Entrevista a Vicent Pitarch

 Havíem quedat a sa casa, a Castelló. Sempre em resulta molt agradable visitar la capital del nord. Després de les salutacions, vam seure al seu despatx, una mena de Capella Sixtina de la cultura valenciana de les darreres dècades, farcida de llibres a tots els racons possibles i imaginables. Abans de començar l’entrevista em va mostrar, amb un cert orgullet, el darrer treball que estava corregint a l’ordinador, un llibre sobre excursionisme.

 

–Vas nàixer a Vila-real. El lloc de naixement marca?

–Jo crec que sí, sí. Evidentment, sobretot el temps de la joventut; perquè jo, en acabar la joventut, ja vaig vindre a viure a Castelló i això marca molt. I marca el lloc, no solament el poble com a tal, sinó el barri inclús, on vaig nàixer. Marca molt.

 

–Per cert, Castelló està més prop de València o de Barcelona?

–Per a mi, està més a prop de Barcelona, encara que actualment diguem que està més a prop de València per tot. És natural i és convenient també, però Castelló sempre conserva aquell lligam amb Barcelona. En concret, almenys fins al riu Millars, això segur. Fins a la República, la gent que podia anar al metge, als especialistes, ho feia a Barcelona. I naturalment, els sectors xicotets, els sectors culturals que diem ara, indiscutiblement, tenien la relació, fins a la República, exclusivament amb Barcelona, molt més que a València.

 

–Vicent, què has sigut en la vida, en la teua vida?

–Jo crec que he sigut, o ho soc, bàsicament un activista. No ho sé, una persona d’aquelles que m’ha agradat molt fer, actuar, fonamentalment això. I actuar per una causa que jo de molt jove m’havia començat a creure i que sempre m’ha espentejat. És a dir, això d’un país més o menys perdut i que jo podria contribuir amb una colla d’amics i amigues i coneguts dispersos per tot el país a redescobrir-lo.

 

–Quan es converteix la llengua en el teu eix de vida? Quan naix la teua estima?

–Exactament quan tindria 16 o 17 anys. Jo nasc en un poble absolutament monolingüe. Curiosament, als afores del poble: és un carrer d’aquells on anaven a parar els primers immigrants, que aleshores eren tots de l’interior de Castelló. Encara no hi havia murcians ni andalusos; eren de l’interior, dels quals un bon percentatge eren de la zona castellanoparlant, dels xurros, que en déiem. I, per tant, també el castellà, a banda de l’escola com és evident, ja l’he viscut molt directament, fins i tot entre amiguets i entre veïns, però tot el meu ambient, tot el poble –i no cal dir la meua família– és absolutament catalanoparlant. Els meus pares ni tan sols sabien castellà, el sabien d’aquelles maneres. Però això sí, als setze o disset anys un oncle meu carlí em va dir que hi havia uns cursos per correspondència de Lo Rat Penat. I m’hi apunte. Allà sí que comença, és el meu punt de partida, clarament.

 

–Per què creus que va nàixer tot el moviment anticatalanista?

–Per a mi, sí que té una explicació clara. Resulta que la reacció a favor d’intentar reprendre la consciència de ser un poble, que se simbolitza a través de l’ús de la llengua, entre altres coses, arriba un moment que és molt forta. És consistent. Als anys 60 això és un referent, no és cap tòpic, és consistent i en poc de temps s’expandeix molt. Quantitativament, si vols, no massa, però qualitativament i representativament, molt. És potent.

No sé si en som encara conscients, però és així. Això aporta a la societat una ruptura amb tot el seu passat, passat de segles, passat des de la constitució del país, tan salvatge, tan forta, que això espanta, espanta la classe dominant del moment. I, per tant, espanta i han de crear aquella visceralitat anticatalana. Que ja existia això des de finals del segle XIX, però era reduït a València ciutat, i segurament també a Alacant. A Castelló n’hi havia algunes persones, però era absolutament insignificant i, a més, no tenia trellat i, en qualsevol cas, responia al mateix. Era també en uns certs sectors, més o menys limitats, que s’adonaven que això de parlar català, quan ells estaven castellanitzats, era un xoc i hi ha una reacció. Però eixe xoc, l’any 60, és sense cap precedent en absolut i, per tant, és quan apareix no solament l’anticatalanisme, diguem-ne, en sentit purament de debat, de confrontació en l’àmbit col·loquial, sinó en l’àmbit militant, a nivell feixista, a nivell d’anar a enviar paquets bomba o fer esclatar bombes i trencar llibreries, o fer pintades amenaçadores… Això és conegut.

«A Joan Fuster, el veig com el meu ídol»

–Estudies a València i després a Barcelona. Amb quina ciutat et quedes? Com recordes aquells anys?

–La diferència, s’ha de reconéixer, era brutal, abismal. La prova és que jo recorde perfectament com un gran xoc el pas de València a Barcelona; va ser un gran xoc. No sé si era també per l’edat, per tot, però jo supose que per la descoberta del nivell, del rigor intel·lectual que hi havia en el professorat, del compromís també cívic i després professional dels estudiants, dels companys, fins i tot de les actituds. Tots eixos detalls representen un xoc; era un altre món, sobretot per la consciència. I això, ho recorde simbolitzat també a les nits, quan a voltes eixíem a passejar, a descansar una mica. Vam fer els estudis en unes condicions econòmiques, com pots comprendre, tremendament precàries. Quan passejàvem un poquet abans d’anar a casa, el fet de passejar per allà, pel barri vell, per la Barcelona gòtica, recorde que m’impactava: això és el meu país! Jo necessitava també tenir uns referents, cosa que m’hauria pogut passar a València, perquè València és preciosa, és una ciutat encantadora, però m’era una mica adversa, no sé per què, ho sentia. La prova és que jo, a València, no vaig fer amistats, ni a la universitat ni res. Les amistats, les vaig fer a Barcelona.

 

–Vas ser amic de Joan Fuster. Qui et va marcar més, Fuster o Colón?

–Fuster m’ha marcat més. Ho reconec: m’ha marcat d’una forma total; sempre he pensat que m’agradaria ser com ell. Quina persona, quina sort que hem tingut, quin nivell, quina lucidesa! I també quin compromís moral i personal amb la seua societat! Sí, a Joan Fuster el veig com el meu ídol.

 

–Tu sempre has estat molt relacionat amb els cursos per a aprendre valencià: els de Carles Salvador, els de l’ICE. Per què?

–Bé, sí, ací sí que hi ha una raó molt, molt senzilleta. Jo acabe la carrera el 68, immediatament vaig fer la mili, i fent la mili em pose a treballar. És curiós: em pose amb Manel Ardit, una persona admirable; era catedràtic d’història i l’acabaven de fer director de l’institut d’Onda. Aleshores, ell ha de buscar una persona que siga llicenciada en espanyol. Clar, estic parlant-te de l’any 69! I ve a buscar-me a Vila-real perquè anara a treballar al seu institut, sent jo encara soldat, ni tan sols havia acabat. Però al cap d’un parell d’anys m’expedienten i no puc continuar ensenyant. Aleshores, què passa? No tinc més nassos que fer oposicions, que no m’ho havia plantejat. Faig oposicions, me’n vaig a Madrid, allí tres mesos, tres mesos tancat per fer oposicions i les aprove de seguida. I tenia pràcticament tots els instituts del País de València per a mi. Per què? Perquè a València no hi havia Filologia, i gent que tinguera oposicions en espanyol només n’hi havia que vells, alguns que ja estaven jubilats, per això no n’hi havia cap. Ma mare sempre em deia que anara on vulguera, però que no triara Vila-real, perquè era una dona molt de poble i preferia que no treballara al mateix poble. I jo, per nassos, vaig tornar a Onda justament pel compromís que teníem amb la colleta del professorat de l’institut.

Però, clar, què passa? Davant del país jo apareixia de cop com un catedràtic d’espanyol que damunt sabia català, que era el que comptava. I eixa és la raó per la qual cada vegada que hi havia els primers aplecs per a mestres, per a ensenyar, per a muntar els cursos ICE –que els vaig dissenyar–, per anar amb el conseller Barceló a Madrid a parlar amb el ministre Íñigo Cavero per a dir-li com es podia fer això de la instrucció en una escola i en un institut del català, i sense que hagueren de pagar mestres nous. Nosaltres ens comprometíem a la introducció del valencià sense més mestres. En aquell moment, amb l’oposició aprovada, simplement no tenia competidors; és que n’era l’únic i em va tocar.

Abans d’això, la primera cosa que faig, fent la mili, és un curs de llengua allà a Vila-real, als Lluïsos, i mentre feia la mili –encara em quedava mig any–, fer un programa de ràdio conegut com “Nosaltres, els valencians”.

 

–Fer un programa de ràdio, a Ràdio Popular, amb el director Joan Soler. Això va ser també un miracle?

–I tant! Són coses que van apareixent al llarg de la vida. És per això que em considere un activista. Quan l’altre dia vaig rebre la Medalla de l’Acadèmia, ho vaig dir perquè ho veig clarament: és un acte que em gratifica, que no té la empremta d’aquella acadèmia sinó més de l’activisme, que és el que em considere, i encara està ratificat més perquè vaig compartir l’acte, fet que me n’orgulleix tant, amb un grup de música. Això és el que sempre m’ha agradat fer.

«Jo em considere un activista»

–Defensa de l’idioma, Curs de llengua catalana, manuals per a l’ensenyament de la llengua: Llengua i literatura del País Valencià… Has fet de tot? Sempre al voltant de la llengua…

–Hi ha dos focus d’interés: la divulgació i la recerca. El català, naturalment, sobretot la seua normalització, els projectes, els intents, i després la història de la cultura al País Valencià al segle XX. El valencianisme polític i cultural, diguem-ho així, sobretot del segle XX. I dins d’aquests eixos, sobretot al començament, l’elaboració de materials escolars. Jo havia fet els llibres per a fer el començament dels cursos de l’ICE, però després vaig fer els llibres per als vuit anys del cicle de la primària, després els de batxillerat, i n’havíem fet fins i tot per a Catalunya. Això va ser fins als anys vuitanta i tants, que és quan hi havia tota aquella efervescència. I després, bàsicament, quan vaig entrar a l’IEC, faig allò dels projectes en la part filològica, un treball ja sempre compartit, en equip.

Després, dins d’allò que et deia del valencianisme politicocultural, el fet de viure ací a Castelló m’ha fet també preocupar-me’n més, perquè tenia els materials més a l’abast, de la redescoberta, la revaloració del que representen les Normes de Castelló. Ho considere un fenomen clau en la història del país. I, en concret, al voltant d’això, la nissaga d’un dels grans responsables, l’Huguet Segarra, i son pare. I ara ja, l’ultimíssim és això d’escriure sobre l’excursionisme al País Valencià.

 

–En política vas estar en la constitució del Partit Socialista del País Valencià. Què queda d’aquell partit?

–Aquell projecte, a l’abril del 74 era una il·lusió més d’aquelles que jo entenia i que, vaja, molt prompte, molt prompte vaig notar que em representava un trauma molt fort, molt fort de veure com acabava allò, i com va acabar. Però, mentre va durar, realment molt repoquet, he de dir que el partit, per a mi, representava una gran esperança. La prova és que, per ací dalt, havíem arribat a penetrar en molts pobles. En teníem molts, era un partit molt implantat, no cal dir-ho, però immensament més que el PSOE, a nivell organitzat. Una altra cosa és a nivell moral: hi havia molta gent que se sentia del PSOE, la gent més major. Muntàrem les famoses plataformes de la Taula, on sempre era el PSPV. Jo m’ho vaig deixar quan passà al PSOE.

–Uns quants anys més tard, també vas estar en la constitució de la Unitat del Poble Valencià. Com recordes aquell moment?

–Bé, quan jo dic que no, que el PSOE no és ma casa, immediatament era també l’època del moviment veïnal a escala de tot l’Estat. Estaven creant-se a Castelló les primeres associacions de veïns i aleshores nosaltres vivíem ací darrere, al Raval de Sant Fèlix, i muntàrem l’Associació de Veïns del Raval. Muntem l’associació cap a l’any 78 i s’anuncien les primeres eleccions municipals. Aleshores a Castelló hi havia sis o set associacions, i sorgeix la idea que seria convenient fer una candidatura municipal. I és quan es munta una candidatura municipal i diuen que he de ser el cap de la llista, i li vam posar el nom d’Esquerra Independent de Castelló.

Recorde que va ser un temps molt intents, brutal, per dir-ho d’alguna forma. Les sessions aquelles de l’Ajuntament, presidit pel socialista Antonio Tirado, eren terribles i estava tot per fer. En resum, moltes lluites a l’Ajuntament i semblava que els dos regidors d’Esquerra Independent de Castelló ho havíem de fer tot. Nosaltres érem responsables de tot i no t’ajudaven, sinó que t’atacaven sistemàticament, i a més a més la nostra candidatura era assembleària i havíem de parlar-ho tot i buscar el consens entre nosaltres. Recorde també que havíem decidit que el càrrec de regidor havia de ser rotatiu per a un any i després que correguera la llista, tot i que em van dir que hi continuara. Vaig estar dos anys. Van ser dos anys molt brutals. I, mentrestant, és quan entrem en contacte amb gent de Xàtiva, de Gandia, on hi havia candidatures semblants a la nostra. Vam pensar que era el moment de tenir alguna mena de coordinació de país, perquè quedar-te tancat en un poble no porta enlloc. I d’ací és d’on va nàixer el que va ser primer Esquerra Unida del País Valencià, i quan allò va fallar, en va eixir la UPV.

 

–Tornem una miqueta a la llengua. Tu sempre has treballat perquè hi haja una autoritat lingüística. Hui en dia, aquesta autoritat és l’AVL?

–Home, és autoritat lingüística, i això és la veritat, però l’autoritat màxima és l’Institut d’Estudis Catalans. És com una autoritat compartida. La primitiva, l’originaria, és l’IEC, que es va fer cinquanta anys abans. Tenim una autoritat compartida que sempre respectaré mentre estiga dins del paràmetres normals d’uns projectes de normalització. Per a això es fa, que si no, no ho respectaria.

 

–El 17 d’octubre de 2024 vas rebre la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Què vas sentir, com ho vas viure?

–Home, no ho sé. La primera sensació que vaig tenir quan se’m va comunicar era de molta sorpresa, però he que dir que mai se m’havia pogut ocórrer ni pensar-ho. Era una sorpresa. Després era pensar si això podia tenir cap intenció, però també que hi ha algun sector, gent, que valora que he fet coses bé o positives. Em vaig sentir molt gratificat, molt, molt. Més en concret, quan vaig estar allà, en l’acte aquell, el sermonet, la laudatio del Rafa, que em va emocionar molt.

 

– “No et pariren per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble”. Vicent, et pariren per a defensar la llengua?

–Jo no sé si em pariren per a això, però em sent plenament identificat amb el que representa Estellés i amb el que representen eixos versos, no hi ha cap dubte.

 

Revista número 507, pàgs. 16-19. Novembre 2024.