La revista degana en valencià

Entrevista a Verònica Cantó, presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

21/10/2022

Tornar a entrar a Sant Miquel dels Reis sempre és una satisfacció. Quan ja et coneixes el camí, creues el patí –sempre m’ature uns segons a contemplar-lo– i puges a la seu de l’Acadèmia. Coneixia ja Verònica, però la trobada ha estat molt amable, sols amb eixe dubte de la mascareta. Després de les salutacions i un café, iniciem l’entrevista. I es veu que ella sap on és, sap del que parla i ho transmet amb energia i amb una estima pel que ja ha treballat i pel que li queda per treballar.

«L’estat de salut del valencià crec que és bo»

«Els mitjans de comunicació són absolutament necessaris, imprescindibles i bàsics»

«L’Acadèmia sempre s’ha pronunciat a favor de la competència lingüística dels funcionaris públics»

«Fer de la llengua una arma política partidista és un error»

–Què representa per a tu haver estat elegida presidenta de l’Acadèmia?
–Doncs suposa una responsabilitat immensa, perquè afronte una etapa il·lusionant, apassionant. Però, al mateix temps, el fet de la confiança que han depositat en mi els companys i les companyes de l’Acadèmia doncs et crea eixa sensació de compromís i de responsabilitat que d’una altra manera no tindries.

–Eres la segona dona que ocupa la responsabilitat. Era una il·lusió, un compromís?
–No, no m’ho vaig plantejar des d’eixe punt de vista. Jo, després d’ocupar la Secretaria durant tant de temps, vaig fer el pas. Precisament, la Secretaria és una de les funcions més importants de l’Acadèmia perquè està en el forn absolutament de tot. Quan dic que en el forn em referisc al fet que coordina, tot passa per la Secretaria, i crec que, sincerament, totes les responsabilitats de la Secretaria ja les havia fetes. He pensat que era el moment; per tant, no em vaig plantejar ser dona o no ser dona. Evidentment, quan et presentes a un càrrec com en aquest cas la Presidència de l’Acadèmia, has de tindre-ho clar. Si ho fas sense il·lusió i sense compromís, malament.

–Fa ja 20 anys que estàs en la institució. La coneixes millor que cap altra persona.
–Segurament eixa afirmació és certa, entre altres coses perquè ha estat el bagatge de la Secretaria el que m’ha donat un coneixement molt profund de la institució que uns altres acadèmics o acadèmiques no tenen.

–De totes les vivències d’aquests vint anys, quina cosa recordes amb més estima?
–Fets amb molta estima, en recorde molts, però possiblement un dels més emotius va ser l’aprovació del diccionari i de la gramàtica, perquè així els valencians i les valencianes ja disposaven dels instruments. Després, també les edicions dels Escriptors de l’Any que, amb el pas del temps, han anat consolidant-se; i com a fet molt, molt emotiu, ja personal, la Medalla de l’Acadèmia a Rosa Serrano i a Ramon Lapiedra.

Ara nʼets la presidenta: quins són els teus objectius fonamentals per a aquest període?
–Jo m’he plantejat la Presidència des del punt de vista d’utilitat, de servei a la societat i en temes de projecció de l’AVL. Crec que l’Acadèmia fa moltíssimes coses que no es coneixen i que s’haurien de conéixer, i, per tant, la projecció exterior és importantíssima. I en termes d’utilitat, per exemple, perquè fem transferència de coneixement: tots els recursos que tenim al web de la institució són de lliure accés, gratuït, es poden descarregar en PDF… Si tu ets capaç de ser útil a la societat a la qual et deus, crec que és un plus. Crec que és important. Sempre he dit que l’Acadèmia, o almenys el projecte de la Junta de Govern –m’agrada parlar no en primera persona, sinó conjugar més el nosaltres–, sempre s’ha plantejat pivotar entre la continuïtat i la renovació, entre allò que dona estabilitat. Cal conjugar la continuïtat i s’han d’anar introduint modificacions, perquè la societat avança moltíssim i necessitem els elements innovadors.

Hui ja s’ha aconseguit una calma interna; ja no hi ha postures separades?
–No, però és que crec que en l’Acadèmia no hi ha hagut mai postures radicals si entenem per radical allò que defineix el diccionari, és a dir, les postures extremes o extremades. La voluntat de l’Acadèmia, sempre, en tot moment, ha sigut la del consens i la d’assolir els acords precisament per consens. I això ha fet que, quan no estava clar eixe consens, es retiraren determinades coses i no es tractaren fins que no s’haguera aconseguit eixa entesa cordial o el màxim consens possible. Vull dir que en aquests moments, discrepàncies dins de les institucions i més de l’Acadèmia, sempre n’hi ha. Tanmateix, una cosa són les discrepàncies tal com tu pots entendre una cosa o un tema en un moment determinat, i una altra és quan després de parlar i d’arribar a un acord la institució parla a través del Ple i a través dels seus acords. En eixe sentit, tots els acords han estat si no per unanimitat, sí per una àmplia majoria.

L’Any Fuster està en marxa. Fuster, un personatge peculiar per a alguns sectors del País Valencià.
–Però, peculiar per què? Jo crec que és un dels intel·lectuals valencians més importants del segle XX i que tenia una concepció de la societat i de la modernitat que li venia a través d’influències europees. Crec que és un dels millors escriptors. És un dels nostres intel·lectuals referents i un dels nostres escriptors; crec que és una sort per als valencians tindre una persona com Fuster i se li ha de retre el reconeixement que mereix. I enguany, en el centenari, molt més encara.

–L’Acadèmia no és una miqueta massa universitària? Hi falten escriptors, periodistes?
–Sí, vull dir: l’Acadèmia crec que és diversa. Hi ha un percentatge de gent que treballa en la universitat, però jo crec que universitaris som tots, tota aquella persona que té formació universitària és universitària al capdavall. Clar que s’hi han d’incorporar escriptors i escriptores, periodistes, evidentment, perquè la realitat social i la realitat de la llengua és molt diversa, però també és cert que la formació lingüística és necessària perquè ací es decideix sobre temes lingüístics.

Una de les mancances és que l’Acadèmia i el que fa és encara una mica desconegut per a la societat en general?
–L’Acadèmia fa moltes coses i l’objectiu és que això se sàpia, que la societat sàpia tot el que fa l’Acadèmia i que la institució és de tots i totes. Per exemple, un usuari pot participar en l’elaboració del diccionari o fer propostes lingüístiques que després s’estudiaran. Això ho tenen molt poques acadèmies: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució jove i del segle XXI, no decimonònica, I, per tant, creiem que la participació de la societat, dels usuaris, d’aquelles persones que vulguen aportar, és fonamental.

Parlem del valencià. Com veus el seu estat de salut?
–L’estat de salut del valencià crec que és bo. Hi ha més gent formada que mai en valencià. En l’ensenyament en valencià, ja des de l’any 1983, han passat moltes generacions per l’escola. On està, però, el problema? El problema no està en el coneixement; jo el veig en l’ús públic i social i en les actituds lingüístiques. Vull dir, si aprendre llengües és riquesa, riquesa personal i riquesa professional, i les llengües et donen una visió del món, el fet de tindre una cultura lingüística et fa també tindre més competència. Jo soc molt optimista per naturalesa i crec que cal continuar avançant, especialment en l’ús públic i social del valencià, no només en el coneixement.

Els mitjans de comunicació públics i privats tenen un paper bàsic?
Fonamental. Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental sempre perquè, des del meu punt de vista, a més de contribuir a la difusió del valencià formal ajuden a vertebrar i a cohesionar la societat. És molt important també sentir-te que formes part d’un conjunt. I crec que, en eixe sentit, els mitjans de comunicació són absolutament necessaris, imprescindibles i bàsics, tant els públics com els privats. Per això també s’ha d’agrair l’esforç que fan moltes empreses privades i, evidentment, insistir que els públics han de ser en valencià.

És crucial que les persones que es dediquen a la política usen el valencià amb normalitat?
–Evidentment. Els representants polítics, els nostres representants de les Corts Valencianes, són representants del poble valencià i, per tant, el fet que ells facen ús d’un valencià de forma habitual i normal és important. És important per allò que déiem dels referents.

–Creus que arribarem a una reciprocitat entre els mitjans de comunicació públics de Catalunya, les Illes i el País Valencià?
–Jo crec que els territoris que compartim la mateixa llengua, que tenim la sort de compartir la mateixa llengua, ja estem fent coses en comú. Si no estic equivocada, tenim el canal Bon Dia que uneix À Punt, TV3 i IB3. I crec que en eixe sentit qualsevol iniciativa que vinga serà ben acollida perquè anirà sempre en benefici de la llengua. De fet, tenim programes de ficció en À Punt en què no sols sentim diversos accents valencians, sinó també diferents accents d’altres parts dels territoris amb què compartim la llengua, i això dona normalitat, és positiu. Ara, tot això ho hem de saber fer des d’un respecte a cada zona, a cada regió de la llengua, perquè la diversitat, per a mi, sempre és riquesa.

–Com s’explica que després de set anys de Govern del Botànic encara no tinguem requisit lingüístic per als funcionaris de la Generalitat?
Doncs, no ho sé si hi ha una justificació. Jo, el que sí que et puc dir és que l’Acadèmia va informar sobre el tema de la Llei de la funció publica i, evidentment, defenia la competència lingüística del funcionariat perquè era una qüestió d’actitud, i això també té a veure amb la nostra pròpia autoestima. És tan senzill com que tu, quan entres a un lloc i dius «bon dia», amb això ja estàs dient moltes coses. L’Acadèmia sempre s’ha pronunciat a favor de la competència lingüística dels funcionaris públics.

Acabem de celebrar el dia de Sant Vicent Ferrer. Creus que els catòlics acabaran tenint aprovats els textos litúrgics en valencià?
–Eixe és un desig. Si tu em dius ara que escriga la carta als Reis, segurament aquest desig hi estaria. L’Acadèmia ha fet la seua proposta i continuem treballant; a més a més, estan a la disposició en el web per a aquelles persones, aquells rectors, aquelles parròquies que vulguen utilitzar-los, però el treball de l’Acadèmia arriba fins a un punt. A partir d’ací, l’Acadèmia no pot fer res més que demanar insistentment, juntament amb les associacions, a l’Església que assumisca la seua responsabilitat, perquè creiem que una part important dels valencians creients tenen dret a escoltar la seua missa en valencià. Certament, jo no sé on està el problema. Per exemple, quan en la pandèmia À Punt va emetre la missa en valencià, va tindre unes audiències considerables. Per tant, si m’agrada viure en valencià, també m’agradaria resar en valencià.

Per què a casa nostra, històricament, a la dreta sociològica li ha molestat tant l’ús del valencià?
–Jo no faria eixa afirmació tan extrema. Crec que quan estàs fent eixa pregunta estàs pensant únicament en les ciutats grans d’aquest país, però les nostres comarques són molt més diverses i si vas a un casal faller o una filà de moros i cristians, on hi ha persones de diferents ideologies, t’assegure que es parla en valencià. No crec que es puga afirmar sociològicament que la dreta està en contra del valencià; no, no ho crec, entre altres coses perquè jo conec molta gent que té una ideologia conservadora, el valencià és la seua llengua materna i l’usa sempre.

Però sí que és cert que, quan arriba una campanya electoral, el valencià torna a utilitzar-se com a arma política per guanyar vots. Això respon a un atac contra la llengua o respon a interessos electorals?
–Evidentment, el que jo crec que han de fer els partits polítics que concorren a unes eleccions és fer les seues propostes de política lingüística d’acord amb la ideologia que representen. Després ja parlaran les urnes i els votants, que són persones majors d’edat, que tenen criteri, i ja votarem per aquells que millor els representen. Ara, fer de la llengua una arma política partidista és un error perquè la societat actual no ho viu així. Crec que seria un retrocés.

Com són les relacions amb les institucions de les Illes i de Catalunya?
–Francament bones. Jo diria que estem avançant en eixe camí, entre altres coses perquè es va firmar un protocol de col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i amb la Universitat de les Illes Balears. Crec que això són avanços. En la Llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua està arreplegada la relació horitzontal amb les altres institucions, i més de l’àmbit lingüístic. L’Acadèmia, en el seu moment, va fer un dictamen que deia que hi havia territoris que compartíem la llengua, amb un nom o altre. El diccionari defineix perfectament què és català i què és valencià. Jo crec que és bo avançar en eixe camí. L’Institut d’Estudis Catalans és una institució centenària que ha anat fent el seu camí, No hem d’oblidar els signants de les Normes de Castelló: Pompeu Fabra els va aplaudir i va dir als valencians: «vosaltres preocupeu-vos de la vostra varietat i aneu depurant-la de castellanismes, que en el camí ens trobarem». Ha arribat el moment de trobar-nos en eixe camí conjunt, perquè la llengua és diversa, és rica. En el nostre país, els accents de les comarques septentrionals i de les comarques meridionals són diferents; si te’n vas a la Marina és una cosa, i a les comarques centrals és una altra: això significa riquesa. Veure eixa diversitat ens permet avançar com a societat, i això significa que la col·laboració institucional és necessària perquè en temes que afecten tants parlants s’han de prendre decisions col·legiades que beneficien a tots.

Els veïns de Catalunya continuen mirant-nos amb una mica de superioritat?
–Jo no ho crec. Ens hem de parlar amb tota la franquesa, mirant-nos als ulls, perquè ja prou problemes tenim sobretot en l’ús. La meua iaia sempre deia «com més clars, més amics», i jo crec que eixe és un exemple. Per a mi, la col·laboració institucional és fonamental, sempre respectant-nos. El respecte a les diferents institucions, igual que el respecte a les diferents persones, ha d’estar sempre per damunt, però si tu no tens contacte o no hi ha un diàleg, evidentment, els monòlegs no porten a cap lloc. Els diàlegs sempre són bons, fins i tot en la discrepància.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top