Entrevista a Vicent Soler

«M’alegra pensar que sóc útil per al meu país»

«Madrid és un problema per a Espanya»

«A la dreta la veig molt immobilista, amb poques idees»

«Som un referent en positiu per a Espanya»

«Hem d’aconseguir véncer el discurs de l’odi, de l’autoodi»

Volia parlar amb Vicent Soler. Era necessari que passara un temps després d’eixir de la Conselleria, així es poden analitzar millor les coses, amb més serenitat. Havíem quedat a la seu de la revista i, puntual, va aparéixer i vam seure per parlar de temes diversos. Ell, sempre amable en el tracte, de vegades deixava passar uns segons abans de contestar i se li intuïa un lleuger somriure. En acabar, vam fer les fotografies que acompanyen l’entrevista i ens en vam anar a dinar. Va ser una estona molt agradable perquè sabia que havia parlat amb un dels consellers més lluitadors del Govern del Botànic.

–Vicent, com estàs, com et trobes sense responsabilitats institucionals?

–Bé, intentant fer país com he fet a la meua vida, ara d’una altra manera. Hi ha tantíssimes coses a fer fora de la primera línia de la política… De fet, no he parat des que he deixat de ser conseller, la qual cosa m’alegra. M’alegra pensar que soc útil per al meu país.

–Què fas ara, perquè sembla que no pares…
–Faig la vida que he fet abans de ser conseller, que és la de professor universitari. És veritat que ara no done classe perquè estic jubilat, soc catedràtic honorari de la universitat, però continue treballant. M’ompli el dia i n’estic molt content, perquè jo crec que aquest esforç per continuar treballant pel teu país és un somni i una acció de vitalitat permanent.

–Parlem una miqueta del Vicent conseller. Com recordes els anys de govern del Botànic?
–Em sentia tan honorat… Ser membre del govern del teu país és la màxima responsabilitat, però també el màxim honor. I, evidentment, jo sabia el que tenia entre mans. Sabia el que heretàvem del Partit Popular. Per posar-ne un exemple, en el pressupost general del primer any vam fer unes provisions de quasi 4.000 milions per a atendre les factures d’impagades. No ho sabia del tot, però sabia bastant bé on em posava. Ho vaig fer perquè confie en el president Puig, el conec de tota la vida; i també pel país, vull dir, són dues coses que em varen traure del meu món, d’eixe oasi laboral que és la universitat. I ho vaig fer amb molta il·lusió; era molt de treball, molta responsabilitat, però amb molta il·lusió.

–Què és el millor que vàreu fer?

–Puntualment, hi ha un tema importantíssim que és el moment març-abril de 2020, quan la pandèmia esclata i no hi havia un duro en les arques. Calia anar al mercat persa per poder comprar des dels respiratoris fins a tota mena d’instruments necessaris per a fer front a la malaltia. Ací sí que hi va haver una necessitat de fer una gestió extraordinària amb el ministeri dient-li que el problema era de liquiditat. Sense liquiditat no podies tindre accés al mercat persa i vaig viure, jo crec, la situació grata de tindre una ministra que comprenia la situació i ens va avançar 3.000 milions d’euros que van ser fonamentals perquè els primers avions que arribaven de la Xina foren els nostres, perquè ho podíem pagar.

–Aconseguir un finançament just per a la nostra comunitat autònoma és una missió impossible?
–No, en absolut. Jo crec que hi ha molta miopia política per part de moltes comunitats autònomes. Jo ho he explicat sempre i mai no he vist rèpliques de contingut dels altres consellers; en el mateix Consejo de Política Fiscal y Financiera mai hi ha hagut cap rèplica. En aquelles comunitats autònomes més reticents al canvi, si deien alguna cosa era perquè són esclaus del seu propi discurs.
Perquè quan expliques que tu no vols fer-los mal en absolut, perquè creiem que el conjunt de les comunitats autònomes estan mal finançades, el conjunt, totes, perquè totes tenen delegades les competències que exigeixen més despesa com la sanitat, l’educació i els serveis socials. I com que el sistema no fa créixer els recursos a la mateixa velocitat que les necessitats, sempre hi ha una insuficiència. Però, clar, en el nostre cas es sumava la insuficiència global, la iniquitat. I nosaltres al que aspiràvem era a les dues coses.

Primer, la suficiència del conjunt del subsistema de comunitats autònomes. Que Espanya és un estat autonòmic i, per tant, haurem de veure a què es dedica cada administració. Nosaltres, llevat de les pensions, ens dediquem als serveis públics fonamentals. I si apostes per un estat del benestar en l’Europa occidental, has de sufragar-lo. I no només pel procés d’envelliment de la població, sinó perquè els processos afortunadament de cura de les persones, tant des de l’aspecte sanitari com de l’aspecte de la dependència, són cada dia més sofisticats, per a bé. Això vol dir que la qualitat de vida de la gent millora i, per tant, també són necessaris més diners per a pagar-ho.

–Madrid, realment, és com un forat negre?
–Madrid és un problema per a Espanya. És un problema perquè el sistema autonòmic no fa una consideració especial de Madrid i Madrid és especial. Madrid té una renda per càpita 23 punts per damunt de la mitjana. I no és per casualitat: és perquè l’efecte capital hi juga molt al seu favor. És normal que les càrregues impositives, sobretot per a les comunitats autònomes, estiguen vinculades a la renda i la despesa pública a la població, i això és el mandat de l’article 31 de la Constitució. Si estirem una miqueta més la Constitució, l’article 156 parla molt bé de suficiència i d’equitat en serveis públics. Tot i això, per al cas de Madrid es dona una particularitat, i és que té rendes per raó de la seua capitalitat i, a més, molta de la seua població no fa ús dels serveis de la comunitat autònoma. Els recursos es podrien repartir d’una altra manera. Recaptem més per la capitalitat i després apliquen un dumping fiscal, perquè pot fer-ho. Però nosaltres no podem, no ens arriba a final de mes. Ella sí, per això, perquè té més capacitat fiscal per una banda, i perquè té menys necessitats de serveis públics fonamentals, per altra. I aleshores pot fer una política fiscal autonòmica que ens fa mal a tots perquè provoca que hi puga haver transvasament d’ubicació de les empreses.
Les empreses no s’ubiquen només pel tema fiscal en absolut. Hi ha una cosa molt elemental en economia, que és el tema de l’aproximació al regulador. El regulador està a Madrid. Directament s’ha quedat a Madrid i està més centralitzat que mai. S’ubiquen a Madrid la majoria de les empreses, la majoria de les rendes, tant societàries com familiars, més importants.

–Ningú no s’esperava que deixares la Conselleria…

–Cal renovar persones i és bo que la gent jove es faça càrrec de les responsabilitats públiques. Tinc la sensació que la nostra generació ha fet tapó, perquè érem els primers que eixíem a la política des de la clandestinitat i hem anat tenint un protagonisme. En el meu cas, per raons de biografia personal, he estat vint anys fora de la política perquè m’he dedicat a la universitat, però hi ha molta gent de la meua generació que ha estat permanentment en la política. Crec que la gestió ha de ser intergeneracional.

–Realment va ser, també per a tu, una sorpresa?

–Bé, jo vaig ser cridat pel president a l’hora de ser conseller i vaig ser cridat pel president a l’hora de deixar de ser conseller.

–Tornem al Botànic. Ara, des de fora, com veus la seua gestió?
–Jo crec que, en el context històric, és el millor que li podia passar al poble valencià. És a dir, no només han agafat la granera i han netejat, sinó que han alçat el vol totes les polítiques que més afecten la vida quotidiana de les persones, que són els serveis públics fonamentals. I sobretot, ha fet una cosa el president Puig i tot el Botànic: s’ha aconseguit la visibilitat política valenciana a Espanya, que feia dos-cents anys que no existia.

–Tu pots representar el sector més valencianista del PSPV. Com expliques que encara no estiga aprovat el requisit lingüístic per als funcionaris?
–Bé, bé, jo crec que els drets lingüístics són de l’administrat i no del funcionari. Ho he dit des del primer moment i continue pensant el mateix. El funcionari és funcionari perquè vol ser funcionari, i podia dedicar-se a qualsevol altra tasca. Davant dels administrats, que en el nostre cas tenen dues llengües, el normal és que tot servidor públic ha de poder fer factible que els administrats puguen utilitzar qualsevol de les dues llengües.

–Parlem una miqueta de la dreta valenciana. Com la veus?
–A la dreta la veig molt immobilista, amb poques idees, tirant mà sempre de les mateixes bajanades i barbaritats. No té una idea de país i no té una idea de comunitat, i continua utilitzant l’anticatalanisme a aquestes altures.

–Per què sempre han estat en contra de la llengua, que continuen utilitzant-la com a arma política?
–Per falta d’alternatives polítiques en les polítiques del que cal, de política econòmica i en les polítiques socials, polítiques d’infraestructures. No tenen una alternativa i la dreta sempre ha tirat mà dels sentiments, cosa que jo no estic en contra, però dels sentiments negatius, perquè un sentiment també d’un bon valencià és la cohesió entre tots i totes; i que visquem junts i alegres i contents i feliços, i no estar tensionats tot el dia. Això no es fa pegant-nos entre uns i altres.

–Per cert, els pressuposts de l’Estat han donat armes al PP?
–Bé, la veritat és que els pressupostos són de l’Estat i són millorables en el tema de les inversions. Però s’ha de dir una cosa molt clara: les inversions són una part molt xicoteta dels pressupostos, arriben a ser del 4 per cent dels pressupostos. Però a qui li preocupa si els desvalguts alacantins, la sanitat, la dependència, les pensions, ara augmenten el 8 per cent les pensions? Mai de la vida havien augmentat el huit per cent les pensions, i això afecta a tots els alacantins. I sobretot, als alacantins que necessiten la pensió. Per tant, es podria haver fet millor? Per descomptat. Que hem de protestar? Clar que sí, però també hem d’explicar simultàniament que no podem viure del tema de les inversions, encara que és un símptoma, és un símptoma menor, però és un símptoma d’una certa llunyania de Madrid respecte d’algunes de les nostres comarques.

–El PSOE encara no sap que sense guanyar al País Valencià no podrà governar l’Estat?
–Bé, jo crec que sí que se n’ha adonat. És una evidència. És imprescindible. Tenim coses a dir a Espanya. La veu dels valencians no només és pel lideratge de Ximo Puig, que és una persona que es creu el país i com a polític socialdemòcrata sap que les administracions públiques estan per canviar les coses. I sap també que hem de dotar les administracions públiques d’eficiència: està tot en el mateix paquet. És evident que ho estem demostrant davant d’Espanya i davant de Madrid.

–Ximo Puig s’ha convertit en allò que es diu un baró del PSOE?

–És un secretari general elegit democràticament pel PSPV, que és una part del PSOE, i té tanta legitimitat com el secretari general del PSOE. La mateixa, la mateixa que el secretari general comarcal o el secretari general. No són ni barons ni ducs: són secretaris elegits democràticament.

–Però, realment té pes a Madrid?
–Sens dubte, moltíssim. A més, ell ha crescut moltíssim per la gestió que ha fet. En aquest moment som un referent en positiu per a Espanya. Fa huit anys érem un referent negatiu, i això no ho dic jo, sinó la premsa internacional.

–Personalment, que t’agradaria aconseguir, quina cosa està encara a la llista de tasques pendents?
–Crec que hem d’aconseguir véncer el discurs de l’odi, de l’autoodi. Crec que els valencians no som ni millors ni pitjors, som nosaltres. És el nostre país i el nostre poble que té dret a existir com qualsevol altre. Convivim adequadament i això només ho podem fer des de la fortalesa de la unitat i de la voluntat de continuar sent valencians.
Està clar que la gent que no vol eixa continuïtat de la identitat valenciana està a favor de l’enfrontament.