Entrevista a Vicent Partal

El barri del Raval de Barcelona és una zona farcida d’espais culturals i d’una barreja, també, de cultures i nacionalitats. A pocs metres del Museu d’Art Contemporani de Barcelona es troba la seu de Vilaweb, el primer diari digital dels Països Catalans que ara està de celebració dels seus primers 20 anys. El director n’és el valencià Vicent Partal, qui ens rep en una moderna redacció en la qual treballen 20 persones. Parla amb contundència i amb una seguretat avalada per les realitats. No oblida la seua terra, de la qual domina la informació com si estiguera ací. I ho té clar, molt clar.

–El seu nom va lligat al d’un pioner d’Internet, no solament als països de parla catalana, sinó també a l’Estat. Per què va fer aquella aposta quan l’ús d’Internet encara no s’havia estés?

–Jo era –i sóc– periodista d’internacional, i veia que els amics americans tenien més informació que jo. Un dia, u em va ensenyar una cosa que es deia CompuServe, que era espectacular: podies connectar-te per mòdem a un lloc on estaven les agències de premsa de tot el món. I clar, en eixe moment vaig pensar que hi passava alguna cosa. Així que em vaig posar CompuServe a casa, i un dia, quan treballava a La Vanguardia, el director Lluís Foix em va dir: «Vicent, per què no te’n vas a casa i mires aquest tema?». Clar, és que jo a casa tenia més informació que en tenia La Vanguardia! En aquell temps, Assumpció Maresma era directora d’El Temps, i quan la revista va fer deu anys em va proposar fer El Temps Online, que vist ara és ridícul, perquè únicament hi entraven 25 frikis. Però nosaltres vam aprendre molt fent això, i de fet, quan l’Assumpció va deixar El Temps, va coincidir que ens havien congregat a Chicago a ensenyar El Temps Online, i fou molt divertit perquè vam anar a sopar al restaurant del Michael Jordan i allà vam tindre la conversa: «Eliseu no entén res; a Barcelona i a València ningú sap res d’això, però ens crida Chicago Tribune i et diu que això és collonut». I va ser allà on va nàixer la idea de crear Vilaweb.

–El 15 de maig de 1995 vau penjar en un servidor londinenc la primera versió de Vilaweb, que és el diari digital degà d’Europa. Esperàveu arribar, com a mínim, als vint anys?

–No, no en teníem ni idea! Jo picava aquestes instruccions [ens ensenya un marc en el qual hi ha un paper en el qual estan escrits els passos per a desenvolupar Vilaweb]. Nosaltres intuíem que estava passant quelcom de molt gros. Teníem un esperit que era jugar-nos-la, però mai havíem pensat que acabaria sent el que avui és.

–Però, què és Vilaweb?

–A mi m’agrada dir que és un diari. Un producte professional que ofereix informació 24 hores al dia per diversos canals, i que no pretén ser el diari de tot, sinó que té un target, i el seu target és d’un diari rigorós, professional de política, economia i cultura dels Països Catalans.

–Ara que feu vint anys, us heu marcat nous objectius?

–La veritat és que ara tenim la sensació que estem bé. Hem passat una època molt fotuda, però ara tenim una certa sensació d’estabilitat, i per tant tampoc tenim uns objectius espectaculars. A l’estiu farem un canvi radical de maqueta i de contingut perquè el consum de la informació ha canviat. També ens ronda pel cap la idea de fer un producte en paper, entenent el paper en context. Per exemple, per a nosaltres aquest Sant Jordi ha estat una sorpresa perquè entre els llibres més venuts de no-ficció es troba un dels articles de Vilaweb de Marta Rojals i el meu sobre el 9-N. Clar, que els llibres de dos noms de la redacció estiguen entre els 10 primers ens ha impressionat molt. Seguim amb molta atenció el que està passant a França, on s’estan fent revistes impressionants que només trauen dos números per any. Ens sembla que això podria ser un projecte que tindria sentit…

–Les xarxes socials han canviat les rutines periodístiques?

–Ho han modificat tot. Nosaltres ens sentim molt còmodes a Twitter, que pensem que és la més periodística. La xarxa enriqueix els nostres continguts, però hi ha una intermediació. No crec en el periodisme ciutadà. Que tot el món puga dir coses a Internet, des del punt de vista democràtic i informatiu és meravellós, però això no ho hem de confondre des del punt de vista professional. Per exemple, l’Enric Marco cada primer de mes ens fa el cel que es veurà eixe mes. Aquesta secció té molt d’èxit, però això no és periodisme, sinó divulgació. Abans els periodistes érem la font entre la informació i el ciutadà. Això ara ja no existeix; ara els periodistes hem de ser millors que els ciutadans, tan sols podem competir si fem millor informació. Però per fer això hem de donar valor a la tasca periodística.

–A més de la influència en el periodisme, les xarxes també han transformat l’acció política…

–Abans un tema durava una setmana; ara dura un matí. Un fenomen que no hem sigut capaços de calcular en la seua profunditat és la velocitat com un dels grans problemes contemporanis.

–Després dels resultats electorals, com veu el procés independentista?

–El veig molt ben encarrilat. A les eleccions del setembre no veig cap perill que no hi haja una majoria independentista sòlida que guanye les eleccions. Sí que és cert que l’estem fent de la forma més difícil possible…

–I el País Valencià?

–No puc ni explicar la felicitat que tinc. En un editorial del 2007 jo ja deia que la nova força del canvi al País Valencià era el nacionalisme. Això era evident, hi era present. Però era molt difícil d’explicar per què no es concretava políticament. Tots sabem que el País Valencià no era això que es veia en la política. Quan el nacionalisme ha trobat una forma de fer-ho bé, ha esclatat l’evidència del País. És una revolució popular.

–Després d’aquests moments d’eufòria, quina creu que serà la reacció de la dreta al País Valencià?

–El PP intentarà fer renàixer la violència física. El famós 9 d’Octubre de Pérez Casado ens fa pensar què passarà el proper 9 d’Octubre. Crec que hi ha dos canvis: un és que no tenen la força que tenien; l’altre és que ara el nacionalisme està organitzat, i Ribó no serà Casado, i quan u és alcalde pot evitar situacions… En eixe sentit, crec que la situació serà molt diferent, però el fet que la reacció del PP serà provocar violència física al carrer, el tinc claríssim.

–Per tant, un valencià a Catalunya veu amb esperança el futur del País Valencià?

–Clar que sí. No som al 79. Ara ells són més fluixos i nosaltres més forts. El veig molt bé en un sentit que crec que no som conscients: Catalunya es farà independent, i en eixe moment, vist des de Madrid, el catalanisme contamina València. Una de les claus de la independència de Catalunya és Espanya; tinc una confiança cega en Espanya perquè sempre s’equivoquen, i al País Valencià passarà el mateix. La independència de Catalunya serà la primera, però no l’última, i el País Valencià té molts punts per a seguir eixe camí. No parle de demà; parle d’ací a una dècada. El problema no és Catalunya ni València; el problema és Espanya.

Vicent Boscà. Periodista

Teresa Ciges. Periodista

Entrevista publicada al nº 405, corresponent a juny de 2015