractar amb els sectors que siga. Des dels ajuntaments és més fàcil posar-te en la pell d’un altre, però també és veritat que cada persona és un món.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top