Isabel Olmos: «Cada vegada més ràpidament es va assumint la presència de dones en llocs de responsabilitat»

«Els mitjans de comunicació hem de fer un pas endavant i consolidar tot allò que tenim fet en perspectiva de gènere»

Era de bon matí quan havíem quedat amb Isabel Olmos a la redacció del diari Levante-Emv. La vida, l’atrafegada vida a la redacció encara no havia començat. Vam seure al seu despatx envoltats de silenci i diaris sobre la taula. Teníem moltes preguntes a fer-li, i Isabel, amb tranquil·litat, no negava la crisi massa intensa als grans mitjans de comunicació. Al final, quedava clar que estava orgullosa de la seua labor, de ser dona i d’estar aportant el seu granet de treball i il·lusió al periodisme en general i a fer visible la presència de les dones en la societat.

 

–Segons un estudi cartogràfic, ets de l’epicentre del País Valencià. Què implica ser de Torrent?

–Per a mi és molt especial. La meua família ha hagut de viatjar molt; cada generació és d’un lloc diferent, i Torrent és un lloc on m’he pogut sentir arrelada, on he viscut pràcticament tota la meua vida. Possiblement siga una de les persones de la meua família que més temps ha estat en un poble.

 

–Malgrat tot, Morella continua sent un referent, no?

–Correcte. Morella i la platja d’Almenara són els dos referents familiars que tenim de descans, perquè d’eixos dos llocs isqueren les meues àvies i avis per fer la seua vida.

 

–Quan vas decidir que volies ser periodista?

–A mi sempre m’ha agradat escriure, i buscava una carrera en què poguera escriure. No sabia ben bé a quina adreçar-me perquè m’agradava molt la filologia, les ciències polítiques, la traducció… Al final en vaig adonar que si volia contar coses havia de fer periodisme.

 

–Periodisme per contar coses o perquè t’agradava un mitjà en concret?

–Per contar coses. Jo no tenia clar el format; de fet, quan vaig començar a estudiar a Barcelona m’agradava molt el periodisme esportiu, però després em vaig enamorar del periodisme local.

 

–Pel juliol farà 20 anys que vas entrar al Levante-EMV. Què t’han aportat aquests anys?

–Em reafirme en dues idees: una és la necessitat del periodisme local i comarcal, que m’apassiona. He vist l’evolució d’aquests anys i pense que és el futur: com més local, més atractiu. I l’altra és que hem viscut una crisi molt forta en el món periodístic de la qual és molt difícil que ens puguem recuperar al 100 %.

 

–Isabel Olmos seria la mateixa sense haver passat per la corresponsalia de Torrent i l’edició de l’Horta?

–En absolut! El periodisme local ha fet que puga tocar temes d’educació, sanitat, política, successos, esports… Tenies un micromón on havies de ser una miniexperta en tot, i això t’ajuda moltíssim quan després et toca cobrir eixes àrees a un nivell més general, perquè en el fons la dinàmica sempre és la mateixa.

 

–Dirigir els informatius de Levante TV va ser un repte?

–Totalment. Era la primera vegada que dirigia un equip, i damunt de tele! Per a mi va ser un canvi revolucionari de format. Eixa etapa va ser molt bona, de moltíssim aprenentatge i amb moltíssims reptes. Per a mi, posar-me davant la càmera en «Raonem» va ser un repte. De fet, al principi em posava malalta cada dia que hi havia programa, fins que vaig afrontar que era una por que havia de superar. La recorde com una època molt divertida, però amb molt de treball, amb molta il·lusió i gent molt treballadora.

 

–Et costà acomiadar-te de la tele?

–Clar, perquè tinc amics que pràcticament m’han acompanyat des que vaig començar en el diari. Va ser com una separació.

 

–T’oferiren ser subdirectora del Levante-EMV. Què vas pensar?

–Em vaig quedar molt sorpresa, i després quan em van explicar l’argumentació del perquè ja vaig entendre que tenia coses a aportar per la meua experiència en la casa: no era nova, coneixia la gent, havia treballat pràcticament en tots els llocs, havia dirigit equips… Per a mi va ser tornar a casa, al diari en paper, del qual no me n’havia anat mai.

 

–Què comporta que aquest diari tinga dues subdirectores?

–Moltíssim. Ara som dues subdirectores, dues redactores en cap, caps de secció, delegades comarcals… Això havia d’haver passat abans. De dones bones preparades, sempre n’hi ha hagut, però ha costat molt que les dones assumiren càrrecs de responsabilitat per moltes coses: fins fa poc, les plantilles estaven formades majoritàriament per homes. Els horaris no són assumibles per a les dones pel que fa a la conciliació. S’ha de fer un pensament per incloure moltes més dones als staffs directius.

 

–T’has trobat entrebancs per ser dona?

–Ací dins no he trobat cap impediment, però fora moltes vegades et trobes circumstàncies curioses en llocs on penses que està tot molt acurat. Per exemple, fa poc vaig participar en unes xarrades i, en demanar una aigua on estaven les begudes de la part «VIP», de la qual jo formava part, em van dir: «Este agua es para los señores» (sic). I jo els vaig dir: «¿Y las que formamos parte de esto pero somos señoras?». En eixe sentit, no vos podeu imaginar la quantitat de situacions amb què ens podem arribar a trobar, però cada vegada més ràpidament es va assumint la presència de dones en llocs de responsabilitat.

 

–El fet que estigueu vosaltres ajuda a fer visibles altres dones?

–Això és indiscutible. Jo sempre defense més presència de dones amb consciència. Nosaltres comencem a plantejar-nos la perspectiva de gènere en les notícies i a vigilar quina informació donem, expertes, en quines seccions cal emfasitzar la visibilitat de la dona… I ens ho plantegem perquè hi ha dones –i homes– amb consciència. Parle de periodistes com Julia Ruiz, Pilar Olaya…, que es posen les ulleres violeta i comencen a assenyalar i dir: «Este titular cal canviar-lo…», i d’això aprenem totes i tots, perquè encara tenim tics masclistes. Si no hi ha dones amb visió de gènere i amb consciència no hi ha eixa perspectiva.

 

–Costa trobar dones que escriguen o creen opinió?

–Abans costava molt. Una de les apostes que va fer Julio Monreal al diari van ser les opinadores. No podia ser que es publicaren les pàgines sense dones opinadores, i va fer un canvi revolucionari: ara pràcticament el 50 % són dones. Hi ha expertes en tots els sectors de la societat, però hem d’assumir el repte de visibilitzar-nos i deixar-nos veure.

 

–Per què ens costa tant?

–Sóc súper autocrítica amb les dones. Quan telefonàvem per parlar amb expertes ens costava molt, i al final vas a qui t’agafa el telèfon i et respon a la primera. L’home se sent molt més còmode en l’espai social i comunicatiu perquè quan parla no és jutjat. La dona se sent jutjada quan parla, i aleshores ja va amb el fre de mà posat, si no és que ja ha trencat tots eixos lligams. Per això la Unió de Periodistes va crear l’Agenda d’Expertes, una eina que ens ha ajudat moltíssim.

 

–Però sí que és cert que les dones del diari el 8 de Març donàreu un exemple…

–Nosaltres estem fent molta tasca en la visibilització de la dona i és una plantilla de dones molt compromesa. Per a nosaltres va ser un dia històric; va significar un pas endavant del qual ja no es pot tornar enrere. Els mitjans de comunicació hem de fer un pas endavant i consolidar tot allò que tenim fet en perspectiva de gènere.

 

–L’èxit d’eixe dia passa també per les periodistes?

–Moltíssim. De fet, va ser un dels principals sectors que va encapçalar eixe dia. Les dones de la comunicació, quan ens movem, ho fem de veres. La mobilització periodística d’eixe dia per a mi va ser històrica.

 

–Parlem de la llengua. Ha estat fàcil fer servir el valencià en el teu treball?

–En la casa sí. El diari Levante és en castellà, però moltíssima gent de la redacció ens comuniquem en valencià. En la televisió, tota la programació pròpia era en valencià. En aquesta nova etapa hem començat a impulsar alguns projectes importants en valencià. A mi, m’agradaria sempre fer més coses, però crec que hem fet prou avanços i hem normalitzat més del que sembla l’ús del valencià en seccions fins ara on no havia entrat mai (per exemple, Economia). Per a mi, l’objectiu és que es visibilitze el valencià en totes les seccions del diari, perquè en valencià es pot parlar de tot.

 

–Amb la versió digital en valencià hi hagué alguns problemes…

–Sí, començàrem amb molts problemes perquè començàrem amb molta ambició. I malgrat que des del primer moment vam tindre lingüistes contractats, el volum d’informació generà una quantitat de notícies possiblement en molts casos inassumible per a ells. No parlem d’un web que tradueix 15 o 20 notícies; estem parlant que això es fa cada 10 minuts. Ara que el programa ja funciona perfectament, jo n’estic molt contenta.

 

–A Catalunya hi ha diaris en paper que tenen versió en castellà i versió en valencià. Creus que ací es podria fer?

–No. La crisi del paper és brutal, i això comporta un cost econòmic impressionant. Crec que no és viable.

 

–Creus que el paper té futur?

–Crec que té futur si hi ha un canvi de format. El paper ha d’anar a menys perquè és molt car. A més, el web ens dóna la immediatesa, però el paper ens ha de donar l’anàlisi, reportatges més en profunditat. El diari ha de ser la memòria i l’explicació raonada de per què passen les coses.

 

–El paper dóna prestigi?

–Jo associe el diari de paper a un espai més de reflexió, perquè tens més temps per a escriure. El format paper em continua donant confiança; el web també, però per a altres coses. Quan escrius sobre paper t’ho penses molt, perquè en el web es pot esborrar, però en el paper no, i això em dóna molta fiabilitat.

 

–Com veus la salut de la llibertat d’expressió a Espanya?

–Crec que estem passant un dels pitjors moments de la llibertat d’expressió de l’Espanya democràtica, i hem de continuar denunciant-ho perquè si no farà la sensació que es converteix en normal, d’ací el paper tan important dels mitjans de comunicació.

 

–Hi ha eixida?

–Evidentment que hi ha eixida, però s’està enquistant massa. Estem assumint com a normals unes situacions molt anormals, i si deixem que passe més temps assumides com a normals els llevarem importància i acabarà passant a nivell espanyol el que va passar a nivell valencià: que tot era tan normal que al final passaren vint anys. L’altre dia entrà a presó un expresident de la Generalitat, que això és un càrrec institucional importantíssim. També som responsables del fet que les nostres institucions es denigren.

 

Entrevista publicada al nº438 (L’ús social de la llengua). Ací pots aconseguir un exemplar