Entrevista a Rosa Serrano

01/04/2020

«D’Enric Valor vaig aprendre molt»

«Escric perquè tinc sensibilitat i no puc evitar escriure el que m’ix»

«Com més llig, més prop estic de fer literatura»

«L’escoltisme ens va donar una formació molt sòlida»

«Llorenç era una persona realment poc comuna…, era una persona extraordinària i un gran amic»

«Les coses s’han de deixar escrites»

 

La casa on viu Rosa Serrano, a l’inici de l’avinguda de l’Antic Regne de València, tota poblada de palmeres, em recorda les vetlades del Cine-Club Ausiàs March perquè s’alça davant dels desapareguts cinemes Tyris i Avenida i a la vora del també desaparegut Bar Guinea, on tancàvem les nits de divendres els integrants d’aquest cine-club de la València dels anys setanta. En l’acollidor indret del seu estudi, amerat del sol crepuscular de l’hivern, tot envoltat de quadres i llibres, ens apleguem a xarrar amb aquesta amiga apassionada, lectora compulsiva, incansable viatgera, treballadora inesgotable i bullidora d’idees i projectes, entre els quals trobem El Tabalet, l’Institut de Renovació Pedagògica, l’Escola Gavina, l’Escola d’Estiu del PV, l’editorial Tàndem, l’Associació d’Editors del PV… i un bon grapat de textos, narracions i poemes que conformen algunes de les més interessants i innovadores aportacions a la construcció cultural i educativa del nostre país en els darrers quaranta anys.

 

–Mestra, escriptora, editora, activista… En quina faceta et trobes més còmoda?

–Realment, no sabria contestar perquè totes les facetes que has esmenat són el reflex de la meua manera de ser i d’estar en el món, s’interrelacionen les unes amb les altres. Escric perquè tinc sensibilitat i no puc evitar escriure el que m’ix. Potser el que és més nutritiu per a mi i, per tant, generador, és la lectura: com més llig, més prop estic de fer literatura.

–Què ha significat per a tu Les petjades del temps?

–Ha significat retrobar-me a mi mateixa; m’asseia en aquesta cadira –o també a l’altre pis de Comte Salvatierra–, deixava fluir un poc la memòria i, clar, si comences amb un ordre cronològic, any 1945, doncs imagina’t el que t’aporta la memòria. La memòria és realment tramposa, perquè hi ha vegades que amaga coses perquè no vol que tu les recordes i les tingues en primera línia de pensament. És per això que sempre pense que qui escriu memòries, no ho diu tot. Jo no ho dic tot en aquell llibre: segurament, d’una manera inconscient he protegit de la memòria facetes de la meua vida familiar de les quals no em sent orgullosa. És molt curiós, però és la realitat.

–Naixes al si d’una família burgesa valenciana: com et va influir aquest origen?

–Bé, el meu pare, a ell mateix, no s’anomenaria burgés. S’anomenaria com un home de poble molt treballador que havia tingut la sort de tindre dos germans que quan varen morir els seus pares digueren: «Ramon, tu eres el llest de la família, tot ho posem en les teues mans: administra-ho». I així va ser: el meu pare va començar de constructor a la València de la postguerra, quan hi havia una mancança de vivenda. El meu pare era un home molt emprenedor; comptava amb l’ajut del seu germà Pasqual, que es dedicava a l’agricultura.

–En plena adolescència descobreixes una llengua segrestada, el valencià.

–Jo soc, com tantíssima gent, producte de la diglòssia que imperava en la societat valenciana d’aquella època, i en el cas de la meua família, vivint a l’avinguda de l’Oest, passava que el meu pare venia a dinar i la conversa era una mescla sempre on es demostrava la infravaloració que els nostres majors tenien de la cultura pròpia i la llengua.

–Una activitat poc coneguda és el teu pas per l’escoltisme.

–M’encanta que m’ho recordes. Benjamín Aragón era un capellà. Jo anava a les escolàpies, ell era escolapi que tenia una visió oberta i va pensar que els escolapis xics i les escolàpies xiques s’havien de conéixer. En eixe moment jo jugava molt bé a bàsquet, ni més ni menys que amb Consuelo Ciscar: érem companyes. Ens suspengueren a les dues la revàlida de quart i ens castigaren a passar l’estiu tancades a la Gran Via. Allí vaig conéixer i vaig entrar en contacte amb l’escoltisme, que em va aportar molt, vaig treballar molt amb el meu grup i…, quan ho pense ara amb el llibre i amb les presentacions que parlava molt d’això, em faig creus perquè… ¿com les famílies podien confiar que criatures de 15 i 16 anys se n’anaren a dormir a una tendeta de campanya al Pla de la Vallesa? L’escoltisme ens va donar una formació molt sòlida.

–Llegeixes molt en francés i t’impacta La pesta d’Albert Camus.

–Em deixà molt marcada per la bellesa dels seus textos, per la llengua que utilitza, per la profunditat del que ens diu i per la solidaritat. És curiós, perquè en algun punt del llibre anomene això i potser algú es pensa que m’ho invente. La frase del final «En l’ésser humà hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu»… Tenia confiança encara en l’ésser humà. Ell, quan escriu el llibre La pesta, vivia un moment de solidaritat amb éssers malalts…

–Anys universitaris intensos: lluita antifranquista, Raimon i professors com Reglà, Tarradell, Dolç… Com t’influïren?

–Realment, vaig ser una privilegiada. La meua generació va ser molt privilegiada perquè vàrem tindre una nòmina de professors d’un nivell intel·lectual i professional altíssim. Guarde molts bons records de cadascun d’ells.

–I arriba la il·lusió de disposar d’Una habitació pròpia, de Virginia Woolf.

–Clar, en el moment que la meua germana ja s’independitza i em quede amb una habitació pròpia on em podia tancar, pensar, escriure… comence a escriure. He trobat alguna llibreta vella, antiga, que et sorprén però que realment són boniques.

Als 74 anys és autèntic: jo agafe un text que he escrit fa 40 anys i dic «això no val res!». Ho dic: eixa figura, eixa metàfora és bonica, i això m’ho ha aportat el llibre. Perquè, clar, estic bussejant tots els dies en les aigües de la memòria.

–Barcelona, Rosa Sensat i Marta Mata, als anys seixanta són els passos del teu acostament a la cultura i l’escola catalana?

–Marta Mata i jo va ser un enamorament sobtat. Sempre he tingut l’obsessió de posar-me a primera fila allà on vaja perquè així escolte millor. Al tercer dia del taller sobre conte popular organitzat per Rosa Sensat i impartit per Marta Mata, jo en primera fila i mirant sense tancar els ulls. Jo tenia idealitzada a Marta Mata, i en un moment diu: «Ara hauríem d’explicar El gat amb botes, dedicat a la mestra de la primera fila que és una valenciana, segur». Va ser, a partir d’aquest moment, quan va interessar-me el conte popular.

–En 1974 tornes a València, crees Tabalet i impulses l’Institut de Renovació Pedagògica.

–Sí. Allò de Tabalet va ser simpàtic. Érem cinc criatures aprenent a declamar, escoltar, representar… Ho portàvem avant Teresa Lozano, una altra persona que no he aconseguit retenir el seu nom i jo mateixa. Féiem uns tallers al carrer d’En Sanç. D’eixe taller ja ens passàrem a l’Institut de Renovació Pedagògica, que ens va permetre entrar en contacte amb la gent que es reunia periòdicament al Col·legi de Llicenciats, on estava la gent d’ACIES i altres, i estàvem intentant posar en marxa la primera Escola d’Estiu (la primera es va suspendre perquè estàvem tots pendents de la flebitis de Franco). La retardàrem un any i després finalment aconseguírem fer la I Escola d’Estiu del País Valencià.

–Com naix el projecte d’Escola Gavina?

–Jo ja havia tornat de viure a Barcelona i en tornava amb un mantra que em repetia Marta Mata: «Rosa, has de posar en marxa un projecte escolar». I ella m’anava dient: «Busca companys teus de la facultat i poseu en marxa una escola cooperativa, amb persones que realment dominen la llengua». Així va nàixer l’Escola Gavina. Férem una reunió a la meua antiga casa per presentar el projecte i, com passava sempre, hi havia gent que volia però no podia per estar pendent del servei militar; altres havien d’anar-se’n fora, però no n’hi hagué cap que diguera que no tenia les tres-centes mil pessetes que feren falta per entrar en la cooperativa.

–Temps de lectures pedagògiques de forma compulsiva: Montessori, Freinet, Neill, Decroly, Makarenko…

–Sí, sí. Era el moment d’amerar-te del que sabien els savis. En un d’eixos llibres que has citat molt bé estava la frase «A andar se aprende andando, y a leer se aprende leyendo», i quina veritat! Exercint una actitud o una destresa, avançant en eixe camp, és com et fas expert.

–L’Escola Gavina es trasllada a Picanya, un lloc que anomenes un paradís enmig de camps de tarongers.

–Que bonic! Que bonic aquell període! Que apassionant, per favor! Teresa Raga professora d’història, i jo de llengua. Cada dimecres acabàvem anant al Bar Villanueva al Mercat d’Abastos, ens menjàvem un entrepà i marxàvem al solar que ens havia trobat Cebrià Ciscar, amb el qual, recordant en el passat la meua estada a París, ens férem molt bons amics perquè estava l’element de Paiporta, Picanya…

–Entre l’equip de mestres treballa un jove Llorenç Giménez, que ens ha deixat un buit immens.

–Hem tingut la sort de conéixer-lo, de tractar-lo, de viure el seu entusiasme per tot. Ell ens va trobar a qui ens feia de cuiner perquè havia estat scout amb ell. Llorenç el sempre disponible, sempre en l’actitud d’ajudar en el que fora. Crec que intuïa les necessitats de l’altre: quan tenia la consciència que a algú li faltava, li passava o li fallava alguna cosa, ell li aportava el seu granet d’arena. Llorenç era una persona realment poc comuna, d’eixes que és trist que se’n vagen. Hi ha molta gent arreu del País Valencià que valoràvem la seua honestedat, el seu sentit de l’oportunitat humorística, de la sornegueria: era una persona extraordinària i un gran amic.

–Els anys huitanta són una etapa fructífera en l’escriptura de diversos llibres cabdals en el teu ofici d’escriptora.

–Sí, les coses s’han de deixar escrites. Va ser molt fructífera.

–En 1990 et converteixes en editora. Naixia Tàndem Edicions. Què et porta a prendre aquesta decisió?

–Ja era lectora, començava a ser escriptora i realment vaig pensar que crear una editorial, si trobava les persones adequades, podia ser una experiència meravellosa i m’hi vaig llançar. Vaig convidar els amics i les amigues més pròxims. I tornem a estar en l’experiència i la fórmula econòmica va ser dir: «Pots aportar uns pocs diners i muntem una editorial?». I l’editorial es va muntar i va tenir un cert èxit. Crec que és important, per exemple, el fet que jo dominara el francés. Tot no és creació. En aquell moment hi havia tants escriptors i escriptores valencianes en actiu: Carme Miquel, Mercè Viana, Empar de Lanuza…

Teníem clar que havíem de començar pels primeríssims lectors; Bromera tenia ja una bona col·lecció juvenil per a adolescents, però per a criatures de 3, 4 i 5 anys no tenien res i diguérem que eixe era el nostre espai. Començàrem amb La Rateta Marieta. Després, amb Manel Granell, ens va enviar a Paco Bascuñán com a dissenyador gràfic i ens va dir que eixe llibre era l’inici d’alguna cosa molt gran. Ha arribat a 48 títols del mateix personatge.

–És Enric Valor un punt d’inflexió en la teua vida?

–Per a mi va ser el meu mestre, la persona que m’explicava el País Valencià i em va fer estimar el paisatge. Portava el paisatge al cor, en la ment, en la memòria… Recorde el primers viatges quan anàrem al Monestir de Poblet: vaig arribar al punt on havia quedat amb la gent i, ja de lluny, vaig veure algú que em saludava efusivament: era Enric. Quan puge em fa: «Serrano, jo crec que ha arribat l’hora que ens parlem de tu». Entranyable. Va ser una temporada on tots els pobles volien que portàrem a Enric, i Lourdes i jo així ho féiem.

–Un altre projecte apassionant és la col·lecció «Tàndem de la memòria».

–Sí, va ser molt apassionant. Sempre les coses són molt fortuïtes; ja li ho explicava a Toni Mollà quan vàrem fer el «Tàndem de la memòria» relatiu a Joan Fuster. Jo havia anat a esquiar en les vacances de Nadal o Sant Josep, amb tan mala fortuna que em vaig tòrcer el menisc i em vaig quedar a l’hotel llegint una novel·la; després em vaig comprar una novel·la en francés, vaig començar a llegir-la i vaig pensar que era de converses. Vaig dir-me: «Podríem fer nosaltres una col·lecció de converses», i així va ser i així va nàixer. Toni es va animar i va dir: m’agradaria fer unes memòries de Joan Fuster, però malauradament no arribàrem a temps.

–En la teua novel·la Viatge, publicada en 1990, diu Gustau Muñoz que et qüestiones a tu mateixa. Assumeixes aquesta reflexió?

–Segurament, però en mi no és cap valor el fet de qüestionar-me. Jo, si m’he de qüestionar, em qüestione. Jo crec que sí que m’hi vaig qüestionar en algunes coses…

–I, precisament, una constant en la teua vida han estat els records emocionants dels teus viatges: Praga, Buenos Aires, Istanbul, Roma, Marràqueix…

–Viatjar m’agrada molt. Viatjar i llegir, llegir i viatjar. Viatjar, moltes vegades des de la cadira, com feia Pessoa que no es menejava de la cadira però amb un llibre a la mà recorria el soc de Marràqueix i a l’inrevés. Viatjar i llegir, llegir i viatjar, i tornes una altra vegada a viatjar perquè no et pots moure, o a llegir per inventar paisatges reals, territoris reals o ficcions. L’ésser humà en això és el rei de la creació.

–En 1997 entres a formar part del Consell Valencià de Cultura. Què va significar per a tu aquest nou pas?

–Recorde aquell pas com una gosadia tremenda. Va ser un atreviment perquè, qui era jo? Ací sí que em qüestione. La veritat és que no sabia, però vaig tindre la sort de trobar el suport de Ramon Lapiedra. Ell aportava una memòria històrica i cultural des d’una talaia privilegiada que era la Universitat, que estava en un moment d’efervescència. Jo, simplement, era una mestra interessada per la literatura, lectura, creativitat, edició, i al Consell havia d’enfrontar-me a personatges com Xavier Casp. He tingut situacions en què he plorat molt, la meua secretària m’ho deia: «Plora, plora, que bé que has hagut de tragar….».

–Com a dona, mestra, escriptora, editora… com veus el País Valencià?

–Jo el veig il·lusionada, eixa és la veritat. Farà 15 dies me’n vaig anar a Morella: el diumenge isquérem a passejar i ens trobàrem amb Ximo Puig, president de la Generalitat, i em vaig adonar que la gent ni es parava, que ell no anava com un paó sinó que anava com un home del poble que ha arribat a ser president d’una autonomia. Això és un signe de normalitat, de salut pública i política, i crec que si es fan les coses bé i les aliances serveixen per a enfortir les expectatives, realment crec que anem bé i que no hi ha comparació possible entre el que pot oferir-nos un partit de dretes i el que ens pot oferir un partit progressista de centre-esquerra i un poc més si fa falta, amb gent que ja ha estat entrenada en la gestió política. Jo pose la mà en el foc que la vel·leïtat de sostraure diners públics no passa per les seues fantasies ni somnis, i això indica que sanejarem el país.

Jo hi confie. Ara crec que és important que la cultura es consolide, que les ajudes a les escoles es mantinguen, que desapareguen els barracons… Tenim feina a fer, però crec que tenim gent gran molt combativa encara i per altra banda s’ha d’aconseguir motivar la gent jove.

Entrevista publicada al quadern de número de gener 455