Tens 0 productes a la teua cistella
Havia quedat amb ella a la seu del sindicat, a la plaça de Nàpols i Sicília. Venia corrent d’una reunió amb els altres sindicats educatius, i a les 16 hores tenia una assemblea telemàtica. Un no parar. Vam seure en una sala de reunions i començàrem a parlar d’educació i del que estava vivint les darreres setmanes. En un moment determinat de l’entrevista li van portar la darrera versió de la proposta de la Conselleria. Un no parar.
–Xelo, què ha passat en el món de l’educació el darrer mes?
–En l’últim mes hem estat en una convocatòria de vaga indefinida que no ha eixit de davall d’una pedra. És a dir, veníem de mobilitzacions sostingudes des del mes de desembre; després vam tindre una jornada de vaga el 31 de març i no hi havia una escolta activa en la contrapart fins que no hi ha hagut una convocatòria de vaga indefinida i que ha sigut, després de la tercera setmana, quan la consellera i el secretari autonòmic, que són els que lideren la contrapart i sota les càmeres, que de forma inèdita i innovadora han fet eixe canvi en el tarannà de com tractaven els temes i com ens tractaven a nosaltres. És a dir, la mobilització ha servit, encara que sabem que ha sigut amb molt d’esforç i amb molta energia per part de les persones del col·lectiu docent.
–Els sindicats esperaven la resposta que ha donat el professorat i la societat?
–La resposta ha sigut sorprenentment grata. La meua lectura és que ha sigut un colp de puny per part del col·lectiu docent, però les sinergies, l’empatia que s’ha generat en la societat, és molt gran. Vas pel carrer i la gent et saluda, et somriu, fins i tot hi ha aplaudiments. El que ha passat a la plaça de la Mare de Déu amb l’Acampada Docent i el diàleg entre l’Associació d’Amics del Corpus, l’Arquebisbat i la gent acampada ha estat exemplar: han conviscut i ha sigut un Corpus diferent, també aplaudit per la gent que veia la processó.
«Ha sigut un colp de puny per part del col·lectiu docent».
–Que els cinc sindicats educatius anàreu a una ha estat molt important?
–En una primera fase anàvem tots a una i, clar, que tota la bancada sindical estiga enfrontada o en temes que són comuns, en reivindicacions comunes de cara a la contrapart, això ha fet força. En un moment determinat, hi ha dues organitzacions sindicals que, en la seua autonomia i independència, decideixen el que van decidir i es fractura un poc. Després hi ha hagut intents de no voler soltar el que és una unitat en la bancada sindical per part d’aquestes dues organitzacions sindicals. I així estem.
–La vaga indefinida del professorat ha posat damunt la taula qüestions laborals, però també un debat més profund sobre el model educatiu i el paper del valencià. Creieu que darrere d’aquest conflicte hi ha més que una reivindicació estrictament laboral?
–Per descomptat, per això l’empatia de la societat civil. Tot el món o té un fill o una filla, o té una persona de la seua família que és alumna, o té algú en la família que és del col·lectiu docent, o ha passat per l’escola. És a dir, l’escola és clau perquè les persones maduren, cresquen i s’eduquen en llibertat. És una escola de ciutadania. Eixe reconeixement de què ha de ser un servei públic de qualitat perquè tota la ciutadania hi puga accedir. Sobre el valencià, no paren de dir-nos: «És una llei, és una llei!». Estic parlant de la Llei 1/2024, «que això es vota a les Corts i ací només som el poder executiu i només podem acatar el poder legislatiu». Han tornat a traure la qüestió del valencià com a ferramenta de baralla en lloc de ser un pont. Jo crec que això també ho llig la gent.
«Han tornat a traure el valencià com a ferramenta de baralla, en lloc de ser un pont».
–Parlem una miqueta de la negociació amb la consellera i el seu equip. De portes endins, com han estat les reunions?
–Les primeres sessions, que finalment van provocar eixes dues vagues soltes de desembre i de març, i els primers dies de maig la convocatòria de vaga indefinida, poguérem tindre eixes trobades, eixos fòrums, eixes negociacions en una atípica mesa sectorial, però han canviat des del principi fins a aquestes darreres convocatòries d’aquesta setmana. Al principi era com jugar al frontó. Pim, pam, pim, pam! No, no hi havia feedback. La cara amable era la consellera, la cara no amable era i encara és el secretari autonòmic. I vull reforçar que la mobilització i la vaga han servit per a obrir escletxes en un mur.
«La mobilització i la vaga ha servit per a obrir escletxes en un mur».
–La consellera María del Carmen Ortí, amb la qual has passat moltes hores, com és negociant?
–Ella, com he dit, n’és la cara amable. Ha heretat un problema que li venia donat per l’anterior conseller, que tenia unes formes molt desagradables de tractar-nos. Jo recorde quan ell és nomenat conseller d’Educació, en aquell agost que va haver-hi un desgavell en les adjudicacions, va eixir als que estàvem allí fora i va dir la famosa frase de «Sobran professores». Per tant, des d’eixe punt comença ella a caminar, amb la debilitat de la plantilla docent. Després va vindre l’incompliment dels acords de plantilles, però ja a partir d’eixe punt no sé si també és una… Jo pense que és una directriu d’alguns que estan ara mateix fent política en el Govern valencià de debilitar o de fer més feble el sistema públic en general i l’educatiu en particular.
–Com es poden aguantar deu hores de negociació? Què feu?
–Jo crec que tot el món ha vist les fotos: nosaltres estem en la bancada al costat de les companyes de la UGT i a l’altre costat tenim els companys de CSIF. Moltes vegades és l’humor el que ens salva, i mirar-nos i dir «açò…, no ho sé». És un poc obrir finestres al que pot ser més humorístic i més alegre, perquè la veritat és que és molt dur estar allí i aguantar tantes hores.
–A vegades he tingut la sensació que picàveu aigua en un morter…
–Sí, era una qüestió de resistència, d’estar allí resistint el que semblava una partida de frontó. Últimament, en aquestes dues últimes sessions de la retransmissió en directe, nosaltres vam veure en un primer moment que això podia ser una estratègia que d’alguna manera volia desvirtuar el que podia ser una negociació col·lectiva i ens vàrem negar a donar el nostre consentiment a utilitzar la nostra imatge i la nostra veu. Però tampoc volíem que això s’entenguera com que no volíem o que teníem alguna cosa a amagar. Per això, per transparència, vàrem al·legar que volíem la gravació íntegra, encara que estiguera penjada en no sé quina plataforma. Volíem la gravació íntegra de les sessions per a custodiar-les nosaltres.
– L’equip directiu de la Conselleria té el problema, o no, de ser el mateix de l’anterior conseller Rovira?
–Sí, jo pense que el secretari autonòmic n’és el continuador; era el secretari autonòmic de Rovira. A més, és de la família del Partit Popular de Rovira. Són dues persones que venen de la mateixa zona, d’Alacant, i ella és l’hereva del que ha deixat el responsable, però s’ha quedat el segon el senyor McEvoy. Moltes vegades, i això fins i tot ho he comentat amb el meu company, no sé si s’han partit els papers de poli bona i poli dolent. No ho sé, però moltes vegades ella intenta que ell no traga eixe caràcter de paret que té ell.
–Tu creus que Rovira i Mazón, de tant en tant, es riuen d’aquesta situació?
–Jo crec que Rovira no li ho ha posat fàcil a la successora. Les primeres converses van ser: «necessitem l’autorització d’Hisenda». La lectura que vàrem fer és: no li dona la clau de la caixa. Quins són els motius per a fer això? Estem en el món de l’elucubració, però era una persona, en aquest cas un home, que deixava la responsabilitat d’Educació i que hi arribava una altra persona, en aquest cas una dona, en una situació que heretava, que estava ací ja i que, si volia fer coses diferents, necessitava temps, però no era ama dels diners.
«Rovira no ho ha posat fàcil a la seua successora».
–Com valores que el Molt Honorable no haja mediat en el conflicte?
–Jo crec que al final ha hagut d’autoesmenar-se, i per a mostra com han anat desenvolupant-se els dies. Jo crec que, d’alguna manera, tractava de mirar cap a un altre costat. No sé si has vist les imatges d’aquest diumenge del Corpus, quan passava l’alcaldessa, la presidenta de les Corts i també la consellera Camarero, com giraven el cap. Estava la reivindicació i la protesta a una banda, a la seua mà dreta, i elles miraven cap a l’altre costat. Crec que ell ha fet un poc això: no mirar perquè no existisca la qüestió fins que quasi li rebenta als morros. I aleshores, tard, ha fet algun tipus de reacció que ha derivat en el fet que ara hagen inventat aquesta modalitat innovadora de les meses i que vulguen oferir una imatge d’un tarannà conciliador perquè ja estava la pilota en la teulada del Molt Honorable, i ací ja ha hagut de moure fitxa. Hauria d’haver mogut fitxa abans i posar mediació entre les seues conselleries; em referisc a Hisenda i a Educació concretament, però al final ha hagut de prendre algun tipus de decisió que no sabem si serà encertada o no, però se li ha obligat a reaccionar.
–La llengua, el valencià, és l’assignatura oblidada, la que es deixarà per al setembre?
–Estan molt, molt, molt, molt, molt encabotats en això. Hauríeu de sentir el que diu el director general de Política Lingüística [Vicent Satorres] i sobretot el secretari autonòmic, que s’omplin la boca dient que aquesta llei sí que és per a afavorir la promoció del valencià perquè parteix de la llibertat. És una cosa flipant. I com que és una llei que s’aprova en les Corts, doncs, sabem de qui depenen, que és de Vox. Estan molt encapsulats ací. Trobar camins per a poder esquivar aquesta situació serà molt complicat mentre estiga eixa llei en vigor.
–Per què la dreta valenciana mai no s’ha cregut la llengua i sempre l’han atacada?
–Jo interprete que és perquè fan calaix electoral agitant l’autoodi. Aquests dies passats, la samarreta aquesta que porta la quadribarrada, doncs sempre hi ha algú que et diu «ahí li falta el blau!». Bé, eixes senyes d’identitat conflictivitzades des de fa tant de temps és el que sempre agiten, i la batalla lingüística sempre els fa guanyar un relat que els aporta vots. Tornen a reproduir fórmules del passat que interpreten que els donen vots.
–Com recordes el conseller Rovira?
–És molt curiós, perquè jo el vaig conéixer fa almenys quinze anys quan ell era director general de Personal. I ara, quan ha sigut conseller, el primer contacte que tinc amb ell és a la porta de Conselleria, en aquella proclama que he comentat adés que «sobraven professors». A més, ho va dir en masculí. Hi vaig veure un canvi molt bestial, una radicalització. Vaig veure que hi havia hagut un canvi en tots aquests anys cap a unes posicions més extremes, que en un primer moment em va descol·locar. Pense que està com molt encallat en postures molt més properes cap a l’extrema dreta del que estava quan en principi va començar en la política.
–Xelo, i com es normalitzarà la situació? Eixirà més reforçat el moviment sindical?
–Estem treballant perquè així siga. Hi ha una unitat sindical de tres sindicats que estem ara mateix en la taula que podríem dir que som de la part progressista. Hi estem treballant. De fet, jo vinc ara d’una reunió amb altres entitats i organitzacions sindicals que no estan en la mesa sectorial. Construir consensos costa, però estem en eixe camí, perquè és una de les claus de l’èxit d’aquesta mobilització. També eixa empatia que s’ha generat fora, la societat civil, reforça tot el que estem treballant els que estem dia a dia, les 10 hores o 12 que vam tindre anit, allí en la taula, i fer entendre que la negociació és un win-win, és un 50-50, que hem d’estar per poder aconseguir uns objectius, i que, a per això, el carrer és importantíssim.
–De segur que has sentit a dir que tots els polítics són iguals. Hi ha diferències en matèria educativa entre el Govern del Botànic i aquest?
–Clar, clar. Durant aquests dies ens han acusat molt que no havíem muntat cap vaga al Botànic. Jo sí que vull dir que, de mobilitzacions, n’hi han hagudes, però les mobilitzacions van creixent quan la contrapart no escolta. En els governs d’anteriors a aquests huit anys del Botànic I i el Botànic II, quan hem hagut de fer mobilitzacions, més prompte que tard hi ha hagut una escolta de l’altra part. La prova és l’acord de plantilles, que va fer caure aquest govern quan Rovira va arribar a la Conselleria d’Educació. Eixe acord no va ser fruit d’un mes, sinó de moltes setmanes, de mesos, per a fer càlculs que enriquiren les plantilles dels centres educatius i tota la bancada sindical hi vàrem estar d’acord. Això mostra que hi havia una voluntat de negociar, d’arribar a acords, i que eixos acords van tindre el vistiplau de tota la bancada sindical.
–Quina relació teniu amb els professionals educatius de l’ensenyament concertat?
–Aquesta organització sindical també representa el personal docent i no docent de les plantilles dels centres concertats. Qualsevol millora que puga tindre el professorat de la pública, al final la tindrà també el professorat de concertada, que també té uns drets laborals. Nosaltres no som la patronal de la concertada, sinó que representem el professorat de la concertada que es guanya la vida treballant en educació. Ara mateix també hi ha aturades d’hores en la concertada, perquè aquesta Conselleria –una altra cosa és a les patronals–als treballadors i treballadores de la concertada tampoc els està tractant bé.
–Les situacions que hem viscut i les que vivim creus que tindran repercussions electorals?
–Jo crec que una de les claus de lectura de l’empatia que ha generat tota la mobilització educativa té precedent en com ha tractat el Govern valencià el desastre de la dana. I que estiga un govern, més o menys maquillat, que és el mateix govern que estava en la gestió de la dana, que han tingut qüestions sagnants i que la mobilització reclama veritat, justícia i reparació en la dana ha sigut molt forta al principi, però continua mantenint-se. Jo crec que també moltes de les persones que van viure la dana, que han viscut eixe menyspreu, han canalitzat també eixa ràbia en aquesta mobilització educativa. No sabem el que pot passar, perquè hi ha un relat de justificació de tot el que passa per part del partit que està governant i el que està donant-li suport perquè continue en el govern. Tot això hauria de tindre un rendiment de comptes electoral, perquè la gestió ha sigut fatal en la dana i en tota aquesta qüestió educativa, i s’ha demostrat que hi ha un descontent molt gran.
Revista Saó, Núm.525, p.16-19. Juny 2026.
