Manuel Alcaraz: «El principal enemic de la cooperació valenciana és Montoro»

El carrer del Micalet de la ciutat de València és una de les vies més transitades i uneix dues places molt turístiques. Milers i milers de persones passen diàriament per ella i poques saben que hi està –de moment– una de les conselleries de nova creació del Consell. Havíem quedat amb Manuel Alcaraz, conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, tal vegada el nom més llarg del de totes les conselleries. Ell venia d’Alacant i va arribar-hi puntual. De conversa amable, respon totes les preguntes sobres aquesta Conselleria que, discretament, comença a donar fruits. Com a testimoni hi tenim la imponent Seu, que es veu des de la finestra del despatx.

–Vosté és conseller de moltes coses, no?

–De massa coses! [rialles] Això mostra un sentiment important del Pacte del Botànic, que va decidir concentrar ací la Conselleria dels nous valors emergents en la vida pública: la transparència, la participació, la responsabilitat social, juntament amb un clàssic que és la cooperació i la solidaritat internacional.

–I ens confirma que no li ha tocat la grossa de Nadal?

–Ni la grossa ni els premis menors! No res!

–Tot i ser la Conselleria dels nous valors, aquesta no és una maria dintre del Govern?

–Sóc conscient que som en moltíssima diferència la que menys pressupost i la que menys personal té. També és cert que si haguérem tingut un increment major de pressupost, un altíssim percentatge hauria anat a cooperació per raons morals i polítiques. Hui en dia qualsevol país escriu la seua modernitat en les seues polítiques de cooperació. No tinc la sensació que aquesta siga una Conselleria maria dins del Consell, perquè tots som conscients que la transparència és cada vegada més important.

–Però, què entenem per transparència? Que tot estiga visible?

–En aquest moment, la transparència és complir una llei i tindre uns instruments jurídics i informàtics preparats per tal que els ciutadans puguen accedir a la informació. Es pot veure tot? Crec que això és una quimera; hipotèticament, la transparència condueix cap a la invisibilitat, i la invisibilitat no és bona, és una altra forma d’opacitat. El fet d’estar absolutament pendent de saber certes coses i que això siga el centre de la demanda política és molt perillós en una societat que té un gran nivell d’exhibicionisme i tafanera, educada en la pitjor cultura televisiva. No podem fer de la política democràtica un «Gran Hermano». Si ens encabotem a fer de la transparència un absolut, molts buscaran instruments per amagar les coses. Evidentment, és bo que la gent sàpia quan cobren els polítics, la seua agenda, etc., doncs complim això amb normalitat. Però clar, al País Valencià és molt complicat dur això a terme perquè venim d’una història recent de corrupció molt forta.

–La transparència també implica investigar l’herència rebuda?

–Ha d’eixir qualsevol corruptela del passat, del present i del futur.

–N’eixiran més del passat?

–Molt probablement, perquè cada vegada que obrim els calaixos trobem alguna coseta, però hem de fer una distinció entre el que és corrupció i corrupteles. Per exemple, nosaltres hem trobat 153 expedients de cooperació sense examinar. Això significa que no s’ha verificat el compliment de les condicions de les ajudes per valor de 96 milions d’euros. Significa això que s’hagen defraudat 96 milions d’euros? No.

–Per tant, la transparència és l’antibiòtic contra la corrupció?

–Efectivament. És l’antibiòtic i la vacuna. Per a mi, el més important no és el que puga descobrir del passat, sinó evitar que en aquest govern es produïsca un cas de corrupció.

–I el que aconseguisca ara perdurarà en el temps?

–Espere que sí. En aquest moment estem reforçant molt la Llei de Transparència i els reglaments. La idea és anar prenent moltes mesures dissuasives.

–I la responsabilitat social, què és exactament?

–Ací està tot per fer. És un concepte nou en l’àmbit institucional, i és complicat. Essencialment, és inserir clàusules socials en la contractació, i en eixa línia farem una llei que tinga principalment dos aspectes: els incentius a les empreses privades i les clàusules pròpies institucionals. Per exemple, no podem comprar coses on hi haja una sospita de treball infantil. Volem llançar a la societat un avantprojecte de llei per tal que parlen els empresaris, les universitats…

–Ací entrem en un altre valor de la Conselleria: la participació. La notarem els ciutadans?

–Aquesta legislatura, probablement, no molt. Ara arriba el moment de prendre’s seriosament la participació. Però, com muntem un reglament participatiu sense participació? Hem començat una sèrie de trobades amb la participació de 81 ajuntaments, associacions i tècnics per començar a fer una diagnosi de la participació al País Valencià. Hem d’identificar els actors de base local i veure què hi podem fer. Això necessita temps, però intentarem fer alguna cosa de pressupost participatiu.

–Ens queda parlar de cooperació. Parlar-ne i no recordar l’exconseller Blasco és difícil… Què va fallar perquè es pogueren fer les coses que es van fer?

-Blasco és el cas més extrem, i a més és el primer conseller que ha entrat en presó. No tinc un desig enorme de passar-me la vida parlant del que es va fer en una altra època. Es va arribar a això per un model econòmic desbaratat i això va provocar tant de moviment de diners per un costat i tant de sentiment que el que marcava el triomf en la vida és tindre més diners, que ha fet que gent que passava per davant parara la mà. A més, hi hem de sumar molts anys de majoria absoluta, i això és terrorífic. Per últim, durant molt de temps han tingut una oposició molt feble. Però jo sóc optimista: malgrat tot, i malgrat que moltes coses no les coneixerem mai o quedaran impunes, s’han conegut, i el càstig social i jurídic ha caigut sobre molta gent.

–I dins d’eixe optimisme, el 0,7 % el veu realitzable?

–Per a nosaltres és un objectiu irrenunciable, però sabem que aquesta legislatura no hi arribarem. El principal enemic de la cooperació valenciana a hores d’ara és Montoro. Mentre estiguem absolutament infrafinançats no podrem fer res. La meitat justa d’aquesta Conselleria, inclòs el personal, és per a cooperació.

–Fa tres mesos, tots els informatius parlaven dels refugiats i ara sembla que ja no importen. Realment la Generalitat està preparada per a rebre’ls?

–Això no depén d’aquesta Conselleria. Això és de Mònica, però la resposta és que sí. Nosaltres som pobres, tenim molta gent sota el llindar de pobresa, però dissortadament per al món som molt més rics que els que hi arriben. Tenim capacitat per a rebre’ls perquè els instruments fonamentals d’educació, de sanitat i serveis socials estan, i sobretot estem preparats moralment. Podem fer-hi molt poc, però tenim l’obligació moral de fer tot el que puguem.

–El Botànic, a més de ser un jardí, és ja un terme polític?

–Crec que sí. Al PP, li agrada menysprear la idea parlant del Titànic. Quan veig la senyora Bonig desencaixada parlant del Titànic, pense que ella s’imagina a si mateixa com un iceberg buscant la mort en una nit fosca. Quan parlen del Botànic jo recorde el poema de Benedetti dels enamorats en el botànic…

–Però vosté li veu llarga vida, amb modificacions?

–Crec que la relació humana en el Govern és molt bona, i això és molt important, perquè si funciona la relació humana s’eviten problemes polítics. Tot això que diu la premsa de si Mònica i Ximo… és mentida! Tenen una relació excel·lent! I crec que celebrarem el quart aniversari del Botànic, el que passa és que no estem sols. El que passe al conjunt de l’Estat serà important. Poden passar coses a Madrid que ens facen tremolar? No ho sabem. Però en si mateix, des de la lògica interna del Botànic, estem funcionant molt bé. Ajustos? Evidentment, no tant en el programa com en dinàmiques. No conec cap govern que en quatre anys no haja canviat alguna persona.

–El que passa és que des de la societat civil pensem que els valencians ens juguem tant amb aquest govern, que a vegades tenim por que això faça aigua…

–I nosaltres som conscients d’això. Tenim dificultats, fonamentalment de finançament, i la societat està tensa perquè encara desconfia de la política i dels polítics, i amb motius. Però en això estem treballant: que la gent torne a confiar en la política i en els polítics.

Entrevista publicada al nº 412, corresponent a febrer de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar