La revista degana en valencià

Entrevista Beatriz Fernández Aucejo, directora d’orquestra

29/04/2021

«Des de ben menuda tenia inquietud per la música»

«Els músics valencians estan per tot el món»

«Per a mi, la música és la meua vida, el meu ritme de vida»

El món de la música, i més encara la direcció, és un camp on la presència de la dona encara no és, ni s’acosta, al 50 %. És per això que hem volgut parlar amb una dona, jove i directora. Vam quedar per fer l’entrevista i una de les primeres coses que et sorprén és la seua joventut i les idees tan clares que té i demostra. Sap d’on ve, sap on està i deixa molt clar on li agradaria arribar.

–On vas nàixer?

–Vaig nàixer a Paiporta fa 37 anys i vaig nàixer en una família normal del poble.

–Com t’arriba la música?

–En la meua família no hi ha músics, però pareix ser que, des de ben menuda, tenia inquietud per la música de només escoltar la banda de música pel poble en les processons, concerts en festes… Era com que demanava seguir la banda, que es quedaren un poc. Els meus pares varen veure que demanava alguna cosa; de fet, els agrada molt la música, i, davant la demanda que jo feia amb els meus signes prematurs, optaren per apuntar-me a música.

–On comences a estudiar?

–A Paiporta hi ha dues societats: la Unió i la Primitiva. Comence en la Societat Musical La Primitiva, i a l’inici de la tria d’instruments jo volia la trompeta però finalment em donaren el clarinet. Vaig fer tots els estudi i em formaren per anar al conservatori.

–Posteriorment també fas piano.

–Sí. Va ser en l’etapa d’estudiant al conservatori. Em rondava un poc pel cap el tema de la direcció, i vaig tindre la sort de trobar-me amb Javier Torres, professor de piano complementari, que impartia al conservatori de Torrent, ara ja jubilat. Quan estava en classe de piano complementari, doncs el que passa: que converses amb el mestre i li vaig dir que m’agradava la direcció, i em va dir que si volia fer direcció almenys havia de tenir coneixement del piano. Això és el que em va espentar. Vaig estar preparant-me bé les proves d’accés al grau professional i el vaig fer al Conservatori Professional de Torrent.

–Des de la teua experiència, creus que els músics formats tenen realment eixides professionals?

–És una pregunta complicada perquè, depén del que vulgues fer, les eixides són més fàcils o menys fàcils (per no utilitzar la paraula complicat, perquè pense que tot està molt complicat i en som molts). Per tant, les eixides professionals a Espanya són molt escasses i depén també de l’especialitat. Jo puc parlar de la meua: en aquest cas, ara com a directora d’orquestra, és complicat perquè costa molt fer que la gent confie en tu, i això s’ha de treballar molt a poc a poc.

–Què caldria millorar per poder tindre una millor eixida professional?

–Crec que és fonamental que, estudies l’especialitat que estudies, hauríem de tindre una assignatura en la qual realment es parlara de la realitat. Moltes vegades pense que, probablement tots hi coincidirem, quan acabes no saps realment el que et trobaràs. Vull dir, tu saps tocar un instrument més o menys bé, tens nocions d’anàlisi, dʼharmonia, de direcció o del que cadascú siga…, però ningú no t’ha ensenyat de quina manera iniciar la carrera professional. Com he de fer-ho? Com em faig visible? Com arribe a eixes orquestres professionals? Com van a confiar en mi? No demane que ens donen la fórmula màgica, perquè no existeix, però sí que ens orienten sobre quines serien les possibilitats per a poder-se moure.

–La teua formació pedagògica com a mestra t’ajuda a l’hora de dirigir?

–Sí, perquè moltes vegades ajuda a desxifrar el contingut musical d’una forma més clara i a reduir el missatge al mínim per poder aportar a l’agrupació el missatge real que vols. Hi ha alguns recursos de magisteri que he pogut inserir en l’experiència de direcció.

–Quan i per què decideixes ser directora d’orquestra?

–Em passa un poc igual com en la pregunta de per què m’agrada la música. Recorde que quan estava estudiant clarinet de vegades agafava qualsevol cosa que semblava la batuta… I també estava eixa naturalitat de posar-me un disc i dirigir davant l’espill. Mai havia vist com s’havia de fer. Tot açò va fent i hi hagué dos moments clau que em van decidir: una va ser una assignatura complementaria d’anàlisi musical quan estava estudiant clarinet, i recorde que una de les partitures que havíem dʼanalitzar era la Primera Simfonia de Beethoven; quan ens passaren les fotocòpies dels dos primers fulls del primer moviment, vaig veure tots els pentagrames que hi havia, tot allò que m’estaven dient, i vaig descobrir un món. Per altra part, és cert que en la Banda Primitiva de Paiporta, en la meua etapa de docent, vaig fer una audició amb els meus alumnes i el director d’aquell moment, Ferrer Ferran, em va veure menejant els braços i recorde que quan va baixar em va dir: «Vull que vingues a l’acadèmia la setmana que ve a la classe de direcció». Veia coses i deia: «és el moment».

–Per què no hi ha massa dones directores al món?

–El tema és que no nʼhi ha massa, però nʼhi va havent. El problema és que ens falta molta visibilitat, suport i confiança d’aquelles persones que tenen el poder de programar o no programar. Pense que el que necessitem és molta més visibilitat i confiança en el treball que nosaltres podem fer. És cert que, durant moltes dècades, durant segles, ja sabem la figura de la dona en quin lloc estava dins de la societat. La direcció no és un treball forçós que podria estar vinculat al que seria el gènere masculí, però sí que, per la tradició que hi ha hagut sempre, s’ha vist com molt masculina. Falta confiança, però pel que jo vaig vivint, a poc a poc, la societat està canviant i obrint la perspectiva de futur cap a la igualtat.

–Dues directores teues, que t’agraden molt?

–Uff! Marin Alsop m’encanta, Sussana Mälki també la seguisc molt…

–Penses realment que el fet musical al País Valencià és únic al món?

–Per descomptat!

–Sabem vendre eixa realitat? És exportable?

–Està clar que els músics valencians estan per tot el món, i en això no cal ni insistir, però el que probablement necessitem és creure’ns el que realment tenim. Potser siga allò més interessant que exportem, però també és allò més interessant que hem de conservar i hem d’alimentar i fer créixer.

Pense que moltes vegades el que necessitem és eixir fora i certes experiències de la vida, però per descomptat que el professorat valencià té les mateixes qualitats que qualsevol professor, d’ací o d’allà.

–Realment, si parlem de la formació musical, quin paper dones tu a les societats musicals?

–Són fonamentals, perquè dʼelles ha partit la nostra cultura musical. Tots i totes els músics han tingut una formació en les societats musicals.

–Què podrien fer les societats musicals per millorar la qualitat educativa?

–Està clar que les societats musicals partim d’una base quant a la qualitat de l’educació que pense que és positiva, favorable i que no haurien de tindre queixa: crec que anem per la bona línia. Hi ha dues coses importants dins de les societats musicals: una és la part social, humana i la magnífica labor d’inserció d’adolescents i persones majors. La convivència de diferents rangs d’edats dintre d’una societat, i sobretot en les bandes, és fonamental i pense que va per bon camí i s’ha de mantenir. L’altra és la part professional: tots els músics que estan formant-se en la societat, probablement, si tenen interés per la música passaran als conservatoris. També és molt important que des de les societats musicals tinguen, des del principi, ajuda cap al futur laboral.

–Què opines sobre el sistema dual de conservatoris professionals públics i centres autoritzats?

–La veritat és que jo he treballat en un centre autoritzat i pense que és positiu. Crec que tot allò que siga ampliar i diversificar els camins és positiu.

–Quan ja hem despuntat un poc hem d’anar-nos-en fora per acabar la formació. Per què?

–Per a mi, una part important quan ixes fora és eixa experiència vital, experimentar moltes coses. El problema és que en el nostre sistema pareix que valorem més el que fem fora que no el que fem dins.

–Quins reptes creus que hauria de tindre lʼeducació musical en el segle XXI? Què hem d’aconseguir?

–Considere que el principal repte és preguntar-se tots els dies si el que estem fent és el correcte i estem donant tots el màxim del que cada persona sap per compartir-ho amb l’alumnat. Això és el primer que pense, perquè moltes vegades entrem en eixa part rutinària que no ens nʼadonem i estem perjudicant l’alumnat. Si ens ho preguntàrem tots els dies, moltes coses canviarien. Evidentment, hi ha altres parts en què és fonamental invertir més recursos per fer moltes coses que probablement no estem fent, convidar professorat i també revisar el sistema curricular que tenim.

–La corda és una assignatura pendent nostra?

–Sí, però pense que hem evolucionat moltíssim. En corda tenim molts bons professors ací al País Valencià. Totes les experiències que estic vivint ara a l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València, amb la qual estic més en contacte en la formació directa, em mostren una evolució ascendent any rere any.

–Superaran totes les societats musicals aquesta pandèmia?

–Aquesta és una de les preocupacions que tinc aquests dies perquè no ho veig clar. Evidentment ho superarem, però no sé quines seqüeles tindrem. Jo sé que hi ha moltes societats, com per exemple la meua, que fa tres mesos que no ens hem vist i això comporta que hi deu haver gent que no ha agafat l’instrument, que s’ha acomodat en una altra vida… i això, evidentment, de coses positives no ens nʼaporta. No desapareixeran les qualitats que les societats aporten, la social i musical, però quedaran tocades i necessitarem una recuperació d’inversió per poder tornar a ser el que érem. Tant de bo m’equivoque…

–Què és per a tu la música?

–Per a mi, la música és la meua vida, el meu ritme de vida. M’alce pensant en la música.

–Obra preferida?

–La quinta i sexta de Txaikovski.

–Una orquestra?

–LʼOrquestra de València.

–Un auditori?

–El Palau de la Música.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top