La revista degana en valencià

Entrevista amb Antoni Ferrer

15/01/2021

«Pense en la poesia com una eina de coneixement: d’autoconeixement»

«La poesia que faig pense que és també més coses: cant, celebració, queixa, denúncia, meditació, pregària, contemplació…»

«La poesia, més que una arma, és un somni de futur que arrela en el passat i celebra o qüestiona el present»

«Crec que la bona poesia tendeix a la introspecció i l’estimula en el lector atent»

«He aprés a expressar-me com volia i el que volia, i de vegades ho he aconseguit»

Ho dic abans de primeres: no em resultava fàcil entrevistar el poeta Antoni Ferrer i Perales. El primer record d’ell, el tinc d’allà l’any 83 –del segle passat– quan viatjava en un quatre per quatre d’aquells anys. Érem, evidentment, més joves. Després vam coincidir en la nostra revista, a Saó, fa més de trenta-cinc anys. I, clar, em resultava difícil preparar les preguntes. Volia saber-ho tot del seu procés creatiu, dels seus parts poètics, de les seues sensibilitats, dels seus anhels…, de tantes coses. Ulleres i barba, mirada poètica i molts anys de somnis en un país, en una llengua i en una cultura: la nostra.

–Quan i per què començares a escriure poesia?

–Ja de menut m’agradava molt anar a la biblioteca del poble, a llegir això que ara anomenem còmics, i on el bibliotecari, el senyor Paco el Muntesí, anà introduint-me a poc a poc en lectures més substancioses, en castellà, per descomptat, com tocava aleshores. Algunes, les recorde amb goig: sobretot els volums modernistes de llegendes i històries medievals de la col·lecció Araluce, enquadernats i il·lustrats amb un gust exquisit. Més endavant, un estudiant major, Daniel Pla, em va recomanar la lectura de Las más bellas leyendas de la antigüedad clásica, de Schwab, i em va fer llegir La Ilíada. Jo tenia 13 anys, i m’ho vaig passar molt bé. I, per rematar-ho, quan en tenia setze o dèsset, se li va acudir deixar-me una traducció de Las elegías de Duino, de R. M. Rilke: me la vaig copiar en una llibreta. Rilke m’havia arribat per a quedar-se.

Molt més tard, quan vaig necessitar aclarir-me i re-aclarir-me –existencialment, en déiem– vaig veure que m’ajudava molt la flexibilitat i llibertat per a combinar i estructurar sentiments i conceptes que oferia la poesia.

Començares escrivint en castellà, no?

–Òbviament. Encara que soc valencianoparlant, als anys cinquanta i seixanta, i després d’uns estudis fets totalment en castellà, escriure en valencià encara era, per a mi, una quimera. Així que els inicis van ser en castellà. I estic content de Fragmentos con figuras…, escrit fa quaranta anys, i de la meua opció posterior: em vaig incorporar a Saó, on em vau anar alfabetitzant i vaig començar a escriure en la meua llengua materna. La incorporació a la docència va fer la resta. Així que, ja ho saps, la culpa també la teniu vosaltres.

Com definiries la poesia?

–A grans trets, pense en la poesia com una eina de coneixement: d’autoconeixement. Com l’intent del poeta de comprendre’s com a home en el seu món, que és el món de la vida on viuen les persones, i expressar-ho lingüísticament. Per això inclou també,, la poesia, tal com l’entenc, el risc i l’aventura d’autoretratar-se el poeta, si és que vol expressar-se en veritat. El poeta aspira a reflectir-se i a reflectir la seua concepció del món.

Algunes característiques de la teua poesia, quines serien?

–Així, en general, he buscat sempre la precisió lèxica i conceptual, el to argumentatiu, l’abstracció, el joc o vaivé ajustats entre el símbol i l’objecte concret, amb alguna època de major opulència verbal i imagística –enlluernat com estava quan descobria la riquesa lèxica de la llengua–, però sense mai ofuscar ni esborrar l’acostament racional al referent objectiu que estiguera tractant.

A un altre nivell, la poesia que faig pense que és també més coses: cant, celebració, queixa, denúncia, meditació, pregària, contemplació…

Les referències al món clàssic que empres, penses que són captables hui?

–I tant! A banda de pressuposar jo en el lector una cultura literària universal, almenys bàsica, es tracta de referències simbòliques a la permanent condició humana i, per tant, compartibles ahir, hui i demà. És qüestió de reinterpretar-les i de reinterpretar-nos a la seua llum.

Què hi fan tan explícits, alguns elements de la teologia cristiana, en la teua poesia?

–Pense que eixa presència, explícita o implícita, és expressió connatural d’una part substancial de la meua visió del món. Trobe, a més, que els seus continguts, fins i tot quan els use en la seua mateixa terminologia específica –igual que, en un altre ordre de coses, quan al·ludisc a termes extrets de la visió científica del món–, contenen una remarcable potència expressiva. Uns i altres poden ser elements rellevants per a configurar una representació de l’ésser humà i de la seua existència.

Amb la teua poesia, radiografies la societat i les persones?

–Em radiografie a mi en el meu moment i ambient vitals, i per extensió potser també el que m’agrada i el que no d’eixa concreta situació humana, que, tot i ser intransferible, pot ser compartible, si més no parcialment, pels lectors.

Creus que la poesia pot fer canviar les persones?

–Fer canviar les persones sol ser prou complicat. Però en la mesura en què la poesia –escriure-la o llegir-la– et fa tocar fons i t’obliga a mirar-te per dins, potser sí que hi ajude. Però eixa capacitat d’introspecció, que està potencialment en totes les persones, requereix l’esforç d’afrontar i acceptar les pròpies llums i ombres, els propis clarobscurs. Crec que la bona poesia tendeix a la introspecció i l’estimula en el lector atent. Compte, però: de vegades, la poesia –llegir-la o escriure-la– pot canviar les persones per a mal, o ser prostituïda per elles. El cas de Karadcik no és únic.

Els premis de poesia són un al·licient o no?

–Per a iniciar-se, potser sí, però n’hi ha massa inflació. Sobretot quan això s’ajunta amb una publicació indiscriminada que obeeix a criteris més comercials que no estrictament literaris.

La poesia és realment una arma carregada de futur?

–Més que una arma –que, de vegades, pot ser vista així per qui li té por o prevenció i no la deixa ser en llibertat–, més que una arma és un somni de futur que arrela en el passat i celebra o qüestiona el present.

Quins són els teus referents poètics?

–Homer i els grans textos profètics de la Bíblia. Clàssics llatins, com Horaci i Catul. Castellans, com Quevedo i Garcilaso. I els nostres Ausiàs, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi…

I actuals?

–Eliot, Rilke, Kavafis, el poeta de Vic Lluís Solà…

I al País Valencià?

–Ací em trobe immers en un estol de referències esplèndides: des de sèniors amb obra poètica consolidada i que perdurarà, fins a una generació jove que està començant a explorar amb lucidesa i decisió la poesia que vindrà, tot passant per la generació intermèdia que, amb les glorioses mogudes i tertúlies poètiques dels 80-90 i del tombant de segle, han vingut nodrint i afaiçonant l’actual panorama poètic valencià, i amb la qual vaig tenir la sort de sentir-me a gust i aprendre a fer poesia.

De tots els temps i llocs, tria una obra.

–Ho sent. En serien dues o tres: La Ilíada, el salms de David i els poemes objecte de Rilke, per exemple.

Qui es dedica a la política, hauria de llegir poesia com a assignatura obligatòria?

–Això ja ho intentaren els grecs amb Plató i els savis com a governants, però la cosa no acabà de convéncer i foragitaren els poetes de la ciutat. Sempre és millor, evidentment, que els governants siguen cultes i sensibles, a més de bons gestors tècnics. Però determinats entusiasmes se te’n poden anar de les mans –com hem vist en el cas de Karadcik– i desembocar em masses uniformades –o en aules escolars– cantant poemes a l’Estat o al Caudillo. Els qui hem sigut xiquets en els anys 40-50 sabem de què va.

Personalment, estàs satisfet d’escriure poesia? Per què?

–Perquè he aprés a expressar-me com volia i el que volia, i de vegades ho he aconseguit. I damunt, amb una feina «de senyoret, i no de manobre de la llengua», com els novel·listes, segons em va dir un dia Enric Valor.

I si hagueres de triar un dels teus poemaris…?

–Vade retro! De moment, o tots o cap.

I quina relació trobes entre la teua poesia i la música clàssica: Mahler, Bach, Brahms, Beethoven, Bruckner…?

–Entenc la música com un llenguatge, tot i ser tan diferent, afí en certa manera a la poesia. Quan escric poesia, intente jugar amb tots els recursos que puguen intensificar-ne l’expressivitat. I, al capdavall, evocar en el lector una peça o un fragment musical no és sinó evocar el que és «expressió universal del patiment del món». També de la seua alegria.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top