Gonçal López-Pampló: «El fet literari també és un fet polític»

«Necessite veure un horitzó de noves veus narratives a escala valenciana»

«Seria fascinant que, a hores d’ara, l’Acadèmia Sueca premiara un autor en llengua catalana»

 

-En primer lloc, agrair que estigues ací a Saó per tractar de conèixer a l’home que sembla multiplicar-se: editor, professor…

-Gràcies a vosaltres, i a tu especialment, per l’interés i l’oportunitat de seguir la conversa.

 

-Com a editor de Bromera, quines són les sensacions quan veus una obra nova al mercat?

-La primera sensació és de distància. Entre el moment en què es decideix acceptar un original i el dia de la seua publicació solen transcórrer molts mesos, fins i tot més d’un any. La meua tasca és especialment intensa a l’inici del procés, és a dir, en la presa de la decisió de publicació i en l’edició de la primera versió del text; després no estic tan involucrat, fins que el llibre ix al carrer i torne a la primera línia per a la promoció. Bromera té un catàleg ampli i generalista, de manera que no totes les obres tenen els mateixos canals ni nivells de difusió. Així i tot, procure comprometre’m amb tots els llibres una vegada els publiquem, amb rigor, il·lusió i convicció pel treball ben fet.

 

-Una altra de les teues feines és la publicació de treballs propis. Enguany ja n’has publicat dos amb un toc fusterià. Per què aquesta fixació amb l’escriptor de Sueca?

-La meua tesi doctoral tracta sobre l’assaig com a gènere literari i, en particular, es fixa en la literatura catalana del segle xx. Fuster, per tant, és un referent ineludible. Les dues publicacions a què et refereixes, el capítol de Fuster i la ironia i el llibre D’Ors a Fuster (tots dos en PUV) naixen d’aquesta tesi doctoral i és lògic que arrepleguen el protagonisme que hi tenia l’autor de Diccionari per a ociosos. Però l’interés per Fuster em ve de molt lluny! Fa poc vaig trobar unes anotacions personals de la primera lectura que vaig fer d’aquest assaig i de Nosaltres, els valencians, quan anava a COU.

 

-Com a editor, quin futur veus al valencià en l’àmbit literari?

-Tot dependrà del futur del valencià com a llengua d’ús social mínimament normal. Sóc més optimista que pessimista, però em preocupa que el procés de substitució lingüística avance tan ràpid a les ciutats grans i mitjanes, fins i tot entre els joves de famílies que tenen el valencià com a llengua vehicular. Necessitem consolidar un relleu generacional a tots els nivells, també en l’escriptura i la lectura; això s’ha aconseguit durant les darreres tres dècades, però ara com ara veig més incerteses, entre altres raons perquè no ho podem fiar tot al paper de l’escola. A pesar de les excepcions (tu mateix ho eres), trobe que hi ha pocs joves que es dediquen de manera clara a la narrativa, per exemple, i això em fa patir: necessite veure un horitzó de noves veus narratives a escala valenciana.

 

-Una anècdota que recorda qualsevol fan de Harry Potter (entre els quals em trobe) és aquella que diu que set editorials van rebutjar el primer manuscrit de J. K. Rowling. Com es pot detectar el talent tenint gustos tan diversos?

-El talent no és un valor absolut; el gust, tampoc. Per tant, cal trobar l’equilibri just entre el criteri personal, intuïtiu, i el criteri professional (que deriva, per exemple, del disseny de les col·leccions o del pla de publicacions de l’editorial, que ha de ser estable en el temps). Seria cínic –o estúpid– que et diguera que només publiquem el que a mi m’agradaria llegir. No: tenim en compte l’opinió de diverses persones abans de prendre qualsevol decisió i som ben conscients que Bromera és una editorial generalista que treballa per a diferents classes de lectores i lectors.

 

 

-A la fira de Bolonya hem vist un gran treball que s’ha reflectit en un notable interés exterior. Com l’has viscuda?

-Jugant jugant, he anat a Bolonya ja quatre anys com a editor de Bromera i, per tant, l’he viscuda amb el mateix entusiasme de la primera ocasió, però amb un plus d’il·lusió pel fet que els llibres en la nostra llengua tenien un protagonisme especial. Això es va traduir en unes quantes reunions més i en un coneixement millor per part dels editors estrangers.

 

-Hi ha un cert debat literari al voltant dels premis, en particular dels Nobel. No tothom pensa que seria positiu tindre’n un. Quin és el teu parer?

-Seria molt positiu, de bon tros. Parlarien de nosaltres com mai abans. No sé a quin sant algú pot estar en contra d’això.

 

-Personalment –i sense desprestigiar ningú– la meua aposta pel Nobel seria Jaume Cabré. Ens podries dir el teu «top tres»?

-Encara em posaràs en un compromís! Si el reconeixement fóra pòstum, et parlaria de Joan Fuster, Mercè Rodoreda i Gabriel Ferrater, per exemple. Dels noms actuals, és innegable que Jaume Cabré té el perfil. Al capdavall, darrere de les polèmiques sobre el Nobel, que apuntaves en la pregunta anterior, hi ha la idea que és un reconeixement polític i no literari. Bé, el fet literari també és un fet polític: no ens hauria d’escandalitzar constatar-ho. Per això seria tan fascinant que, a hores d’ara, l’Acadèmia Sueca premiara un autor en llengua catalana. T’imagines que ni tan sols fóra català i el premi anara a parar a mans de Carme Riera o Joan Francesc Mira? Tindria una significació política tan inusitada que ni tan sols sóc capaç d’imaginar un escenari així!

 

-Penses que les noves tecnologies poden influir negativament en la literatura? N’hi ha grans defensores, com ara Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

-La literatura existirà sempre, és consubstancial a la condició humana. Ara bé, les tecnologies han canviat al llarg de la història i, amb elles, ha canviat la manera com les persones hem sublimat el llenguatge amb una funció estètica i transformadora (perquè això és la literatura: dur les paraules quotidianes més enllà del seu límit i així, mitjançant la bellesa, commoure’ns i dur-nos a nosaltres mateixos més lluny). No negaré que em preocupa la pèrdua de concentració que generen les xarxes socials, per exemple, les quals són una competència brutal per a la lectura clàssica. Fa poc llegia un article de Fuster –sí, Fuster de nou–, escrit fa vora quaranta anys, en el qual, davant de l’acceleració dels hàbits socials, demanava un «lector lent» per als seus textos. Què diria ara! Trobe que hem de reivindicar aquesta «lectura lenta», negre sobre blanc, però sense fer escarafalls.

 

-Per a concloure, quines mesures prendries o penses que calen per a donar impuls a la lectura en la societat valenciana?

-L’administració valenciana va posar en marxa un pla de forment lector i fa poques setmanes el govern català ha anunciat una iniciativa semblant. Trobe que aquesta mena de projectes institucionals són indispensables, sobretot si tenen una visió global del món del llibre i disposen dels recursos econòmics necessaris per a estimular la inversió en cultura. A partir d’ací, més enllà dels debats que podem tindre a escala internacional sobre la lectura en el segle xxi, la societat valenciana necessita autoreferenciar-se, adonar-se que els seus autors i autores, en la seua llengua, li ofereixen experiències literàries del mateix nivell que els llibres escrits en castellà. Per a aconseguir-ho, les editorials hem de perseverar en la nostra tasca, però ens calen altaveus en els mitjans audiovisuals; sense això, entre moltes altres coses, els esforços no donaran tots els fruits que serien desitjables…

 

Autora de la imatge: Sandra Capsir