Entrevista a Vicent Flor

19/07/2022

«La festa és un trencament de la rutina»

«Les festes dels pobles són més participatives»

«El franquisme i l’espanyol han jerarquitzat les llengües»

«Conflictivitzar una llengua és dificultar-ne l’ús»

«El nacionalisme espanyol voldria tindre un estat homogeni, i quan diuen unitat volen dir uniformitat»

Ell treballa al complex de la Misericòrdia i havíem quedat al seu despatx. Entrar en aquest edifici històric sempre em resulta molt agradable. Travessar els patis, veure els arbres de l’entrada… Després, en pujar, ens vam seure i vam començar a parlar de festes, de llengua i de tot, o quasi, el que representen per a una societat. El dia era d’altes temperatures, una mica de falles…

–Què són les festes d’un poble, d’una ciutat?

–La festa són moltes coses, és una pregunta difícil. La festa és un trencament de la rutina, és una dinàmica de contraposició amb el treball, és un moment de celebració, de retrobada, un moment d’identitat… Les festes són moltes coses, per això a les societats contemporànies no han desaparegut del calendari festiu. Hi ha festes, es reinventen festes i se n’inventen de noves.

–Són necessàries, per tant.

–I molt importants. Ens agraden o no, menysprear les festes és no entendre com funcionen les societats contemporànies.

–Hi ha diferències entre les festes de les grans ciutats i les festes dels pobles?

–Hi ha diferències en tot el calendari festiu. Les festes de la ciutat de València són radicalment distintes entre elles. És molt distinta la festa del Corpus de la de les Falles. Les festes són molt diferents. En els pobles xicotets, normalment, de vegades, hi ha una tradició molt més marcada. En les ciutats entren més canvis; ara, per exemple, ja comencen a haver-hi Moros i Cristians a la ciutat de València, però estem en un moment que hi ha molta mixtura, però no crec que siguen molt distintes les festes. Potser les festes dels pobles són més participatives.

–Que ens diuen les festes de la societat que les organitza?

–Les festes són un reflex de la societat que les organitza. En una ciutat en la qual hi ha un consum habitual d’alcohol, en les festes serà un element primordial. En una ciutat molt pietosa, les festes tenen un element religiós molt important… Les festes, com no podia ser d’una altra manera, són sempre un reflex de la societat, de la seua estructura i de la seua lògica. De vegades, per exemple la festa del Corpus, el marcava tradicionalment l’estructura social de la societat de la ciutat de València del moment. Normalment, exceptuant algunes festes com el Carnestoltes que és d’inversió de rols, les festes actuen d’acord amb els rols o llocs que ocupa cadascú en l’estructura social. Hi ha festes més tradicionals, populars, de classes mitjanes, altes…

–Quines característiques generals podem trobar a les festes del país?

–Són festes mediterrànies en què el foc és un element molt important, no sempre, però el foc i la llum en són elements molt centrals i hi va associat també el cristianisme com a societat cristiana històricament, la gastronomia i la beguda. Eixos són els elements que probablement hi destaquen més, a més de la música.

–Quan una comunitat autònoma té una llengua pròpia, la seua festa hauria de parlar, de viure-les en eixa llengua?

–Per descomptat que sí, clar. De fet, per a alguns, el valencià s’ha reduït a l’àmbit estrictament festiu, però ha d’estar en tots els àmbits: del científic al festiu, del literari al sanitari, per exemple; en tots els àmbits socials. En la festa també. El franquisme i l’espanyol han jerarquitzat les llengües i han dit que les coses serioses es fan en castellà i les coses festives sʼaccepten en valencià, però per descomptat que les festes s’han de fer en valencià, com és lògic.

–La presència de la música en valencià a les festes és fonamental?

–Clar, perquè és una manera de mostrar autoestima i que, lògicament, no hi ha eixa jerarquització lingüística que és una forma de supremacisme del castellà. El valencià és una llengua útil per a tots i cadascun dels àmbits socials, i, per descomptat, també per a la música.

–Com veus la realitat per zones?

–Quan parlem de les festes, els límits provincials ens esclaten per les costures; les festes valencianes no responen a lògiques provincials. Parlem de províncies, però la realitat és molt diferent. Per exemple, les Gaiates són una festa molt local de Castelló de la Plana, com altres de tradicionals i populars com el pelegrinatge de les Useres o el Sexenni de Morella. A la zona central són les Falles (que no són l’única festa). El sud de la província de València és molt de Moros i Cristians, però també es combinen les dues  coses: a Gandia hi ha falles, a Ontinyent hi ha una tradició molt important de Moros i Cristians i també Falles. Per tant, els límits no coincideixen. Potser hi trobem quatre grans territoris geogràfics, però ho hauríem de discutir molt. Moros i Cristians a la zona de Diània o Comarques Centrals, les Falles més a la geografia del taronger, les Fogueres més l’Alacantí…

–Tenim unes festes amb poca mobilitat, lligades a uns rituals poc flexibles?

–Depén. El franquisme, com va estudiar molt bé Gil-Manuel Hernández en la seua tesi doctoral, va fer per cossificar les Falles en una Junta Central que marcava clarament els límits del que era acceptable i el que no. Per exemple, l’enginy i la gràcia, per evitar la crítica social; va reconduir algunes festes perquè el poder polític de vegades intenta controlar-les i modificar-les, però les festes s’han d’adaptar. Un exemple molt evident és la incorporació de la dona al món de la festa, però altres serien també els rols de gènere. Per què u no pot vestir-se com considere o canviar la indumentària? La indumentària tradicional valenciana és una construcció social d’un determinat període de temps; els valencians, al llarg de la història, hem vestit de manera distinta.

–Com a sociòleg, com veus la salut del valencià en les festes de les grans ciutats del país?

–No és l’àmbit social on pitjor està, però sí que veiem que en les Falles hi ha un ús ritual. De vegades es nota que en algunes comissions l’ús va perdent-se, i en les Fogueres passa això també en certa manera. És, diguem-ne, la llengua del cadafal, però no és la llengua majoritària de l’ús social. Un altre cas: quan es fan els actes musicals en festes, la música en valencià encara té una presència molt minoritària, com en la societat. Si hem dit que les festes són un reflex de la societat, doncs, és lògic que en les celebracions també passe.

–Hi ha una dualitat entre grans ciutats i pobles?

–Els indicadors sociolingüístics ens indiquen que hi ha zones dʼun major predomini lingüístic del valencià que no altres. Hi ha més ús del valencià a la Ribera que a l’Horta, per posar-ne un exemple, i això té causes demogràfiques i socials que poden explicar-ho. En l’ús a les festes passa exactament igual. És evident que quan vas a determinades festes de determinats llocs, el valencià és una llengua claríssima, però això respon no tant a la festa sinó als grups socials. També cal tenir en compte que és més habitual que en les festes hi haja un major percentatge d’oriünds que d’immigrants, amb la qual cosa entre els oriünds també hi ha més percentatge de valencianoparlants. Potser l’objectiu fora que la gent d’origen immigrant també s’integrés en el valencià.

–Fins a quin punt els complexos d’inferioritat fan que ens oblidem dʼusar el valencià?

–Clar, alerta amb el complex d’inferioritat, que això és com culpar sempre les víctimes de ser víctimes. És veritat que els valencianoparlants i els valencians podem fer molt més, sense dubte, però també és veritat que constantment hi ha un afavoriment des de l’Estat d’eixa desigualtat lingüística. Parlar en valencià davant un policia nacional pot ser un acte de valentia, perquè ens hem trobat ja en molts casos de discriminació lingüística. Jo no soc partidari de culpar mai la víctima; hi ha elements socials que ho expliquen i ací hi ha hagut una tendència constant a repetir que parlar valencià al foraster o no conegut és una falta d’educació, o que el valencià és una llengua de llauradors, i això ha calat en la mentalitat de molta gent a força de dècades repetint-ho.

–La lluita identitària de la llengua, els conflictes entre valencià o català, ajuden a perdreʼn lʼús?

–Sempre. Conflictivitzar una llengua és dificultar-ne lʼús. Fixeu-vos com els nacionalistes espanyols no conflictivitzen l’ús del castellà, i això que el castellà té una grandíssima diversitat. Per posar-ne un exemple, jo he hagut de veure alguna pel·lícula colombiana, amb protagonistes de classe baixa, en castellà subtitulada en castellà per les dificultats fonètiques, però s’accepta amb naturalitat i normalitat, tot i que hem de tindre present que en Televisió Espanyola no s’accepten tots els accents del castellà. El conflicte, tal com vaig estudiar en la tesi doctoral –i fins i tot alguns dirigents de la UCD ho explicitaven– és entre castellà i valencià, perquè entre valencià i català no apareixerà el conflicte de l’ús, que és el conflicte real.

–Quan s’acaba la festa com a moment d’exaltació de les essències, què en queda?

–La festa, com he dit adés, sempre remet a la rutina o al món ordinari. La festa és el trencament de la rutina o del moment ordinari, per tant, queden les ganes de seguir, de tornar a fer-ho… És evident que cap societat podria viure en festa permanent, perquè les festes són una manera de crear diversió, en el bon sentit de la paraula. Fins i tot en els moments més durs, durant els conflictes bèl·lics, la gent necessita divertir-se. Alguns ho podem veure com una frivolitat, però el riure, passar-ho bé, forma part de la condició humana. Des de determinades elits hem pensat que el més important és la serietat, però la festa, com a àmbit de socialització –som animals socials– és absolutament fonamental. Sense festa hi ha més problemes mentals, per exemple.

–Després de les festes, venen les bèsties?

–No tinc clar si som més animals durant la festa que durant el dia quotidià. Depén. Tenint en compte que durant la festa hi ha més consum d’alcohol, no m’atreviria a dir-ho en eixe sentit. No, no, hi ha bèsties durant les festes i fora de les festes; no m’atreviria a dir això.

–La postura de la dreta i la dreta extrema sobre la llengua, redueixen el valencià a un fet folklòric i puntual?

–Això és el que busquen. El valencià és una llengua utilíssima. De fet, hui mateix hem sabut que l’Os d’Or l’ha guanyat una pel·lícula en la nostra llengua. El valencià no té fronteres.

–Per què aquestes opcions polítiques estan tan en contra del valencià?

–Perquè el nacionalisme espanyol voldria tindre un estat homogeni, i quan diuen unitat volen dir en realitat uniformitat. És evident que hi ha una diversitat cultural i ètnica a l’Estat espanyol, històrica, de segles. Espanya va unificar-se en qüestió religiosa. Un sociòleg britànic ho explica molt bé. En la modernitat, la llengua escrita és molt important, i els estats sʼestimen més tindre una llengua escrita i discriminar-ne la resta.

–Estem en una societat de la pantalla. Les festes són fonamentals per a trencar eixos moments de pantalla?

–Jo aniria alerta quan diem societat de pantalla. És evident que el fet virtual existeix i té una importància destacable, però el fet virtual no substitueix el contacte físic entre humans. Hi ha elements molt evidents, però et posaré un exemple com a editor: les vendes de llibres electrònics no superen de mitjana un 10 % del total. El llibre, vull dir, l’invent de la impremta, és un invent tecnològic no superat perquè la vista funciona millor. Pel que fa a les festes, tot i que tal vegada determinats elements no es poden gravar, les pantalles ajuden la gent migrant a sentir-se més prop de casa. No dic que no tinga elements positius, però la festa, en la seua definició, és una trobada de sociabilitat, física, en la qual ens retrobem, ens toquem, ens abracem, ens mirem… Per tant, la pantalla té un paper, però diguem-ne que sense contacte… Ho hem vist en un altre exemple: els camps de futbol, buits en la pandèmia, tenien un punt irreal, fins i tot quan ho veies televisat. Jo no soc apocalíptic, i no crec que el fet virtual substituïsca el conte real.

–Sobre el futur, com l’intueixes?

–Les festes tenen molta vitalitat, molts reptes, s’han d’adaptar als canvis socials, han de ser més respectuoses amb el medi ambient, amb les minories de tota mena, han de ser més obertes, però tenen una grandíssima vitalitat. I podríem discutir: hi ha festes institucionalitzades i ritualitzades, però moltes colles de joves es reuneixen constantment al voltant de la taula i fan festa. A curt termini, les festes no tenen cap perill. Tenen, per exemple, un intent del control polític: sempre hi ha tensió entre el de dalt i el fet popular. I eixa tensió, quan el de dalt domina tant, acaben quedant-se anquilosades i fins i tot de tant en tant, com van passar en els Carnestoltes, es prohibeixen.

–En les primeres festes postcovid, ens la juguem?

–Ens les estem jugant constantment. Per als humans és complicat mantenir tant de temps aquests controls. Sembla que la covid ja no és una malaltia tan mortal com era al principi. Per tant, lògicament, els controls tendiran a rebaixar-se, perquè la festa és el moment del contacte i les mascaretes dificulten eixe contacte.