La revista degana en valencià

Alex Garzó: «L’escriptura és necessària; si fem textos cuidats amb esperit crític tindrem futur»

No hi ha dia que no agafe la càmera o una llibreta. Des que es va graduar en Comunicació Audiovisual no ha parat de reinventar-se, produir i crear. Però, el que Alex Garzó (1990) no sospitava era que el món de l’escriptura l’estava esperant amb les portes obertes, tot i que sempre s’havia sentit atret per la literatura. Extremeny i valencià a parts igual, és dels qui cada nit té el dilema de si llegir un nou llibre o veure una sèrie.

 L’any 2016 va ser guardonat amb el premi ‘Joven Narrativa de la Universidad Complutense’ pel seu llibre Ribera, fin de trayecto, publicat per l’editorial Gadir. Ara, dos anys després ha publicat el seu segon llibre, Lo que se espera de mí.. Una novel·la negra plena de misteris i que manté viu al lector des de les seues primeres línies amb eixe potent inici: l’assassinat d’una jove en el centre d’una ciutat costanera.

L’acció juntament amb el paper del seu personatge protagonista, l’inspector Julio Cortés, són sens dubte els plats més forts d’aquesta peça literària. No obstant això, al llarg de la novel·la també hi ha espai per a altres temes com ara l’amor (tant en la professió com en l’àmbit sentimental), les drogues, l’amistat i fins i totes les inseguretats i les pors que en el moment menys esperat poden aparèixer en les nostres vides.

 

-Quan et va nàixer la vena com a escriptor?

-Naix un poc de la meua formació. Jo vaig estudiar Comunicació Audiovisual i després vaig començar una formació autodidacta, dedicada especialment a l’elaboració de guions. Un dels projectes que vaig realitzar va ser un programa pilot d’una sèrie de televisió. En un determinat moment em vaig adonar que produir una sèrie és molt complicat, ja que depèn de molts factors que no estan en les meues mans. El meu primer llibre Ribera, fin de trayecto va nàixer quan vaig decidir novel·lar un últim guió d’un altre capítol pilot. És, per això, que aquesta primera novel·la té molts aspectes relacionats amb el cinema. Va ser una sort que em donaren el premi pel llibre. I arran d’això, l’ofici et fa llegir molt i en un altre moment et replanteges tornar a escriure. Lo que se espera de mi, també va nàixer d’un altre taller literari. I és que a mi sempre m’ha agradat molt redactar però sobretot el fet de poder crear una història sense haver de cercar un finançament.

-T’esperaves el premi de la teua primera publicació Ribera, fin de trayecto?

-La veritat és que no. Pensa que hi ha moltes novel·les que es presenten i que finalment no reben cap premi. El tema de la competència és una de les coses més dures, al final, competeixes contra 200 o 300 novel·les. Jo crec que es va complir allò del moment i el premi adequat.

Lo que se espera de mi, es pot interpretar com una metàfora de la pressió que solem posar-nos en la vida professional i que a vegades fins i tot ens fa arribar a límits preocupants com ara una depressió tal com ho viu el personatge protagonista d’aquesta història?

-Sí, totalment. El títol era un aspecte que tenia clar ja en el segon o tercer capítol de la novel·la. I de fet, en les primeres línies del text ja es deixa veure el sentit d’aquest títol. Es podria dir que hi ha una certa part autobiogràfica en l’elecció d’este nom per al llibre. Però sobretot, m’interessava el tema dels inspectors. Com s’espera que actue un inspector? És la pregunta que em vaig plantejar.

 

-El protagonista, l’inspector, Julio Cortés es desviu per resoldre els cassos. És un personatge que transmet confiança, una confiança que actualment la societat no vincula amb les forces policials després d’actuacions com ara les del passat 1 d’Octubre o altres on es posaven en la pell de l’enemic.

-Aquest és un aspecte que he comentat en altres entrevistes i no sé si amb la millor expressió. Amb aquesta novel·la es pot dir que hi ha un respecte o reverència cap a la policia. Està clar que casos com l’1-O desvirtuen l’acció de la policia i estic completament en desacord. Ara bé, això no impedeix que jo pense que la policia en la seua gran majoria estiga formada per homes i dones que cuiden de la nostra seguretat. Des de menut em preguntava què hi hauria darrere de l’uniforme d’aquestes persones. La novel·la en eixe sentit és un poc una investigació.

-La situació política de la novel·la es situa en el moment en què no hi havia govern a Espanya, i quan s’havia produït eixe canvi polític a la majoria dels principals ajuntaments. L’escepticisme del protagonista cap a la política es podria equiparar a eixa desconfiança que ha augmentat en els últims anys de la societat cap als càrrecs polítics?

-Si l’inspector Cortés dubta del que s’espera d’ell imagina el que pot pensar del tema polític. És un personatge que té un humor més àcid i desconfiat. Ha vist molts càrrecs passar, i certament no confia massa  amb la coneguda com la nova política. El seu passat concretament li porta a pensar que a l’igual que li ha pogut passar a un polític, que en un moment determinat era una estrella i després tot acaba, ell també es podria veure en eixa tessitura. Aquest humor li serveix d’escut perquè no li afecten tant les coses.

-Es pot dir que el personatge de Abraham Moreno, la mà dreta de l’inspector Cortés, li dóna un major dinamisme al llibre?

-És un arquetipus de personatge de novel·la negra. En aquest sentit, l’estructura narrativa és més clàssica que la meua primera novel·la. Moreno li serveix d’espill a Cortés d’una banda per a la trama investigadora i d’altra banda, per a què el llibre al final no siga un monòleg del protagonista. A mi m’agraden les novel·les en les quals l’acció siga la que moga als personatges. També cal dir, que un personatge clau des del principi del llibre és la jutgessa Garmendia.

-Quant als espais de la novel·la, jugues amb les teues dos terres: València i Badajoz. I encara que tota la trama es desenvolupa en la capital del Túria, en cap moment queda clar que és esta ciutat. Per què aquesta decisió?

-Va ser una qüestió que vaig tractar en les reelaboracions del llibre. D’una banda està el fet que vull que siga una novel·la que es puga llegir en qualsevol punt i que la puga llegir qualsevol persona que una vegada haja estat en una ciutat del mediterrani, o bé València o Màlaga per exemple, puga imaginar-se que està en este tipus de ciutat. Una persona que és de València òbviament pot identificar els espais que narre. Però el barri de pescadors és un tipus d’urbanisme que es pot trobar en molts altres llocs. Tampoc em serveixen les localitzacions per a contar la trama. Nomenar un barri concret serveix perquè té unes qualitats específiques però en canvi vaig trobar que sense nomenar-lo la trama podia continuar.

-El fet que estiga escrita en primera persona fa que el lector empatitze amb els personatges. Aquesta aspecte el tenies clar, tenint en compte que el teu primer llibre està escrit en tercera persona?

-Sí que des d’un primer moment volia escriure en primera persona perquè suposava un repte i a més, m’abellia  canviar l’estil i el registre. Escriure en primera persona és molt difícil perquè totes les accions que passen a la novel·la, passen pels ulls i per la paraula del protagonista, en este cas l’inspector Julio Cortés. En Ribera, fin de trayecto podia moure les peces del thriller amb més facilitat per a generar més tensió.

-La violència de gènere també està present en la novel·la a través de la violació que pateix una de les personatges així com altres factors. La realitat està superant la ficció en esta qüestió, no?

-El grup de policies que apareixen en la novel·la al final veuen com el nombre d’homicidis per violència de gènere superen el nombre d’homicidis que investiguen per violència d’armes de foc, per exemple. Tot i que en la novel·la no és un tema central no deixa de ser un afegit més. Al final la violència de gènere és una realitat que està passant.

-Quina és la idea que t’agradaria que els lectors es quedaren després de llegir la novel·la?

Tampoc tenia eixa pretensió. Supose que en alguna ocasió intentes escriure alguna cosa en eixe sentit. Opine que tal vegada el tema d’allò que s’espera d’una persona seria el missatge implícit. Les expectatives de les altres persones en relació a les pròpies moltes vegades van de la mà, però això és una noció auto imposada. Al final cadascú al llarg de la seua vida ha triar el seu camí. Al final jo espere que siga una novel·la amena i fluïda, ja que hi ha molta acció.

-A poc a poc vas construint la teua carrera com a escriptor. Àlex té por a les crítiques dolentes?

-La veritat és que no. És una de les coses que també busque. Al final és l’aspecte de com millorar i costa de trobar alguna ressenya literària on es faça eixe exercici d’analitzar tots els aspectes de la novel·la, tant els bons com els dolents.

-L’escriptura és un món per a la gent jove?

Jo crec que sí però també és un món on cal llegir molt i sempre dic el doble d’hores que les que es passa escrivint, sobretot ficció. L’escriptura és necessària i si fem textos cuidats amb esperit crític té futur. El que costa és accedir al públic. Com ho fem? Tal vegada haurem de readaptar-nos als formats i la novel·la clàssica en paper no puga ser d’ací a 50 anys. En el cas d’escriure el que més m’agrada és contar històries.

-Per què creus que els percentatges de lectura en general són tan baixos?

-L’atenció de les pantalles ens lleva molt de temps. Els formats audiovisuals siga a través de la televisió o altres plataformes de pagament acaparen tota la nostra atenció. La raó per la qual la gent jove es senta poc atreta pels llibres jo crec que és eixa. L’excusa que tot el món diu és que ‘quan acabe de treballar estic cansat’. Bé, per a mi  llegir el mòbil cansa més que llegir una novel·la, el problema al final és eixe.

-De quin autor t’has nodrit més i quina ha sigut l’última novel·la que has llegit?

-Jo llig quasi tot el que cau en les meues mans i després passa que se m’acumulen [rialles]. L’autor que em va ensenyar que podia escriure o que podia agradar-me l’escriptura i poder convertir un guió a una novel·la va ser un escriptor nord-americà anomenat Denis Lehane, que és autor de llibres com Mystic River, una novel·la que també ha arribat a la gran pantalla. Va ser un autor que em va obrir molt la ment i a partir d’ell em vaig creuer allò de què podia escriure.

L’últim llibre que he llegit ha sigut Santuario de William Faulkner pareix que no però em sembla una novel·la negra.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top