Entrevista al senador Carles Mulet

16/05/2022

«Fem feina amb altres partits que no tenen representació al Congrés ni al Senat»

«El problema és que Madrid sempre ho eclipsa tot»

«A curt termini, dubte molt que li passe res al rei emèrit»

«Vull sentir que hem millorat la vida de les persones»

Havíem quedat a la seu de Compromís de la plaça del Pilar de València. No ens coneixíem personalment, però, en veure’ns i després de les salutacions, vam començar l’entrevista amb molta calma i, de tant en tant, llançàvem una ullada al campanar de l’església. Carles Mulet, l’únic senador del seu partit, sembla que té molt clares les idees que defensa ací i a Madrid. Cert és que amb les seues paraules ha alçat més d’una picor en la pell de companys i companyes de la denominada segona cambra.

–Carles, què és això de ser senador?
–Complicada, la pregunta. Pot ser el que tu vulgues: gent que ho utilitza per a intentar estar al servei de la ciutadania o gent que està aquí de vacances. Està clar que la meua postura és fer i ser útil.

–I com s’arriba al càrrec?
–Va ser un poc de carambola. Em vaig presentar a unes primàries autonòmiques, a les primeres que vam fer com a Compromís. No vaig eixir diputat autonòmic, el partit em va oferir anar al Senat i ho vaig veure interessant. Érem dos candidats i jo vaig ser el més votat. I aquí estic.

–Què feu realment? Serveix per a alguna cosa?
–Pot servir, pot servir perquè està infrautilitzat. Tenim una imatge dʼinstitució que no val per a res, però nosaltres som l’exemple que pot valdre per a molt perquè estem utilitzant-lo com a altaveu i estem parlant de coses que abans no es parlaven mai. Entesos, però podria valdre per a moltíssim més. El problema és això: quina funció es dona al Senat, si és únicament una cambra de segona lectura? Ens ho podríem estalviar. Així i tot, si tenim la institució i intentem traure-li suc, segurament no compensa el suc que li traiem amb el que ens costa als ciutadans tindre eixa institució. En un estat com aquest, hauria de ser el lloc on posar en comú les polítiques entre comunitats.

–Què impressiona del Senat? O no hi ha res que impressione?
–Impressionar, no sé si és la paraula. Seria un poc la llàstima que és, la sensació que et dona pensar que tenim una institució que, si ens unim, podríem traure-li moltíssim més ús del que seʼn trau.

–Com és possible que un sol senador faça tanta feina? Has presentat 903 esmenes als pressupostos!
–És el que et deia: cal intentar traure-li el màxim de suc, i el que fem és, a més que a l’equip som dues persones i arribem al que podem, també tenim una dinàmica de treball molt intensa. Jo sé, per exemple, que les preguntes parlamentàries són un filó perquè sempre tens informació. Moltes vegades la gent valora el que diuen altres. A mi no m’agrada valorar el que diuen altres; m’agrada valorar la resposta. Treballem amb moltes ONG, associacions… És molt habitual que d’una piulada arribe a fer una pregunta que a alguna persona, institució o associació li preocupe. Fem feina amb altres partits que no tenen representació al Congrés ni al Senat.

–Si en fóreu 15, què faríeu?
–Seria més complicat. Jo no tinc problema de parlar de cultura, agricultura, pesca… perquè no tinc cap tipus de limitació. La gent que està en el govern està molt més restringida a l’hora de poder fer preguntes.

–Entristeix una miqueta treballar tant i després no tindre millors resultats electorals?
–Clar, això sempre. L’exemple el vam veure al Congrés perquè vam tenir una diputada per Castelló que va fer un treball enorme i més tard, a les eleccions, la gent va preferir votar altres partits i persones desconegudes abans que a nosaltres. Moltes vegades la clau electoral, quan venen les generals, és la gent que ix en la televisió, no la gent que està treballant. Tenim encara eixe problema.

–En relació amb l’anterior naix una altra pregunta; sabeu vendre el que feu?
–La qüestió és també com ho vens, perquè últimament estic venent-me: tot el que faig intente que arribe al màxim possible a la ciutadania. Cada dia fem notes de premsa, som molt actius a les xarxes socials, molt actius… Això arriba a un nombre de gent limitat, no isc a la televisió, no et conviden a parlar. Encara tenim molt complicat trencar eixe sostre.

–La presidenta de Madrid té raó? Madrid és un forat negre?
–I Madrid és Madrid, perquè damunt és Madrid ciutat. La figura d’Ayuso, per exemple, sempre és pensar en la ciutat i moltes vegades s’obliden que també hi ha pobles, realitats distintes… És cert que Madrid té una dimensió molt gran i estem moltíssima gent de pas. Sí que tenim eixa imatge de Madrid com a poder polític i tot el que això comporta, però és molt més complex. El problema és que Madrid sempre ho eclipsa tot.

–Per què la societat està tan polaritzada?
–No ho sé.

–Els mitjans de comunicació tenen la culpa de tot, o no? I els polítics?
–Un poquet tots. Hi ha posicionaments polítics que tenim ara com a normalitzats i fa uns anys eren impensables que es pogueren fer eixos tipus de discursos, de debats, d’interpel·lacions personals. Pense que és responsabilitat de tots.

–Quina és la burrada més gran que t’han dedicat després de dir-te senyor senador…?
–Moltes vegades és més fora de tribuna. Cara a cara es solen guardar més les formes.

–Quan estàs al Senat, es nota eixa tensió?
–De vegades. La qüestió és també que moltes vegades estàs parlant i veus que no hi ha ningú escoltant-te. No és per mi, és en general. T’adones que cadascú va allí a amollar el que ha de dir i fer marxa.

–Has molestat moltes persones amb les teues intervencions i les teues iniciatives. Poses sempre el dit a l’ull?
–Sí, clar. És el que et deia: tu tens, per exemple, cinc minuts per a vendre la teua proposta i, bé, és cert que tinc un estil que potser és més incorrecte que el d’altres senadors, però també és això: estem en una cambra on moltes vegades és molt difícil que el que tu estigues debatent tinga repercussió fora d’eixes quatre parets.

–L’arribada de la dreta més radical ha ajudat a apujar els graus de la intolerància?
–Sí. I per a normalitzar coses que abans eren impensables. Jo tampoc intente ser desagradable amb la gent, ni faltar el respecte a ningú, així i tot de vegades tires d’ironia. Veus que hi ha vegades que són atacs personals, fora de lloc… i es veu més al Congrés simplement perquè és on està el focus dels mitjans i es generen les notícies. Al Senat passa exactament el mateix, però no es converteix en notícia.

–No deixes tranquil ni el rei emèrit i les seues amigues. Creus que pagarà algun dia?
–Difícil. Moltes vegades, quan fem preguntes de control al govern, o volem traure alguns temes com el del rei emèrit, sempre ix això que la Corona no està sotmesa a control parlamentari. I tu no pots saber ni en què es gasten els diners. Jo crec que està molt clar: s’ha vist el tracte preferent que ha tingut en Hisenda i quedarà tot en un no res. A curt termini, dubte molt que li passe res al rei emèrit.

–La Constitució espanyola, és ja hora de canviar-la?
–Clar. És un text de més de 40 anys i la Constitució o qualsevol llei està per a regular el moment concret. La societat ha canviat moltíssim en 40 anys, però alguns sectors estan encabotats que no s’ha de canviar. Tanmateix, quan els ha interessat al PP i PSOE, sí que sʼhi posaren d’acord ràpidament. Avui, hi ha molts articles de la Constitució que s’han d’actualitzar, perquè són 40 anys i la societat espanyola ja no és la mateixa.

–Però serà possible?
–Una reforma sí, però, quin tipus de reforma? És molt còmode no modificar-la, és un text sagrat per al que volen, però, per exemple, en qüestió de la Corona, si la segona filla que hagueren tingut els reis haguera sigut un fill, hauries vist que prompte l’haurien modificat per evitar el conflicte. També s’ha de veure la majoria parlamentària que hi ha.

–Has rebut alguna amenaça, directament o indirecta?
–Per xarxes, moltes animalades, però per la distància que et permeten les xarxes, no m’he sentit amenaçat. El que sí que he viscut són les dues vares de mesura que hi ha perquè, quan això li passa a un càrrec d’un altre partit, obrin els telediaris amb eixa burrada. M’han dit autèntiques barbaritats, vaig posar una denúncia al Senat i eixa denúncia ningú ha sabut el que ha passat. Això li passa a un altre i, com et deia, obri telediaris i empaperen a qui haja sigut.

–Com et dus amb Joan Lerma, que sembla que ja forma part del Senat, que hi ha arrelat?
–És una persona amb qui és difícil dur-se malament perquè és molt afable en el tracte i després, com que ja és l’amfitrió i el veterà del Senat, fa d’això: et fa sentir com si fos família seua. També és molt difícil tindre confrontació personal amb ell. És una persona molt correcta, molt agradable i no he tingut mai cap problema. També és cert que mai no hem tingut cap debat al Senat.

–I amb Joan Baldoví?
–Bé. El problema que tenim és una manca important de coordinació perquè anem tots bojos. Ell és una persona fent front a tota la feina i moltes vegades tenim algun tipus de descoordinació perquè no podem estar tot el dia junts. De vegades has hagut de prendre un posicionament que no és exactament el mateix que s’ha pres al Congrés, perquè anem desbordats.

–I com és possible que al Congrés s’aproven els pressuposts i al Senat es presenten no sé quantes modificacions?
–Vam tindre criteris molt distints perquè la qüestió, també, és que no sʼhavia debatut a cap lloc quin era el posicionament que teníem en Compromís. Ell té una forma de política diferent de la meua. Jo soc més de confrontar. A ell li agrada més tenir eixe paper de reivindicar, de traure inversions per al País Valencià, però el problema és que a Compromís tenim un problema seriós intern perquè no estem funcionant segons el previst, perquè estem desbordats.
El tema del debat dels pressupostos dintre de Compromís no s’havia debatut a cap lloc, i tampoc no és problema això, perquè també ho entenem com que primer tu fas la negociació amb el PSOE, Unidas Podemos… per a traure al Congrés tot el que es puga, però després el meu vot també ha de valer per a alguna cosa.
L’any passat va passar el mateix: ell va votar a favor dels pressupostos i jo em vaig abstenir. El que no pot ser és que presentes 1.000 esmenes i no nʼaccepten ni una. Enguany ha anat igual. Tal vegada hauríem de tenir-ho més clar entre nosaltres, però el problema és que la immediatesa, moltes vegades, no permet debatre-ho.

–Una pregunta del govern central: esgotarà la legislatura? Com ho veus?
–És probable, perquè ha aconseguit garantir eixa estabilitat. Una cosa són les diferències que tinguen entre ells, entre els dos partits que estan al govern, però veus que en Esquerra Republicana, en Bildu sobretot, i en PNB sí que tenen una estructura més o menys capaç d’arribar a final de la legislatura.

–Parlem ara una miqueta del Govern del Botànic. Com el veus de salut?
–Des de fora –eh, que tampoc estic aquí–, com a percepció: jo veig que no hi ha alternativa. Saben que, igual que a les passades eleccions, Ximo Puig es va aventurar anticipant les eleccions perquè sabia que això li podia resultar beneficiós, com així va ser, probablement més de cara a la composició interna del seu partit. Ara eixe escenari no està i és molt temerari que puga avançar eleccions perquè no saps el que et pot passar.
La vida del Botànic, no sé internament com és, però puc tenir una percepció que estan fent-se les coses bé, a pesar de les tensions que puguen tenir, i estic content de tal com està funcionant globalment; però, clar, no sé la salut que pot tenir.

–Com valores l’anunci de Fran Ferri de deixar la Sindicatura?
–Va ser molta sorpresa. Ell ho sabia des de feia temps, però jo meʼn vaig assabentar el mateix dia i va ser estrany perquè, clar, de sobte una persona amb eixe potencial, amb tota la vida per davant, que de sobte faça eixe pas enrere o al costat, va ser molta sorpresa.

–Al final, s’ha tornat a demostrar que a Compromís sols hi ha una persona que mana?
–No tinc eixa sensació.

–No és Mónica Oltra qui mana a Compromís?
–Tampoc no ho crec.

–Vicent Marzà i Àgueda Micó són els grans perdedors en el procés d’elecció?
–Jo no he parlat amb ningú, ni amb Vicent, ni amb Àgueda, perquè tinc prou amb el meu treball, però no sé. No crec que hi haja hagut cap perdedor perquè aquest debat ha sigut perquè Fran se n’ha anat, no per res més. I Fran se n’ha anat per qüestions personals, no polítiques.

–I per acabar, Carles, què t’agradaria aconseguir mentre estigues de senador? Alguna cosa que t’agradaria fer realitat.
–Aconseguir tot el que puguem. Tot el que fem és per intentar millorar alguna cosa de la vida de les persones del País Valencià. Qualsevol pregunta que faig no és per fotre el govern, sinó per insistir, recordar… Tot el que fem és per algun motiu. Per això, qualsevol cosa que aconseguim és un pas. Hem aconseguit que propostes nostres s’aproven. Quan sʼacabe aquesta responsabilitat, vull sentir que hem millorat la vida de les persones.