Entrevista a Rosa Àlvarez, presidenta de l’Associació Víctimes Mortals Dana 29-O

Li vaig telefonar per a demanar-li l’entrevista. Rosa em va dir que sí, però havíem de fer-la a la casa del seu pare, on va ser arrossegat per l’aigua i el fang, al Camí Reial de Catarroja. L’entrevista, asseguts al rebedor de la casa en dues cadires, va ser intensa i envoltats per les marques que havia deixat el nivell d’aigua a les parets. En acabar de parlar, una de les fotografies va ser feta al costat de la paret, ara novament construïda i lluïda, per la qual se’n va anar son pare. Intensa.

–Rosa, com vas viure tu el dia 29 d’octubre, com va anar el dia?

–Fins que ens avisàrem que se n’estava eixint el barranc (me n’avisava una amiga que viu davant), amb tota normalitat. Ací no estava passant res, no plovia. Tant és així que la meua filla va traure el cotxe, afortunadament, amb prou de temps. Prou de temps són minuts, perquè aquell dia qualsevol minut determinava si te’n salvaves o no. I jo li vaig dir que quan se n’anara l’aigua (imagina’t el que jo pensava que passaria), passarien els municipals i recepteta. Això és el que pensàvem que passaria.

–I de tot el que va passar aquell dia, què és el que més et va indignar?

–No pot ser altra cosa que pràcticament totes les persones, però sobretot tots els pobles de baix, estaríem vius si ens hagueren avisat. Mon pare va morir, no sé si a la casa o arrossegat. Aparegué al dia següent, al parc de les Barraques, que està a uns 600 metres, perquè la casa va col·lapsar (després t’ensenyaré on) i va tombar la paret mitgera.

Per tant, feia una estona que mon pare havia estat a casa. Per tant, el que més ens va indignar a totes les famílies és que no ens avisaren, perquè hi podria no haver mort ningú.

–Tu has hagut de superar la pèrdua del pare. Com es fa això? Ho has superat?

–Doncs no hi ha manera de gestionar-ho, perquè no han faltat ni per mort natural ni per un accident, sinó per una negligència com a mínim. Espere que es demostre que va ser molt més que una negligència. I és el que tracte totes les setmanes amb la meua psicòloga. Com es gestiona una mort per negligència, per desídia, per negacionisme, per mercantilitzar el canvi climàtic… Com havia dit uns mesos abans Nuria Montes, que va dir que el canvi climàtic era una oportunitat d’existir, que si el canvi climàtic era una oportunitat per a ampliar la temporada turística.

–Alguna persona o institució t’ha demanat perdó? Està a punt de fer un any…

–Les relacions que tenim a sovint i amb molta fluïdesa són amb la Delegació del Govern. Pilar Bernabé, des del primer moment, ens ha dit que si ella hagués pogut fer alguna cosa més… I sempre ho pensa, i ens demana perdó per si no pogué fer tot el que hagués volgut fer. De fet, ella té família a Paiporta i també són afectats. No hi ha cap mort a la seua família, però sí moltíssims danys materials. Per tant, ella sempre, des del primer moment, ens ha dit que tant de bo hagués pogut fer més. La Generalitat Valenciana, al contrari. De fet, jo sempre dic que no ens han reconegut com a víctimes, perquè quan tu fas unes ajudes, indemnitzacions, com vulgues dir-ho, i no reconeixes les pèrdues de les vides, no és normal. No busquem diners; busquem que ens reconega la Generalitat.

«Realment, sincerament, crec que passen de nosaltres»

–Creus realment que les vides humanes s’haurien pogut salvar?

–No és una creença, és una afirmació.

–I què va fallar, a parer teu?

–Per part del govern de la Generalitat, absolutament tot. Crec que no va haver-hi res, no n’encertaren ni una. Primer varen minimitzar tots els avisos de l’AEMET, per molt que diguen que no els tenien, però els tenien tots. De fet, va haver-hi una altra administració que va anul·lar l’agenda, com va ser la delegada del Govern, amb la mateixa informació. També la Universitat de València, la nit anterior va suspendre les classes. L’ambaixada del Japó, en la mateixa informació, als conciutadans que viuen o estaven així, de manera puntual, els varen avisar. També la Diputació de València, a les dues de la vesprada, va enviar els seus treballadors a casa i així altres institucions i empreses. Per tant, va fallar absolutament tot.

–Al segle XXI, amb la intel·ligència artificial i tots els sistemes de vigilància, com va poder passar el que va passar, i sense cap avís?

–És que no és comprensible, per això la dificultat de gestionar el que ha passat, la impossibilitat de gestionar la mort dels nostres familiars. El negacionisme, el desinterés, la incompetència, perquè ací estava al capdavant de les emergències Salomé Pradas, que l’11 d’abril, a la Ciutat de la Justícia, va dir en seu judicial que ella no sabia res d’emergències. I per què acceptes un càrrec? Després s’havia reduït moltíssim el pressupost en emergències i, com a pacte de govern, s’havia anul·lat el que ja estava en camí, prou avançat, l’UME Valenciana. Però, clar, sí que han destinat moltíssims diners a altres coses totalment innecessàries i fins i tot cruels, com és la tauromàquia.

«El que més ens va indignar a totes les famílies és que no ens avisaren»

–En rebre el missatge al mòbil, a les 20.11 hores, on estaves, com estaves, què pensares?

–Una incredulitat absoluta, perquè jo ja m’imaginava que mon pare, si no estava mort, estava en perill seriós. I la meua filla, l’única filla, i el meu home, acabaven d’arribar a casa feia uns minuts d’intentar rescatar mon pare, i no els vaig perdre per això, per minuts. Vaig haver de mentir a l’Aitana per dir-li que el iaio havia aconseguit pujar a la terrassa, quan m’estava dient mon pare (jo parlí amb ell per última vegada a les 19.45 h) que s’estava ofegant i que no podia obrir la porta, perquè estava entrant l’aigua també pel corral.

–Vas viure la ràbia, la impotència, la desesperació…

–Tot, ho vaig viure tot, i no vaig perdre tota la família per minuts.

–I després vau fer l’Associació de Víctimes Mortals de la Dana. Com va sorgir l’associació?

–Primer sorgeix un col·lectiu, que començàrem a finals de novembre o principis de desembre, i ja comença a prendre més forma després del funeral catòlic, al qual vaig anar no perquè tinga cap creença religiosa, sinó perquè estava indignada. Primer el varen vendre com a funeral d’Estat i a les famílies no ens n’havia informat cap autoritat, ni l’Església ni absolutament ningú. L’endemà ho canvien, lleven això de funeral d’Estat i és un funeral religiós sense més. I aquell dia jo hi acudisc, el 9 de desembre, per conéixer les altres famílies en la mateixa situació. I a partir d’ací sorgeix. Vaig tindre, si es pot dir sort, que passara pel meu costat la reina actual, Letizia Ortiz Rocasolano, em saluda i li dic si puc parlar amb ella uns minuts dins de la catedral, i em diu que sí. El primer que li dic és que jo no soc monàrquica, però que respecte molt les institucions, perquè així m’han ensenyat els meus pares, i li pregunte si té uns minuts i em diu que sí, i comencem una conversa que dura sis minuts. Jo no era conscient de les càmeres perquè en la catedral les càmeres estaven per dalt. El primer que li dic és si estava d’acord amb monsenyor Benavent, qui va estar tota l’homilia dient que els nostres familiars havien mort per una catàstrofe natural. No, senyor Benavent, els nostres familiars no han mort per una catàstrofe natural: han mort per una negligència com a mínim. Llavors li pregunte si ella també estava d’acord amb aquesta afirmació. I m’agafa la mà i em diu: «Rosa, si yo pudiera hablar…».

També li vaig dir què li pareixia que no havien anomenat les persones que havien faltat, i em va dir que era veritat. Estem parlant uns sis minuts. Com que estem tant de temps, ve el rei Felipe i me’l presenta, i jo li dic que, per a mi, que jo no era monàrquica, però pensava que aquesta reina sí que em podia representar com a feminista: es prepara cada acte que va, i després ja venen els guardaespatles, se n’han d’anar i ahí queda tot.

Jo duia un passador en el monyo i, clar, les imatges que no m’agafen de davant també m’agafen de darrere. Aquest passador va fer que… Jo em quede allí una bona estona perquè estic parlant amb gent i, a més, agafe telèfons de famílies i d’altres. Quan isc hi ha una quantitat de premsa… Jo, clar, no sabia el que havia passat i era clar que estaven veient les imatges.

A l’endemà tinc, no ho sé, 10 o 12 entrevistes. La meva única condició era que tots els familiars que necessitaren posar-se en contacte amb mi, que els facilitaren el meu telèfon, i a la inversa, que em facilitaren telèfons de familiars. I a partir d’ací és quan ja es dona forma a l’associació, perquè la quantitat de persones que es posaven en contacte amb mi i que em facilitaran també el telèfon va ser brutal. Així naixia l’associació.

–A quantes famílies representes?

–La nostra associació no preveu els danys materials. Només som famílies directes de víctimes mortals i lesionats. En aquest moment representem unes 90 i tantes víctimes i els seus familiars.

–Quins són els vostres objectius fonamentals?

–Tenim molts objectius, perquè no és una associació que estiga pensada amb un principi i un final. La nostra idea és que això perdure en el temps, que no s’oblide, que n’hi haja d’una memòria individual i col·lectiva, i que, a banda de la justícia, fonamental per a nosaltres, que es faça justícia i que, a més, paguen els que han de pagar. No com en altres ocasions, que paguen els de baix, els tècnics, com va passar en el cas del Metro de València, o el de l’Àlvia…. No, d’això res, els tècnics no. Volem que açò no es repetisca. Per tant, estem molt interessats en com s’ha de fer la reconstrucció: no és la reconstrucció de donar-la a amics i fer formigó i formigó i formigó. Volem que es respecten els nostres territoris, l’horta i tot el que significa viure ací, les alertes, l’emergència, i una educació real, no un catàleg que ens van donar l’altre dia, que podria haver-lo fet, fins i tot, la intel·ligència artificial…

–Per què s’han creat tantes associacions? No tindria més força si sols n’hi haguera una?

–Cada una té unes característiques. Realment, en són tres: una és de veïns i no tenen familiars; altres volen fer-se’n passar, és una pseudoassociació, perquè l’únic que presta és assistència jurídica.

«Busquem que ens reconega la Generalitat»

–Has notat, es nota, alguna diferència de tracte i ajuda de les diferents administracions?

–Totalment, però no perquè estiguem polititzats, és que la diferència és clara. Per exemple, el dilluns es va presentar el Pla Endavant dos mesos i huit dies després que es presentara a la societat i als mitjans de comunicació. El Pla de Resiliència del govern central ens el van presentar en Delegació del Govern i vingué la vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, Sara Aagesen. Va estar tota la vesprada i ens el presentaren just abans que es fera públic. Estem polititzats? No, és que ens tractem de manera diferent.

–Els ajuntaments, els alcaldes i les alcaldesses, quin paper feren i fan?

–Ací cadascú té la seua opinió. En això sí que no puc pronunciar-me, perquè hi ha persones que pensen que el seu alcalde o alcaldessa sí que tenia una responsabilitat, altres que no, i altres que potser. No m’hi puc pronunciar perquè estaria donant la meua opinió personal sobre la meua alcaldessa. No m’hi puc pronunciar com a presidenta de l’associació.

–Quan sents parlar els representants del govern valencià, què sents per dins?

–Hi ha moltes famílies en l’associació que pensen que n’hi ha més responsables, però en el que sí que hi ha unanimitat és que el màxim responsable és el cap del Consell i, evidentment, les dues persones, com a mínim, que estan ja investigades. Per tant, què sentim? Sentim una repulsió brutal, perquè, a més, és el que sempre està somrient en les fotos, en totes les fotos el que més somriu és ell, que després totes les persones han envellit molts anys, i ell està millor que mai, més gros, súper moreno… Damunt, també la indignitat del que va fer Salomé Pradas, que el dia que se n’anava de vacances, els primers dies d’agost, ho va publicar en les xarxes, dient que després d’un any tan dur de treball, ara tenia unes vacances merescudes. Calia publicar això?

–Heu tingut la sensació que vos tenen por, i per això no vos reben?

–És que, realment, sincerament, crec que passen de nosaltres. Jo crec que els fem exactament igual. Crec que som unes víctimes molt molestes. Com en altres casos, hi ha les víctimes bones i les víctimes roïnes, i nosaltres representem aquest grup de víctimes roïnes. Quan els diuen que estan polititzades és perquè no els donen la raó. Si els donaren la raó, no estarien polititzades. No, perdona, és que has comés, com a mínim, una negligència: han mort les nostres famílies per eixa, com a mínim, negligència.

No et podem donar la raó. No estem polititzats. De fet, l’aigua no ha diferenciat: uns són de dretes, altres són d’esquerres, altres no han tingut ni la possibilitat de votar perquè eren xiquets o adolescents. Per tant, no hi ha politització.

«Volem que açò no es repetisca»

–Entrevistar-se amb les autoritats europees ha marcat un abans i un després?

–Totalment, sobretot perquè ens va donar moltíssima visibilitat. I a partir d’ahí va ser quan ens cridà el «Gens Honorable».

–De totes les mentides que ens han contat, quina és la més indignant?

–És que en són tantes…, però sobretot és intentar dir que no tenien informació. I després el ball d’hores, la cronologia, que balla segons els interessos.

–Què penses de la denominada «jutgessa de la dana»? Ha fet molta faena?

–Està fent una instrucció contra vent i marea. S’han clavat amb la seua família, fins i tot una filla menor d’edat, contra tot. Des de l’associació li donem tot el suport.

–Més d’una persona m’ha dit que, a més a més, a la nit podran dormir. Tu també ho penses?

–Clar que dormen i que tenen la consciència tranquil·la. Per a tindre la consciència d’una manera o d’una altra, primer has de tenir consciència, i aquest monstre demostra tots els dies que no té cap consciència.

–Tinc un amic que va perdre el pare i un germà. Hui mateix va al psicòleg. Tu creus que Mazón també anirà o no ho necessita?

–No. Com ha d’anar al psicòleg? No, segur que no. Bé, si no és que té algun dinar amb algun psicòleg perquè siga amic.

«És necessari que hi haja justícia»

–Estem a punt de reviure el dia 29 d’octubre. I ara, què?

–Esperem que tinguen més trellat, més sensibilitat, que facen cas, que s’obliden prou dels seus socis negacionistes, de tot, que se centren i que facen cas de l’AEMET. Han de fer cas dels avisos i ells transformar-los en alertes, perquè l’AEMET no emet alertes, sinó avisos. I si et diuen que plourà a partir de 180 litres, estigues preparat.

–Creus que es farà justícia? Entrarà alguna persona a presó?

–Si no pensàrem en això, si no creguérem que succeirà això, pense que algun familiar podria fins i tot prendre’s la justícia per la seua mà. Imagina’t el nivell de desesperació que hi ha en l’associació i en la societat en general, perquè jo veig les xarxes socials i hi ha persones molt desesperades. Per tant, pel seu bé i pels seus béns, és necessari que hi haja justícia.

Revista número 516, pàgs. 16-19. Setembre 2025.