Entrevista Alfred Picó, 50 anys de teatre valencià

«El teatre és el que més apel·la a les emocions»
«Tota companyia de teatre ha de tindre un compromís»
«El més divertit del teatre és fer teatre»
«Pense continuar fent les coses en valencià perquè és la meua llengua»

 

Viure de la cultura no és una tasca fàcil i freqüent. I viure cinquanta anys gràcies al teatre encara és un fet més extraordinari. Alfred Picó i L’Horta Teatre estan d’aniversari perquè són ja cinc dècades de treballar per la cultura en general i pel teatre en particular. Havíem quedat a la seua seu, a l’edifici que tenen a Castellar-l’Oliveral, per on han passat milers i milers de joves a veure les seues produccions. En seure, l’un davant de l’altre, jo el mirava i pensava en alguns personatges que ell havia interpretat i que em venien a la memòria, sobretot el de Joan Fuster. En la conversa vam parlar de quasi tot, de realitats i d’esperances, fins i tot de somnis.

–Alfred, què és L’Horta Teatre?
–És una companyia de teatre que arranca al 74 i ja arriba al 2023. Naix com una associació cultural en el 74 i acaba sent SL en el 2023, participada en bona part per la mateixa associació. Això vol dir que des del 74 fins al 23 ha anat evolucionant per poder arribar on estem.

–La coordines des de 1989. Continues amb il·lusió?
–Sí, i tant, encara que aquest ofici de gestor té molts alts i baixos perquè depén molt de les polítiques, de les economies, és molt fluctuant.

–Quantes persones esteu en aquest projecte?
–En aquests moments, treballant de SL, sis persones sense comptar l’equip actoral i tècnic que va a cada espectacle. Està Bea, Jesús, Alba, Jorge, Amparo i jo.

–El teatre dona per a menjar?
–Sí, evidentment; no dona per a grans fastos, però sí per a mantindre una xicoteta estructura, sempre que l’Administració siga sensible. Nosaltres, de tot el pressupost que menegem en aquests moments, les ajudes no en són l’ingrés majoritari. Tenim un ingrés més gran per les vendes dels nostres productes i dels nostres lloguers que no de les ajudes que rebem.

–Però, realment, esteu una miqueta bojos?
–No, jo crec que al contrari; jo crec que l’artesania és el que més es valora. El teatre encara provoca coses en directe: no podem volar, no tenim grans efectes especials, però el teatre és el que més apel·la a les emocions i el que més et pot tocar si les coses estan ben contades. I, sobretot, el teatre és el que interpel·la sobre la societat en la qual vius i sobre el moment en què vius. El teatre és en directe i no té més sentit que el directe. És, potser, un perjudici de tant en tant: no pots fer massa meravelles tècniques, però és també el nostre gran avantatge que el teatre és en directe.

–Hi ha un grau elevat de compromís en l’aposta que vau fer?
–Tota companyia de teatre ha de tindre un compromís, perquè el teatre és, com deia adés, interpel·lar l’espectador per allò que t’envolta. Tot això ja és un compromís; inclús l’humor més blanc pot tindre un cert grau de compromís, perquè al final l’humor és crítica, i si és crítica és drama.

–Què significa per a una companyia tindre un espai propi?
–És un magnífic avantatge i oportunitat, i al mateix temps és una miqueta una condemna, perquè nosaltres tenim el mateix pressupost per a moure-ho tot. Som una companyia que té un espectacle infantil, que té espectacles en gira, que produeix espectacles infantils i al mateix temps gestiona un espai de 250 butaques en distintes línies de treball. És a dir, l’energia que has de dedicar perquè la sala tinga un sentit propi és energia que lleves a la companyia, perquè al final nosaltres hem de fer de tot.

–Personalment, com et vas iniciar en el món del teatre?
–A mi, precisament, em porta al teatre l’Associació Cultural de Teatre L’Horta, que era una companyia amateur que feia el seu segon espectacle. Si no m’equivoque, vingueren a ma casa quan tenia set anys; en una setmana cultural es va fer una obreta de teatre i m’agafaren per a eixir a fer un paperet. La sensació que vaig tindre en aquella sala de ball-discoteca d’una falla, on llavors actuaven els grups de moda, la sensació que vaig tindre, dic, actuant allí dalt i tots els col·legis del barri allí baix, escoltant el que nosaltres déiem, em va colpir molt fortament. Quan tenia 14 anys vingueren a parlar amb mon pare perquè em deixaren eixir de casa per poder anar a assajar; a partir d’ací vaig començar a entrar a la companyia, en pla amateur, i vaig tenir el meu primer muntatge. Quan tastes el verí del teatre, acabes desenvolupant una carrera.

–Realment, existeix el verí del teatre?
–Sí, el més divertit del teatre és fer teatre. Anar a veure’l és fantàstic, però quan t’hi poses és quan realment t’atrapa.

–Quan estàs dalt de l’escenari, no existeix la intel·ligència artificial que valga…
–El directe és el directe, i eixa és la potència que tenim, com a treball purament artesanal. És l’origen de les persones: algú que conta i algú que escolta. Si t’atrapa el que et conte, ja ets meu.

–Has fet de quasi tot: televisió, cinema… On et trobes més Alfred?
–Això és com si et fan la pregunta de a qui vols més, si al pare o a la mare. Cada cosa té la seua gràcia. Reconec que al teatre és on més coses he pogut fer i és on més m’he divertit, però seria injust dir que jo no m’ho he passat bé fent esquetxos en Autoindefinits o en Maniàtics, ja que allí van ser sis o set anys gloriosos, de tota la creativitat que poguérem abocar allí. Realment eren jornades extenuants, però al mateix temps molt divertides. Si el projecte és bonic, jo m’ho passe bé en tots els camps.

–El tocadiscos de Joan Fuster ha estat un personatge més o no?
–Doncs no, no ha estat un personatge més. Ha estat el personatge que m’ha marcat més, més del que jo pensava. Recorde que en octubre, crec que era del 21, Pau em va proposar això i em va fer molta por perquè li vaig dir: «Bah, una icona com Joan Fuster, em diran de tot, m’unflaran …». Em varen dir que m’assemblava a ell, però, clar, jo no em veia cap paregut. Curiosament, el que em va decidir a fer el paper era que el projecte comptava amb músics en directe (violins, piano…), i això em feia ganetes, però he de reconéixer que a base de treball i molt d’esforç i atenció, crec que acabí l’any passat convertit en la imatge de Joan Fuster i m’ha fet portar bigot tot l’any. Afortunadament, s’han fet moltes funcions d’El tocadiscos, trenta i tantes, i hem estat per tot el país. Després, la Generalitat també va fer la seua Gala Fuster i em varen buscar; crec que al final vaig fer una cosa honesta i que la gent ho ha valorat així. La veritat és que ara ja, amb una miqueta de perspectiva, estic molt, molt content i molt, molt pagat d’haver-lo fet.

–Parlem del públic: el públic infantil i jove és fonamental?
–Sobretot és el present i el futur. Déu proveirà, perquè no ens podem enganyar: nosaltres, quan fem campanyes escolars, fem espectacles per als xavals de hui en dia i amb la seua mentalitat, i si eixos joves el dia de demà –quan tinguen 18, 20 o 30 anys– decideixen anar al teatre, ja ha de ser perquè en eixe moment els provoque i els interpel·le. Senzillament, estem dient als joves que el teatre existeix i que és un entreteniment o un mitjà de reflexió com qualsevol altre, com un llibre o el cinema. Si ho penses bé, l’Escalante fa molts anys que fa teatre per a escolars. Si hagueren fet espectadors, amb tots els que han passat, avui en dia no hi hauria bastants teatres i sales; estaria tot ple. En el futur tindrem els espectadors que siguem capaços de captivar.

–Cinquanta anys són molts anys. Sou una mena de miracle, d’illa cultural?
–Si hi ha algun secret és que hi ha hagut una gran generositat per part dels socis de la l’Associació Cultural de Teatre L’Horta de cedir el relleu a gent que venia darrere com jo, de posar en les nostres mans tot el que havien fet, el seu llegat artístic, tècnic o de mitjans que tenien. I nosaltres, un moment determinat, jo o Carles i altra gent de l’oficina i de tots els directors que m’han acompanyat en aquesta etapa més professional, el que hem fet ha sigut intentar sobreviure i viure del teatre. I per això hem anat readaptant-nos a la societat que cada moment necessitava. Nosaltres, com a companyia professional, intentant fer aquests productes perquè ens situaren dins del panorama teatral valencià, en una posició on poguérem treballar i tots aquests anys, amb èxits i fracassos, amb espectacles millors i pitjors, hem tingut ajudes, poquetes ajudes, hem fet una sala que a temporades ha anat bé i altres no tant, i al final hem viscut d’això. Jo crec que si hi ha algun secret és la capacitat d’adaptació en cada època a les circumstàncies, mirant sempre de reüll la societat, en quin moment estàvem, no estirar més el braç que la mànega, no creure’ns res i treballar cada dia.

–I com esteu celebrant aquest aniversari?
–El celebrarem tota la temporada 23-24, tot i que l’any natural de la formació de la companyia és el 1974. Començarem ja el 30 de setembre amb un espectacle de Carles Alberola que està escrivint i dirigint, i hi actuarem ell i jo; es titula L’últim ball, i amb la col·laboració del Circuit Cultural Valencià girarà per una gran part de pobles, si tot va com està parlat, fins a l’estiu. Tenim preparats diferents actes, un llibre, etc. En fi, intentarem, en la mesura de les nostres possibilitats, celebrar aquest esdeveniment. Hem fet també unes gravacions amb professionals i personal que ha treballat a L’Horta… Contents i il·lusionats.

–Quantes produccions heu fet en aquestes cinc dècades?
–Més de 50, de segur.

–L’electe ha estat l’espectacle més programat al Circuit Cultural. N’esteu contents? Això no és cap casualitat…
–Bé, sempre hi ha una part de digues-li sort, digues-li casualitat. No ho saps mai, perquè si sabérem que funcionarà, si sabérem quin és eixe espectacle que segur que de la peta tot el món el faria. Fou una miqueta de tot: Roberto havia passat a ser subdirector d’Arts Escèniques, i quan ell se’n va queda en les meues mans la direcció artística de la companyia. Després de valorar aquestes coses, em va arribar aquest text i li’l vaig passar a Cassany, a Sanjaime, els qui jo pensava que podien acompanyar-me en aquesta aventura. Afortunadament, arribà en un moment en què va ser molt ben rebut, era com un tema quasi d’actualitat. Hi ha un component evidentment de molta sort: s’adequava sobretot molt bé a la nostra capacitat de producció, al que podíem fer molt bé en eixe moment perquè teníem els recursos per a fer-ho i fer-ho ben fet.

–La cultura és fonamental per a una societat moderna?
–I tant, si no què ens queda? Submergir-nos en un clima irracional (açò ho deia Fuster). Si llevares els llibres, si lleves el cine, el teatre, les festes… Tot això és cultura popular, cada una en el seu àmbit. Què et quedaria, anar a treballar? Jo crec que és fonamental, el que passa és que és el menys tangible i cadascú agafa el que vol. No s’entén l’ésser humà sense un component cultural.

–Quin paper ha fet en els darrers huit anys l’Institut Valencià de Cultura?
–Home, fonamental! Cal fer una miqueta d’història: quan entrà el primer Govern del Botànic, la situació era realment a punt de desaparéixer. Les arts escèniques venien de molts anys d’un govern amb una clara vocació d’acabar amb el sector teatral ací a València; ja no quedava circuit o pràcticament no quedava circuit, les companyies ja estaven ofegades i molta gent endeutada. Va haver-hi uns anys que es van intentar reflotar a poc a poc, i després, aquests últims anys, els quatre o cinc últims anys, inclòs el segon Govern del Botànic, hi ha hagut una clara vocació d’augmentar cada any els pressuposts i d’estar sempre des del minut u al costat de la professió. En això va ser molt d’agrair la interlocució fàcil amb els nostres governants, poder parlar de forma directa… És innegable que, en aquests huit anys, el sector teatral que treballa i viu a València ha millorat en tots els aspectes.

–I ara, com veus el panorama actual i a tres dies de les eleccions generals?
–M’agradaria dir que esperançat en el futur i tal. Jo desitjaria que canviaren poques coses amb el nou conseller. Desitjaria que valoraren el que estem fent. Entenc que són polítiques i polítics que entren, que són programes nous, però bé, el sector teatral, com tots els sectors culturals, estem un poc a l’expectativa, perquè no ho sabem tampoc perquè no se’ns ha explicat exactament quina és la cultura. Sabem anècdotes de regidors, sabem anècdotes de censures… La veritat és que no apunta massa bé, però jo vull que m’expliquen cara a cara quin és el programa i què és el que pensa fer amb la cultura en general, i sobretot què pensa fer amb les arts escèniques que es creen i es fan ací. Som un sector important encara que, evidentment, nosaltres valem tres quilòmetres de carretera, però som fonamentals si vols tindre una societat culta i tindre de tot dintre de la teua societat. T’ho pots carregar tot? Sí, si a la primera lleves els ajuts i ens fas desaparéixer en menys d’un any, però no sé si això és el més intel·ligent.

–Què esperes del nou govern de la Generalitat Valenciana? Li veus futur a la cultura, al teatre?
–Sí, al teatre li veig futur perquè, com comentàvem al principi, crec que res com una pegada en directe, i el teatre és directe. No hi ha res que puga emocionar més que les històries: si jo et conte una història i te la conte bé, estaràs enganxat sempre… Al teatre, li veig futur. Als qui fem el teatre, bé… Jo tinc 60 anys, ja n’he vist de tots els colors. Acaba d’arribar un conseller nou, però se n’anirà i jo aguantaré, millor o pitjor, no sé com però aguantaré. Hauré d’acomiadar gent, i ho faré; no podré mantindre l’estructura que tenim, ho faré però no desapareixeré. I ell se n’anirà i en vindran altres. I jo continuaré perquè la nostra capacitat és d’adaptar-nos. Ara bé, jo no em trairé i intentaré fer les coses com toca i pense continuar fent les coses en valencià perquè és la meua llengua; jo no pense en cap altre idioma. Si això, en aquests moments, em fa sospitós de català, de catalanista, eixe no és el meu problema; el problema és del qui m’escolta, però jo no puc parlar d’una altra manera. No puc parlar cap altra llengua, parle en la llengua que em varen ensenyar els meus pares i sols puc fer teatre en la meua llengua, perquè si no, me n’hauria anat fora. Si això em fa sospitós s’ho han de mirar ells, perquè jo porte fent-ho des de fa molts, molts anys, i continuaré fent-ho. I aguantaré. Com? Encara que haja de tancar la porta i esperar quatre anys.

–De tot el que has fet, amb quines coses et quedes?
–Un sol espectacle és molt complicat. Em quedaria amb el Viu com vulgues, que va ser l’arrancada, l’inici de la meua etapa de professional. Era un monòleg que vàrem escriure Carles Alberola i jo en improvisacions i que ell va dirigir, i des d’allí pegaria un bot a Els Villalonga, que és l’últim que hem fet i pel qual vaig rebre el premi d’interpretació masculina de l’Institut Valencià de Cultura. Ara bé, el millor personatge sempre és el següent que farem.