La revista degana en valencià

Avel·lí Flors-Mas: «Hem d’aconseguir que el valencià siga la llengua d’ús normal en espais que socialment siguen atractius»

«Cal visibilitzar que el valencià té més valor social del que aparentment detectem»

Avel·lí Flors-Mas es defineix a Twitter com «aspirant a sociolingüista i professor de català en formació». Ara ja hi pot afegir que té un doctorat sobre l’ús de la llengua per part dels adolescents. Tot i ser de Castelló, ens reunim a Barcelona, a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, on treballa com a investigador del Centre d’Investigació en Sociolingüística i Comunicació.

 

–Com descriuries la situació actual del valencià?

–Preocupant i amb una certa vitalitat o voluntat de revitalitzar-lo.

 

–Preocupant perquè aquests vint anys del govern del PP han estat negatius per a la llengua?

–El govern del PP té una part molt important, en el sentit que no s’han impulsat polítiques lingüístiques per a donar un valor instrumental i social a la llengua, i d’altra banda perquè s’han estat atacant els pocs espais de normalitat de la llengua, com podria ser l’escola. També s’ha de dir que hi ha hagut una sèrie de moviments migratoris i, per tant, el valencià –que ja estava minoritzat sobretot a les grans ciutats del país– ha continuat el seu procés de minorització.

 

–Podem fer una diferenciació entre les grans ciutats i les mitjanes i els pobles?

–Sí, la diferenciació és claríssima en el cas valencià. Són les grans ciutats del país on el coneixement i l’ús del valencià està en uns registres molt preocupant. I després tenim altres àrees del país, sobretot la regió d’Alcoi, Gandia i l’entorn de la ciutat de València, on l’ús social del valencià és més fort.

 

–El PP tenia una política lingüística clara: contra el valencià?

–Sí, de fet hi ha un sociolingüista valencià, Miquel Àngel Pradilla, que ha parlat de contraplanificació lingüística. Hi havia unes pràctiques que tendien a laminar la presència del valencià en els sectors on havien actuat les polítiques tímides del PSPV als anys 80: l’escola, l’administració pública i els mitjans de comunicació públics.

 

–El PSPV va optar per separar la línia en castellà i en valencià…

–Va ser una manera de fer de la necessitat virtut, en el sentit que la demanda social de l’ensenyament en valencià era escassa i no hi havia una voluntat política d’impulsar-lo. Això ha tingut alguns efectes positius, en el sentit que a poc a poc la presència de l’ensenyament en valencià ha anat augmentant, però ha tingut un efecte molt negatiu i pervers, que és la segregació de l’alumnat en funció de la llengua. Però no hem de confondre la demanda del castellà amb la immigració: al País Valencià, els sectors que han estat en contra de l’ensenyament en valencià, majoritàriament, són les classes mitjanes i altes autòctones castellanoparlants.

 

–Situació diferent del que passa a Catalunya…

–A Catalunya, la població autòctona no ha fet un procés de substitució com el que hem viscut al País Valencià a les grans ciutats, en què la població autòctona assentada ha passat a usar el castellà. A Catalunya no ha passat, i, per tant, quan hi arriba immigració, el català s’identifica amb els estrats mitjans, amb els propietaris d’empreses… La llengua té un valor social.

 

–Què han representat aquests tres anys de govern progressista i valencianista per a la llengua?

–Vull destacar l’efecte de demostració, en el sentit que personatges públics en situacions de comunicació per al conjunt de la població poden fer servir d’una manera normal el valencià com una llengua que no serveix només per a parlar amb el teu grup de coneguts, sinó que és una llengua amb la qual es vehiculen missatges cap al conjunt de la societat. Sembla un tema menor, però és molt important. A més, a pesar dels problemes judicials, hi ha un aspecte positiu en el nou model d’ensenyament, i és que acaba amb la separació de l’alumnat en funció de la llengua, encara que el valencià tindrà una posició menys destacada que la desitjada. També la recuperació dels mitjans de comunicació públics i el Decret d’Usos Institucionals i Administratius del Valencià. S’hi estan fent passos, a pesar que segurament no són prou ràpids o contundents com per revertir aquestes dècades de minorització.

 

–Com s’explica que encara hi haja xiquets que no estudien valencià?

–L’administració ha volgut adoptar una política de prudència i no crear un conflicte en un entorn en què les demandes d’exempció estan baixant d’una manera natural, però és un dels problemes importants del sistema educatiu.

 

–Però els llevem oportunitats per al futur?

–Correcte. Això és el que s’ha de fer entendre als pares i a les famílies. El valencià és una llengua que tindrà un valor instrumental, que els pot obrir portes en el mercat laboral.

 

–Per què es dóna per fet que eixos xiquets han d’aprendre anglés i no passa el mateix amb el valencià?

–És una qüestió d’ideologia lingüística. L’anglés es concep com la llengua global, la llengua del progrés… En el cas del valencià encara hi ha la concepció que és una llengua que pertany a un determinat col·lectiu dins del País Valencià. Per tant, la ideologia és que ells no necessiten accedir a aquest capital perquè tenen el castellà que és la llengua que sí que els servirà. Això té a veure amb una altra cosa: no existeix un consens social dins del País Valencià en el fet que per a igualar els drets lingüístics de tota la població hem de ser tots competents en les dues llengües.

 

–Espanya ens deixa viure plenament en valencià?

–En la seua configuració actual i la seua correlació de forces polítiques, no; perquè tot el sistema jurídic i la Constitució Espanyola està basada sobre un principi de desigualtat entre les llengües. Això no vol dir que dins d’un Estat espanyol pensat des d’una altra perspectiva no siga possible.

 

–Parlem dels usos de la llengua. Quin són els àmbits on està més forta?

–Les dades indiquen que el valencià s’usa sobretot en l’àmbit familiar i en les relacions de proximitat. Això fa que quan passem a l’espai públic, la majoria de valencianoparlants canvien al castellà.

 

–Quins són els àmbits més febles?

–Evidentment, tota l’administració pública que depén de l’Estat (cossos de seguretat, policials, la Justícia…). Són agents que dificulten molt l’exercici dels drets lingüístics. Després hi ha un factor social que és la centralització de decisions sobre l’espai de comunicació, que depenen totes de Madrid, i això explica que tinguem una oferta televisiva en la qual el 95-99 % de l’oferta és en castellà.

 

–Parlem dels nostres joves. Quin ús fan de la llengua?

–El que he pogut veure analitzant els adolescents de Castelló és que, d’una banda, els castellanoparlants familiars pensen o conceben que el valencià no és una llengua que forme part de la seua identitat o que haurien d’incorporar a les seues pràctiques. El veuen com una cosa aliena a pesar que s’hagen escolaritzat en valencià. Per altra banda, tenim els valencianoparlants familiars que consideren que el valencià és una llengua molt important per a la seua identitat i per a la manera d’entendre el món, però que quan s’han de relacionar amb altres adolescents tendeixen a ocultar que són valencianoparlants. Per tant, he detectat en la meua tesi una caiguda important de l’ús del valencià.

 

–El repte passa per fer veure el valencià com una llengua útil?

–En primer lloc, per entendre que el valencià és una propietat comuna de tota la societat, i per tant independentment de la llengua i el bagatge familiar que tinguem hem d’aprendre a incorporar-la dins les nostres pràctiques i hem de ser molt més oberts a l’hora de poder-la parlar amb normalitat. I en segon lloc, cal visibilitzar que el valencià té més valor social del que aparentment detectem. Hem de motivar a fer servir el valencià. Hem de destacar tot el valor instrumental que puguem assignar-li.

 

–Brauli Montoya diu que un repte és la revernacularització (tornar a fer vernacle el valencià a les cases on abans ho era). Com ho fem?

–Això depén de les motivacions i de les ideologies que tinguen els progenitors. Es comença a detectar la reintroducció de la llengua per part de persones que han sigut educades en castellà, els nous parlants de les llengües minoritzades, que és un element comú a diferents comunitats lingüístiques.

 

–Una part del futur del valencià passa pels castellanoparlants?

–Exacte. De fet, si no passa pels castellanoparlants aniríem cap a una minorització i finalment una residualització de la llengua. Per tant, els valencianoparlants hem d’estar molt oberts a les persones que volen incorporar-se a l’ús, i no jutjar-ne l’accent.

 

–Un altre repte és que la llengua deixe d’estar lligada a l’esquerra?

–Evidentment, és un factor que ajudaria molt. Fins ara el valencià, i sobretot als espais urbans, està molt vinculat a certes opcions polítiques, però als pobles tenim tot l’espectre ideològic perquè la llengua no s’ha substituït en la família. D’una banda, aquesta associació en determinades opcions polítiques pot tindre un factor d’atracció de gent, per exemple com va passar amb la música en valencià, però al final acaba creant un límit: si el valencià és exclusivament la llengua de la gent d’esquerres, si no ens identifiquem amb aquesta opció política tendirem a percebre’l com una cosa aliena. Però, les opcions que se situen a la dreta i al nacionalisme espanyol no ajuden a desvincular la llengua d’aquestes connotacions.

 

–L’exemple de la música en valencià és el camí que hem de seguir?

–És un dels camins que hem de seguir. Hem d’aconseguir que el valencià siga la llengua d’ús normal en espais que socialment siguen atractius. D’aquesta manera, si volem participar de grups socials que considerem atractius, tendirem a voler incorporar la llengua i a fer-la servir.

 

–La radiotelevisió pública valenciana juga un paper clau pel que fa al prestigi social?

–L’ha de jugar, sense cap dubte, però cal reconéixer que té un paper més difícil que quan es va crear Canal 9 perquè la diversificació de l’oferta audiovisual és enorme i l’oferta televisiva està completament centralitzada i dirigida des de Madrid. Això no vol dir que no haja d’aspirar a exercir un paper de referència i a crear productes culturals que atraguen persones, independentment de la llengua que s’està fent servir.

 

–El consum cultural està de remuntada?

–Les xifres de consum cultural són baixes i negatives, sobretot en el camp literari. Ací les institucions públiques han de fer un paper actiu de creació d’oferta cultural atractiva i positiva en valencià per a compensar les dificultats del mercat.

 

–Quin paper fan les xarxes socials?

–Els espais virtuals i desterritorialitzats són un dels espais forts de la llengua catalana. Una persona que viu en un barri d’Alacant en el seu entorn té poques possibilitats d’interactuar en català, i en canvi accedeix a les xarxes socials i té tota una comunitat que funciona en aquesta llengua. És un dels espais importants i on s’ha demostrat que el català floreix allà on no té una intervenció política o estatal en contra.

 

–Si fores el responsable de la Política Lingüística a casa nostra, quins serien els eixos clau per revitalitzar la llengua?

–S’hauria d’aprofundir en les coses que s’han començat a modificar: agafar els decrets aprovats i veure com s’implementen sobre el terreny. Hem de saber, però, que les polítiques lingüístiques més efectives són les que no pareixen lingüístiques: polítiques econòmiques que tendeixen a crear una oferta. Això ho fa l’Estat espanyol: aprova un conjunt de normatives en què s’imposa l’ús del castellà en determinats espais i no apareixen com a polítiques lingüístiques.

 

–Com veus el futur?

–Amb un optimisme important perquè la societat civil valenciana està demostrant una gran vitalitat i es fan passos per començar a actuar de manera coordinada amb les institucions. Crec que s’hi poden produir avanços importants. Però encara hi ha preocupació perquè el valencià continua sent una llengua bàsicament reclosa al seu grup de parlants familiars i li costa incorporar persones.

 

Entrevista publicada al nº 438 (L’ús social de la llengua). Ací pots aconseguir un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top