La revista degana en valencià

Aspencat: «No deixarem la música i ens n’anirem a casa. Continuarem lluitant»

«“A passes de gegant”, “Quan caminàvem” i “Naixen primaveres” resumeixen la trajectòria d’Aspencat»

«Vam començar a Xaló, a València ens van donar les ales que necessitàvem i a Catalunya ens van obrir les portes per ser el que som hui en dia»

 

Aspencat s’acomiada dels escenaris; l’escena musical valenciana notarà la seua absència, i no poc. La formació, que va nàixer d’un grup d’adolescents de Xaló, ha estat en els últims anys un dels millors ambaixadors de la música feta a casa nostra. No hi ha hagut esdeveniment musical important en què no aparegueren en el cartell. I ara s’acomiaden. Per això, vam anar a la Marina Alta, concretament a Benissa, a reunir-nos al voltant d’una taula amb tres dels seus membres. En les seues cares es veia la sensació d’haver fet bé la feina, l’orgull que algunes de les seues cançons s’hagen convertit en himnes i l’emoció davant els concerts de comiat que els esperen. Això sí, el somriure no se’ls va esborrar del rostre en cap moment. Fins a un nou combat, Aspencat. No deixeu de caminar.

 

–En 2005 naix Aspencat. Per què?

–Kiko: Érem joves i teníem ganes de fer soroll. Teníem moltes inquietuds i moltes ganes de canviar les coses, i la música era una via per donar llibertat i eixida a totes eixes inquietuds.

–Pasqu: Clar, érem amics de l’institut i vam començar a tocar per ajuntar-nos.

 

–Dotze anys més tard, com recordeu els inicis?

–Kiko: Molt diferent de com és ara. Els inicis s’han de tenir en compte precisament per això: perquè són inicis. Però l’Aspencat actual dista molt del que érem abans.

–Pasqu: Féiem un poc de risa!

–Xavi: Clar, érem un grup d’amics que tocàvem perquè ens agradava la música, teníem inquietuds i pensàvem que teníem moltes coses a dir.

–Kiko: Amb 16 anys teníem un afany de protestar, i la música era una via de protesta.

 

–Canteu «som la flor que naix de la llavor que vau sembrar». Qui són els vostres referents?

–Kiko: A escala de País Valencià, el grup de la nostra adolescència és Obrint Pas.

–Pasqu: També Sant Gantxo, La Gossa Sorda.

–Kiko: Tampoc hem de perdre de vista el rock radical basc i tot el circuit estatal que estava vigent quan érem adolescents, com Reincidentes, Boikot…

–Xavi: I al llarg de la nostra trajectòria hem anat mamant i incorporant noves influències.

 

–En quin moment vos vau adonar que podíeu tindre la rellevància que heu tingut?

–Kiko: Jo diria que en 2010, quan entrem a gravar «Naixen primaveres», cançó premonitòria del que passaria després en la Primavera Valenciana. Aquí ja teníem una mena de consciència, perquè en el grup hi ha un impàs, un canvi d’estructura. En eixe disc es fa una aposta d’estudi més potent.

–Pasqu: La repercussió del grup ha sigut tan gradual, d’any en any, que no te n’adones.

 

–Per tant, el punt d’inflexió és Naixen primaveres?

–Kiko: Tots els discos són importants i punts d’inflexió, perquè al final la banda s’ha fet escaló a escaló, disc a disc, però el grup va passar des de la mera comarcalització a un àmbit territorial de Països Catalans amb eixe disc.

 

–I quina és la clau d’eixe èxit?

–Pasqu: Encara no ho sabem! No és una fórmula, és un cúmul de circumstàncies: fer bones cançons que funcionen i un públic entregat.

–Kiko: La clau és el públic, l’acceptació de la gent.

–Xavi: I anar picant pedra a poc a poc. Anar poble a poble, comarca a comarca.

–Kiko: Clar, perquè cal pensar que abans no hi havia xarxes socials. Segurament ara Naixen primaveres hauria tingut molta més repercussió.

 

–La clau pot estar també a Catalunya?

–Xavi: Crec que si no haguera sigut per Catalunya nosaltres no hauríem aplegat a fer concerts per tot arreu: Catalunya ens ha donat una notorietat que no teníem ací. El fenomen fan allà es veu molt, i ara comença a estendre’s per ací…

–Kiko: Al final, la professionalització de la banda va passar per Catalunya. Allà el circuit de música està normalitzat, hi ha una indústria al voltant de la música i ens va permetre la professionalització perquè hi ha suficients concerts per tal que un grup puga prendre un caire més seriós i professional. Quan nosaltres comencem, al País Valencià el circuit no estava normalitzat. Comencen els concerts de la Gira d’Escola Valenciana, del Festivern… són els primers anys d’esdeveniments que han anat convertint-se en parades imprescindibles per a la nostra música.
–En algun moment vos heu sentit més estimats allà que ací?

–Pasqu: A Catalunya la música en català té molt més suport per part dels mitjans i molt més públic que ací. Per tant, aplega a més gent. Està molt normalitzat. Ací ara comença a estar-ho.

–Kiko: De forma diferent, jo no diria més. Això fa que hi haja un fenomen fan superior al del País Valencià. Per no llevar mèrit al que s’ha fet ací i al nostre públic, cal tindre en compte que aquest sempre ha sigut un circuit underground, i per això mateix ha sigut un dels estendards de lluita més potent contra el govern que teníem, igual que l’escola. I aquí està el mèrit: sense el suport institucional que ha tingut Catalunya estem on estem!
–Vosaltres heu pogut viure de la música, i això no ho poden dir molts…

–Kiko: Però vivim de forma mileurista de la música! Som uns privilegiats perquè és el nostre somni d’adolescents, però no ens hem fet rics de la música: vivim de la música, som obrers de la música.

–Xavi: Com una feina normal! Dins del món professional hi ha molta gent que no es pot dedicar a un projecte: han de tindre tres o quatre feines per poder viure d’això.
–Volíeu ser l’altaveu i desfer les cortines de fum del poder, i ho heu aconseguit. Sou conscients que la vostra música ha contribuït al canvi polític que hem viscut?

–Kiko: Sempre quedaran cortines de fum per desfer, sempre queden lluites. Nosaltres ens en sentim una part molt humil, un granet de sorra en tot el moviment social i cívic que hi ha hagut al País Valencià.

–Xavi: La nostra música té una part que és conscienciadora. En les lletres no dius a la gent el que ha de fer, però sí li dius «passa això», i ells ja pensaran què fer.

–Kiko: Nosaltres no som una part principal d’eixe canvi. Els mestres i professors que s’han mantingut ferms en l’educació en valencià sí que ho són. Nosaltres hem contribuït a eixe despertar.

 

–La música naix, principalment, de la ràbia?

–Kiko: Naix de moltes més emocions, però evidentment la ràbia és una d’elles. Perquè davant el que hem viscut, davant la pèrdua de sobirania i les retallades massives de drets, no es pot tenir altra cosa sinó ràbia. La ràbia és una font d’inspiració.

 

–Des del canvi de govern no heu fet cap disc nou. És coincidència?

–Pasqu: Totalment. Des que vam començar hem tret un disc cada dos anys. L’últim es va publicar en 2015, per tant ens tocaria traure’l ara, però hem decidit aturar-nos.

 

–Per què heu decidit aturar-vos?

–Kiko: Són molts factors. Un dels principals és que els últims quatre anys han sigut molt frenètics. Ja hem fet 170 concerts en dos anys! La majoria de concerts són més enllà del Sénia, o més enllà de l’àmbit territorial dels Països Catalans; per tant, has de fer molts dies fora i molts quilòmetres. Enteníem que necessitàvem prendre oxigen i descansar una mica. A més, la inspiració no s’ha de forçar, la mercantilització de la inspiració no és convenient, perquè si acabes en l’espiral de la lògica capitalista i has de fer un disc perquè has de continuar menjant, poden passar dues coses: que t’isca bé la jugada i pugues seguir en la cresta de l’ona o que el grup cave la seua pròpia tomba, perquè el públic s’adona que és un disc de relleno.

 

–Esteu en el moment de màxima rellevància; un nou disc seria un èxit rotund…

–Pasqu: Però fer un disc no es ajuntar-nos quatre dies. Necessitem un temps per a inspirar-nos, captar idees, i no volem fer-lo amb presses. De l’altra forma, tindríem la pressió de traure un disc amb presses i no volem caure en la mercantilització.

 

–Van dir que seríeu el relleu d’Obrint Pas i La Gossa Sorda. Qui serà ara el vostre relleu?

–Kiko: No crec que hi haja un relleu clar. Nosaltres no ens volem identificar com abanderats de res; al contrari, sempre que ens han presentat com els substituts d’Obrint Pas hem dit que era molt agosarat. Per a nosaltres era molt atrevit comparar-nos amb Obrint Pas perquè era el nostre referent. El testimoni o el relleu no ha de ser un grup; en certa manera, estem d’enhorabona perquè tenim molts grups que poden agafar-lo. Zoo pot ser punta de llança, però abans ja ho era. Hi ha una pluralitat de grups molt bèstia en l’escena valenciana, i depenent del grup musical que t’agrade en destacaran uns o altres.

–Xavi: El públic és sobirà, ell ho decidirà.

 

–Com veieu l’escena musical valenciana (i en valencià)?

–Pasqu: Està molt més normalitzada que abans.

–Kiko: I no per les institucions, sinó per totes les persones que han estat currant darrere.

–Xavi: Ara tots els pobles fan nit de rock en valencià. I no és una qüestió política, és que la gent ho demana.

 

–Per cert, què té la Marina Alta que hi ha tants músics per metre quadrat?

–Xavi: Dins de la Marina hi ha diferents formes de culturitzar-se, i la música és una d’elles.

–Pasqu: Ací a la Marina hi ha molta cultura de grupet, d’ajuntar-se grups d’amics i fer un grupet de música.

–Kiko: Segur que hi ha algú de Castelló que em matarà, però crec que el gruix dels grups del País Valencià que cantem en valencià es troba a les comarques centrals. Són les comarques on més valencià es parla…

 

–Vosaltres heu assumit que això s’acaba?

–Kiko: Nosaltres estem en la música perquè tenim coses a dir, i entenem que és un vehicle per a canalitzar les protestes i arribar al màxim de gent. Nosaltres seguim actius, seguim vius. Continuarem en alguna altra trinxera.

–Pasqu: No deixarem la música i ens n’anirem a casa. Continuarem lluitant.

 

–Quines cançons resumirien la vostra trajectòria com a grup?

–Xavi: Del primer disc, «A passes de gegant» és un bon símil perquè no ens pensàvem mai que arribaríem fins ací. En els últims anys el grup ha anat a passes de gegant!

–Kiko: Per a mi, la cançó de capçalera és «Quan caminàvem». És la cançó que més canta la gent als concerts; des de la nostra humilitat, s’ha convertit en la més aproximada a un himne. La gent se l’ha feta seua. A més, és una cançó que continua totalment vigent.

–Pasqu: «Música naix de la ràbia» o «Naixen primaveres» també podrien resumir la nostra trajectòria.

 

–I amb quin moments de tots els viscuts vos quedaríeu?

–Xavi: Hi ha moltíssims moments! Per a mi, la primera vegada que vaig anar a Madrid va ser un shock veure la gent cantant en valencià, i quan acabà el concert ens venien a preguntar què significava tal frase. Pel País Valencià, trobar-te gent castellanoparlant, que no és del circuit, també ha sigut molt encoratjador.

–Kiko: Per a mi, hi ha un concert molt especial; significava un punt d’inflexió en el País Valencià. Va ser el d’«Hem perdut la por» a Godella, on vam tocar amb Obrint Pas, Los Chicos del Maiz i Atupa. Va ser un punt d’inflexió com a grup; nosaltres al País Valencià mai no havíem viscut un concert tan multitudinari en el qual la gent que anava ho feia conscienciada i amb una voluntat de canviar les coses. Ens vam sentir part de quelcom més gran.

 

–Per què feu l’últim concert a Barcelona?

–Pasqu: Va coincidir així. A Xaló les festes eren abans (14 d’octubre), València ja tenia data (20 d’octubre) i la sala de Barcelona ens va oferir el 21 d’octubre.

–Xavi: Té una part que és prou lògica: vam començar a Xaló, a València ens van donar les ales que necessitàvem i a Catalunya ens van obrir les portes per ser el que som hui en dia.

–Kiko: No ho havia pensat així, però té sentit metafòricament! [rialles]

 

–Quina probabilitat tenim de tornar a veure Aspencat als escenaris?

–Kiko: Depén de la data. Si ens dieu l’any que ve, vos direm que 0 %. D’ací cinc anys, no sabria dir-t’ho, perquè depén de moltes coses. Som una assemblea de nou membres i decidim en col·lectivitat. I vivim moments vitals distints.

 

–Però això no és un punt final…

–Kiko: No ho sabem. Necessitem digerir moltes coses. Han sigut quatre anys molt frenètics i necessitem mirar amb perspectiva i omplir-nos de nou. Si fer cançons i pujar a l’escenari es converteix en una rutina i es perd l’emoció i les ganes, estem perduts.

–Pasqu: Portem deu anys donant-ho tot, hem donat tota la nostra vida al grup. Al final has de ser un poc egoista, pensar en tu i dedicar-te temps. Perquè això és molt sacrificat.

–Kiko: Arribar a professionalitzar-te en la música implica treballar molts anys a canvi de res. Acumula una motxilla de moltes experiències súper positives i súper potents, moltes amistats, però al mateix temps són quilòmetres que acumules i et cansen. Arriba un moment que necessites recuperar forces i digerir tot allò que hem aconseguit i tornar a omplir la motxilla amb il·lusió i imaginació per a crear.

 

Entrevista publicada al nº 430 (octubre de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top