Tens 0 productes a la teua cistella
Havíem quedat al seu despatx de l’Ajuntament d’Utiel. Just abans de l’entrevista, va caure un gran aiguat, però, afortunadament, van ser només un parell d’hores. Després, ja al despatx, parlàrem sobre el dia 29 d’octubre. I encara que ja han passat molts dies, es notava que Ricardo tenia molt present tot el que havia viscut al seu poble i, més encara, tot el dolor que van haver de passar els veïns i veïnes d’Utiel. No dubta, en cap moment, davant de cap pregunta. I s’arriba a emocionar.
«Utiel s’hauria convertit en un cementeri comarcal»
–Ricardo, com està vosté després de la dana?
–Reprenent la normalitat, si és possible, encara que sempre amb eixe referent que és el 29 d’octubre, amb la vista posada en el 29 d’octubre i treballant per mitigar d’alguna manera tots els estralls que va haver-hi a Utiel.
–Es va recuperant la normalitat?
–Sí, costarà molt; a Utiel costarà molt, no sols pels danys personals, que ací van ser cinc les famílies que els van patir, amb sis morts, i també pels danys materials, que van ser molt nombrosos. Tenim encara molt de mal i quan eixim al carrer el veiem, però a més també pel mal psicològic que moltes famílies van patir ací; això és una cosa que no oblidaran mai: eixos pares, eixos avis, eixos fills, eixos nets que veien com creixia l’aigua i van viure hores de molta angoixa. Reprendre la normalitat a nivell anímic serà complicat, i a nivell patrimonial també, perquè les inversions que cal escometre són importants i cal fer-les amb l’Administració, i en l’Administració sabem que és difícil d’accelerar els procediments.
–Però, realment, què va passar el dia 29?
–El dia 29 ací el que va passar és que plovia moltíssim ja des de les 5.30 o 6.00 del matí. A les 6.30 és quan em vaig despertar i vaig estar en contacte amb alguns alcaldes de la comarca; recorde que amb l’alcalde de Camporrobles, la de Requena, amb l’empresa de transports d’autobusos que porta els xics i xiques de les poblacions pròximes als instituts d’Utiel. La veritat és que eixes converses em van preocupar i vaig parlar amb tots els directors dels centres i amb els regidors per a dir-los que la situació estava malament en la carretera i que creia que el més prudent seria suspendre les classes sense preveure res del que després passaria. Per sort, decretàrem la suspensió de l’activitat als centres educatius perquè nosaltres tenim l’institut damunt del riu Magre, que després es va desbordar, però no es va desbordar com en altres ocasions, sinó amb més de 3 metres sobre el nivell del sòl, amb la qual cosa l’institut estava totalment negat, com tots els barris pròxims al riu.
–Van rebre alguna informació per part d’alguna institució?
–Teníem alerta taronja i és quan prenem eixa decisió. Vam creure que era el més aconsellable. Després es va convertir en alerta roja a les 10.30-11.00 h, però nosaltres ja havíem pres la decisió. Si no, tot hauria anat molt pitjor.
«Van ser moments, hores, molt difícils»
–Vosté prengué la decisió de suspendre les classes. Per què ho va fer? Què hauria passat si no la pren?
–Eixa decisió correspon adoptar-la als alcaldes. S’ha d’adoptar sobre la base d’una informació que hauríem de tindre, una informació molt més exhaustiva. També hem de tindre una formació no sols els càrrecs electes, sinó tots els ciutadans per poder actuar en conseqüència. Nosaltres prenem decisions i els ciutadans també, cadascú en l’esfera que li correspon. Però, contestant a la teua pregunta, si no haguera pres aquesta decisió, Utiel s’hauria convertit en un cementeri comarcal.
–Com va ser aquell matí?
–A les set, aproximadament, és quan prenem la decisió. Ho vaig fer primer amb uns missatges de WhatsApp perquè no isqueren els autobusos. Posteriorment, ja des de l’Ajuntament, remetérem la comunicació a la Conselleria i a tots els centres, i vam estar treballant, però véiem que cada vegada plovia més. Treballàvem, però plovia més.
Aquell dia me n’havia d’anar a València; tenia una reunió amb el secretari autonòmic d’Infraestructures de la Conselleria de Medi Ambient. Quan érem prop del riu un regidor (Aitor) i jo, encara faltava perquè es desbordara; eren les 11-11.30 h. Al final, vista la situació, no hi vaig anar i encara sort que acordàrem deixar-ho per a un altre dia, perquè si jo eixe dia me’n vaig a València no hauria pogut tornar. No pel risc per a mi, sinó perquè crec que ho hauríem passat tots molt malament sense poder prendre decisions sobre el terreny.
A partir d’ací, de les 11.30 h, continuàvem treballant a l’Ajuntament. Continuava plovent molt, però bé, es converteix en alerta roja. Fins ací tot normal, però el riu cada vegada anava creixent més i hi ha un missatge que em crida l’atenció. Estant en l’ordinador fent coses, veient que s’havia de convocar, em salta un missatge d’un mitjà de comunicació que diu que el riu Magre, al seu pas per Utiel, és a punt de desbordar-se. Eixe va ser l’avís que ja em va fer prendre decisions. Vaig convocar el Cecopal i, en eixa reunió, citem a tots els que podíem a nivell local: adoptàrem la decisió de telefonar a la Consellera d’Emergències, a la delegada del Govern, al cap de Bombers perquè ens activaren l’UME. I mentre estàvem reunits, el riu Magre es desborda i és quan ja anem prenent decisions sobre la marxa. Mobilitzàrem tots els agricultors, ramaders, Policia Local, Guàrdia Civil, regidors… Tots se’n van anar a rescatar persones. I l’helicòpter també. Aconseguírem que vinguera al final un helicòpter que al principi no va poder entrar, i al final va entrar. Es van fer més de 80 rescats. Van activar l’UME; tant la consellera com la delegada del Govern m’ho van confirmar. Però, clar, quan l’UME va arribar Utiel, nosaltres ja estàvem aïllats; devien ser més de les 16.00 h. L’UME estava, però no va poder entrar. Ens vam haver d’arreglar amb les nostres forces per intentar pal·liar, mitigar en la mesura que era possible, aquesta inundació.
–Va ser el dia més llarg de la seua vida?
–Sí, i no sols per les hores, que així va ser, perquè vaig estar 24 hores, sinó perquè es va fer molt llarg, molt llarg tot. Anàvem contrarellotge i prenent decisions a cada moment, rescatant les persones, després retirant tot el que podíem del carrer, després intentant establir dos llocs, com va ser el Toyo i el centre social per a albergar tots els desallotjats que anàvem traslladant a aquests dos centres. Era una decisió darrere d’una altra, sense comunicacions, perquè els telèfons ja no funcionaven. Havíem de comunicar-nos com podíem. Va ser un dia molt complicat.
–En algun moment d’aquell dia va sentir impotència davant la catàstrofe?
–Sí, la impotència. Jo crec que la natura et fa sentir menudet. Eixe dia va haver-hi molta impotència perquè no podíem contrarestar la força de la natura ni demanar més ajuda; no arribaven les ajudes. Va haver-hi un moment en què es va retirar l’helicòpter, que es va quedar fins que va ser de nit. Ja no es podien fer més rescats. Eixe va ser un moment molt dolorós.
–Vosté va poder transmetre la situació que s’estava vivint a Utiel?
–No, no podíem pràcticament transmetre-ho, però és que tampoc ens podíem comunicar entre nosaltres.
–Ací, quan van començar a arribar recursos humans i materials?
–A la nit, cap a les 23.30 o 24 hores, que és quan va començar a baixar el nivell. Ací és quan nosaltres ens en vam anar al Toyo, on hi havia un centre. Hi vam estar amb la gent, ja hi era l’UME, però vam haver d’anar fent una volta impressionant per arribar-hi. Després també haguérem de fer una altra volta per l’autovia, entrant pel cementeri per a arribar a la Mesilla, que era l’altra entrada d’Utiel. Allí ja baixàrem a poc a poc i després anàvem caminant; això eren les 23.30-24.00 h. Tal com arribem a l’altura de la caserna de la Guàrdia Civil, la visitem. I allà veig els dos camions que hi havia, o la maquinària, retirant coses, i ens diuen que ve una altra crescuda d’aigua en direcció cap a on érem nosaltres i ja no podíem anar ni per un lloc ni per altre. Ens vam haver de resguardar com vam poder. Una altra regidora anomenada Rocío i jo pujàrem al primer pis i allí vam veure aquesta segona crescuda. Sobre la 1.30 o 2 hores és quan va tornar a baixar, i continuàrem treballant.
–Va notar la soledat d’haver de fer front a la situació amb els recursos propis de la localitat?
–Sí, la veritat és que van ser moments, hores, molt difícils. Les telefonades que vaig fer em van contestar, em van respectar i m’atengueren. Això he de reconéixer-ho, tots. Però sí que et trobes a soles perquè no podien ajudar-nos, no podia entrar l’UME. Sí que va poder ajudar-nos aquest helicòpter, que anava rescatant persones, i això va ser com un suport que t’espenta a continuar treballant.
–La solidaritat de les persones ha sigut molt gran. Ací també? Eixa solidaritat és la part positiva d’aquesta dana?
–Jo crec que la dana ha despertat el millor de la gent. El millor ha sigut la solidaritat, com han treballat, com en els primers moments la gent ho donava tot per ajudar, per salvar el company. Van arriscar la seua vida, el seu patrimoni; els agricultors, els ramaders, la Policia Local, els guàrdies civils, i això no se m’oblidarà. També, després, els voluntaris i les empreses que han vingut a ajudar-nos, ajuntaments com el de Xixón, el de Madrid; això, no ho oblidaré mai.
–El color marró del fang, el so de l’aigua, s’arribarà a oblidar algun dia de la memòria de les persones?
–Doncs no ho sé. El so de l’aigua és aterridor. No és fort, però és aterridor. Però, mira: una de les majors alegries que em vaig emportar (no sé si va ser el segon, el tercer, quart, cinqué dia) és quan vaig ser capaç de veure una miqueta de pintura blanca, sense fang, d’un pas de zebra al carrer. Eixa va ser una de les millors imatges que tinc, de les majors alegries que em vaig emportar.
«La natura fa sentir-te menudet»
–Aquesta catàstrofe pot fer pensar que el canvi climàtic ha vingut per a quedar-se?
–Per descomptat. I si no és el canvi climàtic, és una versió d’aquesta nova climatologia, perquè des del 29 d’octubre estem tenint uns esdeveniments –no com aquell, ni molt menys–, però sí que plou prou més i d’una manera més intensa, pedrega, ix el sol i després torna a ploure. No ho sé. Ha canviat la climatologia, ha canviat l’oratge. Hem de preparar-nos i el que no pot passar és que torne a succeir el mateix. Hem de reconstruir les ciutats, però les hem de reconstruir bé.
–Com està Utiel a mitjan maig? I el gran terme d’Utiel, com està?
–Està tocat, perquè parlem sempre del nucli urbà, però també hi ha llogarets com la Torre molt danyats. Les explotacions agrícoles i ramaderes han patit moltíssim. Si Utiel és una població eminentment agrícola i ramadera, cal entendre que tot el sector primari ha patit molt, està patint molt i patirem els efectes durant més temps. Hi ha explotacions que encara no poden passar pels camins.
–S’estan aprovant ajudes econòmiques per a pal·liar el desastre. Però, i la salut mental de les persones damnificades?
–Els efectes seran importantíssims perquè, hi insistisc, hi ha hagut a València 228 persones mortes i algun mort també en una altra comunitat. Això són moltíssimes famílies. Totes eixes famílies necessitaran atenció, però les que s’ho han vist malament durant hores i hores i han patit molt, també. És a dir, que serà moltíssima la gent que necessitarà aquesta ajuda i no es curarà fàcilment.
–Els alcaldes i les alcaldesses dels pobles afectats s’han convertit en una autèntica força de xoc?
–Sí, jo crec que som la primera baula; és qui tens a l’abast per a demanar una mica d’ajuda i és normal que et vinguen. És veritat que tenim unes competències limitades, però el ciutadà només pot recórrer a l’alcalde. Això cal entendre-ho així i cal acceptar-ho així. L’altre dia, parlant amb Joan Romero, em va comentar una frase que, des d’aleshores, la tinc gravada i la comente perquè tenia raó. Em va dir que, parlant amb un alcalde, li havia dit que el que no era competència de l’alcalde era de la seua incumbència. I és veritat: o eres competent per a fer-ho o t’incumbeix, perquè és un ciutadà teu. Amb la qual cosa és veritat que tenim unes competències limitades, però una incumbència absoluta.
–Els veïns i les veïnes d’Utiel valoren el que es va fer des de l’Ajuntament? A vosté li ho agraeixen?
–Sí, jo crec que sí, crec que ho valoren. De fet, han mostrat el seu agraïment en moltes situacions i han col·laborat a mitigar-ne els efectes nocius. Ara, què hem de fer? Continuar treballant tots conjuntament per a refer la ciutat, no sols com era, sinó millor. Serà un camí llarg; no és qüestió d’uns mesos, sinó d’uns anys.
«El so de l’aigua és aterridor. No és fort, però és aterridor»
–En alguns pobles, ara que ha passat ja un temps, els alcaldes fins i tot són agredits verbalment. Ací no?
–Ací no, no, no. Si això passa en algun lloc em dol, perquè estic segur que l’alcalde, siga del color que siga, ha fet tot el que ha pogut i ho deu haver passat molt malament. Hem d’aprendre tots moltes lliçons d’això que ha passat, hi insistisc. Hem de tindre formació, hem de tindre informació, hem de saber què signifiquen les alertes, ens han d’arribar les alertes. Hem d’instrumentar eixos canals de comunicació perquè arribe no sols als consistoris, sinó també a la població. Són lliçons que ens toca posar-les en pràctica a tots.
–En tots aquests mesos, amb qui ha parlat més: amb Vicent Mompó o amb Carlos Mazón?
–He parlat més amb Vicent Mompó perquè ell és el president en la Diputació i jo estic amb ell a la Diputació, amb un tracte més directe. No obstant això, amb Carlos Mazón també he parlat, i amb Pilar Bernabé, i amb José María Ángel. Jo sempre dic que soc l’alcalde d’Utiel i he de parlar amb tothom, amb totes les institucions perquè ajuden els utielans i les utielanes. Mentre siga alcalde d’Utiel, així ho faré.
–Per què creu vosté que és tan difícil que puguen parlar els dos presidents, Sánchez i Mazón?
–Bé, jo crec que estem condemnats a entendre’ns tots. Des del principi estic dient que, d’aquesta, n’eixirem, però n’eixirem abans si hi ha comunió. Jo crec que els ajuntaments necessitem l’ajuda de tots, però sobretot de les administracions supramunicipals. La Diputació necessita les ajudes de la Comunitat i de l’Estat, el govern valencià necessita l’ajuda de l’Estat, l’Estat necessitarà l’ajuda d’Europa i crec que hauríem de deixar les samarretes a una banda i treballar tots de manera lleial i digna. Crec que els damnificats, els que han patit, s’ho mereixen. No tinc cap dubte que s’estan fent esforços. Personalment, quan he hagut de parlar amb alguna de les persones que hem comentat, amb qualsevol conseller, amb el president, amb president de la Diputació, amb la delegada del Govern, amb el Comissionat, amb el subdelegat del Govern, tinc un tracte cordial i no em costa despenjar el telèfon, però he de dir que m’han atés sempre. Si no haguera estat així, també ho diria.
–Què li agradaria aconseguir abans que finalitze aquest període municipal?
–Bé, m’agradaria tornar a veure Utiel alegre, i per a això necessitem reconstruir una gran part del que s’ha destruït i, a més, reconstruir-ho millor. I m’agradaria posar els fonaments, si no es poden escometre totes les obres que cal fer, que en són moltes, posar els fonaments perquè això no torne a passar. És a dir, el riu no el podem canviar, està on està, però cal eixamplar-lo. Hi ha certs ponts que cal llevar-los o ampliar-los. També cal preveure unes basses abans de l’entrada Utiel riu amunt i cal veure també com es poden desviar les canalitzacions. Tot això m’agradaria veure, però com que és difícil que tot això es puga escometre alhora en dos anys, sí que m’agradaria deixar-ho ben encarrilat.
Revista número 513, pàgs. 16-19. Maig 2025.
