La revista degana en valencià

Antonio Montiel: «Cal rebaixar l’hiperlideratge i recuperar l’impuls inicial dels cercles»

Volíem parlar amb el secretari general de Podem al País Valencià. Havíem quedat al despatx del grup parlamentari a Les Corts. I clar, sempre impressiona l’elegància i les qualitats dels edificis de Les Corts. Al tercer pis, després dels controls d’accés, ens esperava José Antonio Montiel Márquez. És llicenciat en Dret per la Universitat de València, en Ciències Polítiques per la UNED i té un màster en Gestió i Anàlisi de Polítiques Públiques; és secretari municipal en excedència. Ens rep al seu despatx, reduït i funcional. Contesta les nostres preguntes mentre fa exercicis malabars amb un bolígraf i meneja molt les mans com una forma més d’expressar unes idees. I sap quan contesta i quan defuig alguna pregunta.

–Antonio, Antoni, Podem o Podemos?

Ma mare encara em diu Jose! Nosaltres som una família andalusa i en ma casa em deien Jose. Quan vaig ser major d’edat vaig triar Antonio, i eixe és el nom pel qual la gent em coneix. I nosaltres som Podem, encara que com que el partit encara no té personalitat jurídica pròpia autonòmica –estem en el procés de federalització del partit– legalment som Podemos. Però a nosaltres ens agrada signar «Podem».

 

–El valencià és una assignatura pendent?

No. Nosaltres hem subscrit l’acord pel requisit lingüístic, estem en tots els acords en defensa de la llengua. Una altra cosa és que internament la gent s’expresse com millor puga.

 

–Podem(os) és flor d’un dia o ha vingut per a quedar-s’hi?

Recorde que l’alcalde d’Albal, l’endemà de les eleccions europees, em deia: «Això és flor d’un dia!». Crec que ha vingut per a quedar-se.

 

–I el podríem imaginar sense el 15-M?

Crec que ja n’hi havia prou indicis: alguns en l’acadèmia ja feia temps que havien observat el trencament entre la societat i els partits polítics tradicionals. Però és el 15-M el punt –parlant sociològicament– en què qualla tot un moviment més ampli. El moment era propici i l’eina adequada. Podemos podia haver nascut abans? Tal vegada, però no ho hauria fet amb aquesta intensitat.

 

–Però ningú podia imaginar l’èxit aconseguit…

No, nosaltres en les eleccions europees com a molt ens créiem les enquestes, que deien que trauríem un o dos diputats, però va ser un èxit perquè en vam traure cinc! Això el que demostrava era que la diagnosi era correcta: la hipòtesi que féiem de l’escletxa que s’havia obert, i a més aprofitar-ho des de l’aparell mediàtic. Perquè sense personatges molt carismàtics, amb molta capacitat de comunicació (com era Pablo) hauria sigut impossible. Després va vindre el bany de realitat, que va ser el joc electoral, la pressió del sistema…

 

–I creu que eixe èxit s’està mantenint? O hi ha una certa davallada?

Nosaltres sabem que hi ha una davallada fruit del desgast que implica estar exposats públicament. Crec que no hi ha hagut en aquest país campanyes mediàtiques, polítiques ni econòmiques més dures de les que hem patit en Podemos en tres anys d’existència. A més, nosaltres també hem envellit: el que ens ha passat en tres anys, altres partits tarden a viure-ho trenta. Hem tingut una exposició pública intensíssima i la frescor inicial s’ha anat marcint molt més ràpidament. Crec que encara estem en un moment màgic: 71 escons, representació en quasi totes les comunitats autònomes, als principals ajuntaments…

 

–És advocat i llicenciat en Ciències Polítiques. Com arriba a liderar Podem?

Arran de les eleccions europees vam veure que calia assentar territorialment l’organització, que estava molt concentrada en el nucli més visible de la gent de Madrid. Jo no aspirava a estar en l’equip de direcció, però les circumstàncies van vindre així. Jo tenia experiència en l’administració, arrels en els moviments socials valencians… Imagine que la meua vella amistat amb Pablo, Íñigo, Carolina i tanta gent de Podem va facilitar que armàrem amb certa facilitat una candidatura.

 

–Ací al País Valencià entreu a governar amb 13 diputats i ara en sou 12…

Això simbolitza l’envelliment del qual parlava adés! Nosaltres hem patit d’una forma sorprenent fenòmens que es produeixen en partits molt podrits. Hem tingut un cas molt sonat d’una companya a qui li vaig demanar l’acta en aquesta mateixa taula en el moment en què la Comissió de Garanties la va sancionar i pensava que ella l’entregaria. També hem patit un cas a l’Ajuntament d’Alacant…

 

–Vau donar suport al govern valencià però no en formeu part. Per què?

Nosaltres no donem suport al govern; nosaltres donem suport a un acord: l’Acord del Botànic. I mentre se siga fidel a l’esperit i a la lletra de l’acord i la ciutadania siga escoltada, respectarem l’acord. Això no és ni un acord de govern ni un acord de legislatura; hem inventat una cosa diferent: ni hi ha un xec en blanc que li garanteix a Ximo Puig fer el que vulga durant quatre anys ni és un acord en què tots els signants participen en el govern. Hem posat el Parlament en el centre de la política.

 

–Si Mónica Oltra en fóra la presidenta entraríeu al govern?

Si Mónica en el seu moment haguera acceptat ser presidenta, nosaltres ens hauríem plantejat entrar en el govern. A Ximo Puig l’he conegut en campanya electoral, no el coneixia d’abans, i en canvi amb Mónica havia coincidit en moltes manifestacions, en moltes lluites. Hi havia més complicitat en el carrer entre la gent de Podem i de Compromís, hi havia més coincidència en alguns temes fonamentals que no amb el Partit Socialista. El Partit Socialista ha sigut un partit bàsic d’un sistema que nosaltres rebutgem. Al cap i a la fi, són dos personalitats molt diferents. Ara són complementaris, han trobat una entesa cordial. A mi, Ximo Puig em recorda molt l’actitud de l’alcalde que té voluntat, però una altra cosa és el seu partit. Mónica és d’una altra raça de política, a banda de ser dona, que això ja és molt important perquè té una altra mirada.

 

–Com veu el govern del Botànic?

Un dels compromisos fonamentals de la primera fase del Botànic era fer possible allò que la ciutadania havia demanat. Crec que, per exemple, la Comissió d’Investigació de l’Accident del Metro va ser un element de recuperació de la dignitat. Estic molt satisfet que abans de la revisió s’aprovara la proposició de Podem per a crear l’Agència de Prevenció del Frau i la Corrupció. L’estiu passat férem una mena d’enquesta i ens vam adonar que hi havia algunes qüestions en què el govern tenia notable (en transparència, per exemple), però en les qüestions d’ocupació i polítiques socials encara estava en un aprovat justet. Per això hem revisat el pacte, incidint en això.

 

–Ja fa dos 9 d’Octubre que no tenim una radiotelevisió pública. Quants 9 d’Octubre més haurem d’esperar-la?

Passe molta vergonya en eixe tema perquè vaig ser un dels redactors de la Iniciativa Legislativa Popular en defensa de l’RTVV. Passe vergonya que no haja sigut possible abans. És cert que el PP no ha facilitat les coses, però amb la majoria que tenia el Botànic podíem haver pogut fer una llei ràpida, però hem volgut fer les coses bé i hem triat el camí més complex. El que realment em dol és que no s’haja mantingut un espai de diàleg obert amb els extreballadors.

 

–Repetiria la fórmula de confluència en les eleccions municipals?

L’opció de les candidatures d’unitat popular d’agrupacions d’electors servia en aquell moment, però jo aspire a convéncer els meus companys que el millor seria que Podem es presentara com a Podem. I després, si cal anar en confluència amb altres forces, ja ho decidirà cada assemblea local.

 

–Sandra Mínguez deixà de ser secretària d’Organització…

Nosaltres tenim una estructura, que és la que volem canviar, en la qual el secretari general, dins de la direcció autonòmica triada per primàries, té la capacitat d’elegir onze persones per a formar equip de treball. Al llarg del temps que portem jo he fet dos o tres canvis, i un ha sigut el de Sandra.

 

–Creu que no va haver-hi cap errada? Ho tornaria a fer igual?

Sí, perquè en les condicions actuals calia un canvi. Ací estem tots rodant: en els estatuts actuals ningú pot ser secretari general més de sis anys, i si podem ho canviarem perquè siga menys encara, però hem de deixar de parlar dels problemes de Podem i parlar de les preocupacions de la gent.

 

–Hi ha diverses ànimes dins del partit?

Sí, i crec que és positiu, perquè el nostre partit s’assembla molt a la societat. Ací no hi ha catecismes ni juraments de sang. Som tan plurals i tan diversos com la societat.

 

–Pablo Iglesias o Íñigo Errejón?

No crec que siga una qüestió de persones, sinó de connectar amb un temps històric i amb unes necessitats.

 

–L’inici de Podemos era de baix cap a dalt. On queden ara els cercles?

Una part de la nostra màgia estava en els cercles, en un espai en què podia participar qualsevol. Nosaltres no tenim la idea del militant, i fins i tot la paraula és lletja. Però ara tenim una estructura massa semblant a la dels vells partits. Per tant, ara cal aplatar de nou el partit, rebaixar l’hiperlideratge, llevar competències a tots els secretaris generals i buscar una figura més planera, a més de recuperar l’impuls inicial. Els cercles encara existeixen i viuen.

 

–Amb la descentralització del partit, tindrem un Podem més valencianista?

Clar, eixa és una qüestió fonamental. En els debats polítics que he tingut sobre la necessitat de la federalització del partit, la persona que millor m’ha entés és Errejón. Fa temps vaig parlar amb ell sobre el 25 d’Abril, i ell té una sensibilitat que altres no tenen. Va haver-hi un temps en què quan Pablo o Íñigo venien a la Comunitat els preguntaven pels temes de Madrid, perquè havien construït eixe imaginari des dels platós de televisió i la presència mediàtica estatal. Quan vaig defensar el grup parlamentari propi valencià en el Congrés dels Diputats hi havia gent que deia: «Els andalusos ho demanaran també!». I jo deia: «I què?». Jo sóc andalús, i hi ha diferències entre una realitat i altra. És fonamental canviar el model organitzatiu pensant en un Podem no descentralitzat, sinó federalitzat: un partit que es construeix entre organitzacions territorials amb els mateixos drets. Per exemple, nosaltres tenim unes realitats com són les comarques que no acaben de quadrar en els estatuts de Podemos perquè a Extremadura no tenen la mateixa constatació. Per això jo vull un federalisme cooperatiu, i així poder decidir una part de la nostra forma de ser, d’organitzar-nos i de funcionar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top