Panxo: «“Estiu”, “Carrer de l’Amargura” i “Ventiladors” sintetitzen el camí de Zoo»

«Això ens ha anat atropellant i hem hagut d’anar responent del que ens estava passant»

«Continue tenint por setmana rere setmana quan anem als concerts i no sé què anem a trobar-nos»

Zoo naix a Gandia. I és important subratllar la procedència perquè és el grup del moment. O almenys, el que ha revolucionat el públic els últims mesos. No hi ha festival que no vulga tenir-lo en el seu cartell, i no és per menys. A Catalunya la gent s’ha deixat seduir pels seus encants musicals, i el fenomen fan creix a una velocitat de vertigen. Per això, i atès la trobada a l’Esperanzah World Music Barcelona, vam aprofitar que Panxo no jugava a casa per, després d’unes proves de so, parlar amb ell, l’ànima mater de Zoo.

-En 2014 ix a la llum “Estiu”. Què et va fer llançar-te a aquesta nova aventura?

-Res en concret i moltes coses al mateix temps. Dic res en concret perquè el concepte de Zoo no va ser una cosa súper premeditada. I moltes coses perquè a mi sempre m’havia agradat escriure cançons i vaig anar fent-ne. Al final se me van acumular, vaig gravar “Estiu”, la vaig llançar a vore què tal, per sospesar un poc. La reacció va ser una sorpresa, i a partir d’ahí em vaig motivar a gravar un disc sencer.

 

-L’èxit de la cançó va ser imprevisible?

-Les dimensions sí. A mi la cançó m’agradava, pensava que tenia gràcia i podia agradar. Però per a res pensava que anara a convertir-se en el que es va convertir. Els primers dies vaig flipar perquè va començar a fer-se viral i jo no m’ho esperava.

 

-I va determinar que després decidires fer el projecte Zoo?

-La cançó “Estiu” ja es va presentar com a projecte Zoo, però jo no tenia en el cap tot això. Això ens ha anat atropellant i hem hagut d’anar responent del que ens estava passant. Però no ho hem buscat nosaltres.

 

-Al contrari que molts grups, que comencen i a poc a poc s’han de fer el camí…

-Exacte. A nosaltres el camí se’ns va posar davant. I tan sols podíem tirar endavant.

 

-Per cert, per què Zoo?

-Perquè jo abans tenia un altre projecte de rap, que es deia Sophy Zoo, i sempre l’escrivien malament, cadascú ho escrivia com volia! Eixe projecte era en castellà, quan jo em movia més en eixe món, i va ser com trencar en aquell projecte però al mateix temps tindre una certa continuïtat. Aleshores em vaig quedar en la paraula més senzilla, més visual, i en la meitat del logo, perquè abans eren dos monets i ara m’he quedat en un!

 

-Ara esteu amb la gira de “Raval”. Sembla que els barris s’han posat de moda: Tardor també ha tret un disc que es diu “Patraix”! Per què “Raval”?

-Sempre dic que primer va ser la rima que la idea. Escrivint la primera cançó del disc se’m va ocórrer la frase “vam cultivar un verger deliciós al raval de la història”. Quan deia “al raval de la història” em referia a eixa part de la història que sempre està silenciada, apartada, que mai té veu. I ahí em va vindre al cap el concepte del raval, com un espai on sempre s’han ubicat els marginats, on originàriament anaven els leprosos, les prostitutes… Eren les zones de la perifèria de les grans ciutats. En els anys, en moltes ciutats els ravals s’han convertit en llocs on es duen a terme expressions creatives i artístiques molt interessants, siga el Raval de Barcelona, el Raval de Gandia… M’agradava eixa doble vessant del significat de “raval”. A nivell de concepte, la paraula és molt bonica. A més, Arnau, que és el nostre guitarra i que va fer el disc en mi, es va criar en una casa comunal en la Vall de Gallinera, formada per set famílies, i eixa casa s’anomenava -i continua fent-ho- el Raval. Aleshores hi havia un vincle sentimental amb la paraula. Són motius suficients perquè el disc porte de títol “Raval”, no?!

 

-Amb “Raval” us heu consolidat com a grup. On creus que radica la clau del vostre èxit?

-No ho sé, si ho sabera no tindria la por que vaig tindre quan vaig gravar el disc. Tenia por de que no funcionara. O tampoc tindria por setmana rere setmana quan anem als concerts i no sé què anem a trobar-nos. A nivell de fórmula musical no sé on radica l’èxit, i crec que no radica en cap lloc, perquè n’hi ha molts grups de diferents estils que van arribant on volen arribar, on somien arribar. Aleshores crec que no hi ha una fórmula exacta. Posant-se un poc més filosòfic, crec que l’èxit radica en que allò que faces t’agrade. Kase O. deia fa molts anys “pienso en las canciones que quiero escuchar y las hago”. La clau pot ser que la teua obra s’ajuste el màxim possible a les teues pretensions o la teua voluntat.

 

-A Catalunya us sentiu més estimats que al País Valencià?

-Bona pregunta! No puc dir que sí perquè si ja alguns ens estimen poc, tan sols falta que diga això! Crec que el grup, en relació a altres grups valencians, ha tingut una acollida a Catalunya molt molt bona. I al País Valencià no diria que hem tingut una acollida menys bona que altres grups, però sí que diria que el volum de haters que hem tingut, no l’ha tingut ningú. I això també és un mèrit! A Catalunya, com encara no ens coneixen i pensen que som bona gent, ens han agafat estima.

 

-Creus que al País Valencià estem assolint la normalitat de l’escena musical en valencià?

-És un debat prou complex, amb moltes arestes. Jo diria que a nivell estilístic sí que s’ha assolit prou normalitat. El nivell de repercussió i de capacitat de congregació que té la música feta en valencià al País Valencià crec que és brutal, tenint en compte que no tenim mitjans de comunicació i la realitat que tenim i d’on venim. La gent que ve de fora al·lucina quan veu la gent que som capaços de congregar als concerts al País Valencià els grups locals. Així i tot, crec que hi ha moltes coses que s’han de millorar.

 

-Per exemple?

-A nivell d’indústria musical s’estan reproduint molts vicis que ens acosten molt a la indústria de l’oci que hi ha. S’està perdent un poc de vista els aspectes més polítics o més crítics a l’hora d’organitzar festivals o concerts. Això també passa a nivell estatal: n’hi ha una febre amb els festivals brutal, i això està arraconant els concerts més autogestionats. Per altra banda, en les programacions, en la concepció de l’artista, en la presència de les dones… hi ha moltes coses en les que s’ha de ser crític, i és un debat molt complex. Però, en general, dins d’un món capitalista, regit per les lògiques de la oferta i la demanda, tenim bona salut ara mateix.

 

-Parlem de qüestions familiars. El teu germà és el cantant de La Raíz. Com es viu a casa?

-Molt bé, els meus pares estan súper feliços, sobretot tenint en compte que fa cinc anys ell era llicenciat en Història de l’Art i jo en Filosofia.. i les perspectives de futur o de treball eren realment lamentables i els meus pares estaven prou preocupats per què anava a ser de les nostres vides. Aleshores, en eixe aspecte molt bé perquè han vist que servíem per a alguna cosa. Ara estem vivint un moment molt bonic a casa, perquè tant ell com jo estem en projectes que ens agraden, que ens fan molt feliços.

 

-Tu ets castellanoparlant a casa i cantes en valencià…

-Jo sóc del 82, i a finals d’eixa dècada comença a instaurar-se la línia en valencià a les escoles públiques del País Valencià. El meu germà Pablo té tres anys més que jo i no va poder entrar en eixa línia en valencià. I jo, que fins a cinquè de primària feia totes les classes en castellà, en eixe moment s’instaura la línia en valencià, es divideixen les classes, i els meus pares decideixen fer l’experiment amb mi, a vore què tal. Aleshores jo, en cinquè de primària entre en una classe on tots els meus companys són valencianoparlants. En eixa edat és molt fàcil absorbir tot això, i en poc temps vaig passar a parlar valencià amb normalitat, i d’ahí a ací he tingut temps de millorar-lo!

 

-Ja que parlem de família, com t’ha influït que el teu pare siga poeta?

-Molt. Més que com a poeta, com a una inquietud que hi ha a ma casa sempre latent per la literatura en general, pels llibres, per la música, els textos de la música…i per jugar amb les paraules, que és el que a mi sempre m’ha agradat. Quan descobrisc el rap en 14 anys i veig com podia jugar amb les rimes, em trobe amb una manera de fer música en les paraules. I d’ahí fins ací.

 

-Per cert, diuen que ara que s’ha acomiadat Aspencat, vosaltres en sou el relleu. Aspencat van dir que vosaltres no heu necessitat que ells s’acomiaden per a estar on esteu…

-Pense paregut, crec que és molt honest per part d’Aspencat que diguen això. S’agraeix molt. Nosaltres creiem que no cal que hi haja un referent únic. Al País Valencià ara mateix hi ha grups molt valuosos, de diferents estils, que poden ser referents. Tenim Smoking Souls, que és un grup completament diferent a nosaltres que estan arribant a moltíssims llocs. Tenim Auxili, El Diluvi, que és un grup de folk que m’encanta. Tenim a Gener, que és un grup súper diferent. Tenim a Arthur Caravan, a Sénior… Aleshores, crec que quan parlem de referents s’ha de fer en plural. Entre tots hem d’anar construint més país, més escena i més música.

 

-Ja per acabar, si hagueres de sintetitzar el camí de Zoo en tres cançons, quines serien?

-Què guai aquesta pregunta! “Estiu”, òbviament, perquè com deia Ovidi, és la clau que obri tots els panys. És la clau de tot, tot i que ara personalment la tinga avorrida. Però no se pot entendre la història d’aquest grup sense eixa cançó. Diria que “Corbelles” o “Carrer de l’Amargura”, perquè són dos cançons que mostren la vessant més política del grup. I “Ventiladors”, perquè és una cançó que a nivell musical mostra les inquietuds del grup cap a ritmes més tropicals, més llatins, i a nivell de lletra perquè té una vessant més rapera, més autoreferencial i més vacil·lona, que també forma part de l’essència del grup.

 

Foto: Artur Gavaldà