La revista degana en valencià

Entrevista a Toni de l’Hostal

07/01/2021

 

Foto: Xepo WS

«No agrade els intel·lectuals, eixos que es torquen el cul amb un confeti»

«Jo ja dic que faig música antiga. Fer rock és anacrònic. És del segle passat»

«Baldoví i Escola Valenciana em tenen poreta. A l’Alcúdia estic en Compromís, però si estiguera la CUP o Bildu ja m’hi hauria apuntat»

El 2020, l’any de la pandèmia, Toni de l’Hostal ha tret disc després de provocar rialles i marors en tota classe d’escenaris. Repom (Bureo Músiques) és un vinil que condensa el millor de les lletres àcides i divertides de l’artista de l’Alcúdia. Músics com Paco Muñoz, Botifarra o Òscar Briz hi estan presents (i de quina manera). Conversem amb l’autor de hits com «Mamelles i culs», «Pililotari» o «Magrães quan dius ausães».

–Quan tot el món planta caquis, sembla que vas contracorrent. El nom del disc, les fotos promocionals i alguna cançó inclosa ens fan pensar que pot ser un tribut a les taronges. És així?

No, no és una reivindicació de la taronja. El títol de Repom va ser al final més per la parida. Quan començaren a planejar-lo fa quatre anys, totes les cançons eren així de rebuig. El primer que se’m va ocórrer fou posar-li Parrús Valencià, o una animalada semblant, per a continuar amb allò de les Mãedeus [el grup del qual formava part Toni de l’Hostal va traure un disc, Mohâtros les valencianes]. Això de Repom va ser per un amic que anava a collir i em va dir: «Xe, has de fer una cançó sobre el repom!». I em va contar que un home de la cooperativa li va dir a un altre que anava amb un remolc: «On vas amb això, si és tot de repom!». Llavors coincidí que Caye (cantant de Gramoxone Ska Band) tenia un projecte fotogràfic de taronges mutants. Em va agradar el tema per al disc o per a la cançó de «Les taronges», que s’anava a incloure en la gravació. És un nom enigmàtic, més de la meitat de la gent no sap que és el repom.

–I com és que enguany has tret un llarga durada, quan la gent fa videolírics o cançons soltes?

No ha sigut decisió meua. En el vinil està explicat. Hi ha un patracol argumentant la motivació i la idiosincràsia del disc. Això va ser la promotora, Metrònom, que em va convéncer per a traure un disc, perquè si no, no podem enganyar els gestors. I és així. La gent funciona encara amb la mentalitat de presentar disc i espectacle nou. Jo no m’he mogut mai així. Mai he fet dos concerts iguals, com fan quasi tots.

–I la tria de les cançons?

Els hits ja estaven en el disc de les Mãedeus i vam fer la parida que, com en aquella època tothom feia discos amb col·laboracions, posant Miquel Gil o alguna Botifarra, diguérem «anem a fer un disc que siga tot una col·laboració». I just en aquest disc volia fer el contrari: jo cantaria cada cançó amb un grup diferent. La meua idea era, per exemple: en «Mamelles i culs» hauria llogat Bajoqueta Rock, que em feia comboi. Però aleshores Lluís Òscar, de Metrònom, em va dir: «Si ja t’he llogat a Hèctor Tirado (Malnom) de productor!», que és qui està amb Andreu Valor. Jo sabia que Hèctor havia estat dos anys a l’Índia, i quan ens vam trobar el primer que li vaig preguntar és si tenia un citar per a posar-lo al disc. Li vaig dir: «Ves afinant-lo que l’hem de clavar on siga». Al remat, vam desestimar la proposta inicial d’un disc amb tant de grup, però hi ha col·laboracions, tres o quatre, i Hèctor Tirado ho ha tocat quasi tot.

–Explica una miqueta això de les col·laboracions especials de Repom. Què opina Òscar Briz de la versió que has fet del seu grup, The Beat Dealers?

Com que no tenia repertori de riure, perquè tenia temes d’altre rotllo, de la formació en la qual participe, Els Ullals, vaig pensar de posar les que estaven per ahí en Youtube, com aquesta de «Jûant, jûant», que és el «Never Surrender» dels Beat Dealers, la més antiga del disc, que la vaig fer en el 2002. Briz i jo teníem un projecte abans de les Mãedeus i ens anàvem a dir Les Mones de Pasqua. Estiguérem assajant un estiu amb Rafa Solbes (Dani Miquel, The Beat Dealers) i féiem cançons traduïdes al valencià de conya. Un dia vaig portar la versió apitxada del «Never Surrender», però a Òscar Briz pareix que no li va fer molt. N’assajàrem d’altres. Passat el temps, eixa cançó me la demanen prou en directe, sobretot en llocs on no saben apitxar. Al final, en el remaster, Òscar Briz se’n vingué a gravar justet on cabia, perquè ja estava tot farcit de veus i de tot.

–Sempre has sigut transgressor, descarat i irònic. I has reivindicat gent com Lluís el Sifoner o Joan Monleon. Creus que aquesta gent ara tindria èxit entre els millennials o la Generació Zeta?

Ells no ho sé. El Sifoner, que ara ha tornat, sí que té fans. Però potser són els de la seua època, llevat d’algun desficaciat com el que em va contar això del repom. És el que ens passa a tots. Jo he tret un disc esperant que me menjaria el mercat i m’he quedat igual o pitjor. Als millennials igual els fa gràcia, però ells el que volen és trap, el rotllo feminista i un altre tipus de combat i festa. Jo ja dic que faig música antiga. Fer rock és anacrònic. És del segle passat.

–I per a qui creus que cantes?

Jo tinc el meu públic. Hi ha gent de totes les generacions. L’humor és universal. Per a la jovenalla no cante molt, els agrada més la música de festa, la patxanga i les merdes d’eixes. I a la gent intel·lectual, de molt de torcar-se el cul amb confeti, tampoc els agradarà molt. Els agrada més fer-se palles sentint Lluís Llach, o jo què sé.

–Al meu poble, de xiquet, quan passava l’afilador es deia que venia pluja. La teua cançó del mateix nom, que sembla del passat, és una metàfora del canvi climàtic o el final d’una època?

Això que contes de la pluja ho vaig saber després de fer la cançó. M’ho van explicar en un concert a Rafelcofer. És curiós, per ací per l’Alcúdia l’esmolador passa totes les setmanes i no veig que ningú sol·licite el servici. El tema el vaig fer per la cançó dels Ovidi Twins, un tango que crec que es deia «L’esmolador». Com que el personatge té molt d’encant romàntic vaig fer la cançó. En una vesprada tenia acabada la lletra i la música. Conte un rotllo apocalíptic, d’una pel·lícula mig inventada, com la d’El carter de Kevin Costner, però en afilador.

–Quin estil musical tries, segons què, per a contar les teues històries?

Si tinguera sempre un grup actiu seria tot més rock. Amb guitarres elèctriques i bateria no vas a posar-te a fer cançó d’autor… Per exemple, en la versió de Paco Muñoz, quan la vaig pensar perquè no fora tan farragosa com és (que al final segueix sent igual de farragosa, tot i acurtar la lletra i reescriure-la) com sempre és igual li vam donar un rotllo sud-americà, com un joropo o ritme semblant. Les altres cançons que són meues han eixit com han eixit. Generalment, m’ix una música de casualitat i després em ve la lletra. En «Pililotaris», quan estava en Mi sostingut, se’m va ocórrer que en el trinquet hi ha un rotllo homo eròtic, i raspant la guitarra va sorgir un tema pop rock.

–Què et sembla aquesta onada de cantar-ho tot políticament correcte, per a tots els públics, que no s’ofenga ningú.

Pau Alabajos l’altre dia em va dir que en un ajuntament alguns regidors se’n van anar quan va cantar «La transició modèlica i la mare que m’ha parit». Es veu que els del PSOE es tufaren, estaven encesos amb comentaris de «això no pot ser, la Transició, la Constitució…». Potser en la música infantil sí que es va amb cura. Jo em cague en tot.

–Has tocat per a un públic feminista. No s’han ofés per les teues lletres?

En la de «Mamelles i culs» sí que em pegaren un toc per Internet. Em deien: «Eres un masclista que dius que totes les dones són unes putes», quan la cançó és sarcàstica, irònica i vol dir tot el contrari. És per a denunciar, precisament, que el pensament general és eixe.

–Entrem en política. Per a la cultura què et sembla el Botànic en aquests cinc anys?

Jo no ho he notat. Com que abans anava més en precari i actuava per a casals, ateneus i llocs subversius, intentar clavar-me en circuits més oficials m’ha costat. M’han intentat col·locar, però hi ha llocs on em tenen fitxat. En Escola Valenciana em tenen poreta, en l’Ajuntament de Burjassot van dir «de l’Hostal no, no!». Baldoví també em té por. Jo estic en Compromís per l’Alcúdia, però si hi haguera la CUP o Bildu ja m’hi hauria apuntat, perquè aquests són un dessubstanciats. Ho fan tot amb poreta.

–Hi ha cap personatge de la política valenciana que mereixeria una cançó de Toni de l’Hostal?

Ara, quan cante la de «Les putes falles», dic: «No baixeu a la Plana Magdalena que voreu Enric Nomdedéu ample d’esquena i a Vicent Marzà fotent-se una figa albardã». Al final és fer-los tot propaganda. Em cauen igual de malament la Bonig que la moniata d’Oltra. Preferisc fer cançons sobre l’esmolador o sobre la pilota. Mira, igual podria clavar a Enric Morera en un tros, que li peguen una pilotada en el trinquet.

–Amb qui faries una col·laboració?

No sé, igual Obeses o Els Jóvens. M’hauria agradat compartir escenari amb Bajoqueta Rock i amb Gramoxone, però abans o després de la seua actuació.

–Per tancar la conversa, et dic uns artistes a veure què et semblen:

Gramoxone Ska Band: Un grup referent a la meua comarca. Són súper riberencs, a banda de ser patxanga no embafosa i reivindicació no de llibret.

Zoo: Ni els he sentit. La cançó eixa de l’estiu que tragueren primer no l’he sentida mai.

Xavi Sarrià: Obrint Pas no m’han agradat mai. El xic aquest, si ja s’ha ensenyat a obrir vocals, doncs endavant.

Gener: Només he escoltat un disc, però els vaig vore una vegada en directe i vaig dir: hola! Espectacular. No s’han menjat una merda tampoc, però el país és així.

El Diluvi: Amb les versions d’Ovidi vaig dir: bona nit!

Smoking Souls: Ni fu ni fa. Són moderns.

Els Ullals: Són el millor que ha parit València, com a mínim des d’Inòpia.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top