La revista degana en valencià

Gabriel Rufián: «Unilateral és l’Estat espanyol que empresona la dissidència política»

«Hi ha una esquerra de saló, que pontifica des d’un sofà, que considera que aquesta revolució no val perquè no l’han liderat ells»

Gabriel Rufián és una bèstia política que no deixa indiferent a ningú. Amb 35 anys, aquest jove de Santa Coloma de Gramenet ha revolucionat el Congrés dels Diputats amb les seues intervencions a l’estrada. Amb un estil característic, pausat i punyent, ha aconseguit visibilitzar –encara més– el que alguns anomenen «el problema català» al centre neuràlgic d’Espanya. I, de pas, també ha aprofitat per traure algunes caretes.

–Amb 35 anys ets un dels polítics més coneguts a l’Estat espanyol. T’ho havies imaginat alguna vegada?

–No. De fet, crec que és positiu i bastant sa que arribe a primera línia de la política gent que en un moment donat mai s’ho havia imaginat. Una de les millors notícies del Congreso de los Diputados és que hi ha molta gent que venia de fer política al carrer. És un xoc de mons: el món de PP, PSOE, Ciutadans… on hi ha diputats que són 30 anys allà i es pensen que l’escó és seu, i el món de Podemos, d’Esquerra Republicana, d’Esquerra Aberzale…

–Al Congrés vas dir «sóc xarnego i independentista». Un naix independentista o es fa?

–Vaig dir «yo soy lo que ustedes llaman charnego». Més que res perquè jo em sento còmode amb el terme, fins i tot orgullós, però hi ha gent que no, per això vam ser molt curosos amb la forma de dir-ho. Perquè és un adjectiu que només utilitza la dreta més reaccionària de forma despectiva. Nosaltres som independentistes, però som republicans –en el meu cas, d’esquerres– i considerem que això és inherent a la defensa del dret de l’autodeterminació dels pobles.

–Però hi ha gent que no ho entén, i es considera republicana…

–Hi ha una certa esquerra de saló, que tota la vida ha pontificat des d’un sofà, que considera que aquesta revolució no val perquè no l’han liderat ells. Jo respecto molt aquesta mena de parer, però respecto molt més la gent que en un moment donat se l’està jugant. A més, molts de nosaltres considerem que és l’única possibilitat de canvi a l’Estat espanyol. També ho fem per Espanya, perquè és que és l’única amenaça al règim del 78. De fet, no farien el que fan, no empresonarien si no fos perquè l’independentisme és l’única amenaça a aquest statu quo.

–Qui són els teus referents polítics?

–Allende, Che Guevara, Mújica…, però els que m’han influït en els últims anys són David Fernández i Joan Tardà. De fet, estic en això perquè un dia em van oferir fer política amb Joan Tardà, i jo –i qualsevol persona amb una sensibilitat republicana d’esquerres– diria que sí; és com jugar a futbol amb el Messi.

–Què va passar la vesprada del 24 de desembre de 2014?

–Vaig conèixer l’Oriol Junqueras. Vaig estar a sa casa un parell d’hores i em va sorprendre molt el fet de trobar-te una bèstia política que m’escoltara. Jo esperava algú que pontifiqués, que digués mil teories, que intentés fins i tot convèncer-me de no sé què… però no: ell el que volia era escoltar. Quan vam fer més trobades vaig observar que això d’escoltar era un tret seu: ell sempre escolta. I a mi això, en un polític, m’agrada molt. Ho intento practicar, encara que costa.

–Madrid era un repte per a tu?

–Nosaltres, durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles, ho vam dir: un dels motius pels quals anàvem a Madrid era per intentar ocupar un espai mediàtic que fins ara no teníem. Reconec que per mi això era crucial, obsessiu. Catalunya, com tants altres pobles, veu, escolta, llegeix molts diaris, moltes teles i moltes ràdios. Però tu no pots guanyar només sortint en la tele; has de sortir a totes les teles, encara que sigui incòmode. I crec, humilment, que s’ha fet en aquests dos anys.

–Vas afirmar que el Congrés és un teatre en el qual has de fer la teua funció. En quina mesura la política espectacle t’ha ajudat?

–He fet intervencions molt avorrides a comissions parlamentàries i no ha sortit a cap lloc. Nosaltres vam ensenyar una impressora perquè Soraya Sáez de Santamaría y el govern espanyol estaven enviant la Guàrdia Civil a impremtes. Nosaltres vam ensenyar unes manilles perquè van empresonar i van emmanillar mig Govern a un furgó policial mentre donaven voltes a Madrid. Jo ja sé que si surto amb les manilles es parlarà de la meua samarreta, o de les manilles, se’n farà mofa… per no parlar del perquè. Segons quins mitjans, ningú dirà: «oye, igual no está bien que metamos en un furgón policial esposado al vicepresidente del gobierno». El que fem és adaptar-nos a aquest món i intentar tenir la repercussió que tenen uns altres. I sabem que si a mi m’amenacen de mort, com fan cada dia, jo no sortiré a Antena 3. És just? No, però t’hi has d’adaptar.

–Els teus discursos són pausats però punyents. I n’hi ha qui diu que o agrades molt o no agrades gens. És l’objectiu?

–No, però al final el problema no és el que nosaltres diem, sinó per què ningú més no ho diu. Que nosaltres diem a De Alfonso «gàngster» em sembla lògic, més que res perquè les seues pràctiques són de gàngster. Evidentment no es farà un programa de televisió d’una hora explicant les pràctiques d’aquest senyor. Es dirà que sóc un radical i un boig. Nosaltres el que intentem és dir el que la gent pot arribar a dir al carrer.

–Què seria de Gabriel Rufián sense Twitter?

–Tinc Twitter des de fa relativament poc! Al final un tuit és una frase i la política sempre s’ha sustentat en grans frases. Jo dic que penso en 140 caràcters, més que res perquè quan veia els polítics a la tele sempre deia: «per què ho expliquen en un full i mitja si ho poden fer en dues frases?». Twitter és molt directe, i potser per això tinc certa repercussió.

–Reps molts insults i amenaces. Hom es fa immune a això?

–Sí. A mi no em diuen res que no m’hagen dit durant tota la meua vida, com a qualsevol altra persona. Tots els que venim de segons quines classes socials hem viscut situacions injustes. És molt injust que em facin una foto amb quatre bales i em diguin que em mataran a mi i al meu fill, o cremaran la meua dona a una plaça. Però és que la vida és molt injusta.

–Et notes controlat pel sistema?

–Intento que no. El Congreso està fet perquè et portis bé, perquè a ningú li agrada que parlin d’ell, que facin articles criticant-lo… Però si això passa per callar coses que t’han votat per dir, el que estàs fent és trair la gent que t’ha votat.

–Sembla que ens estem immunitzant a les retallades en drets i llibertats. Com s’explica aquest retrocés?

–Primer perquè el PP guanya eleccions, i crec que Rajoy és més fort que mai amb el suport de facto del PSOE i de Ciutadans. Al final vivim un dels pitjors moments polítics, mediàtics i judicials de la història de la democràcia espanyola, si es pot dir així. Però també hi ha esperances: Catalunya és la punta de llança del canvi.

–El 27 d’octubre es va proclamar una república. Per què no es va defensar?

–Ho va comentar la Marta Rovira de forma pública i la van lapidar: per l’amenaça de violència. Només cal veure les declaracions de Casado o de Cospedal cridant l’exèrcit. En aquest cas va haver-hi un govern que no va voler responsabilitzar-se de segons quines coses que podien passar al carrer.

«Pot ser fins i tot kafkià dir que hem de negociar amb carceleros, però és allò democràtic»

–Tenint aquestes amenaces, per què es va proclamar la república?

–Per un compromís electoral. De fet, per a molts de nosaltres la república està proclamada i cal defensar-la cada dia. Ja la vam defensar el 21 de desembre, i el que cal fer ara és fer república. Fer república és intentar implantar les 44 lleis tombades pel Tribunal Constitucional. Cal recordar que l’aparell de l’Estat espanyol farà tot el possible per aturar-nos i segurament molts de nosaltres farem el paseíllo de l’Audiencia Nacional o el Tribunal Supremo; el mateix Joan Tardà i jo estem a la causa de Trapero i de Sànchez i Cuixart. Si no estem a la presó és perquè no hem signat res i perquè tenim un aforament especial.

–En 140 caràcters, com definiries l’1 d’octubre?

–Es va guanyar una república de manera heroica. Crec que figures com la d’Albano Dante el que fan és reflectir el futur: gent que en un moment donat s’ha sentit allunyada del procés independentista però que avui en dia n’està a favor. I això passa perquè l’1 d’octubre l’eix va canviar: ja no era independentisme sí o no, sinó democràcia sí o no. A qualsevol persona decent, voti a qui voti, li ha d’arribar a grinyolar que fotessin pals a avis davant d’una urna. Hem de sustentar una república en molts 1 d’octubres.

–Ara tenim quatre presos polítics. La presó és l’únic que li queda a Espanya?

–Sí. Jo els dic que deixen de dir que Oriol Junqueras és un violent perquè en el futur passaran molta vergonya. Oriol Junqueras et pot agradar més o menys, però que estiga a la presó per violent és indecent.

–Arribarem a un tribunal internacional de drets humans?

–N’estic absolutament convençut.

–Europa us ha defraudat?

–No, perquè molts de nosaltres tampoc esperàvem gaire d’una Unió Europea que deixa morir la gent davant del Mediterrani. Ara bé, d’aquesta Europa sustentada en l’euro sí que esperàvem una mica més de pragmatisme envers un motor econòmic com és Catalunya.

–Ara quan es constituïsca el nou Govern, quins seran els passos a fer?

–Restituir l’statu quo previ a l’article 155, intentant implementar sense demanar permís les 44 lleis impugnades pel TC.

–Pel que fa a la independència, al programa electoral parlàveu de bilateralitat…

–O multilateralitat. Fugim del marc mental espanyol pel qual nosaltres som els unilaterals. Unilateral és Soraya Sáez de Santamaría! O treure-li un ull a Roger Español l’1 d’octubre amb una pilota de goma! Quan ets demòcrata no pots tolerar que et diguen que ets el radical, l’unilateral: l’unilateral és l’Estat espanyol que empresona la dissidència política. S’ha de deixar de fixar-se menys en segons quins tribunals i ser molt conscient que si et fiques en això potser acabis a la presó. Molts de nosaltres ho tenim molt clar.

–Però, diàleg amb qui?

–Pot ser fins i tot kafkià dir que hem de negociar amb carceleros, però és allò democràtic. És pura democràcia dir que volem dialogar amb tothom. Crec que és més una pregunta per al bloc del 155: quan negociareu? Més que res perquè el 21 de desembre van perdre les eleccions. L’independentisme, amb una maquinària en contra brutal, va tornar a guanyar les eleccions.

–Creus que veuràs una Catalunya independent?

–Sí. El líder més valorat a Espanya és Felipe VI. Ací a Catalunya és David Fernández i Oriol Junqueras. Estem davant dues realitats absolutament diferents. El que ací és un escàndol, allà dóna vots. Hem de tenir molt clar que Rajoy, Sánchez i Rivera fan el que fan perquè allà guanyen eleccions. Aquí, el PP és un partit pràcticament extraparlamentari.

–Això dels Països Catalans ho deixem per al segle que ve, no?

–Per mi, no. De fet, sempre dic «visca els Països Catalans!». Ara bé, sí que és cert que les realitats polítiques són diferents, i també que segons quines declaracions de segons quins líders –o lideresses– de vegades deixen una mica flipats.

–Fins quan estaràs en política?

–Poc; ho porto dient ja mesos. Crec que és molt positiu que la gent estigui poc en política, que cada matí et prenguis la pastilla roja per saber que és Màtrix, que no és real, i estar-hi poc.

–I t’agradaria seguir a Madrid o vindre a Catalunya?

–No ho sé, sóc dolent per fer plans personals a llarg termini. La meua presència en política és gràcies a l’Oriol Junqueras i Joan Tardà, i faré el que em diguin. Ara, sí que és cert que el món municipal sempre m’ha agradat moltíssim; crec que és la base de la política. I em sembla fins i tot indecent que jo sigui més conegut per un discurs de cinc minuts al Congreso que alcaldes que porten anys trencant-se la cara pel seu poble.

 

Entrevista publicada al nº 433 (gener 2018). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top