Entrevista Juan Carlos Siurana Aparisi

Entrar a la Facultat de Filosofia no em va resultar fàcil perquè, per a mi, sempre havia sigut la Facultat de Dret. Ara, però, ja no. Havia quedat amb un filòsof que a més està treballant molt el camp de la bioètica. Va arribar puntual i vam pujar al seu despatx per parlar. Aquest és el resultat.

–Juan Carlos, vosté és el president del Comité de Bioètica d’Espanya. Quines funcions té aquest comité?

–Principalment, assessorar el Govern d’Espanya sobre qüestions que tenen a veure amb bioètica i les qüestions ètiques relacionades amb el camp de la salut. També es poden assessorar organismes públics en general, que són els que ens demanen alguna consulta. Normalment, provenen del Ministeri de Sanitat les consultes. Podria preguntar-nos alguna comunitat autònoma, però com que aquestes tenen ja comités propis venen sobretot dels ministeris, principalment del Ministeri de Sanitat, però també nosaltres podem fer informes sobre allò que vulguem. De fet, la majoria dels informes són sobre el que nosaltres volem.

–I com arriba vosté a ser-ne el president?

–Bé, ha sigut una sorpresa per a mi també, perquè ja va ser una sorpresa el fet de ser-ne elegit membre. Per a mi, això ja era un honor molt gran. I la sorpresa encara ha sigut major perquè qui tria tant el president com el vicepresident són els mateixos membres. En una reunió en què estan els dotze membres, algú fa una proposta de persona i els altres diuen si els pareix bé. I així va ser. Una persona va dir que em proposava de vicepresident en aquell moment; en vaig eixir vicepresident durant dos anys, i dos anys després ha sigut una altra persona qui m’ha proposat com a president.

–Quines funcions bàsiques té aquest comité? Fa propostes, estudis…, com treballen?

–Et puc dir com ha treballat fins ara. Quan jo vaig ser-ne elegit president, vaig proposar que tinguérem un pla estratègic. Jo crec que això no s’havia fet en cap comité anterior. No tinc constància d’això, però un pla estratègic significa: pensem entre tots com volem treballar en aquest comité. Què significa? Que no només hem de decidir els temes sobre els quals volem treballar, sinó com i quin impacte volem tindre en la societat. I aleshores, en el pla estratègic vam parlar de la importància que té el comité, la responsabilitat que ha d’assumir per a fomentar el diàleg, el debat en la societat. Actualment, quan volem fer un informe, triem uns temes que ens interessen, com ara l’ús excessiu de pantalles per part dels joves, de xiquets, que és un informe que ja estem fent. Estem treballant sobre intel·ligència artificial aplicada a la sanitat, sobre la soledat no desitjada, sobre bioètica de catàstrofes. Aquests temes van ser els que vam triar, però vam pensar també que la manera de treballar-ho era anant a fer actes a diversos llocs d’Espanya, parlant amb la gent, recollint les seues valoracions també. Normalment, es crea un grup de treball que pot ser de tres o quatre persones que van elaborant el text, i eixe text ara volem que s’elabore en diàleg amb la societat. Finalment, d’això ix un producte al qual tots van contribuint.

–Els seus acords tenen valor com a suggeriment, no?

–No, no. Els Comités d’Ètica, i passa també en els Comités d’Assistència dels hospitals i altres comités autònoms, sempre et faran un consell, un assessorament, però tu després el prendràs o no, depenent de la qualitat d’eixe assessorament. Nosaltres intentem que el nostre assessorament siga bo per tal que les persones que hagen d’actuar pensen que eixa és la manera correcta d’actuar.

–Els partits polítics escolten i actuen a partir de les seues propostes?

–Bé, nosaltres vam rebre una proposta del Ministeri per a donar la nostra opinió sobre un projecte de llei que estava preparant en eixe moment sobre sanitat universal. Nosaltres  vàrem fer l’informe i pensem que sí que s’ha tingut en compte. Què els vàrem dir en eixe informe? Que nosaltres apostem per una idea de justícia, i en eixa idea de justícia totes les persones han de poder tindre accés en condicions d’igualtat al sistema de salut. Que els determinants socials que fan que alguns no tinguen igualtat d’accés siguen reduïts per tal que tots puguen accedir en igualtat de condicions als serveis socials.

–Parlem una miqueta de sanitat. Els hospitals públics són bioètics?

–Hi ha molt a fer perquè una de les qüestions més importants és el tema dels recursos. Hi calen molts recursos per poder fer les coses amb el estàndards de qualitat que la nostra societat necessita. Es necessitava abans, i ara s’està reclamant que eixos recursos es donen. Això afecta la sanitat i qualsevol altre ministeri, però en aquest en concret hem de tindre en compte que els recursos són limitats. No pots tindre tot el que tu vulgueres i sempre hauràs de valorar a què donem prioritat davant d’altres coses. Allò important és que l’orientació siga la qualitat del servei, una medicina centrada en la persona, una medicina centrada en l’escolta de la ciutadania. Queda molt de camí per davant.

–Els laboratoris farmacèutics són també bioètics?

–Doncs mira: tradicionalment, una de les coses que es relacionava amb els laboratoris era que visitaven els metges per a influir en les seues decisions. Eixes coses ara ja no són tan rellevants. Ara el que preocupa des del punt de vista bioètic és que estiguen fent investigacions en altres països en condicions que no són les que haurien de ser si la investigació es fera a Europa, per exemple. És el que s’anomena el dumping ètic, és a dir, que jo vaig a un altre lloc i puc fer-la en condicions ètiques inferiors a les que les faria ací. Això és una cosa que els laboratoris han de pensar, reflexionar sobre el que estan fent, i si ho fan, que intenten revisar-ho perquè totes les persones amb qui investiguen siguen tractades en igualtat de condicions. Això, entre altres coses.

–La investigació mèdica hauria de tindre alguna línia roja de respecte a les persones i al planeta?

–Per descomptat. Mira, una línia roja hauria de ser, per exemple, que tot allò que facen complisca unes normatives ètiques, per exemple, de consentiment informat dels pacients subjectes d’investigació. Les persones que són subjectes d’investigació han de fer el consentiment informat per a participar en la investigació i la confidencialitat de la informació. Aquests dos punts són bàsics per a qualsevol investigació: que el consentiment estiga ben fet i es protegisca adequadament la informació, és a dir, les dades que jo obtinc d’eixa persona en eixe procés d’investigació. Ara estem en una situació nova en l’àmbit europeu, que és l’espai europeu de dades de salut. En aquest espai es podrà investigar sobre una base de dades molt més gran compartida. Per això és també molt important que eixes dades es protegisquen, perquè la persona no veja que les dades que ha aportat són utilitzades malament.

–Vosté també és professor titular de la UV de Filosofia Moral. Amb tanta intel·ligència artificial, on queda la Filosofia?

–Espere que la Filosofia siga encara una de les àrees de coneixement que es resistisquen a la intel·ligència artificial, perquè la intel·ligència, entre altres coses, encara no té consciència de si mateixa. No és una persona en sentit estricte. Sí que pot manejar molta quantitat d’informació en els seus algoritmes, però encara no té capacitat de sentir, de comprendre el patiment de les persones i poder orientar, de dialogar, d’aplegar a consensos, i tot això forma part del món humà, en el qual la Filosofia encara pot orientar amb més sensatesa o amb més possibilitats d’èxit, ja que es fa càrrec de com som realment les persones.

–Sembla que les grans companyies tenen una certa tendència a incorporar filòsofs. És així?

–Bé, jo vaig estar parlant amb una persona que es dedica a la producció d’intel·ligència artificial i ens va confirmar que els filòsofs estan reclamats. Perquè, mira, una de les coses que intenta la intel·ligència artificial és aproximar-se al pensament humà. Hi ha tres tipus d’intel·ligència artificial: l’específica, que és una tasca i la fa molt bé; la general, que intenta imitar la manera de pensar de la persona, i la superintel·ligència, que fa això mateix però exponencialment per tota la capacitat d’informació que pot tractar. En la mesura que intenten construir una intel·ligència artificial que s’acoste al raonament humà, és normal que vulguen incorporar-los pel que els filòsofs hi poden aportar.

–Però, ho fan per vendre més, per semblar una empresa més ética, o juguen un paper important a les companyies?

–L’ètica és també un motiu pel qual reclamen filòsofs. Per exemple, ara s’està ensenyant a les màquines, a la intel·ligència artificial, a comportar-se èticament. Com hem d’ensenyar-la a comportar-se? Per exemple, en un cotxe sense conductor, si passa una persona pel carrer, ha de decidir si l’atropella, si se n’ix del carrer, si es tira per un barranc i mata la persona que en va dins. És una decisió que ha de prendre la intel·ligència artificial, i és una decisió que tradicionalment es correspon als dilemes ètics que tractaven els filòsofs. Com s’està ensenyant a la intel·ligència artificial a actuar èticament? D’una manera que no em pareix molt correcta, que és buscant que moltes persones responguen aquests tipus de dilemes. Si hi ha moltes persones que diuen «jo salvaria el xiquet enfront de la persona molt major», doncs, la intel·ligència artificial salvarà el xiquet. Però també cal tindre en compte, i això des de la Filosofia ens impacta, que una cosa és allò que pensa la majoria respecte del que és la decisió ètica i una altra cosa és el que pensa la història de l’ètica i la Filosofia que ha reflexionat. Això està ara en un d’eixos punts de debat: si han de ser educades pels filòsofs o pel que pensa la majoria de la població.

–Des d’un punt de vista moral, la intel·ligència artificial està botant-se massa barreres?

–Sí. La intel·ligència artificial està fent moltes, moltes coses i, bé, et pot ajudar a fer powerpoints, et pot ajudar a fer moltes coses, però una de les barreres que no em sembla bé és quan, per exemple, simula ser un ésser humà i no ho és, perquè aleshores t’està enganyant. La intel·ligència artificial realment no sap entendre una mentida ni sap enganyar, però el que està enganyant és el que hi ha darrere. És a dir, hi ha persones que estan creant bots, bots socials. Actualment, es calcula que en les xarxes socials un 70 % de totes les opinions que hi circulen són opinions de bots, de robots que tenen la intenció de crear opinió, opinió pública en un sentit, i poden influir en campanyes polítiques, en el prestigi d’una empresa i que puge i baixe en borsa, i tot açò ho estan fent milions de bots que no són persones i estan opinant sobre coses. Això sí que és un límit que s’ha sobrepassat i que ha sigut creat realment per un ésser humà amb una intencionalitat del lucre personal o de fer guanyar el seu partit, etc. Això és un perill, un problema, perquè no són persones les que estan opinant.

–Vosté també forma part del Comité d’Ètica dels Serveis Socials de la Generalitat Valenciana. Què fan en eixe comité?

–Són moltíssimes coses, la veritat. Es va crear en 2023. També vaig tindre la sort que en la primera sessió me’n van nomenar president. És un comité que té moltes funcions, moltes… Té també l’assessorament, l’elaboració d’informes, pot també treballar sobre bones pràctiques. Vam crear diverses comissions: una comissió d’investigació que fomenta la investigació en ètica dels serveis socials a la Comunitat Valenciana. Hem demanat que en treballs de fi de grau, de fi de màster, en tesis doctorals, s’incloga la dimensió ètica treballant amb professors de les universitats públiques valencianes. Està fomentant el desenvolupament d’estudis sobre dilemes ètics en serveis socials. Eixa és una funció de la comissió. Hi ha una altra comissió sobre bones pràctiques que ha desenvolupat un treball sobre quines característiques hauria de tindre una bona pràctica en serveis socials. I tenim, a banda, diverses comissions més, però sobretot estem també elaborant informes. Hem fet un informe sobre la resposta a la dana per part dels serveis socials i com haurien de preparar-se els serveis socials en el futur per a una situació semblant. Fem moltes, moltes coses, i sobretot hem creat també una xarxa de Comités d’Ètica autonòmics, la Xarxa Estatal de Comités d’Ètica dels Serveis Socials, i des d’eixa xarxa posem idees en comú, etcètera.

–En el moment actual, s’està vivint una estigmatització de les persones immigrants. Per què ací?

–Jo crec que, de persones il·legals, no n’hi ha. Hi ha persones en situació irregular o… Però, per què s’està criminalitzant els immigrants quan són els que aporten la riquesa? En aquest moment, el creixement de la Unió Europea, al voltant del 40 %, s’està produint a Espanya i les persones que analitzen per què passa (a banda del turisme), és per l’arribada d’immigrants que contribueixen d’una manera molt important al creixement econòmic del país. Per què els estigmatitzen o els criminalitzen? Aquesta és una pregunta que necessàriament acabarà conduint-me a qüestions polítiques, però crec que hi ha una part de la població que ha vist en la criminalització dels immigrants la possibilitat d’obtindre un rèdit electoral i que estan explotant eixa dimensió.

–Està de moda aquesta onada de persecució al diferent. És mundial?

–En aquesta facultat hi ha una professora molt famosa i molt important, Adela Cortina, que utilitza l’expressió aporofòbia. No és que es criminalitze el diferent; es criminalitza a qui no té res a aportar-te o a qui penses que no té res a aportar, però en el cas dels immigrants no és així. Es transmet la idea que venen a llevar-nos…, que no venen a aportar-nos res i, per tant, això acaba considerant-los persones que no interessen per a la nostra societat. Som una societat que criminalitza el diferent? És una llàstima que aquesta dinàmica estiga tornant a Europa perquè és excloent, quan Europa hauria de caracteritzar-se per la integració, pel diàleg, per considerar que la diferència cultural és una riquesa. El fet que diverses cultures convisquen en el mateix territori hauria de considerar-se una oportunitat i una riquesa, una possibilitat de creixement per a una societat, i no com un escàndol o molèstia.

–Ara que s’està parlant molt de la immigració, creu vosté que és just proposar no atendre sanitàriament determinades persones?

–Fixa’t que adés et parlava de l’informe que va fer el Comité d’Ètica d’Espanya sobre la universalitat de l’assistència, i posteriorment va eixir eixa norma per part del Ministeri. Fins ara, primer havies de regularitzar-te per poder tindre la targeta sanitària, i si no, anaves per urgències, però moltes vegades eixa no era una via que funcionava bé. El que busca la nova norma és que si la persona no està regularitzada siga atesa per defecte i que en eixe moment s’inicie el procés administratiu, i després, si eixe procés administratiu ix positiu, l’atenció almenys ja l’ha rebuda. Està ocorrent que en diversos llocs d’Espanya, depenent de la ciutat o del poble on vius, quan vols regularitzar la teua situació, hi ha pobles que t’ajuden a fer-ho més ràpidament i n’hi ha que et posen traves depenent també de l’actitud d’eixe poble cap als immigrants. És important que això es puga revertir i que la indicació siga atendre i després ja veurem. No atendre les persones no regularitzades que necessiten una atenció sanitària, per a mi, seria no tractar amb igual dignitat tots els éssers humans.

–Per acabar, creu vosté que tornarem a recuperar una certa normalitat allunyada dels extremismes?

–Mira, eixe és l’objectiu principal que m’he proposat com a president del Comité d’Ètica d’Espanya. Sé que l’impacte d’un comité de bioètica és molt menut, però crec que cadascun de nosaltres, des del lloc que ocupem, hem d’intentar-ho. La possibilitat de tornar a parlar els uns amb els altres, de respectar-nos, de dialogar, és un objectiu que tots els que puguem, des del lloc on som, hem d’intentar-lo perquè no hi ha altra manera de revertir la situació. Des del Comité d’Ètica d’Espanya tractem de dialogar amb els comités autonòmics, anar als llocs a parlar amb la gent, i sobretot volem transmetre que el comité puga ser vist com el comité de tots. Altrament, no fa cap bé a la societat. Intentar donar valor al diàleg en la societat actual és el que més necessitem, perquè realment la gent s’enfada molt per qualsevol cosa, està molt polaritzada i el que necessitem és menys nervi, menys tensió i més escolta. Les xarxes socials no afavoreixen això perquè es mouen molt pel que més impacta. Les coses que més s’hi comparteixen són les que més impacte tenen i, entre elles, les que fan riure molt o les que et molesten molt. Les que t’enfaden es comparteixen molt o es discuteixen molt, tenen molts comentaris, però en eixe cas per a criticar la persona que t’ha fet enfadar. Concentrar l’atenció en les persones que fan enutjar a altres i en les males contestacions no afavoreix un diàleg seré, que és el que necessita la nostra societat.

 

Revista Saó Núm.524, pàg.16-19. Maig 2026.