Carmen Calvo: «Hem deixat d’estar als circuits internacionals perquè hem sigut espoliats»

«Has d’estar enamorat d’aquesta professió, perquè anem contra corrent»

Carmen Calvo és una artista que no passa desapercebuda. Havíem quedat amb ella al seu estudi a València, al seu barri on vivia i viu, al costat del seu centre educatiu. I n’estava ben pagada i satisfeta d’haver viscut al barri i de tindre a la mateixa zona el seu centre creatiu, gran i farcit d’art, de caixes, d’alguna escala que et permet pujar a un altre espai que ofereix una visió general de l’estudi. Carmen ja té una edat, però sorprén, i molt, la seua vitalitat, el seu somriure quasi permanent, la seua mirada directa i amable, el seu no parar…. I les idees, les seues idees: clares i alhora contundents. Et transmet que està enamorada del seu treball i que és feliç, molt feliç.

–Des de xicoteta volia ser pintora?

–Això és com «mare, vull ser artista». No. Una es va fent i mai se sap fins a on podràs arribar. Ara, després de 40 anys, considere que estic fent coses…

 

–Conta que pintava en les rajoles de casa…

–Sí, però pense que tots els xiquets tenen eixa facilitat. En aquest meravellós jardí [senyala el parc on està ubicat l’estudi] dibuixen a les vesprades els xiquets. Són creatius, no tenen cap limitació!

 

–I per què no continuen dibuixant?

–Perquè en la vida hi ha molts factors. Per a continuar dibuixant has d’estar enganxat, enamorat, que t’agrade la teua professió, perquè has d’anar contra corrent. A més, des de xicotets han de tindre una educació cultural i que els pares els fomenten l’afició per la pintura, que els deixen fer.

 

–Vol dir que la seua família fomentà que li agradara la pintura?

–Vinc d’un estrat social molt pobre: els meus pares eren els porters d’una finca al carrer del Túria, però els meus pares sí que em fomentaren l’afició, perquè la cultura no és tindre una carrera, sinó emoció, deixar fer, fomentar…

 

–I no li deien això d’«estudia alguna cosa de profit»?

–Sí, i ho he fet. Vaig estudiar Taquigrafia i Mecanografia amb excel·lent!, i he treballat de moltes coses perquè ser artista no ha sigut llançar-me a l’estrellato, sinó d’anar fent dia a dia. Vaig treballar en una fàbrica de ceràmica, també en publicitat… Sempre al voltant d’oficis relacionats amb el meu treball actual.

 

–La inspiració ens ha de trobar treballant?

–Clar! Quan deixes el teu lloc de treball sembla que la inspiració es queda allí, i després reprendre-la és molt difícil. En el meu cas, el treball constant del dia a dia és el que em fa seguir la idea, el projecte.

 

–Si haguera de definir-se, què li agrada més: artista o creadora?

–Dir que ets creador és posar ja un gran galó, perquè un creador és qui realment té ànima, haver trencat amb una sèrie de coses i plasmar-les. D’artistes, poden haver-n’hi molts, perquè s’empra molta cuina. Jo no em considere creadora; de moment estic ací i el temps dirà.

 

–En les seues obres utilitza tot tipus de material…

–Sí, això ve d’una formació acadèmica. La paleta és àmplia i toque tots els materials. Ningú no pot esborrar el temps, i sóc d’una generació en què es donaven aquests tipus d’oficis a les escoles. Quan em remet als oficis, em remet també a una història. Quan faig els fons daurats parle d’un tipus de pintura, des dels egipcis fins al Renaixement.

 

–Podríem dir que és una de les seues senyes d’identitat?

–No, jo no tinc cap senya d’identitat. Jo recórrec sempre a la història. No he inventat l’objecte; aquest ja va ser inventat. Per exemple, en 1930 ja n’hi ha gent. Puc pensar fins i tot en Picasso quan va agafar una bicicleta i va fer una escultura de bous. O Buñuel mateix, en la pel·lícula El perro andaluz. Els objectes tenen una significació clau: no és l’ull el que bota; és la navalla la que reafirma.

 

–Com és el seu procés creatiu?

–Sempre ve d’un interior, que són les vivències, el que tens al teu voltant… Realment ets un ull que està al cas del que passa. Jo em base en els periòdics, en les notícies, en un temps (no nostàlgic, sinó viscut).

 

–En aquest procés creatiu dibuixa molt?

–Moltíssim. Tota pintura té una base, per molt kitsch que siga la idea. En el meu cas no hi ha res fet a l’atzar.

 

–Els seus quadres són com els seus fills?

–No tinc cap afecció cap a la meua obra. A més, jo regale obres perquè pense que tinc la sort de viure d’una cosa que m’apassiona. Ho he aconseguit, fins i tot en aquest país, on no estem molt ben tractats. Jo he treballat en altres oficis, i sé què és la llibertat. La llibertat és fer del teu temps el que vols, i això val tota una vida. Ara comence a tindre un cert orgull, perquè és necessari que les dones ens ho creguem. Jo he aconseguit moltes coses: sóc acadèmica de Belles Arts i sóc Premi Nacional, quan molt poques dones ho poden dir.

 

–L’art continua sent un món d’hòmens?

–L’art no és un món d’hòmens, el que passa és que les dones encara no hem obert el camí. Hi ha moltes dones artistes, però encara no s’ha fet el tret d’eixida. Cal cultura, cal treballar per la igualtat. Queda molt de camí per fer.

 

–La seua obra no passa desapercebuda. O agrada molt o gens…

–I això m’encanta. Les mitges tintes no m’agraden. M’agraden per al dibuix.

 

–Va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya. Què va significar?

–Significà viure. A Espanya no es valora res. No es considera que sigues acadèmica, ni que tingues un premi nacional, cosa que a França, per exemple, sí. El Premi Nacional em va enorgullir per ser una dona més, i en l’aspecte econòmic va suposar respirar per poder continuar treballant.

 

–El nom de Carmen Calvo té una projecció internacional, però mai no ha deixat València ni el seu barri. Per què?

–Jo sóc de barri. Ara visc al carrer Flora, on antigament estaven els convents i els jardins: un barri agradable on els xiquets juguen als carrers, els avis passegen… Sóc del barri del Carme i em trobe molt bé a València. Aquest estudi és genial, i quan isc fora estic desitjant tornar-hi! A València es viu molt bé.

 

–En algun moment València ha estat en els circuits internacionals d’art contemporani…

–I hem deixat d’estar-hi perquè aquesta ciutat ha sigut espoliada, maltractada i robada als ciutadans. Han baixat els museus, la participació dels ciutadans… És una ciutat que s’ha perdut en l’àmbit artesanal, de vivència de cara a l’exterior, i ara està ressorgint. Ara comença a notar-se una política que beneficia els valencians. A l’IVAM estan fent miracles; Cortés ho està fent molt bé perquè s’està inventant, està fent coses sense diners.

 

–Creu que arribarem, com a mínim, al nivell internacional que teníem?

–Clar que ho podem aconseguir! Ara no hi ha diners, però hi ha molta voluntat i es pot arribar a eixes quotes.

 

–I també despuntarem amb els jóvens artistes?

–Clar que sí, encara que els jóvens ho tenen difícil (però tampoc ho tinc jo fàcil ni ho tenia). És més difícil mantindre’s que arribar-hi. Arribar és relativament fàcil, però mantindre’s, i més en un país sense memòria, menys. Si deixes de treballar un temps  passes a estar en l’oblit. Però en qualsevol professió.

 

–Quina creu que ha sigut la seua clau per arribar i mantindre’s?

–L’emoció, creure en alguna cosa.

 

–Quin és el seu artista de referència?

–Goya és un referent, però també puc dir-vos Piero della Francesca o Malevich! I d’actual, possiblement Boltanski. A mi el que m’atrau és continuar anant a veure pintura, i sobretot de gent que està començant.

 

–És feliç, veritat?

–Sí, molt. Em queixe molt, però és per la meua espontaneïtat. Què és ser feliç? Jo, si no tinc vacances, no les tinc. Hi ha gent que si no té vacances està amargada! Però jo tinc el temps per a mi, i eixa és la major felicitat del món. Puc fer el que vulga.

 

Entrevista publicada al nº 429. Ací pots fer-te amb un exemplar