Entrevista a Toni Mollà

«Estem en mans d’unes quantes corporacions, tant mediàtiques com tecnològiques»

«El valencià no té valor discriminatiu en el món econòmic»

«Van obrir una televisió i una ràdio completament anorèxica»

«La Facultat de Periodisme no respon a les necessitats del periodisme»

Havíem quedat a Massalfassar. Encara em sorprén travessar l’Horta Nord i veure que hi queden camps actius. La cita era en un bar. Ell ja havia esmorzat. Jo vaig demanar un café i en un racó vam iniciar una conversa en la qual, i ho poden comprovar, Toni no es va mossegar la llengua. Vam parlar de mitjans de comunicació i del país, que tal vegada siga el mateix. En acabar, cadascú va seguir la seua marxa. Jo me’n vaig tornar a l’Horta Sud.

–Toni, en aquesta vida has fet de quasi tot. Com recordes ser mestre de La
Masia?
–Sense voler. Jo treballava d’obrer en eixe moment, de peó en concret. Coneixia La Masia perquè hi treballava una amiga meua. Aquella amiga va tindre un embaràs molt delicat i va necessitar un substitut; em va buscar a mi i m’hi vaig quedar set anys. Sempre ho dic: el treball que més a gust he fet en la meua vida.

–Com veus la situació general dels mitjans de comunicació?
–La situació general és la que marquen les grans corporacions mediàtiques i tecnològiques. Per tant, la situació està marcada quasi exclusivament per un entorn, diguem-ne, global, planetari i després espanyol. I posteriorment hi ha un entorn específic, és a dir, valencià, quasi irrellevant.

–Quin paper estan fent en aquest moment?
–Bé, els mitjans de comunicació juguen dos papers importantíssims en aquest moment. Des del punt de vista industrial, perquè els mitjans de comunicació no deixen de ser indústries, fan un paper determinant en la definició del model productiu del país i, per tant, de l’econòmic. Les indústries culturals són una part importantíssima de l’economia i, per una altra banda, són indústries productores d’identitat (posa-li també les cometes a la paraula identitat). És a dir, són indústries que creen valor discursiu. En conseqüència, les indústries culturals i els mitjans de comunicació valencians estan reforçant un model econòmic que va en contra del que jo crec que hauria de ser un model productiu valencià i estan reforçant una identitat que no té res a veure amb el que tradicionalment s’havia entés com a identitat valenciana.

–Si sense llibertat no hi ha informació, com podem entendre això de mitjans de dretes o d’esquerres?
–Clar, això hauria de ser una contradicció en els seus termes. Se suposa que els mitjans de comunicació, per definició, han de complir un servei públic, però eixa fal·làcia tampoc es complix en el cas de l’ensenyament. Per exemple, hi ha un ensenyament públic que ha de complir unes funcions d’instrucció i d’educació, i hi ha una xarxa d’escoles privades o concertades que teòricament han de complir uns requisits públics que no compleixen. En els mitjans de comunicació està passant igual: hi ha uns mitjans públics que alguns, i alguns no, compleixen una funció de servei públic, i n’hi ha uns que reben una llicència i, en el cas de les televisions, una llicència pública per a complir un servei únic que no compleixen.

–La concentració de mitjans en grans grups és el present i el futur?
–Sí, en aquest moment estem parlant, diríem, d’un mercat quasi oligopolístic. Estem en mans, a escala mundial, d’unes quantes corporacions, tant mediàtiques com tecnològiques. Després, en l’àmbit espanyol, del duopoli d’Atresmedia i de Berlusconi concentren la major part de l’audiència televisiva i també la major part del mercat publicitari, i, per tant, això: els mitjans que no formen part del duopoli es deixen en una situació econòmica molt complicada, perquè el pastís publicitari deixa poc de marge.

–Internet és una oportunitat o la fi del món?
–És una oportunitat perquè dona una certa llibertat, però Internet tampoc és el regne, diguem-ne, de la llibertat. Està en mans de buscadors, està en mans de grans empreses tecnològiques, com he dit, etcètera, etcètera. Els que no som poderosos hem d’intentar trobar el nostre espai, com a mínim de llibertat d’expressió. No soc gens apocalíptic, en el sentit de creure que Internet destrossarà totes les formes de vida social anteriors i, per tant, comunicatives; però tampoc soc gens utòpic en creure que gràcies a Internet existeix la llibertat d’expressió i altres coses.

–El valencià és el símbol més identificatiu del País Valencià?
–Sí, en la societat tradicional valenciana, la llengua continua sent el factor identitari més important. Però, no estic segur que el futur dels idiomes i, per tant, del valencià estiga garantit pel seu valor simbòlic. Més encara, crec que el valor simbòlic, potser la nostra mordassa untada de mel, podria ser que l’excessiva simbolització del valencià ens portara a la seua folklorització, com ha passat en altres llengües. Crec que la nostra força reivindicativa no ha de ser en els valors simbòlics de la llengua, sinó en els seus valors instrumentals.

–Com és possible que una comunitat amb llengua pròpia no la trasllade, de forma generalitzada, al mitjans de comunicació?
–Bé, perquè el valencià no té valor discriminatiu en el món econòmic. Jo crec que no és pel valor simbòlic, sinó perquè la llengua no juga un paper, diríem, ni en les operacions econòmiques, ni discriminatori, ni a nivell de grups i classes socials, ni funciona com un ascensor social, cosa que és imprescindible i ha ocorregut en altres societats.

–Els mitjans en valencià vertebren el país?
–No, de cap manera, perquè tenen una influència pràcticament inexistent. Pensem que la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, que inclou À Punt i la ràdio, té, en el millor dels casos, un 4 %. Això vol dir que un 4 % de la gent està mirant la televisió en eixe moment, és a dir, que en termes absoluts això baixa molt més encara i, per tant, en termes col·lectius és insignificant.

–Hui podem trobar més mitjans digitals en valencià. Anem millor?
–En eixe aspecte, sí. Jo sempre dic que l’esperança està en les generacions joves i, com diuen ara, els natius digitals, les generacions nascudes després d’Internet. És cert que les generacions joves tenen una gran fortalesa en el món virtual, però tinguem en compte que el món virtual té una característica que no tenia la societat tradicional, i és que no és un món territorial. Per tant, està bé que la meua filla que viu a Londres o la seua amiga que viu a Vancouver, formen part de la comunitat lingüística catalana, però és una comunitat lingüística catalana que no té res a veure amb la nostra i, en conseqüència, quan parlàvem fa anys de normalització lingüística aplicàvem un criteri de territorialitat.
Això ho va explicar molt bé Rafa Ninyoles, que ja no val, i, per tant, en la política lingüística en aquest moment hauria de tindre com dos vessants completament diferenciats: per una banda, la política lingüística territorial, i per una altra, l’exclusivament virtual, que normalment és global. Des d’eixe punt de vista, la comunitat lingüística més moderna i més jove no és territorial. Això passa en altres comunitats lingüístiques: per exemple, la comunitat hispana dels Estats Units, que són 45 milions de parlants, no són una comunitat territorial perquè viuen dispersos en els Estats Units, però tenen una gran indústria cultural, de diaris, de televisions i ràdios que els enforteix. Nosaltres això no ho tenim.

–Per cert, el paper com a suport desapareixerà?
–Jo no tinc una bola de cristall i, per tant, no ho sé. No tinc ni idea, però soc fill d’impressor –i  açò no és una qüestió només emotiva o familiar– i crec que el paper permet encara un tipus de lectura que no permet la pantalla: una lectura més reflexiva, una lectura més tranquil·la. Per tant, crec, i això és una creença i potser un desig, que el paper encara tindrà una gran trajectòria.

–Parlant d’institucions, com analitzes aquests huit anys del Govern del Botànic?
–Els mitjans de comunicació, i en general la política cultural o sociocultural del Botànic, crec que són el seu gran fracàs. Crec que tots esperàvem que feren un disseny de política cultural i de política lingüística alternativa a la que havia representat el PP. I no solament això: en molts aspectes ha sigut pitjor.

–Una pregunta innocent: creus que hauria estat possible fer tota la publicitat institucional en valencià?
–Clar que pot ser tot en valencià, això és una decisió política! De la mateixa manera que aposten per fer Eurovisión i donen una pasta gansa a Televisió Espanyola o a grups com Prisa i no ho fan a Radiotelevisió Valenciana, a la qual tenen maltractada des d’un punt de vista econòmic. Són decisions polítiques.

–La ràdio i la televisió pública dels valencians ha estat un pas endavant?
–No, de cap manera. Un pas enrere. És a dir, el Botànic va prometre que reobriria Radiotelevisió Valenciana i no ho ha fet. Eixa és una cosa que normalment s’oblida. No ho ha fet. No ha reobert Radiotelevisió Valenciana: van obrir una televisió i una ràdio completament anorèxica que no arriba ni a la categoria de televisió local, ni des del punt de vista econòmic ni des del punt de vista de la seua capacitat informativa, la qual cosa no obsta perquè jo em lleve el barret davant la gent que la fa, perquè amb els mitjans que els donen estan fent un producte més que digne i estan introduint-se en un mercat publicitari que era dificilíssim.
Dit això, el meu respecte absolut a tota la gent que ha treballat o que treballa allí. Crec que el desastre econòmic de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació els hauria de traure els colors a la cara al PSOE, a Compromís i a Podem i Esquerra Unida, a tots. Jo crec que és el seu gran fracàs, entre altres coses perquè en les economies modernes les televisions públiques juguen un paper d’arrossegament de la indústria privada i, per tant, mai hi haurà una indústria privada potent si no hi ha una locomotora pública. I això en totes les llengües, diríem, o a les comunitats lingüístiques nòrdiques –per exemple, Dinamarca, Suècia o inclús Islàndia, que són 300.000 parlants– han apostat per les seues llengües, per les indústries culturals en les pròpies de llengües, de tal manera que ocupen la seua gent en eixes indústries i creen un sector econòmic importantíssim.
Si et fixes en les plataformes digitals, estan plenes des de Borgen, que va ser un gran èxit de la televisió danesa, a Atrapats, per exemple, que és un èxit de la televisió islandesa. Això necessita unes grans inversions econòmiques al sistema. En algun paper he dit que si una cosa estava pendent ací era fer una gran transició cap a l’economia de la cultura i de la comunicació. Crec en l’economia de la cultura, i la comunicació té un gran poder per ocupar la gent més creativa del país. Nosaltres, el que estem fent sense això és deixar que la gent més creativa i més preparada del país se’n vaja del país i afavorint el que els anglesos diuen la fugida de cervells.

–La dreta extrema ja ha dit que, si arriba a governar, la tancarà, com ja va fer el PP.
–Sí, i a més no passaria res. Si va fer una cosa Fabra és demostrar que es pot fer i es va fer. El Botànic va prometre que la reobriria i no ho ha fet, i el senyor Fabra tornarà a ser cap de llista i tornarà a ser diputat. Per cert, jo crec que una de les vergonyes institucionals més fortes en aquesta legislatura va ser que el Botànic permetera que el senyor que havia tancat de Televisió Valenciana haja sigut senador de representació territorial.

–Per què no ha estat possible la reciprocitat amb altres mitjans de comunicació que utilitzen la mateixa llengua?
–Perquè no ha volgut el Govern del Botànic, i en això són responsables. És que ací hi ha una certa mentida, una mentida a mitges: ens han fet creure que perquè hi haja reciprocitat és imprescindible un altre múltiplex. Això és fals, perquè a les illes Balears fan reciprocitat sense tindre l’altre múltiplex. Per tant, des del principi ens han fet creure que era un problema de tecnologia. És un problema de voluntat política, perquè la tecnologia permet això i més. Ara bé, no estic segur tampoc, perquè quan parlem d’això estem parlant de tecnologia de la TDT. No estic segur tampoc que això tinga la capacitat que tenia la reciprocitat fa deu anys. Crec que les polítiques lingüístiques en aquest moment haurien d’anar per un mateix lloc, la qual cosa no vol dir que no estic a favor de la reciprocitat.

–Com valores la formació dels futurs periodistes? Com veus el futur comunicatiu?
–Jo em vaig deixar voluntàriament la universitat perquè, entre altres coses, no m’agradava el que hi veia: crec que en aquest moment la universitat, la formació, no respon a les necessitats del periodisme. Però també és cert que el mercat que hi ha no demana periodistes amb la formació que nosaltres enteníem fa uns anys; en aquest moment, de fet, molta gent ja no parla ni de periodisme, sinó de treballadors dels mèdia. Al final, fa una miqueta de vergonya que gent que tu has format, que han sigut per exemple alumnes meus, i veus que l’únic que fan és transportar la carxofa d’un lloc a un altre, i alguns també fan un paper que deixa’ls córrer. L’altre dia, en concret, veia una exalumna meua dir unes coses en la pantalla de televisió que vaig pensar: «per què no instauren el suspens retroactiu de tal manera que a aquesta xica puga jo suspendre-la?».
Dit això, crec que no solament en el cas del periodisme, sinó en moltes altres coses, la universitat continua sent una institució medieval que té molt poquet a veure amb la vida. Deixe de costat les matèries més científiques que, lògicament, sí que tenen el seu camp, però sobretot en el camp de les ciències humanes crec que han perdut en gran part la connexió que, en els anys de la transició política, tenien facultats com Econòmiques, Socials, etcètera, en els canvis que s’estaven produint al País Valencià en aquell moment. Ara com ara, el que es fa en facultats com la de Periodisme té molt poquet a veure amb les necessitats comunicatives del país.