Entrevista al capità Cristian Lacalle Marquina

«El dia 29 va ser un dia llarg»

«Un guàrdia civil és un guàrdia civil sempre»

«Jo pensava que havia d’eixir el carrer a auxiliar»

«Humanament, no podíem fer més»

«Des del minut 0, la Guàrdia Civil va estar al carrer»

Era la primera vegada que féiem una entrevista en un despatx d’una caserna de la Guàrdia Civil. Volíem parlar amb Cristian Lacalle, ara capità del cos de seguretat. Som a Llíria, la nova destinació. Per la finestra es veu una part de la comarca. I al costat, a l’altra banda de la taula, tenim una persona que va viure en primera persona, i en primera línia, tot el que va passar el dia 29 d’octubre a Xiva, poble on treballava. Les seues paraules són clares, com la mirada, dins la qual es nota que guarda els moments viscuts, molt endins.

 

–Capità, com va per Llíria?

–Bé, prenent contacte, encara que ja la coneixia prèviament perquè porte molts anys destinat dins de la companyia en diferents unitats: hi he estat destinat tant com a comandant de lloc, com a cap d’àrea i també com a guàrdia civil. És a dir, crec que diria que el 90 % del meu temps professional l’he dedicat a la companyia de Llíria, així que sí, la conec.

 

–Ja coneix la importància de la música en aquesta població?

–Sí, la importància de la música també. De fet, dilluns vam tindre ací un dia gran de Llíria i la Guàrdia Civil, com sempre, bolcada amb la població.

 

–Vosté era el responsable de la caserna de Xiva. Ara n’és responsable a Llíria. Estava previst el canvi?

–No, jo he ascendit recentment, fa un mes, i des de fa una setmana em trobe ací destinat.

 

–Què va passar exactament el dia 29 d’octubre a Xiva?

–Bé, el dia 29 va ser un dia llarg, un dia llarg perquè al principi, al matí, plovia. Vam fer diversos serveis al llarg d’aquell matí, diversos auxilis on ens demanaven, però bé, amb el personal que teníem realitzàvem tots els serveis. Es van fer les 14 hores i jo acabava el servei, igual que altres companys, i ja pensava que tot havia passat. Però, clar, per a sorpresa meua, a les 16 hores de la vesprada, aproximadament, va tornar a ploure fort i, a partir d’ací, es van esdevenir tots els fets posteriors que després van succeir a Xiva i en altres llocs de la Comunitat Valenciana.

 

–Tenien informació del que estava succeint a Utiel?

–Al matí sí que vaig tindre contacte; vaig enviar un missatge de WhatsApp al tinent d’Utiel, perquè havia vist unes imatges, però és veritat que no em va contestar. No sé si els passaria com a nosaltres o no, perquè a partir d’un moment determinat no em funcionava el telèfon, ens quedàrem sense llum, sense aigua i estàvem totalment incomunicats.

 

–Explique’ns on era i com va anar coneixent i vivint la situació de Xiva. Quines línies d’actuació es van seguir?

–Jo era a casa i, des de la finestra, veia com l’aigua anava pujant. Clar, jo no m’imaginava mai la magnitud, perquè només tenia la perspectiva del que estava veient. I, com deia, hi havia ja moments que el telèfon no funcionava, però mai et pots arribar a imaginar l’envergadura que estava produint-se. Jo només veia que l’aigua anava pujant en la vorera del meu habitatge, i mantenia contacte amb el guàrdia civil que tenia d’atenció al ciutadà. Li demanava que si hi havia qualsevol cosa urgent me la participara, i vaig saber que una patrulla que jo tenia aquella vesprada havia estat enviada cap a la zona de Requena a secundar. És a dir, fins ací sí que vaig saber, i quan vaig anar veient l’evolució de la situació és quan vaig demanar als companys –jo no podia traure’n ja el cotxe– que vingueren a ma casa amb un vehicle tot terreny. Els vaig indicar la zona per la qual podien accedir, o jo pensava que hi podien accedir perquè era la menys inundable. Però, clar, va ser gran la sorpresa en veure que també estava totalment desbordat.

 

–Es va poder incorporar al servei?

–Clar, clar, ells van arribar fins a un carrer més avall del meu. Jo em vaig tirar al carrer, amb la força de l’aigua vaig poder arribar fins on eren ells en el vehicle i ja ens incorporàrem al servei. Vam haver d’abandonar el vehicle per no ser arrossegats per l’aigua.

 

–Un guàrdia civil és guàrdia civil les 24 hores del dia?

–Sí, un guàrdia civil és un guàrdia civil sempre. De fet, va passar igual que ha passat recentment amb això de l’apagada: els companys que s’hi podien acostar, es presentaren ràpidament a prestar auxili, estigueren en la situació que estigueren, de vacances, de lliure o de la forma que estigueren.

 

–Serien moments d’una certa tensió…

–Clar. A ma casa també estava entrant l’aigua per la part de la cuina, però jo veia que tal com estava la situació, que no tenia telèfon i veient aigua al carrer, jo pensava que havia d’eixir el carrer a auxiliar persones que tingueren més necessitat, que ens necessitaren més que en ma casa.

 

–Viuria un poc la impotència, no? Impotència de no saber el que estava passant…

–No, no ho sabíem exactament. Com es calibra una situació així? Veus com ve l’aigua, però no saps calibrar exactament com està la situació. En una de les ocasions vaig poder parlar amb el meu cap per telèfon i em va traslladar que havien tingut coneixement d’una persona que estava damunt d’un arbre, per si jo hi podia arribar. Recorde que li vaig dir que era impossible; jo no podia arribar a cap lloc amb cap vehicle, perquè l’aigua estava desbordant el vehicle nostre i fins i tot l’havíem d’abandonar. No podíem fer més que el que vam fer: tirar-nos a peu i intentar ajudar a peu.

 

–Les comunicacions també van fallar. Com es coordinaven amb els comandaments que eren a València?

–Sí, sí, però nosaltres, durant alguns períodes en què la central no funcionava, en les emissores nostres sí que manteníem contacte. A vegades es tallava, a vegades funcionava. Per exemple, cap a la una i mitja de la nit, quan vam tindre la fuita de gas, a través de la central nostra vaig poder fer que em feren d’enllaç per a aconseguir que tallaren el gas a tota Xiva. És a dir, a vegades funcionava, no sempre.

 

–Quin va ser el moment que mai li hauria agradat viure, el més dur?

–Quin? Jo crec que tot en si, tot, totes les circumstàncies que es desenvoluparen aquella nit. No voldria haver de tornar a viure-ho, clar, perquè és una experiència desagradable. De fet, sobretot, i ho hem parlat els companys, el so de l’aigua, aquell so, encara el tenim ací ficat.

 

–Personalment va arribar a posar en perill la seua vida?

–Tots els companys que ens tiràrem al carrer crec que posàrem en perill la vida, perquè la força de l’aigua era molt gran… Vam fer el que sempre fa la Guàrdia Civil, que és tirar cap avant i no mirar el perill propi. Sí, sí, segurament posàrem en perill la vida, però u no va pensant en això. U pensa si pot auxiliar quatre persones o fer un rescat d’una altra; aquest és el sentiment nostre. És més, ahir o abans d’ahir, precisament, amb això de l’apagada, ho vam tornar a veure: els companys ràpidament traient les persones dels metros o dels ascensors, o a l’hospital a veure si necessiten res. És la nostra raó de ser, la nostra manera d’actuar, sempre.

–Va sentir la impotència de no poder fer més?

–Férem tot el que vam poder. Humanament, no podíem fer més, no tenim capacitat per a parar l’aigua. Aquella nit sí que vaig viure una situació molt complicada: va ser la treballadora d’un centre veterinari. Ens trobàrem la propietària, que la conec del poble, i em va demanar que hi anàrem perquè una treballadora era dins del centre veterinari. Ací sí que vaig notar la impotència perquè no podíem passar al carrer, ja que l’aigua estava a uns 2 metres i mig o 3 metres, no ho puc dir amb exactitud, però els cotxes passaven arrossegats per la força. Li vaig dir que no podíem ni tan sols intentar-ho perquè l’aigua ens hauria arrossegat. Hauríem mort, segurament. Per sort, els mateixos veïns van poder traure-la, amb la qual cosa ja em vaig quedar molt més tranquil, com alliberat.

 

–En l’A-3 i en el pont de l’AVE, què va passar realment?

–No sabria què dir, perquè jo em vaig centrar en el nucli urbà de Xiva, que és on podia arribar. És a dir, jo no podia anar en un vehicle i no podia arribar a cap altre lloc.

 

–I amb la resta dels cossos de seguretat de l’Estat?

–La coordinació amb Policia Local fou de manera presencial; de fet, em vaig entrevistar amb qui estava de responsable i, a més, li vaig demanar si podíem obrir un col·legi, on vam ficar un munt de persones que vam poder desallotjar. La coordinació va funcionar sense cap mena de problema. Amb Bombers no vam poder coordinar-nos perquè l’aigua havia negat les seues instal·lacions.

 

–L’arribada a la zona de la resta de cossos de seguretat degué ser un alleujament molt gran…

–La veritat és que, en aquest aspecte, només puc donar les gràcies. De la caòtica situació que estàvem vivint, veure que a primera hora del matí ja estàvem sent reforçats per companys, per exemple de Castelló, veure que la Guàrdia Civil ja havia desplegat efectius, per a mi, clar, com a cap o responsable d’unitat, va ser un alleujament molt gran.

 

–Qui i quan van arribar els primers efectius?

–En el meu cas particular va ser la USECIC de Castelló, la Unitat de Seguretat Ciutadana de Castelló de la Guàrdia Civil, enviada per a donar-nos suport. Imagine, no ho sé del cert, que es continuaren distribuint tots els efectius en diferents llocs. A mi, em van arribar ells.

 

–Després d’aquesta experiència, els cossos de seguretat estan preparats per a afrontar situacions com la dana?

–Jo crec que els cossos de seguretat –i més després del que hem viscut, potser és una apreciació meua personal– han demostrat estar a l’altura, perquè des del minut 0 la Guàrdia Civil va ser al carrer. És a dir, des del minut 0 –no estem parlant de l’endemà, no, no–, des d’aquest primer instant, la Guàrdia Civil ja estava desplegada. És a dir, en tots els llocs on hi havia una caserna hi havia guàrdies civils donant servei, d’una manera o altra.

 

–Amb més informació o amb més decisions s’haurien pogut salvar vides?

–Tot això no ho puc concretar. Jo sé, en funció de la meua situació i la meua responsabilitat, tot el que vam poder fer, i crec que ho vam fer.

 

–Quedarà per escrit la història de les actuacions: el que es va fer bé i el que no es va fer tan bé?

–Crec que la història cal conéixer-la, com se sol dir, perquè no es torne a repetir. Però això ja són circumstàncies que no ens concerneixen a nosaltres.

 

–Com a membre de la Guàrdia Civil sí que està content del que va fer vosté i el cos?

–Per descomptat, sí. La veritat és que, més que no per mi mateix, pels meus companys. Com a responsable que era de la unitat, veure el suport que els companys prestaren des del primer moment, veure com se m’oferien fins al punt d’haver de dir-los a alguns que se n’anaren perquè calia graduar tots els esforços i allò s’allargaria… S’hi van presentar un munt de companys a prestar servei de totes les formes possibles, i em recorde d’un d’ells que portava el braç en cabestrell i que se’m va vestir d’uniforme, i li vaig dir: «Tranquil, que si fas falta jo et buscaré, però ara mateix aguantem».

 

–Una qüestió un poc personal: com va viure la visita del rei i aquella salutació?

–Home… A Sa Majestat la vaig conéixer perquè havia de vindre a Xiva i al final anàrem a l’Eliana amb l’alcaldessa. L’alcaldessa va dir que volia que jo anara, i l’alcaldessa me’l va presentar. La veritat és que és una persona que, només el fet de la seua presència, ja transmet. Jo no havia tingut l’oportunitat d’estar en primera persona amb Sa Majestat, però transmet molt. I després, doncs, vaig poder parlar amb ell i és una persona amb una escolta activa, és a dir, una persona que estava atenta. No puc dir-ne sinó bones paraules.

–I per als joves aspirants a membres de la Guàrdia Civil, què els diria?

–Jo els diria que la Guàrdia Civil és un servei vocacional i sobretot d’atenció al ciutadà. És a dir, no té una altra raó de ser la Guàrdia Civil si no és oferir-se al ciutadà, servir el ciutadà i fer-ho tot en pro del ciutadà. Com a experiència laboral, per a qui estiga disposat a tot això és molt gratificant. Per a mi no hi ha major orgull que poder auxiliar un ciutadà que, en un moment de necessitat, cerca un suport i aquest suport el troba en la Guàrdia Civil.

 

–I per entrar més en allò personal: ens consta que van ser moltíssims els ciutadans de Xiva que van rebre la seua ajuda personal i la dels seus companys. Després d’això, quan se’ls troba pel carrer, què li han trasllat o què li han dit?

–És que no sé ni com descriure-ho, però sobretot no per mi, sinó pels companys meus, per tots. Al cap i a la fi, jo era ací de responsable i aquesta era la meua funció, però que els meus companys, veient com estava la situació, es van tirar igual que em vaig poder tirar jo al carrer, per a mi és una satisfacció personal i professional, com a cap i com a responsable. Després et trobes al carrer amb alguns veïns que venen i t’abracen… És humà, és normal i gratificant a nivell personal. A nivell professional et fa pensar que has complit la teua obligació.

Revista Saó núm. 513, pàgs. 30-33. Maig 2025