Entrevista a Vicent Franch i Ferrer

04/12/2020

«La relació amb Joan Tomàs, personatge singular, em va fascinar»

«Vicent Tomàs i Martí ofereix a aquella gent una teoria més elaborada sobre el país real»

«En el nacionalisme valencià no tenim un discurs vendible. No el tenim»

Conec Vicent des del 1995, quan me’l va presentar Antoni López a Aín. Llavors va començar una relació al voltant de la coneixença de la figura de Vicent Tomàs i Martí i del seu entorn que ha marcat les meues investigacions dels darrers 25 anys. L’endemà del centenari cronològic del I Aplec de la Muntanyeta ens reuníem de bon matí a la font de Sant Ambròs d’Aín, la perla de la serra d’Espadà per a molta gent. Ell en va ser alcalde quatre anys, fins i tot. La conversa sobre passat, present i futur d’aquell dijous, amical, sense pressa, matisant cada afirmació, es convertí en una cistella embanastada de cireres, com aquelles que fa anys feren famosos alguns pobles de l’Espadà. Vicent Franch, dels Franch de tota la vida de Borriana, és qui millor coneix el nacionalisme agrarista dels anys 20. No debades, el seu llibre de 1980 en Prometeo és ja mític, tant com el personatge que recuperava. Santi Ferrandis havia col·laborat en l’elaboració del qüestionari previ, que ha saltat un poc per l’aire…

–En el teu periple investigador, qui va ser primer: Vicent o Joan?

–L’any 1973 va publicar Alfons Cucó El valencianisme polític, un llibre que, mantenint una posició molt ortodoxa sobre allò que de positiu i negatiu havia tingut el nacionalisme, va tindre la capacitat de l’investigador de mostrar tots els elements de la història contemporània del valencianisme. En un dels capítols més crucials del llibre (la Declaració Valencianista, els efectes de la Guerra Mundial en l’economia i en la política espanyola i valenciana, la necessitat del catalanisme de trobar aliances, etc.), dedicava unes quantes pàgines a Vicent Tomàs i Martí. Jo vaig veure que Tomàs era oriünd d’Artana i immediatament vaig pensar què se n’havia fet d’aquell home que ja no apareixia en la II República, mentre que els seus amics d’aventura hi eren presents. En això, vaig conéixer un mestre d’Artana, el futur escriptor Joan Jesús Pla, qui em va presentar Joan Tomàs, el germà.

–Joan és protagonista de la teua cabòria de recerca personal Palamarinar (1994). Què li devies? Què li deus?

–La relació amb Joan Tomàs em va fascinar, i va sorgir la idea de fer una biografia sobre el germà. Durant tres o quatre anys vaig estar fent entrevistes als germans Joan i Regina, i em van facilitar no només els papers, sinó també els contactes que encara mantenien amb Pizcueta i Sanchis Guarner, els quals guardaven materials inèdits de Tomàs, que em van lliurar.

Joan era un personatge singular. Era un fadrí vell, un home cert, un anticlerical furibund, un republicà, un artista, amb una biografia trencada per la guerra, dues severes condemnes en sengles sumaríssims, que acabaren en un desterrament a Barcelona…, on pintava i restaurava. Com et comentava, la fascinació per Joan i la possibilitat de conéixer la família i el seu entorn em va dur a entendre amb més profunditat a Vicent. Així va començar la idea de fer una tesina de llicenciatura sobre el personatge, un híbrid entre la incipiència de les teories del nacionalisme valencià, que no n’hi havia cap d’original, i la crisi del règim de la Restauració. Era una generació idealista, però amb els peus en terra; ells pretenien substituir la vella classe política corrupta del monarquisme, del liberalisme, del conservadorisme, de la inutilitat del republicanisme desgastat i tractaven d’acostar-se tímidament al moviment socialista.

–Quines influències va rebre Tomàs en aquells mesos a Barcelona?

–La primera gran influència de Tomàs i Martí son els escolapis de Castelló, on ell va estudiar. Allà va conéixer personatges com Falomir i altres amb qui va mantindre relació. Són gent que va participar en la creació de La Veu de la Plana (1916), en els Aplecs… És una qüestió oberta i per estudiar. Els escolapis tenien una forta component catalana i catalanista, de manera que és possible que alguns influïren en els alumnes més inquiets.

El temps breu d’estudis a Barcelona cal explicar-lo: ell va a una Barcelona de la crisi de 1917, de l’Assemblea de Parlamentaris, de l’intent de Cambó i del republicanisme de crear una alternativa a la monarquia i canviar el règim, però al final s’hi fa arrere, el republicanisme es trenca… En aquella efervescència beu ell algunes de les idees que després traslladarà a alguns dels seus escrits i accions. Els pares entenen que viure a Barcelona és un perill i el retornen a València, on acaba els estudis en 1923.

–L’acció valencianista de Vicent Tomàs tenia més d’una faceta? Era anticaciquil als pobles i més urbanita a la ciutat? Quins perfils humans i de tradició política conflueixen en les Joventuts Valencianistes que crea a la Plana?

–Efectivament. Era la primera vegada que aquell valencianisme incipient, que només existia en algunes grans ciutats i era molt limitat, arribava als pobles. D’una banda, hi ha el seu activisme local i comarcal i, de l’altra, rep influències i ha de compaginar l’acció a la ciutat. La primera part és tan evident que no et sorprendrà: la immensa majoria dels valencianistes o nacionalistes que procedeixen de pobles, menuts o mitjans, de la geografia del taronger resulta que tenen l’ànima partida entre la tradició que han viscut al poble i forma part de la seua identitat i entre les idees procedents de diversos orígens que modelen les societats contemporànies. El xoc és evident: entre vindre d’un poble dominat per dos o tres famílies de cacics, tindre relació amb gent de Nules, de Borriana, d’Almenara i saber que, en major o menor mesura, als anys 20 estem a punt de trencar el caciquisme però que hi resisteix. La primera idea que els ve és com poden trencar-lo perquè impedeix l’entrada d’idees noves. I la segona qüestió és: quines idees noves hem de propagar en les comarques, en els pobles de l’àmbit rural procedents d’un debat més ampli i més lliure de les ciutats. Tomàs escriu en una ocasió que si a les ciutats no hi haguera nacionalistes, serien «para cubrirlas de escupitajos». Quan es produeix el xoc entre allò viscut i allò aprés, resulta que la desconfiança és molt gran. Fins i tot hui, quan fas anàlisis sobre la incidència del nacionalisme, veus que València té les universitats, la intel·lectualitat, la investigació…, però en termes de política i de majories, les majories de la ciutat sempre es repleguen sobre el tema de la nació.

–El seu projecte agrarista valencianista atén a una qüestió de classe, és a dir, a postulats procedents de cultures polítiques socialistes, o més aviat respon a una estratègia política?

– Ells, en aquell moment, ja van veure que la ciutat estava dominada pels partits dinàstics, pel carlisme, pel republicanisme radical. És a dir, eren tots molt enemics i en l’únic espai on hi havia una certa condescendència identitària era, per una banda, en el carlisme, i per una altra en la tradició fonamentalment conservadora del llorentinisme. Clar, la seua desesperació era per què no hi podia haver un republicanisme valencianista, per què no hi havia un obrerisme valencianista, i en eixe context de recerca de nova clientela es produeix un xoc. Pizcueta diu més o menys en l’obituari a la mort de Vicent Tomàs que no van estar sempre d’acord en l’estratègia de si calia actuar als pobles o a la ciutat; Tomàs va apostar pels pobles i a poc a poc veia que anaven responent-li. És una frase laudatòria, però sabem que eren uns quants pobles i unes quantes individualitats. Fixa’t: la clientela era sobretot catòlica i agrarista, membres dels sindicats catolicoagraris que es van crear a primeries de segle. Per què? Perquè el caciquisme, més el conservador que no el liberal, es va oposar ferotgement al fet que es crearen sindicats, que no eren de llauradors sinó de propietaris, i que tenien un marcat caràcter confessional imprés pel jesuïta Antonio Vicent.

Vicent Tomàs es planteja les tres qüestions de qualsevol projecte polític: què som, què volem ser i com hem d’aconseguir ser el que volem ser. És a dir: nucli, objectius i estratègia de l’acció política. Tomàs va buscar sectors que estaven exclosos del model restauracionista: els pobles dominats per uns quants cacics. Ell pensava que, per tal de trencar la preeminència caciquil havia d’anar a una opció intel·lectual: el metge, el capellà i el mestre eren els tres focus a conquerir. Jo crec que una de les aportacions més solvents de Tomàs és que ell intenta definir els elements emocionals i culturals de la identitat per a ressuscitar la morta nacionalitat abans d’aspirar a qualsevol altra cosa.

–I què ha passat en la tradició valencianista perquè el nacionalisme es veja actualment com una cosa d’esquerres i que la dreta és la dolenta furibunda?

–Hem pegat un salt molt gran! Al País Valencià, el franquisme provoca que totes les manifestacions del nacionalisme queden proscrites i només tolera els actes innocus, historicistes i tradicionals dels residus de l’antiga dreta conservadora i/o del ratpenatisme. És a dir, tot allò que no pot objectar l’essència del règim espanyolista i autoritari. Als anys 60, però, s’inicia una nova empenta d’un valencianisme que té alguna relació amb reivindicacions polítiques –per la influència directa, potser, d’uns professors universitaris catalans que possiblement estan a València desterrats (?) als quals se sumen joves estudiants universitaris i alguns personatges i joves ratpenatistes, catòlics i de cercles excursionistes. En eixe context, Fuster destil·larà una dispersa teorització que va influir poderosament en alguns segments d’aquell conglomerat.

–Eren pecats de joventut?

–No, no, crec que no. Ara mateix, quan tenim les màximes oportunitats de coneixement i el marge de llibertat més ample que podíem imaginar en els anys seixanta, la doctrina oficial diu: «Vosté pot ser independentista; ara, si vosté es dedica a revoltar-se contra l’Estat i la Llei…». En un moment com aquest, en què els elements que tenen realment interés i importància en la societat són tan diversos, resulta que les idees de nació, de sobirania i d’autodeterminació s’han quedat com una cosa marginal al nostre país. És a dir: ací u és nacionalista però només confusament cultural, i aleshores irromp el mot màgic de valencianisme, que inclou tantes coses i no és res. Això no és un concepte polític; és tan polisèmic que ja no té significat en el sentit polític. És quan parlem del terme nacionalisme que ve el tema –i el problema pendent– de la definició. Quina nació? Aquest és el drama. La definició de la identitat és essencial i no l’hem resolta. La gent ha deduït de Fuster i d’altres autors posteriors que l’única identitat possible a reivindicar és la catalana; les raons seran les que seran, però ja hem vist que la resistència a la tesi és molt gran i la pedagogia que es fa per defensar-la és minoritària, sempre a destemps i sense capacitat d’influir en les masses. Si a això sumem els canvis sociològics d’una modernitat marcada imperiosament per la diversitat, la transversalitat i la conflictivitat, la conclusió és de llibre: no tenim un discurs vendible. No en tenim.

–És el nacionalisme una qüestió d’interés, com deia Tomàs i Martí?

–La pregunta afecta directament a quin paper fa el nacionalisme en l’acció política dels diferents actors. El nacionalisme (els nacionalismes, tots els nacionalismes contemporanis), o incorporen l’interés directe dels actors que el protagonitzen (elits, classes, ètnies, religions, territoris, pobles …) a la causa, o esdevenen en especulacions llibresques i/o somnis voluntaristes, d’ací que l’interés siga un element nuclear de l’acció nacionalista. En l’origen contemporani del concepte de nació s’assenyala el conjunt de ciutadans com a dipositaris de la sobirania, en oposició a la sobirania excloent del monarca. Amb la reivindicació popular del govern democràtic dels dos-cents darrers anys, en el procés de creació dels estats nacionals, els actors conservadors faran seu un nou concepte de nació que oposen a la pulsió democratitzadora de les forces progressistes i populars. Des de la segona meitat del segle XX, als estats nacionals –on ha fracassat la integració-assimilació de minories singularitzades per trets identitaris, lingüístics, religiosos o amb interessos oposats als d’aquells estats– apareixen nous nacionalismes, què són els que ens ocupen.

Així, doncs, si enllesteixes un moviment, un partit, i no tens en compte els interessos materials de la ciutadania que consideres subjecte de la nació, no tens res a fer. Si, en canvi, t’hi adreces com Tomàs i expliques que li interessa ser nacionalista (construir una nació diferent, amb institucions i lleis pròpies) perquè en el conservadorisme, en el liberalisme i en el republicanisme d’aquell moment ja estava tot repartit i no pensen en vosté ni hi estan representats els seus interessos, doncs hi ha alguna possibilitat d’èxit. Tomàs els ofereix una teoria més elaborada sobre el país real que era, a partir d’una crítica als actors i al model polític alhora.

–En la societat valenciana actual, qui se sent hereu d’aquella tasca de Tomàs i Martí? Celebrem nostàlgies, ho fem per compromís o…?

–Tu saps que hem intentat diverses vegades crear al voltant de la figura de Tomàs i Martí una associació, un centre d’estudis. Això no ha quallat encara per diversos motius. Fins ara s’han fet algunes celebracions atàviques en què es cobreix l’expedient i avant. Sí, així estem. Hui, l’elenc investigador sobre el nacionalisme valencià i la contemporaneïtat és solvent i està fent un treball molt important i de detall. Esperem que tot això, en el seu moment, tinga una plasmació més enllà de la utilitat llibresca i investigadora. Si demà [divendres 28 d’agost], en eixos actes d’Artana i Betxí de commemoració del I Aplec dels Solitaris Nacionalistes hi haguera una presència discretament massiva (vull dir, un centenar de persones en les circumstàncies de la pandèmia actual, estaria bé, però em tem que no serà així. La torxa, la porteu vosaltres ara.