Entrevista a Salvador Illa

Mai no havia entrevistat el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Ara, ja sí. Tenia concertada la cita al Palau i, certament, ja només entrar en aquell històric edifici és espectacular. Després de passar la porta, ja comences a alçar els ulls cap a dalt i als costats per intentar que no se t’escape cap detall arquitectònic. Puge acompanyat d’una col·laboradora del President i, després d’uns minuts d’espera, entre al despatx que tantes vegades hem vist a la pantalla de la televisió. Salvador Illa estava assegut. Ens havíem vist a València. I, de seguida, vam començar l’entrevista. Ell contestava les preguntes, em mostrava molta amabilitat i transmetia també molta seguretat en les seues respostes. Va ser tot un plaer.

 

–Salvador, com està?

–Estic bé. Centrat en les meves responsabilitats de govern i les meves responsabilitats polítiques, però estic bé.

–La Roca del Vallés és el seu poble. Com és ser alcalde?

–Va ser una etapa molt intensa, molt bonica i si alguna cosa de bo hi ha en mi, en l’àmbit de la gestió pública, ve de la meva etapa d’alcalde. És una política de proximitat, directa, de tracte directe amb el ciutadà. És una política que evita que puguis emborrinar-te, que t’obliga a estar molt a peu de carrer, a resoldre un problema concret que et planteja la ciutadania. Per proximitat, també és una política que ajuda i ensenya i afavoreix arribar a acords, en el sentit que hi ha ideologia, per descomptat, però hi ha problemes també molt concrets. És una política molt exigent, però també que et proporciona moltes satisfaccions perquè veus de forma molt directa el resultat, bo o dolent, de la teva feina. Jo en guarde un gran record.

–Com arriba un filòsof a ser MH President?

–Per vocació. Al final, arribar o no arribar a un determinat càrrec és fruit de moltes coses, també a vegades de situacions atzaroses molt difícils de preveure, no? Jo no vaig tenir mai la vocació concreta. De jove, jo no vaig dir: «Vull ser President de la Generalitat». Jo sí que tenia una vocació política de servei públic que es va materialitzar en primera instància a la política municipal, i llavors la vida m’ha anat portant a tenir diferents responsabilitats. És un honor immens per a mi ser President de la Generalitat de Catalunya. Quan m’ho va proposar el meu partit vaig dir que sí, que em feia desig, m’he preparat per ser-ho. Però el que va bé és tenir vocació de servei públic. Aquesta és una activitat vocacional. Va bé agafar ofici, els anys t’ajuden a agafar una experiència que és molt útil. Però si no hi ha vocació de servei públic, vocació de servidor públic, no pot funcionar.

«Som un partit que vol transformar la realitat, no dibuixar utopies»

–8 d’agost del 24. Com va viure aquell dia? S’imaginava que seria així?

–No, no me l’imaginava així. De fet, la previsió era que les coses transcorreguessin d’una altra manera aquell dia 8 d’agost. El vaig viure amb serenitat, convençut que era un dia rellevant i a mesura que va anar avançant el dia i es va produir la investidura, doncs la vaig viure amb molta emoció.

–I, fins ara, què és més fàcil: ser ministre o ser MH?

–Tot té la seva dificultat. Les dues coses, en el meu cas, han sigut un honor immens. L’etapa de ministre de Sanitat va desenvolupar-se d’una manera molt diferent de com es podia preveure i va ser una etapa molt intensa. L’etapa, el moment o el recorregut que porto com a President de la Generalitat, doncs també és un honor immens i també té les seves dificultats. Però en tots dos casos, és un honor i jo m’ho prenc amb molta il·lusió i amb molta responsabilitat també.

 

–Vosté té 42 parlamentaris dels 153 del Parlament. Es pot governar així?

–Sí, si un té consciència del pes polític que té el seu grup al Parlament. Som la primera força del Parlament de Catalunya. Vam guanyar les eleccions de forma clara, però efectivament no amb prou suport com per poder governar en solitari. Tenim un govern en minoria amb dos acords d’investidura: un acord amb Esquerra Republicana i un acord amb els Comuns, que estem acomplint fill per randa. I, per tant, es pot governar amb quaranta-dos diputats en minoria? Sí, amb voluntat d’acordar, amb consciència que s’ha d’acordar i amb flexibilitat per arribar a acords, no?

«Tenim un govern en minoria, amb dos acords d’investidura»

–L’aprovació de la Llei d’Amnistia va ser clau per a destensar les relacions entre els diferents actors.

–Jo crec que la Llei d’Amnistia és clau per normalitzar la vida política, social i institucional a Catalunya i a Espanya. No només a Catalunya; a Espanya. La voluntat majoritària de la societat catalana, i penso que també de la societat espanyola, és mirar endavant, mirar al futur, entendre que estem en un moment diferent, constatar que el nostre sistema polític permet que tothom expressi i defensi quin és el seu projecte polític, fins i tot quan és un projecte polític de secessió de la resta d’Espanya. El que sí que és prescriptiu és fer-ho dins del marc de la legalitat vigent. Per tant, la Llei d’Amnistia és un pas necessari, generós, de mirada endavant. I jo estic, a més a més, personalment molt compromès que aquesta llei, que es va aprovar pel circuit previst des d’un punt de vista legal i que ha estat ratificada pel Tribunal Constitucional com a plenament d’acord amb la Constitució, doncs que aquesta llei, dic, sigui plenament efectiva i, per tant, totes les persones que se n’han de beneficiar se’n puguin beneficiar.

–Com explica l’evolució i èxit d’Aliança Catalana?

–Veurem concretament quina és aquesta evolució i si es pot qualificar o no d’èxit. Jo, en tot cas, el que constato, efectivament, és que a Catalunya, com a la resta d’Espanya, com a la resta d’Europa, fins i tot diria als països occidentals, hi ha un creixement preocupant i equivocat de posicions de populisme d’extremistes, en aquest cas, populistes extremistes de dreta. Explota un sentiment de por. Estem vivint una època de canvis molt accelerats i molt profunds.

Hi ha una part de la població que reacciona amb por davant d’aquests canvis: què passarà amb la meva feina, com canviarà el món, hi guanyaré o hi perdré… I aquests sentiments de por, adequadament explotats per aquestes formacions populistes, porten a la paràlisi o al bloqueig, a unes reaccions, diguem-ne, de retrocés. Nosaltres som partidaris d’un sentiment d’esperança, de veure aquests canvis que hi ha, no només com a amenaces, sinó prioritàriament com a oportunitats, sense ser ingenus. Sabem que hi ha coses que requereixen d’actuacions importants, però cal veure-les no ingènuament, sinó de forma realista, com a oportunitats i, per tant, abordar-les amb un sentiment d’esperança.

És a dir, cada vegada que hi ha canvis d’aquest tipus, les coses milloren per al conjunt de la humanitat. Som partidaris d’això, no? Per tant, l’Aliança Catalana s’inscriu dins d’aquest sentiment, d’aquesta manera de fer política i intenta explotar aquest sentiment, aquest sentiment de por. El meu pronòstic és clar: fracassarà. I per què? Perquè la societat catalana, la seva immensa majoria, no està en aquestes posicions.

–Seguretat i immigració. Què fem: afavorim el discurs a la dreta extrema o aportem mesures des de posicions d’esquerra?

–En l’àmbit de seguretat, diem amb tota la claredat que la seguretat és una política d’esquerres i progressista, perquè és garantir la convivència als espais públics. Nosaltres, això, ho hem dit amb claredat i hem embarcat molts recursos; hi estem embarcant molts recursos per garantir i augmentar la seguretat i incrementar els agents dels Mossos d’Esquadra, la Policia de Catalunya, treballant amb el Ministeri de Justícia perquè hi hagi més òrgans judicials a Catalunya i publicant i desplegant la Llei d’Eficiència Judicial que estem desplegant i llançant un missatge claríssim de suport a les forces i cossos de seguretat, en particular als Mossos d’Esquadra, i dient que a Catalunya qui la fa la paga, vingui d’on vingui, parli la llengua que parli i tingui l’estatus econòmic que tingui. Aquí no hi ha diferències. Aquí, qui trenca la convivència paga un preu per trencar-la.

«La seguretat és una política d’esquerres i progressista»

–Un dels problemes, i més a les grans ciutats, és l’habitatge. Què està fent el seu govern?

–El meu govern té el pla més ambiciós de totes les comunitats autònomes d’Espanya en matèria d’habitatge. Cinquanta mil habitatges en cinc anys: construirem habitatge protegit, transformarem sòl per poder-hi construir dos-cents catorze mil habitatges més a continuació. Durant cinc anys transformarem el sòl i a continuació hi construirem aquests dos-cents catorze mil habitatges. Estem generant, fent, un parc públic d’habitatge, adquirint habitatges que perden la seva condició d’habitatge protegit a diferents entitats i institucions. Hem arribat a un acord, un conveni de col·laboració, molt important amb la Sareb, mitjançant el qual gestionarem els seus actius a Catalunya. Hem desplegat un pla de barris on posem, durant cinc anys consecutius, dos-cents milions d’euros des del Govern per transformar barris de forma integral, diferents barris de Catalunya. En aquest moment tenim ja vuitanta peticions per a la convocatòria del 2025, però hi haurà convocatòries el 2026, el 2027, el 2028 i el 2029. Per tant, construir, construir, construir. També alguns ajuntaments, en particular el de Barcelona, ha prohibit a partir de l’any 2028 els habitatges d’ús turístic per primar l’ús residencial i no l’actiu financer, i això afectarà uns cent mil habitatges a Barcelona. És un primer capítol per posar més habitatges a disposició de la ciutadania. I hi ha un segon eix de treball que és la regulació del mercat: aplicació estricta de la Llei de la Vivienda, per tant, amb un topall en les zones de mercat tensionat amb increment de preus de lloguer i préstecs d’emancipació per a la gent jove que vulgui adquirir una vivenda. Se li finança a un 0% d’interès l’entrada, que ha de retornar un cop hagi pagat tota la seva hipoteca, a condició que aquest habitatge no perdi la condició d’habitatge protegit. I ajuts, bons d’habitatge per al col·lectiu de gent jove que està buscant un habitatge. Per tant, dues línies d’actuació: més habitatges a disposició, construir, Llei de Barris, Sareb, pisos turístics i intervenció de mercat, topall dels lloguers, préstecs d’emancipació, bons juvenils. És una política molt ambiciosa que tampoc solucionarà les coses en un dia ni en una setmana ni de cop, sinó que és tot un procés d’abordatge d’aquesta qüestió de l’habitatge. Jo tinc confiança que sortirà bé i donarà resultats ben aviat.

–I si li dic trens de rodalia, és un altre dels problemes de Catalunya?

–Sí, les Rodalies a Catalunya no funcionen com haurien de funcionar. En som conscients i hi estem treballant en tres fronts. Primer, una millora de la infraestructura viària amb ADIF: no hi ha hagut mai tantes inversions com hi ha ara a la xarxa viària catalana; hi ha més de dues-centes actuacions en curs i un pla d’execució d’inversions en vies que està acomplint-se. Segon capítol, material rodant: és a dir, trens nous. S’ha fet l’encàrrec més gran que s’ha fet mai a la història de Renfe per adquirir uns dos-cents combois, alguns dels quals vindran del Servei de Rodalies de Catalunya, i d’altres aniran a altres serveis de rodalia de la resta d’Espanya. I tercer, governança: hem arribat a un acord amb el Ministeri de Transports, també amb Esquerra Republicana, de crear una empresa filial de Renfe que es diu Rodalies.cat que aproparà la governança i la presa de decisions al territori. És un camí molt ambiciós, molt complex, però estic molt satisfet de com s’està treballant en coordinació amb el Ministeri de Transports.

«La Llei d’Amnistia és un pas necessari, generós, de mirada endavant»

–Parlem del català: com va la seua salut, i més encara a les grans ciutats com Barcelona?

–Jo crec que hi ha molta feina a fer, però crec que la llengua té un horitzó, si fem les coses ben fetes, positiu i optimista en un futur. Mai hi ha hagut tanta gent parlant català. L’ensenyament del català a l’escola, la tècnica de la immersió lingüística funciona adequadament. L’ús social té un ampli camí de recorregut. Per tant, hi ha certament molta feina a fer, no? Què hem fet? Per primera vegada, el meu govern és el primer de la història de l’autogovern modern de Catalunya que té una Conselleria de Política Lingüística amb el conseller Xavier Vila, i hem signat un Pacte Nacional per la Llengua, un pacte nacional en favor del català.

L’hem signat un grup molt ampli d’entitats cíviques, socials, representants de la societat civil i les formacions polítiques troncals al país. Em sap greu que hi ha formacions que no l’han volgut signar –PP i Vox, també Junts per a Catalunya, que no l’ha volgut signar per raons que ens han explicat–, però jo crec que és fonamental tenir un acord que especifiqui quins passos s’han de seguir i on hem de posar recursos i accents per poder millorar l’ús social del català. Soc, en aquest sentit, conscient que hi ha feina a fer. Optimista, perquè tenim els instruments per fer-ho i crec que aviat se’n veuran també els resultats.

«Mai hi ha hagut tanta gent parlant català»

–Pere Aragonès i Ximo Puig van tindre una bona relació i van fer coses conjuntament. Com estan ara les relacions amb el Govern de la Generalitat Valenciana?

–Correctes, però escasses. L’episodi de la dana, doncs, naturalment, com totes les comunitats autònomes, tothom ens vam posar a disposició de la Generalitat Valenciana i del Govern d’Espanya per ajudar en allò que poguéssim i com que hi vam ser requerits, doncs amb molt de gust vam ajudar. Hem tingut un altre episodi de col·laboració i de coincidència en la defensa, juntament amb Navarra, País Valencià i Catalunya, en la defensa de la transició a mobilitat elèctrica, molt de la mà del grup Volkswagen, que té plantes de producció importants a Catalunya, Navarra i tota la planta de fabricació de bateries a Sagunt, i llavors la relació ha estat, diguem-ne, correcta. Hem tingut sempre un respecte institucional. Vull posar un exemple molt concret: en un gran premi de motociclisme que s’havia de celebrar pocs dies després, a Xest, se’ns va demanar que es fes al circuit de Catalunya, Barcelona-Montmeló. Vam dir que sí, però jo vaig voler assegurar-me amb una trucada a l’aleshores president de la Generalitat Valenciana, perquè ho veiés com un gest d’ajuda. Per tant, han sigut correctes, però escasses. Tinc una relació molt fluida amb Diana Morant. L’he tinguda també i la mantinc amb Ximo Puig i amb altres actors de la política valenciana, també ho vull dir.

–Com es va viure la dana des de Catalunya?

–Amb un sentiment molt profund de solidaritat. Hi havia moltes iniciatives, molt sinceres totes elles, d’ajudar de la forma que fos desplaçant-s’hi, enviant material… La societat catalana s’ha sentit molt colpida per aquesta tragèdia que ha passat, molt colpida. Jo, diguem-ne, puc assegurar que la gent, la ciutadania, aquí ho ha seguit molt de prop i amb un sentiment de profunda solidaritat i de profund respecte, profund respecte a les persones que van patir aquella situació tan tan tràgica.

–Vosté va viure en primera persona el que va passar al funeral d’estat a València. Com veu la situació del senyor Mazón, i de Feijoo i Abascal que li donen suport?

–Va ser un acte molt emotiu. Les històries dels familiars de les víctimes són històries molt dures. Llavors va haver-hi un moment, diguem-ne, molt violent. Jo crec que a partir d’allà es van precipitar els desenllaços en l’àmbit institucional que tots coneixen. Però el que no comença bé, no acaba bé. Això sempre és així en tots els àmbits de la vida, i també en la política.

–Vosté n’hauria dimitit?

–Miri, em sembla que no es va actuar com s’havia d’actuar. Jo hagués procurat de fer les coses d’una forma diferent, no? Tampoc no… no vull dir que, què hi hagués fet, perquè és molt difícil dir-ho, però sí que em sembla que hi ha elements de l’actuació que han provocat una indignació molt profunda als col·lectius de víctimes i a un conjunt important de la societat valenciana. Al final sabem les reaccions que hi ha hagut i com s’han precipitat i desencadenat els esdeveniments.

–Algunes persones pensem que des de Catalunya sempre s’ha mirat el País Valencià com per damunt del muscle. És així?

–No. Jo no dic que no hi hagi gent que ho faci així, per descomptat que jo no. Jo miro amb molt de respecte la ciutadania de València, del País Valencià, amb molt de respecte, per descomptat, de tu a tu. Intente ser molt respectuós amb les decisions que correspon prendre als ciutadans de València. Jo crec que tenim molts espais de col·laboració i de cooperació que serien positius pels ciutadans de les dues comunitats autònomes. Jo estic obert i en disposició de treballar-los i d’estrènyer la col·laboració. No, no, no contemplo una altra manera de fer política sinó sempre des del respecte i, per descomptat, mai des de l’arrogància ni la superioritat moral, ni política ni de cap tipus.

–El PSC és un partit independent del PSOE. Com són les relacions?

–Són molt bones. És un partit propi, PSC, però és un partit també agermanat amb el PSOE. Són uns protocols de relació que han funcionat molt bé i que hem anat actualitzant a mesura que han passat els anys. En aquest moment hi ha una completa sintonia en els plantejaments polítics respecte de Catalunya i respecte d’Espanya. Jo, diguem-ne, n’estic molt content i voldria que fos vist com part de la família socialista. A banda d’això, crec que el Govern d’Espanya està fent una magnífica feina que vertebra aquesta Espanya plural i diversa, que espanta unes petites minories o una part de la societat espanyola sense cap raó de base, perquè al final la pluralitat i la diversitat respon a la realitat d’Espanya i, a més a més, no és cap debilitat sinó una fortalesa d’aquest espai públic compartit que es diu Espanya. Per tant, les relacions són bones. Compartim diagnòstic, compartim full de ruta, compartim solucions i amb una actitud de col·laboració màxima.

–Diuen que el PSC és més de dretes que el PSOE. Això és així?

–No. Catalunya, dins els moviments d’esquerres, sempre ha tingut tradicionalment posicions molt, molt d’esquerres: tota la tradició d’esquerres de principis del segle xx, de les declinacions en diferents moviments anarquistes i de posicions molt d’esquerres. El PSC ha sigut un partit molt d’esquerres, però és un partit de govern. A vegades, la gent confon el fet que siguem un partit de govern amb el fet d’un partit poc d’esquerres. Som el que correspon a un partit que vol transformar la realitat, no dibuixar utopies, sinó transformar la realitat i amb la consciència que la manera de transformar la realitat és fer-ho a través de les institucions i governant les institucions. Per això som un partit amb vocació de govern i amb la flexibilitat i el pragmatisme necessari per saber governar, però des d’un ideari netament i clarament d’esquerres.

–De vosté han dit moltes persones que és un home bo. Pot ser president un home bo?

–No m’agrada massa parlar de mi. I no, no sabia jo, ni soc ningú ni molt menys, per qualificar-me d’això. Però, la segona part de la pregunta sí que la responc: jo crec que sí, que un president no només pot ser, sinó que ha de ser una persona bona, en el sentit que és una persona justa, amb vocació de servei i amb voluntat de fer les coses ben fetes. Jo he conegut molts presidents que són bones persones, i persones, diguem-ne, ben intencionades.

–L’Espanyol és el seu equip. Li agrada anar a contracorrent?

–Sí. Va ser una decisió, diguem-ne, natural, en el sentit que el meu pare ho és i des de petit, doncs, anava a Sarrià i em vaig fer de l’Espanyol. És veritat que en alguns moments generi un cert caràcter a Catalunya perquè vaig una mica a contracorrent, però no té cap altra lectura que aquesta. És el que he viscut en l’àmbit familiar, i no, per descomptat, que no té cap lectura política. Salvador Illa és de l’Espanyol; el President de la Generalitat de Catalunya és de tots els equips catalans.

–Molt Honorable President, dels catorze mesos que porta al càrrec, com els valora? Políticament, què és el millor i el més complicat que ha viscut?

–El més complicat són els moments en què t’has d’enfrontar a pèrdues i desgràcies. Al principi del meu mandat vaig haver d’assistir a uns minuts de silenci molt colpidors en memòria de dues víctimes de violència masclista. Aquests són els moments més durs, o quan hi ha hagut pèrdues en ocasió de desastres climàtics, per exemple els incendis que vam tenir a les Terres de l’Ebre… Aquests són els moments, sense dubte, més complicats.

–Li dic noms de persones i vosté me’n diu una paraula o dues:

Oriol Junqueras: Molt persistent i molt constant en la defensa de les seves idees.

Carles Puigdemont: També una persona molt persistent i molt constant en la defensa de les seves idees, i tots dos independentistes. A tots dos els respecto molt.

Pedro Sánchez: Molt bon President del Govern, molt valent, molt coratjós, amb idees molt clares.

Ignacio Garriga: Profundament equivocat.

Salvador Illa: no em qualifico jo.

 

Revista Saó Núm.518, pàgs.16-19. Novembre 2025.