Entrevista a Ruth Sanz, diputada de Cultura de la Diputació de Castelló

05/11/2021

«Hi ha pobles, molts, en els quals ja no hi ha cap oficina ni caixer obert»

A la plaça de les Aules de Castelló de la Plana està l’edifici que ocupa la Delegació de Cultura. En entrar al seu despatx has de mirar uns gran quadres que ocupen les parets. Després de les presentacions, vam començar l’entrevista. Volia parlar amb ella perquè, a més de ser d’un poble, Càlig, està visitant moltíssims pobles i això dona una coneixença de la realitat; també del tema que ens ocupa i preocupa en aquest Quadern: el despoblament.

–Ruth, què entén per despoblament?

–Per a mi, despoblament fa referència a un municipi del qual la gent marxa, sobretot la gent jove. Marxem fora per estudiar, formar-se, sobretot a les capitals de província que és on estan les universitats, i després no tenim les oportunitats per tornar als nostres municipis.
Ara mateix jo entenc el despoblament com eixe fenomen, perquè sobretot crec que és gent jove que se n’ha anat dels pobles, s’ha format i tal vegada ha trobat feina a les capitals i grans ciutats, que és on hi ha «més oferta», perquè als seus pobles no n’hi ha.

–Creu que en aquests moments estem malament? S’ha aturat un poc la cosa o continua igual?

–Jo soc d’un poble que per sort no estem patint el fenomen del despoblament; és un poble que ronda els 2.000 habitants i aquesta pandèmia ha fet que augmentàrem el nombre d’habitants. Pel que déiem aquests dies, sembla que el despoblament està anant a poc a poc. Hi ha pobles que s’estan recuperant, però desaparéixer, no, no.

–Si parlem de les tres províncies, la de Castelló potser siga la més afectada per aquest fenomen…

–Clar, i aquí és on hem de treballar una institució com la Diputació de Castelló. Nosaltres, des del Govern Provincial, sempre hem cregut i sempre hem dit que som com un ajuntament d’ajuntaments, que som els que també hem de vetlar perquè som els més pròxims i estem als pobles més menuts. Per això la nostra política sempre ha sigut afavorir els pobles menuts. Des de l’Àrea de Cultura, les bases de subvencions a activitats que es fan als pobles menuts tenen un percentatge superior de punts.

–Si parlem d’infraestructures, estan a la costa, molt centralitzades al voltant d’uns municipis…

–Açò seria parlant bastant d’equitat, de l’equitat de tenir els mateixos serveis. Està clar que no podem fer un hospital a cada comarca del País Valencià, però tal vegada fomentar més els serveis comarcals. Les infraestructures són importants: tindre bones comunicacions, bones carreteres. També tot allò al voltant d’Internet: amb la pandèmia hem vist que hem pogut teletreballar, però no s’ha pogut fer a tots els municipis. A la província de Castelló tenim municipis que no tenen cobertura de telèfon mòbil; tenim molta feina.

–En algun moment, les administracions han fet alguna autocrítica del despoblament? Per què no ataquem eixos motius?

–Perquè tampoc és tan fàcil. A tots ens agradaria tindre als nostres pobles, com a política local, que vingués una empresa i es poguera ubicar al terme. Els pobles sabem el que tenim, sabem la nostra infraestructura i, tal vegada, promoure parcs industrials és un poc difícil.

–En la societat d’ara, l’espai rural no està com subordinat a l’espai urbà?

–Jo sempre he viscut amb molt d’orgull sent de poble, i això és una premissa. Jo vaig estar tres anys treballant a Madrid, vaig ser representant al Consell de la Joventut d’Espanya i sempre deia que la meua satisfacció era tornar-me’n al poble, a Càlig, perquè qui té un poble té un tresor. Pense que la gent de les grans ciutats es perd el que és tenir un poble. No crec que estiguem subordinats, crec que tenim fins i tot com a ciutadans més llibertats, però no tenim els mateixos recursos, i es aquí on està el quid de la qüestió. Crec que s’aposta, s’està apostant, perquè puguem ser autònoms.
Penso en la comparativa de fa uns anys, quan es donaven els fons de cooperació tant de la Generalitat com de la Diputació de Castelló als municipis sense dir-nos «heu de fer carreteres, un pont…», i que els hagueres de destinar a eficiència energètica. No, jo sé quines són les necessitats del meu poble i veus que hi ha polítiques que comencen a deixar-nos ser autònoms.

–Vosté, creu que les persones que viuen en un poble tenen els mateixos drets bàsics que una persona que viu en una ciutat?

–Si parle d’educació, per exemple, l’escola del poble són 150 xiquets i xiquetes i no és el mateix que a Benicarló, que està a 12 quilòmetres, on a cada escola van 800 xiquets. En això considere que tenim un plus de qualitat. Et parlo en tot moment del meu poble de 2.000 habitants. Però a la meua comarca, a Cervera ja hi ha un CRA de tres pobles. En l’educació tenim eixe plus de la proximitat, de ser poquets, un aprenentatge quasi personalitzat… Si pensem en el tema mèdic, per sort tenim Vinaròs, però és el que déiem: una persona de Morella o de Cinctorres ha de fer més quilòmetres i aleshores aquí ja no som iguals, perquè no fem els mateixos quilòmetres. També està el tema dels bancs: han tancat i estan tancant oficines. Hi ha pobles, molts, en els qual ja no hi ha cap oficina ni caixer obert. Estem treballant per poder posar caixers automàtics als pobles.

–Des del poble, moltes vegades no s’està cansat d’escoltar els polítics dir que volen fer coses i després no es fan?

–Sí. Al meu poble van presentar tres vegades la carretera Càlig – Benicarló, i fins que no va arribar María José Delgado no vam aconseguir una carretera tan vital com aquesta. Soc de les que pense que les polítiques moltes vegades es fan des d’una butaca en una oficina sense haver xafat el territori, i això és un problema.

–Parlem dels mitjans de comunicació: des del món rural no sembla com que eixe model que mostren no passe pel rural? A excepció d’alguns programes, clar

–Jo crec que moltes vegades s’ha venut allò rural com el que déiem adés, com un segon pla, però jo crec que ara mateix la gent es sorprendria de les coses bones que tenim als pobles. Els mitjans de comunicació, a la fi, sense que sone radical, són empreses i també on més públic objectiu tenen és a les grans ciutats, per això tal vegada donen eixes visions més generals.

–Els pobles són una alternativa a les tensions de les grans ciutats?

–Sí, jo crec que sí. Qui no ha viscut mai en un poble no sap el que es perd; ho tinc molt clar. En una ciutat sents una ambulància i no et sorprén, però si la sents en un poble surts al carrer perquè segurament deu ser la veïna de dos carrers de dalt, el veí de… Són coses que a les ciutats no tenen en compte. La tranquil·litat, conéixer a tots i totes, la convivència… La gent de les ciutats no sabrà mai el que és.

–Què fem perquè la joventut continue al poble?

–Eixe és el dilema. Tant de bo tinguérem una vareta màgica i saber-ho. Pense en el meu poble i fem polítiques públiques orientades a fer que noves empreses es puguen instal·lar al territori. Està clar que nosaltres vivim en un món rural, on l’agricultura encara té molt de pes en l’economia familiar de molts pobles, però les famílies no podem viure de la terra i és aquí on hem d’insistir: que els polígons industrials tinguen totes les condicions perquè puguen vindre noves empreses. Hauríem de tindre avantatges, models fiscals amb rebaixes fiscals per a atraure empreses. Ara, als municipis també se’ns obri una oportunitat amb tot el tema dels fons europeus: hem d’aconseguir-ne perquè els nostres municipis desenvolupen polítiques que ajuden a fer més fortes les activitats econòmiques, i això farà que la gent s’hi quede.

–El teletreball pot ser una alternativa?

–Crec que sí. Nosaltres tenim gent estrangera (alemanys, anglesos, holandesos…), que són persones de 40-50 anys i estan aquí tres setmanes al xalet o a casa; després se’n van una setmana perquè treballen físicament a Holanda, a Alemanya o on siga, i se’n tornen. Si ells ho fan i és un altre país, crec que nosaltres també ho podem fer. La pandèmia ens ha fet veure que sí que podem encaminar-nos també a fer realitat el teletreball.

–Com s’ha viscut la pandèmia des del poble?

–Amb molt de respecte. Crec que ho hem viscut tots amb molta solidaritat: la gent jove anava a fer la compra, per medicaments o productes bàsics per a la gent major. Sabent també que els ajuntaments hem estat sempre al costat. Hi ha hagut també molta gent teletreballant, però jo crec que s’ha viscut amb tranquil·litat. Crec que s’està vivint amb més nerviosisme ara. Una cosa bona que crec que hem tingut els pobles és que quan el president Ximo Puig està explicant els rangs d’edat de vacunació, als pobles hem anat per davant pel nombre reduït de població.

–Pensant en la societat actual i els problemes, creu que el món rural és l’alternativa?

–Jo crec que el món rural tampoc podria assumir tota la gent de les ciutats. Una alternativa més tranquil·la sí que ho és. A l’estrés, a la vida d’anar sempre corrents… Sí que és una alternativa, però també penso que hi ha gent que tal vegada a la tranquil·litat d’un poble no es podria acostumar mai.

–Parlem una miqueta de la seua responsabilitat actual. En Cultura de la Diputació, de què està més orgullosa?

–Tinc un dilema. L’Àrea de Cultura som vuit àrees i són moltes i moltes coses. Però, per exemple, aconseguir que a Sant Joan de Penyagolosa es puga fer l’hostatgeria és un gran objectiu que està encarrilat. Una de les coses més importants és el Circuit Cultural Provincial. Nosaltres, la Diputació, programava coses als pobles però no a tots els pobles, i quan vam entrar déiem que havíem de veure com poder arribar a tots. L’any passat, en pandèmia, vam organitzar unes meses sectorials aquí a la Diputació i una era de cultura: les empreses d’arts escèniques ens deien que calia veure com potenciar això, fer com un circuit potent a les comarques de Castelló. Ens vam seure, telemàticament, moltes vegades i el sector em va fer una proposta que vam estudiar i, malgrat que algunes no les podem materialitzar perquè són molt complicades administrativament, hem pogut fer realitat el Circuit Cultural. Nosaltres enguany vam fer una crida a empreses de la província de Castelló de les arts escèniques, i després una segona crida perquè els ajuntaments sol·licitaren els espectacles que havien sortit. Al final hem pogut presentar 190 espectacles a 130 pobles de la província de Castelló, 51 espectacles de 28 companyies. Ara mateix tenim moltes activitats.

–Conte’m alguna cosa de les bandes de música.

–És molt especial per a mi treballar amb elles. La meua espineta al cor és no haver pogut fer un certamen provincial de bandes. El primer any, quan hi vaig entrar, ja s’havia fet. La meua primera reunió com a diputada de Cultura va ser amb la presidenta de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana i el president provincial, Daniela i Juan. Volíem incloure algunes millores al certamen provincial, però encara no hem pogut celebrar-lo. Finalment, destinarem 125.000 euros per a 80 concerts als 80 pobles de les bandes de música i que els diners arriben a aquestes societats. Una altra cosa que vam fer l’any passat i enguany ha estat la subvenció per a l’adquisició d’instruments musicals.

–Quina cosa li agradaria aconseguir fer realitat?

–Desenvolupar i donar a conéixer tota la part patrimonial que tenim. Estem mirant a veure si aquesta segona part de legislatura aconseguim desenvolupar un projecte potent per a posar en valor el nostre patrimoni, no sols el de la Diputació, que n’és molt, sinó també el dels pobles, els 135.