La revista degana en valencià

Entrevista a Tonetxo Pardiñas, president d’El Micalet

22/02/2021

«El Micalet és absolutament divers i no es nega a ningú el pas: l’única cosa que es demana és el respecte a la diferència»

«Una societat civil, el primer que ha de ser és crítica i tolerant»

«Si realment volem tindre unes estructures de la societat civil fortes, has d’enfortir-les»

Havíem quedat al seu lloc de treball. De vesprada, i estàvem molt tranquils. Després de les presentacions, vam tindre una conversa animada. La seua mirada et transmet calma i tranquil·litat: la barba i els cabells prou blanquets ajuden a crear una imatge de bona persona. Les paraules, les seues, són clares i en ocasions contundents. En acabar, et queda la sensació que sap del que parla i que estima, i molt, la societat que presideix.

Abans res, com arriba un gallec a València i es converteix en defensor del valencià?
Vaig vindre des de Ferrol a València amb 19 anys acabats de fer un 6 de setembre del 75. Venia traslladat el meu pare als jutjats d’ací; ell era oficial de jutjats i hi vam vindre tota la família. Jo havia estat els dos cursos anteriors a Valladolid. En arribar-hi, vaig entrar en matemàtiques. En tercer curs, en l’assignatura de física, teníem un professor, Antoni Ten, que era d’Alboraia. Uns companys de la Vila Joiosa li plantejaren que impartira les classes en valencià. Ho va consultar i, com que els nascuts més lluny (un gallec i una basca) no hi vàrem posar cap problema i la resta de la classe tampoc… Aquest va ser el meu primer contacte amb el valencià. Els apunts jo els escrivia en castellà, per això jo em somric de totes les dificultats insuperables que troba alguna gent respecte del valencià.
Realment, el meu contacte directe d’assumpció personal amb el valencià és quan va nàixer la meua filla, que prompte farà 33 anys. La meua dona és valencianoparlant de la Vall d’Albaida, de Benigànim, i vam decidir que la llengua de casa fora el valencià.

Vosté és el president de la Societat Coral El Micalet des de l’any 2003. Com arriba a la presidència?
El meu contacte amb El Micalet va ser a través de la coral infantil El Raconet. Als quatre anys va entrar la meua filla major. La menuda va començar a caminar en El Micalet. Més tard, va coincidir que quan es van fer les obres noves de la sala de teatre i l’aulari de dalt l’any 1999, Frederic Jordan, aleshores president, com que soc aparellador, em va dir si jo podia fer un seguiment de l’obra com a part de la societat. Aquest va ser el primer contacte amb la junta d’El Micalet. Vaig entrar com a assessor de presidència i després vaig entrar de vocal, i a partir d’ací, quan va faltar Frederic, és quan m’hi vaig presentar.

Substituir Frederic Jordan (30 anys de president) va ser un repte?
Un repte sobretot per a mi. Són 30 anys d’una figura important que va fer el canvi d’El Micalet de les acaballes del franquisme, va donar entrada a tota la gent que venia de Lo Rat Penat, els Tàrrega, Mira, Codonyer, Cuevas…, i entre tots van fer el canvi de la Societat. A Tàrrega me l’estime moltíssim per moltes coses: la seua estima per la ciutat de València, la seua constància i la seua lleialtat a la llengua, la cultura i el País Valencià. Era, a més, la demostració viva que es pot viure venent llibres en català a València.
Frederic fou qui va fer el pas des del franquisme i va obrir, en part, El Micalet a la societat que volia el canvi. També va ser decisiu perquè s’instal·lés la companyia de teatre Micalet allí i tirara endavant el seu projecte com a centre de producció. I continuen fins ara com a companyia resident en la nostra sala, on celebren el seu 25é aniversari.
Al 2003, però, també jo vaig notar alguna cosa quan vaig entrar a la presidència: El Micalet estava molt tancat, vivia de portes endins, sense projectar les seues activitats a l’exterior. Haver viscut la caiguda de Lo Rat Penat els frenava un poc a l’hora de fer segons quin tipus d’activitats de cara a l’exterior. Des del principi em vaig plantejar un objectiu clar: obrir-lo.

–Què és hui la SC El Micalet?
Ara mateix ens trobem en un període molt interessant: la major part de les entitats tenen una baixada de socis. Estem quedant-nos molt en casa, tenim moltes sèries per a veure-hi i, diguem-ne, estem abandonant un poc la vida a les entitats i associacions. És per això que ara estem intentant fer un gir: portem mesos fent canvis a la junta amb deliberacions, i continuaran als mesos vinents, per mirar de canviar l’estructura, dinàmiques, projectar-nos més, treballar més les xarxes socials, obrir-nos més al barri per intentar arribar a gent jove, eixamplar propostes i continguts per incrementar-ne la massa social.

Com a data històrica podem utilitzar l’any 1893? I a partir de 1905 amb el nom actual?
Datada tenim des del 1893, quan l’Orfeón Valenciano desapareix i automàticament es crea l’Orfeón Valenciano El Micalet. Bàsicament, la gent que el formava era la mateixa que la de l’Orfeón Valenciano; de fet, en l’acta també es traspassaren el que són materials, mobiliari, partitures, instruments…

Sembla que l’edifici actual entra en funcionament l’any 1954. Com es podria fer en aquell moment?
Tot l’edifici no és nostre. Nostra és la planta baixa, l’entresòl i després es va comprar un dels pisos. La resta es va vendre per finançar l’obra. Inicialment, estava construïda només la part de davant; la part de darrere era un pati obert que després es va cobrir amb una coberta d’uralita. Com deia, alguns pisos es van vendre i també vam recaptar diners dels socis i directius, alguns dels quals no van voler cobrar-los després. Així va ser possible alçar l’edifici. Posteriorment, amb una subvenció de la Generalitat es va fer el nou l’edifici on està el teatre, camerinos i tres plantes d’aules, inaugurats en el 2001.

I el franquisme, va respectar la Societat?
Va haver-hi un període que podríem denominar «de casinet». Quan Educación y Descanso es va fer càrrec de la direcció de totes les entitats culturals, es va produir una dimissió de la junta perquè a ells els havien triat els socis i qui presidira la Societat havia de ser nomenat pels socis. Després, els problemes econòmics derivats de la construcció van obligar un poc que es reconduïren les coses i des de la mateixa Educación y Descanso es negociara el deute amb els bancs i es poguera salvar la casa. Quan s’ha abaixat el cap ha sigut sempre per protegir la casa.

Com es passa de ser el casinet a ser un lloc de trobada de gent molt diversa però ideològicament molt clara?
Pel que fa a massa social, El Micalet és absolutament divers: no es nega a ningú el pas; l’única cosa que es demana és el respecte a la diferència. Qualsevol organització que no respecte la diferència no entra al Micalet a fer una activitat. Tenim, com deia, una massa social molt diversa i una junta directiva que, des del 1973, té unes idees molt clares.

En la transició política, El Micalet va ser el centre d’algunes intoleràncies…
Hem tingut agressions, i no sols en la transició política. L’agressió més recent a una activitat de la Societat va ser la darrera Cavalcada de les Magues de gener, al 2020: uns grups van entrar en la cavalcada i provocaren els participants i les famílies que miraven la cavalcada.

Jo, d’agressions patides per El Micalet, a la seu, en recorde dues: quan van trencar els vidres i agrediren el conserge perquè es feia una conferència d’Àngel Colom al teatre, agressió en la qual estava implicada gent del GAV. I l’altra, molt més recent: quan Magda González Crespí va crear l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jove dels Països Catalans i les audicions anuals per seleccionar les persones integrants es van fer a El Micalet: una nit van trencar els vidres de la biblioteca i del meu despatx, van posar silicona en tots els panys de les persianes… Potser eixa és la més recent amb danys a la seu. De concentracions de l’extrema dreta a les portes de la seu, n’hem tingudes més.

Aquesta darrera agressió va ser provocada per Espanya 2000, Vox…?
Aleshores Vox no existia. No sabem qui va ser: quan vam anar a la Policia a dir que hi havia una càmera a l’entitat financera del costat, que nosaltres sapiem, ningú no va anar a mirar les imatges.

Ens costa ser tolerants amb les diferències? Per què?
La dreta es considera amb el dret de manar. Quan no mana, imaginen que hi ha alguna cosa que no és correcta i, de la manera que siga, han de recuperar eixe poder. Pense que és el que està passant. S’acarnissen amb les persones que fem un treball diferent, que pensem diferent. Aquesta persecució no és sols a nosaltres, que també la patim: és a El Tempir, és a Ca Revolta, Escola Valenciana… Qualsevol entitat que treballe per la llengua, la llibertat… la consideren un enemic.

Tornem a l’actualitat: quantes persones formen part de la Societat?
Ara mateix, els socis estan quasi en 600.

Es pot subsistir solament amb les aportacions dels socis i sòcies?
No. La base fonamental de la Societat és l’Institut Musical Giner i l’Escola de Música Matilde Salvador. Les persones adultes que estudien, tots els pares, mares, les famílies que porten els xiquets i xiquetes a estudiar, siga a l’Institut Musical Giner, siga a l’Escola de Música Matilde Salvador, són els qui realment mantenen viva la casa. També els convenis que tenim amb la companyia de teatre, subvencions de la Generalitat, Diputació o Ajuntament… De les quotes de socis només no podríem subsistir. Les quotes, per ser El Micalet una entitat d’utilitat pública, tenen una desgravació del 80 %.

Quines són les activitats més importants que realitzen al llarg de l’any?
Ara mateix està l’Institut Musical Giner, l’Escola de Música Matilde Salvador, la Rondalla, la Coral Giner, estan les coraletes que no funcionen aquest curs per temes de la COVID, la Colla de Dolçaina i Tabal i també el Grup de Danses Alimara, que el tenim amb nosaltres des del 1975. Després està la sala d’exposicions amb conferències, presentacions de llibres, tallers de conversa en valencià…, tota una sèrie d’activitats. En la sala està la Companyia de Teatre Micalet, que és una empresa independent amb la qual tenim un conveni de col·laboració i està també com a companyia resident. Hi ha un grup instrumental i des de l’Institut estan eixint cada vegada més grups de cambra que donen més possibilitats als xiquets i xiquetes perquè tinguen actuacions, més visibilitat. En l’apartat docent, està l’aula de dolçaina i la de danses. Una oferta que, any rere any, anem incrementant. També, encara que són externes a la Societat Coral El Micalet, aixopluguem a la casa aules de l’Escola de l’Actor, l’Aula de Biodansa i l’Orfeó Manuel Palau.

Dels més de 100 anys de vida, què destacaria vosté dʼEl Micalet?
La capacitat d’adaptar-se i la capacitat de provocar canvis. T’adaptes al que hi ha, però sempre vas intentant arribar a provocar uns canvis en la societat que, si no es potenciaren des de les entitats cíviques, no sé com estaríem ara.

Com recorda els 20 anys del govern del PP?
Et puc dir que de manera distinta. Quan jo vaig entrar al 2003 tenia un objectiu clar: en el 2011 era el centenari de la mort de Giner i volia que l’Arxiu Giner estiguera digitalitzat. Aleshores va haver-hi una unió entre l’Ajuntament, la Universitat i El Micalet, que aportava les partitures. Es va signar un conveni entre la Universitat i l’Ajuntament per a la digitalització. Eixe conveni va durar set anys fins al 2010 per fer la publicació del llibre amb la recopilació tant de les obres que tenim al nostre arxiu i en altres de Madrid, de l’Hemeroteca Municipal, a la Banda Municipal. En eixe moment, Alfonso Grau va fer un conveni amb les entitats centenàries: amb l’Ateneu Mercantil, amb Lo Rat Penat i, potser per mantenir callada l’oposició, amb El Micalet. En el pas dels anys, el conveni amb altres institucions es mantenia i el nostre va anar baixant i baixant fins que va desaparéixer.

I ara que ja fa més de cinc anys del Govern del Botànic, com ho veu? Heu notat el canvi?
El canvi es nota sobretot en la manera de comunicar. Ara pots parlar, com a mínim. Et donaran o no, es podrà ajudar o no, però com a mínim pots parlar i explicar el que vols, el que necessites. Hem aconseguit coses. Per exemple, calia fer un canvi en les instal·lacions d’aire condicionat a la Societat i es va poder fer amb unes ajudes de la Diputació. Es va fer el 125 aniversari i va haver-hi una subvenció puntual de Presidència de la Generalitat. També tenim un conveni amb l’Ajuntament de València. De moment sí, clar, hi ha una diferència sobretot en el tracte i en la continuïtat d’eixes ajudes.

Allò que es denomina «societat civil» és conscient de la importància de tindre realitats com El Micalet?
La societat civil organitzada coneix la importància que es mantinguen cadascuna de les que estan, independentment de si coincideixes o no ideològicament. Pense que la societat civil organitzada sap que tots som importants. Una societat civil, el primer que ha de ser és crítica i tolerant, i, per aconseguir-ho, ens calen totes les entitats.

I el govern autonòmic és conscient de la importància de tindre eixa societat organitzada?
Pense que no, o no del tot. Des de l’estima, però amb una crítica forta: es segueix la mateixa dinàmica de subvencions que tenia el PP, amb una diferència a favor del govern actual, la no-discriminació ideològica. Pense, però, que es mantenen els mateixos criteris de mercantilització de la cultura. Si realment es volen tindre unes estructures de la societat civil fortes, has d’enfortir-les. És a dir, que hi haja unes línies de subvenció per a projectes, perfecte, però ha d’haver-hi unes línies de subvenció per al manteniment d’una estructura. Obrir la persiana costa diners, i si no es té clar que per a mantenir una societat civil es necessiten espais de referència, no anem bé. Les entitats amb seu i personal propis cada vegada estan més ofegades.

La Cavalcada de les Magues és una provocació republicana o una part de la història?
Una provocació només pot considerar-ho qui no respecte a qui pensa diferent. No és una provocació, ni molt menys. La referència de la cavalcada, efectivament, és la que es va celebrar a València l’any 37. Les situacions del 1937 i l’actualitat són diferents i, per tant, també és diferent la cavalcada i els seus continguts. El seu objectiu, però, es manté: oferir a les xiquetes i als xiquets i les seues famílies un matí de festa, divertit i instructiu. Això és el que ens hi ha motivat. Perquè vam pensar que era necessari que els més menuts recorden o sàpien, coneguen, uns principis que són bàsics en totes les democràcies occidentals, els principis de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat, fraternitat/solidaritat, tres principis amb nom femení, representats per tres dones, les Magues. Els primers anys va haver-hi un poc dʼembolic, però és una festa dedicada als xiquets i xiquetes i les famílies. A partir d’ací, qui no respecta la diferència és qui agredeix i de la manera més infame. El primer any, que va ser el més fort, atacaven a les Magues però com a dones. En el 2020 van intentar trencar la cavalcada introduint grups provocadors. Nosaltres, amb paciència i treball, pensant en les xiquetes i xiquets, continuem.

Parlant de Magues, què demanaria vosté per a l’any 2021?
Que puguen fer realitat la igualtat, la llibertat i la solidaritat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top