Entrevista als actors Juan Carlos Garés i Chema Cardeña

28/01/2021

«Hem triat, i hem triat el teatre»

«Shakespeare ja ho va fer tot, ho va inventar tot»

«Hem posat el nostre granet de sorra per a millorar el barri»

«La gent de teatre estem acostumats a la precarietat»

«Sense música, sense cinema, sense teatre, sense llibres… no es pot viure»

«Amb el teatre no pot ningú. No va poder Franco, no va poder Hitler, Mussolini, Stalin…»

Havia quedat amb les dues persones que fan possible la companyia teatral Arden Produccions i la Sala Russafa, al barri del mateix nom de la capital valenciana. Anar pel carrer de Dénia i entrar en l’espai de la sala ja és tota una aventura. Et rep Juan Carlos i busquem Chema Cardeña, que està muntant a l’espai escènic. Després de les salutacions coronavíriques, pugem a un despatx més tranquil i comencem l’entrevista. En acabar tinc clar que acabe de parlar amb dues persones que estan enamorades de la seua professió, que han fet seu «el verí del teatre», i crec que no poden evitar-ho.

–Dues individualitats i una realitat?

–Sí, clar, òbviament, dues individualitats. Ja ho érem abans de formar la companyia fa 25 anys i continuem sent-ho perquè hem agafat especialitats; cada u té la seua tasca, però tenim un mateix projecte.

–Diguem que sou un tàndem molt productiu.

–Sembla que sí. Vint-i-cinc anys i a punt d’estrenar la trigèsima-sexta producció. En són ja 36! Productiu perquè també calia i ens hem de reinventar cada dos per tres.

–Juan Carlos, com et definiries, quins camps són els teus?

–Bàsicament, la interpretació i la producció. Soc actor i productor, en eixe ordre, encara que porte 38 anys produint però sense deixar d’actuar.

–Chema, i tu?

–Autor, director, actor i professor.

–Realment, sou uns éssers estranys o extraordinaris?

–Juan Carlos: Extraordinaris, segur que no. Estranys més que extraordinaris.

–Chema: Estranys pel que implica fer el que hem fet.

–No és una cosa habitual el temps que porteu; on està el secret?

–Chema: Hi ha molt de conjuntural.

–Juan Carlos: Crec que arriba un punt que has de triar. La vida et porta a un lloc, et trobes i has de continuar. Si només fórem actors seria més senzill, però nosaltres creem, parim, mimem la producció… I si, a més d’això, ajuntem que tenim un teatre… Som estranys perquè tot açò significa molt de sacrifici, deixar la teua vida de banda… Sí, s’ha de ser una mica estrany i voler molt el teatre.

–Existeix «el verí del teatre»?

–Juan Carlos: Sí, totalment. El verí del teatre existeix. Crec que quan se t’inocula, ja està, i no té antídot. I el que ocorre és que cadascú se l’inocula en una edat, o en un moment donat de la seua vida. En el meu cas, molt prompte.

–Podeu viure de les arts escèniques?

–Juan Carlos: Malviure, sobreviure.

–Chema: Hi ha una qüestió que tu has dit del verí: nosaltres hem fet televisió, cinema, hem tingut propostes molt suculentes, però no ens permetien continuar amb el teatre. Aleshores, hem triat, i hem triat el teatre.

–Heu fet de tot, però Shakespeare sempre serà…

–Chema: Sempre, és un vici. No estem fent sinó repetir Shakespeare. Per molt modern que sigues, molt avantguardista… Shakespeare ja ho va fer tot. Va inventar el flashback, va trencar la quarta paret, va fer la comunicació directa amb el públic, ho va inventar tot.

–Juan Carlos: Tot. El feminisme, el transgènere… tot. I encara sort que ens queda Shakespeare…

–Arden és la vostra companyia. Quines són les seues característiques, els seus objectius?

–Juan Carlos: A veure: en els 25 anys hi ha evolució, però un dels factors comú denominador segurament és el gust pel clàssic i la recreació de la història a partir de textos contemporanis.

–Chema: Jo sempre ho he dit: és parlar del hui però des d’ahir. Eixa és la història.

–I com que no és prou arriscada la professió, vos embarqueu a posar en marxa a València una sala pròpia de teatre. Com ho vau fer?

–Juan Carlos: Era un desig, molt del principi d’Arden. Va eixir perquè ens hi encabotàrem. La veritat és que va ser una fatal coincidència que quan ens hi decidírem (perquè, a més, creàrem un equip de treballadors en Arden que estava encaminat a posar en peu açò), de sobte no havíem previst la crisi econòmica bestial del 2008. Quan va esclatar, ens va pillar enmig de la construcció i haguérem de decidir si seguíem o no, i continuàrem endavant. Pense que les persones del teatres som cabudes.

–Chema: Un desig llargament acaronat. Tornem al mateix: la companyia va nàixer, com totes les companyies pense jo, per fer una oferta i sobreviure perquè el teatre públic no dona l’abast a tota la professió. També volíem tindre un centre de producció amb la idea de crear una línia didàctica i d’aprenentatge. I mostrar  teatre, i crear, i afavorir noves generacions. Jo conec tota la professió més jove gràcies al fet de treballar amb ells durant els sis mesos dels cursos. Vull dir, que va nàixer també amb una projecció més enllà de ser solament una sala de teatre: és un centre cultural.

–I ara esteu d’aniversari de la sala, són ja 10 anys. Què teniu previst?

–Juan Carlos i Chema: Increïble.

–Juan Carlos: Deu anyets. A més, saps el que ocorre? Que des del primer any diguérem: «Bé, a l’any que ve decidirem si continuem o no», i així portem deu anys.

–Aporta algunes coses al barri en el qual es troba?

–Chema: Sí, sense dubte. Era una pretensió, però amb el pas del temps hem constatat que sí que és així. El barri té un teatre, la gent està molt contenta de tindre’l. Des del primer dia que va nàixer, la gent hi va respondre molt bé i hem aconseguit que traspasse més enllà del barri. Però sí, les falles estaven molt contentes per fer el que fan, les associacions, comerços… Hem posat el nostre granet de sorra per millorar el barri, i la gent ho sap.

–Juan Carlos: La resposta és així de bona perquè, és cert, hi ha veïns de tot tipus, però hi ha molta gent major que diu: «És que jo no vaig al centre ni a un altre barri, no puc, i ací ho tinc tot». Aquesta gent hi està abonada. És un servei.

–Vau viure la crisi dels 20 anys del PP, la crisi del 2008 i ara la COVID. Sou extraterrestres?

–Juan Carlos: A quin sant! Hi ha moltíssima gent en la nostra societat que fa coses molt paregudes al que fem nosaltres: reinventar-se, perseverar, ser cabuts per aconseguir les coses, tindre constància, molta paciència i el que estàvem parlant adés: estima pel treball. Hi ha molts sectors vocacionals, no només les arts escèniques. La gent de teatre estem acostumats a la precarietat. Sempre hem pensat que tot passarà; Amparo Rivelles ho deia molt bé: el teatre és un «enfermo crónico que goza de muy buena salud», i és això. Vull dir, el teatre sempre ha estat en crisi, el teatre sempre és deficitari, però la gent que es dedica al teatre ho sap i crec que li peguem la volta. Sempre tenim més esperança. Tampoc no anem a fer una altra cosa quan portes tota la vida fent-ho.

–Com heu viscut i esteu vivint aquesta pandèmia?

–Chema: Hem passat per tots els punts: el principi va ser de pànic, crec que com per a tots, perquè tot es tancava, i després l’hem viscuda d’una altra manera. Era pensar en la nostra funció en la societat i, en aquest moment, és fer que la gent s’oblide de la situació que té i no s’oblide de somiar, de ser feliç, de riure’s, de pensar, reflexionar… Va ser de posar-se en marxa per treballar. Pense que sempre, les situacions difícils, al teatre, li han posat les piles. Brecht és Brecht perquè el nazisme existia. Sempre contravent, sempre pensant que les coses poden anar a pitjor, però hi ha un punt on crec que el teatre agafa… La gent s’ha adonat en el confinament que, òbviament, sense música, sense cinema, sense teatre, sense llibres… no es pot viure.

–La cultura és segura?

–Juan Carlos: Jo n’estic absolutament convençut, perquè tornem al mateix, al tema vocacional. Qui obri una galeria d’art, una sala de concerts, un teatre… el que vol és no tornar a tancar per una imprudència. Aleshores, ens hi va la vida. Això per una banda, i per l’altra perquè és la nostra contribució: nosaltres contribuïm, d’alguna manera, a la salut social, sobretot a eixa part psicològica, i necessitem que la nostra activitat continue. Per tant, totes les mesures del món i més estan posades en marxa. Jo estic convençut de la cultura segura. Pose la mà en el foc pels teatres.

–Parlem una miqueta del govern: com veieu les polítiques culturals del Govern del Botànic?

–Chema: T’he de dir que per primera vegada s’han preocupat de nosaltres. No vol dir que tot ho fan bé, però. Jo no entenc moltes polítiques que han fet o fan, però en aquest moment he de dir que han donat la talla.

–Carmen Amoraga, la directora general de Cultura, existeix o és un personatge teatral?

–Chema: Sí que existeix perquè nosaltres ho hem comprovat. Fa poc he participat en l’espectacle d’Albena i s’ha pogut fer perquè ella s’hi va encabotar. Crec que sí que existeix, el problema és que crec que molta gent pensa que no, però és veritat que si acudeixes a ella, respon.

–Juan Carlos: El que ocorre és que té un perfil polític molt atípic. Ella no vol fer política, no vol figurar com a gestora cultural. És una dona que escriu molt bé, que la trauen del seu hàbitat d’escriptora i la posen de directora general. És estrany perquè nosaltres necessitem gestors, no artistes, dirigint les nostres seccions culturals. La veritat és que amb el pas dels anys hem descobert que fa una tasca interessant. I crec que sí que n’hi ha d’altres que jo no sé si existeixen de veritat…

–Fem una miqueta de recompte: de totes les obres que heu interpretat, quina ha estat més plena i per què? Quina és la teua?

–Els dos: És molt difícil.

–Chema: Deixa’m dir-ne dues: una és, òbviament, La estancia, que va ser la primera obra d’Arden i ara se n’ha fet inclús la pel·lícula. L’altra, Shakespeare en Berlín. Per a mi, com a autor que portava molts anys volent contar eixa historia, ha estat fonamental, i ara estic acollonat perquè fa cinc anys, quan vaig escriure la història, era el creixement del nazisme i ara hui, quan parle damunt d’un escenari i dic paraules i frases, em quede curt i em fa por.

–Juan Carlos: Sense dubte, La estancia. Va ser molt especial per a nosaltres perquè va ajuntar Pin i Pon i va fer crear Arden, a banda que és un text meravellós i una experiència interpretativa brutal.

–Penseu que el teatre té futur?

–Chema: Amb el teatre no pot ningú. No va poder Franco, no va poder Hitler, Mussolini, Stalin… El teatre és de les poques coses que no es poden suplantar. És insubstituïble. Sempre ho he dit, i ho he dit al polític de torn: tu te n’aniràs, però jo seguiré ací.

–Ara rebeu reconeixements. És el fruit de tota una trajectòria? O que vos esteu fent-se majors?

–Els dos: Per la segona cosa, sense dubte.

–Juan Carlos: Arriba un moment que et fas gran i tens ja una trajectòria, i la gent diu: «Ostres!, estos xino-xano…». Òbviament, és per això. Són premis a la resistència.

–Chema: Aquest darrer premi ha vingut dels companys, però nosaltres hem tingut més reconeixements fora que dins. Premis nacionals, de crítiques, de tot; nosaltres treballem afortunadament molt fora de València. Estrenem sempre a Barcelona, però tenim un mercat molt gran a Castella i Lleó, Galícia, Andalusia, Euskadi, Castella-la Manxa… Després de 25 anys estem molt contents perquè arribem a un lloc i la gent ja sap qui som.

–Què vos agradaria fer i que encara no ho heu pogut pujar a un escenari?

–Juan Carlos: Parlant del teatre, supose que vols dir. M’agradaria no dependre de subvencions, d’ajudes, i no haver de fer coses, de vegades, en què jo no estic interessat o que crec que no són necessàries.

–Com que estem ja quasi en Reis, què demanaríeu als Mags de l’Orient? I al govern valencià?

–Chema: Demanaríem que confiaren més en el sector privat. L’altre dia, Rodolf Sirera ho va dir molt bé en l’entrega de premis: «És necessari el sector privat». No podem córrer el risc que el govern de torn tinga en les seues mans només un tipus de teatre amb una determinada gent, ideologia, siga la que siga. El teatre privat ofereix eixa llibertat i diversitat. Crec que amb els diners de tots seria molt d’agrair que tingueren més deferències cap al teatre privat, que a més està sostenint el teixit d’un sector, una indústria per dir-ho d’alguna forma.

–Juan Carlos: Jo sí que tinc una xicoteta demanda per al Pare Noel del Botànic, i subscric al 100% tot el que diu Chema: sobretot, que tinguera també una mirada de compressió cap a la creació de centres de producció privats, que a hores d’ara no la té. No comprenen massa bé l’absoluta necessitat que té la societat de tenir centres de producció privats estables, que fan igual o millor tasca d’oferta a la societat que el teatre públic.