Tens 0 productes a la teua cistella
«Les hores que no dorm són totes de treball»
«Ningú no ens havien avisat que açò podia passar»
«Jo sabia que haurien mort moltes persones»
«Vaig viure un sentiment d’impotència molt gran»
«Nosaltres no som déus ni tampoc el dimoni, només som persones»
Per fer l’entrevista havíem quedat al seu despatx, a l’Ajuntament, edifici que està justament al costat del barranc. Jo conec Paiporta, però encara no hi havia anat després de la dana. La catàstrofe, l’he viscuda a altres pobles. I, certament, en entrar a Paiporta tres mesos després, encara em va colpir moltíssim veure com està tot, i el barranc. Després, ja asseguts, amb un dia de sol intens, vam xarrar sobre el poble, com havia estat, com està i com estarà.
–Maribel, com estàs?
–Estic relativament bé, molt ocupada.
–I quantes hores has dormit en els últims mesos?
–Intente dormir perquè el cos, si no, arriba un moment que et para i és necessari. Intente dormir, però les hores que no dorm són totes de treball.
–I ara que ja ha passat un temps, com està Paiporta a finals de gener? Com la veus tu?
– Està millor que el dia 30 de novembre, que el 30 de desembre, però encara falten moltes coses. Per desgràcia, a Paiporta, la riuada va ser desoladora i va afectar el 99 % dels baixos. Així és que, ara mateix, estem en el procés d’acabar la fase d’emergència i entrant ja en la fase de reconstrucció.
–Realment, què va passar el dia 29 d’octubre?
–Jo encara no ho sé. Els professionals són els que hauran de dir-ho. Nosaltres vam rebre una alerta hidrològica a les dotze i mitja del matí, per una quantitat d’aigua perfectament assumible al llit del barranc, i ja no en vam tindre cap altra fins que a les 20 hores i poquets minuts va arribar l’alerta, quan ja portàvem dues hores amb l’aigua al coll. Jo no sé què ha passat. Alguna cosa ha passat. No sabem si es va parar l’aigua en algun punt i va vindre de colp o és que, com diuen, la pluja va ser tan extraordinàriament forta i concentrada barranc amunt i ens va tocar a nosaltres. De tota manera, siga com siga, cal posar mesures perquè açò no torne a passar.
–Tu estaves a Paiporta; des de quin moment vos poseu a treballar?
–Jo estava a Paiporta, jo estava a casa perquè ningú ens havia avisat que açò podia passar. No oblidem que a les 9 de la nit perdérem les comunicacions, ja no funcionaven els mòbils, no teníem llum ni aigua, i fins a la una i mitja no va baixar l’aigua que va inundar el poble i el terme. No podíem ni eixir al carrer a veure els nostres veïns, que no contestaven, que no sabíem si estaven o no estaven o si necessitaven alguna cosa. Va ser, senzillament, horrible, i sense tindre cap informació. I amb les primeres llums del dia, a les 7 del matí, vam vindre a l’Ajuntament, vam trobar el personal municipal i vam començar a organitzar-nos com podíem.
–Vau rebre alguna notificació d’alguna institució?
–A nosaltres ens havien posat en alerta roja per pluges, però l’alerta roja deia que era per pluges molt localitzades en certs llocs, i a Paiporta no va ploure, per això parlàvem amb molts ajuntaments i deien que calia ser prudents, però no sembla que ploguera tant. I després ja sabem el que va passar. L’alerta hidrològica era de les dotze i mitja, que deia que passaven 264 metres cúbics per segon. No vam rebre cap alerta i al final els mesuraments van dir que no era per 10, sinó per 15; es va multiplicar el cabal.
–La nit del dia 29 va ser la nit més llarga de la teua vida?
–Va ser una nit que, després parlant-ho amb altres persones, coincidim amb molta gent que també li ha passat: no recordem exactament tot el que va passar, no soc del tot conscient de tot el que vaig fer o amb qui vaig estar. Va ser un xoc. Jo només veia l’aigua amb la velocitat i la força que portava, i sabent que Paiporta no s’inunda mai, quan altres pobles s’inunden, Paiporta sempre se salva per l’orografia o per algun altre factor. Jo sabia que s’haurien mort moltes persones.
–Podem afirmar que va faltar comunicació, coordinació?
–Sí.
–I quan veus que l’aigua inunda el teu poble, com et sents?
–El que més tenia era el patiment de pensar en les persones, perquè al final els danys materials són diners, però les persones no. Aquesta era la meua principal preocupació. Vaig poder contactar amb l’intendent de la policia, però al poc de temps ja no vam poder tindre cap tipus de comunicació i vaig viure un sentiment d’impotència molt gran.
–I quan passa la nit, quan comencen a arribar els primers efectius d’ajuda a Paiporta?
–Els primers efectius arribaren, però per desgràcia al principi només podien rescatar les persones i les víctimes i alçar els cadàvers. Així que estàvem en aquesta feina que era prioritària. La gent no sentia que va arribar aquesta ajuda perquè estàvem fent altres coses. Sobre la dimensió del que havia passat a Paiporta, crec que totes les administracions van tardar molts dies a ser conscients del que havia passat, de la magnitud.
–I vau sentir-vos sols, molt sols davant la catàstrofe?
–Sí.
–I, personalment, com pot viure aquesta situació la primera autoritat del poble?
–Com et deia adés, és una sensació de no tindre mitjans, perquè no teníem cap mitjà per poder ajudar la gent; no teníem cotxes, ni pales, ni despatxos. I al final vam anar a buscar ajuda a la Generalitat i a l’exèrcit per explicar-los la nostra situació. Els primers dies, el que vam fer va ser alertar. Crec que no érem, ni eren, conscients del que passava en aquest poble: vàrem alertar que el 100 % de les persones en baixos estaven afectades, que hi havia molta gent que necessitava ajuda.
–De tota la catàstrofe, la solidaritat de les persones és el més bonic que ha passat?
–Hem viscut moments molt bonics i moltes aportacions que no esperàvem. Això va tindre el màxim exponent al Nadal, quan vam decidir no fer cap activitat per als majors, però sí mantindre activitats per als xiquet. Vam rebre moltes mostres de solidaritat de tot Espanya amb el poble de Paiporta.
–Tu que vas veure el teu poble el dia 30 i 31, el veus més tranquil? Creus que aconseguireu eliminar el fang?
–Jo encara no me l’he llevat del cap, ni de la vista, ni del nas: continue olorant-lo. Costarà. Ara tenim els carrers molt més nets, però encara no del tot. Tot això costarà un temps de neteja i també poder traure’ns del cap eixe color i eixa olor.
–I les visites institucionals, com les vàreu viure?
–Jo les vaig aprofitar per a demanar ajuda per a Paiporta i perquè foren conscients del que passava. Per a mi, qualsevol institució em val si ve a posar mitjans per a l’emergència i per a la recuperació.
–Quan penses que Paiporta podrà tornar a una situació semblant a la del 29 d’octubre?
–Si som realistes, costarà anys. Quants? No ho sé, però a Paiporta s’han perdut instal·lacions de fa quaranta anys. Costarà uns anys poder refer-les. Esperem que siga ràpid, però costarà.
–Fins ara sembla que cada poble el que intenta fer és netejar-lo i ajudar la gent, però a través de la Mancomunitat no s’hauria que fer una comissió per a coordinar les accions posteriors?
–És cert que a escala comarcal el grau d’afectació varia d’uns pobles a altres. La Mancomunitat està per a tractar temes comuns, però si plantegem fer una comissió sobre aquest tema comarcal hi estarem d’acord. Nosaltres hem creat una comissió a Paiporta per parlar del que ha passat i del que podem fer.
–Podem pensar que després d’aquesta catàstrofe totes les institucions faran el possible per evitar una altra barrancada o tsunami?
–Confiem que sí. Vull confiar que sí, perquè si no estarem allà on calga reivindicant tots els dies que es prenguen mesures. El que no havia passat mai ara ha passat, i si ha passat pot tornar a passar. Hem de prendre mesures preventives per evitar una altra arribada d’aigua com la que vam viure.
–Com esteu ajudant les persones més necessitades després de la catàstrofe?
–Estem utilitzant tots els mitjans que tenim, tots mobilitzats per ajudar els que més ho necessiten. En aquest cas, són de molts perfils, però sobretot gent major, perquè van trobar moltes dificultats aquell dia per a sobreviure. Nosaltres tenim un departament de Serveis Socials amb un tècnic històric, Francisco Gago, que des del dia 29 ja es van mobilitzar a l’Ajuntament. El que hem fet és aconseguir identificar les persones amb més necessitats i les hem orientades als Serveis Socials per tal d’atendre’ls en tot i més.
–Què esperes de l’anunci del Pla de Reconstrucció de la Generalitat Valenciana?
–Espere que al que es comprometen es complisca, i el més ràpidament possible. A Paiporta necessitem que totes les administracions estiguen en marxa per poder reconstruir el poble.
–Després de la reunió amb Pedro Sánchez que va anunciar una inversió milionària, creus que eixe pla ajudarà a millorar la situació general de Paiporta i de la comarca?
–El més important de tot el que va dir és que ens van garantir que recuperaríem el 100 % de les despeses d’emergència. El més important és que van garantir que tot el pla de recuperació seria cobert al 100 %. Això és molt important, perquè Paiporta té un pressupost de 20,5 milions d’euros i les estimacions per a recuperar Paiporta superen molt la capacitat d’un ajuntament.
–Els alcaldes i alcaldesses es van convertir en una força de xoc. Com recordes els primers moments?
–El cos no et deixava descansar tampoc. Ens trobàvem a les quatre o cinc de la matinada perquè el cap no parava, pensant què podíem fer i coordinant els equips. Es va passar molt malament.
–I a nivell personal, creus que després d’aquesta situació els alcaldes i alcaldesses van ser vistos com herois?
–Jo no puc entendre que ningú puga aprofitar una cosa així per fer política. Tots els partits van tindre tota la informació quan la van demanar i van ajudar quan van poder. Però nosaltres no som déus ni tampoc el dimoni; només som persones que també han tingut pèrdues materials i personals. Realment, el que volem és fer tot el possible i el millor per al poble i la ciutadania, i fer-ho de la millor manera possible. Si no hi arribem és perquè no es pot.
–I, finalment, com a alcaldessa, després del que has viscut, què t’agradaria poder viure en el futur?
–Tant de bo no haguera passat, però ja passat. El que m’agradaria és tornar a veure l’alegria en el rostre de la gent, perquè veig que la gent està preocupada, amb molts problemes. Quan un poble està bé, la gent és feliç. Espere recuperar aquesta alegria com abans millor.
Revista número 510, pàgs. 16-19. Febrer 2025.
