La revista degana en valencià

Maria J. Planells: «Els meus treballs reivindiquen l’atenció en mirar»

“La construcció d’una obra a partir de sentiments, de retalls de la realitat, viscuda, sentida poèticament, fa que l’experiència personal siga una font de coneixements”

Envoltada d’horta, als afores de Tavernes Blanques encara resisteix una alqueria reconvertida en un modern espai de treball col·laboratiu: el MoliLab. Al seu interior s’ha pogut visitar una exposició d’allò més interessant, per diversos motius: primer, perquè l’artista ens parla de la trajectòria i del seu treball des d’una mirada particular, i després, perquè sempre és benvinguda la reflexió sobre aquella contrada on cadascú troba les arrels, on convergeixen espai i temps i a un procés creatiu se li dóna forma i sentit. Comptat i debatut, l’exposició es diu Cosmologies Divergents, de Maria J. Planells. Així, per un breu instant de temps, tal com conta Planells, la ment enregistra diferents idees, propostes i possibilitats creatives molt diverses, com petites partícules d’un cosmos en constant expansió que després les treballa amb temps i calma; n’agarra una i la fa evolucionar per tornar, si s’escau, al punt de partida i emprendre una nova direcció. I acompanyar aleshores una altra proposta i veure fins a quin punt la duu. Una ocasió immillorable per coneixer un poc més esta jove artista de Picanya.

– Com has escollit les peces que conformen Cosmologies Divergents?

Les peces exposades estan pensades per a ser exposades concretament allí, el lloc expositiu és una antiga alqueria un indret històric, concretament l’antic Molí dels Canyars situat a l’Horta Nord. La primera vegada que vaig visitar aquest increïble lloc envoltat de la natura de l’horta, vaig visionar les obres que encaixarien en aquest espai. Obres corresponents a la sèrie Vital i El pas del temps; peces arrelades, amb sentiment i identitat pròpia.

La proposta creada engloba la gràfica, les instal·lacions i les hibridacions entre aquests mitjans. El projecte pretén establir diàlegs entre les peces, l’espai i l’espectador, fent-lo partícip; projectant mitjançant aquestes obres l’experiència vital en què es troba el creador; transmetent la fugacitat del temps i capturant el moment de vida personal i relacionant-lo amb la vida natural amb la qual estem diametralment units. El que de veritat m’interessa és la utilització de creixement (cel·lular, molecular, vegetal, etc.) i la relació amb el temps que això suposa. Em referisc al procés d’elaboració de l’obra en el work in progress.

Naturalesa, un lloc expandit en què vida i mort coexisteixen. Memòria del que se n’ha anat però segueix quedant d’alguna manera, del que ha patit metamorfosis i transformacions, del que ara ofereix una presència estratificada que s’aparta de la puresa original, però sense perdre la fidelitat a l’origen. Com la vida de l’home que, a mesura que avança, acumula el que està i el que ja és absent.
Els meus treballs reivindiquen l’atenció en mirar, el contrari de caminar distret. Extreure aquesta història, aquesta memòria, aquesta bellesa real i simbòlica que no sempre resulta tranquil·litzant.

– D’on arranca el procés creatiu de l’artista Maria J. Planells?

És indiscutible que la vertadera investigació d’un artista es troba en la seua pròpia obra. Dintre del meu món, ara mateix, la poesia té un paper fonamental; parle de la capacitat de poetitzar l’espai, la manera d’entendre el món i les circumstàncies que es desenvolupen en ell. En el plantejament de la meua obra es reflecteix la relació que estableix amb els elements formals de la realitat, i com, en el procés creatiu, la imaginació i la fantasia em serveix per a transformar aquesta realitat, per a construir i configurar formes noves.

La construcció d’una obra a partir de sentiments, de retalls de la realitat, viscuda, sentida poèticament, fa que l’experiència personal siga una font de coneixements i motor de renovació que forma part del principi generador de creació. Els dubtes, les preguntes, la recerca, són el reflex de les contradiccions de la mateixa existència, la qual alimenta les forces productives d’una obra en què hi ha una tensió constant entre l’anàlisi i la intuïció, entre la construcció i l’expressió.
La gran majoria de vegades treballe en sèries, investigant un tema, un motiu o una inquietud en concret: el pas del temps, la memòria, la natura, el territori i la identitat, etc. Aquests temes es retroalimenten i torne gairebé com un autocita o autoreferència. Es podria quasi crear una línia de peces en què cadascú s’origina o relaciona amb l’anterior incorporant al seu torn nous elements. A vegades el treball simultani en diverses obres porta a emfatitzar i enriquir aquestes relacions. En el terreny plàstic hi ha la solució per a trobar noves sensacions que permeten alimentar l’esperit creador.

– Quin pes té el teu propi origen sobre la teua obra?

Les meues primeres obres es van centrar a explorar el record, la memòria vista com a evidència del passat i, a la vegada, com a element constitutiu del nostre estar present, en els vestigis, en els objectes, en les fotografies antigues; expressat i executat novament mitjançant instal·lacions i obra gràfica. En aquest moment de creació, les imatges utilitzades eren “certificats de presència” i portaven la marca de la intervenció testimonial de la meua persona. Les persones som agents històrics, és a dir, com la nostra trajectòria vital escrivim la història, l’últim manuscrit que dóna sentit a les nostres vides. I la fotografia és en si mateix un fidel testimoni documental del passat. En un temps on la càmera fotogràfica era un esdeveniment singular només a l’abast d’unes poques persones, quan constituïa una font d’indubtable valor per discernir esdeveniments, commemoracions, festes, aniversaris, canvis i situacions transcendentals en la vida d’un poble. La fotografia plasmava una visió dels moments més transcendentals en la vida d’una societat que estava a punt de canviar, que podríem catalogar tradicional, on la família, els veins, etc. conservaven la seua identificació pròpia i que marcava la vida dels seus membres.

En aquesta obra concreta, expressava tot eixe concepte explicat anteriorment: “L’orador sagrat ha arribat amb el tren com marca la tradició. La gent, la banda de música i els clavaris han acudit a rebre’l. És el dia de la festa de la Sang de l’any 1942 i pel carrer Sant Josep es mostren tots jubilosos. Davant, Bernabé Marí, José Martí “Tio Pipa”, el Predicador i Francisco Valero”.

Metafòricament en aquesta peça només queda el record, es tracta del record que provoca l’absència, les imatges que donen testimoni de la seua passada existència.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top