La revista degana en valencià

Pere Fuset: «Les Falles són el caos millor organitzat del món»

Pere Fuset arriba a hora a la cita. El saludem a la porta del seu despatx. I hi entrem. Dintre ens espera la calma i una taula redona on poder treballar i parlar. Ell deixa ràpidament les ulleres sobre la taula i comencem l’entrevista. Barba poblada i mirada directa, sembla que sap el que fa i per què. Contesta amb velocitat i no defuig cap pregunta ni s’amaga darrere de qualsevol excusa. Sap també, però, que les falles ja  són ací i del que es juguen ell i tot l’equip de govern de l’Ajuntament de València: han de passar la prova de foc, mai millor dit.

–Pere Fuset es declara obertament valencianista. Què vol dir això?

Ser valencianista ha de ser un motor de cohesió, de defensa dels interessos valencians i, per tant, sempre fer bandera de la unió del poble.

–En un article vas escriure que «el valencianisme té el repte de ser el motor que porte la societat cap a quotes més altes de prosperitat». Com ho fem?

El valencianisme ha d’anar sempre un pas per davant de la societat valenciana, però no dos, perquè quan t’allunyes massa la gent no et segueix. Crec que ara vivim un moment que ubica al valencianisme en una oportunitat històrica, perquè des de les institucions tenim l’oportunitat de ser-ne el motor.

–I per què en un ampli sector de la societat en sentir valencianisme pensa en catalanisme?

O en blaverisme. Eixa dicotomia està superada, com a mínim en grans capes de la societat valenciana. El que passa és que durant massa anys, entre uns i altres hem aconseguit que ser valencià siga una cosa complicada i conflictiva, i que la identitat valenciana siga un problema. És més fàcil ser espanyol, ser murcià o extremeny que ser valencià, perquè ser valencià planteja un debat, i fins i tot un conflicte. Crec que alguna cosa devem haver fet malament des del valencianisme d’arrel fusteriana o progressista, i és que tal volta hem pecat d’un excés de racionalitat i havíem descuidat l’emocionalitat.

–Per tant, encara perduren les idees de la Batalla de València?

N’hi ha un solatge. Es percep ara, quan hi ha hagut un canvi de govern i n’hi ha a qui li interessa. Els mateixos que intentaren tapar eixe conflicte quan no els interessava políticament són els que intenten ressuscitar-lo, però el que està clar és que la incidència d’eixe conflicte ja no és la que era. Eixos conflictes de color sépia sonen a antic i ja no funcionen com a estratègia. Això no vol dir que eixa estratègia no deixe de funcionar en determinats cercles. Però s’ha d’empatitzar també: jo entenc la gent que té por quan veu determinades coses perquè no ha tingut accés a eixa història. Per exemple, la gent que va veure la senyera d’esquerra valenciana amb una estrela roja, possiblement és la primera vegada que la veu, i crec que la gent sap diferenciar entre un triangle i un rectangle; per tant, sap que això no és una bandera catalana, però és una bandera que no ha vist mai perquè mai han tingut accés a la nostra història. I en això, els primers que hem de ser-ne conscients som els valencianistes, perquè moltes vegades pensem que la gent ha tingut accés al que nosaltres coneixem i no és cert. Hem de fer un esforç molt gran de pedagogia.

–«L’única batalla que necessita el valencià és la diària per la normalitat del seu ús», vas tuitejar. Ara estem més a prop d’eixe objectiu?

Puc parlar del meu entorn. En les assemblees de la Junta Central Fallera, el fet que jo parle en valencià ha generat que els que abans parlaven en castellà sent valencianoparlants, ara l’utilitzen. El mateix està passant amb els funcionaris. I ho notes també en les xarxes socials, on la gent veu normal que li parles en valencià. Eixa és la normalitat amb la qual cal actuar.

–Però en castellà ningú qüestiona la normativa de la RAE i ací sí que qüestionen la de l’Acadèmia…

Crec que és més per desconeixement que per mala fe. És un argument de barra de bar dir que l’AVL recolza el català, i eixe argument funciona encara en determinats àmbits. Tots els valencians tenim dins un historiador, un lingüista, un indumentarista i, fins i tot, un dissenyador gràfic. Però després de més de 30 anys de l’alfabetització en valencià les coses estan canviant i molt.

–I una prova d’això és el teu cas, que provens d’una família castellanoparlant i empres el valencià en el teu dia a dia…

Clar. Jo entenc els meus iaios quan entre ells parlaven valencià però parlaven a les filles en castellà, perquè pensaven que feien una inversió en les filles: els parlaven en la llengua que tenia prestigi. Ara les tornes han canviat, i molta gent és conscient que estudiar en valencià, parlar en valencià i culturitzar-se en valencià és també una inversió que els permet ser normals i perquè s’ha demostrat que el bilingüisme afavoreix fins i tot el coneixement d’una tercera llengua.

–Ja que parles de normalitat, en un país normal la regidoria amb més repercussió seria la de Cultura Festiva?

Mai he sabut què és això d’un país normal, però en tot cas és cert que l’estratègia de la dreta és utilitzar les qüestions identitàries i sentimentals com a arma política de crispació, i no d’unió. Fins i tot, de vegades, amb la col·laboració d’alguns sectors de l’esquerra o del valencianisme, que massa vegades entren al drap. Crec que la sobreactuació per part del PP acaba girant-se en la seua contra quan la gent veu que les coses passen amb normalitat i que allò de «que viene el lobo» no és més que una estratègia política.

I el plat fort: les Falles. Què significa per a una persona com tu, tan implicada en les Falles des de fa anys, estar-ne al capdavant?

Ho visc amb emoció, amb molt de comboi, però amb molta responsabilitat. Crec que sóc el president de la Junta Central Fallera més jove i també una de les primeres vegades que prové del món de la base. Tinc la sensació que, per molt que se m’associe a determinats conflictes amb els presidents i la classe dirigent del món faller, connecte molt bé amb la base perquè m’atrevisc a plantejar allò que és normal als casals, però que moltes voltes no arriba a les altes esferes.

El fet de ser el president de la JCF amb la teua trajectòria política i personal és símptoma de normalitat?

La veritat és que si fa dos anys a alguna gent li hagueres dit que Compromís governaria la ciutat i, damunt, encapçalaria les falles, t’haurien pres per boig. Tenim una oportunitat històrica com a valencianisme de demostrar que tot allò dolent que els havien dit sobre nosaltres no era tan cert com pensaven.

Aquestes Falles sense Rita seran diferents?

Són les Falles del canvi, però en realitat no s’hi preveuen massa canvis. Intentarem fer millores, perquè la innovació és la millor aliada de la tradició, ja que és allò que permet que s’adapte al context i als nous temps i que perdure.

Les Falles seran Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat?

Espere que sí. Seria un reconeixement a milers de fallers i a tota una trajectòria històrica. Però, sobretot, és una oportunitat per a procurar l’excel·lència. Cal recordar que les Falles són un fenomen cultural i aquesta és una bona oportunitat per a fer-ho i per a preservar els elements patrimoniables com són la pirotècnia, els artistes fallers, la música, la indumentària…, per damunt d’altres que també estan en la festa però són accessoris, com puga ser el macrobotellón.

Has dit que vols fer de les Falles una oportunitat i no un problema. Com?

Sempre he dit que els miracles, a Lourdes. Possiblement, les Falles són el caos millor organitzat del món. És impossible no generar molèsties, però aquesta és la festa que gestiona el 10 % i que ha de ser la festa del 100 % dels valencians. Els fallers han de fer autocrítica, però també la resta de veïns, que han de veure que també són la seua festa, entenent tot el que aporta. Les Falles són un motor social de cohesió, d’integració, cultural i econòmic.

Una assignatura pendent de Pere Fuset és la normalitat religiosa?

És una qüestió delicada i sóc molt sensible a això, possiblement per la meua formació personal. Moltes vegades la barrera entre el que és religiós i cultural o patrimonial és ben difusa. Per exemple, el Corpus, una festa d’inspiració religiosa però amb un gran component cultural. Crec que cal viure-ho amb certa normalitat, i saber que allò important no és estar o no estar, sinó com estar, i he tractat d’estar sempre amb respecte a un costat, però no al mig. Alguns col·lectius religiosos ho han valorat positivament, perquè s’ajuda a retornar el focus a allò important i s’acaba amb la obscenitat amb què alguns dirigents polítics han utilitzat les manifestacions religioses en el seu propi benefici. Em produeix vergonya recordar com Rita Barberá disputava els pètals de la Mare de Déu.

Quan sents Moragues dient que «el tripartit ha trencat moltes tradicions», què en penses?

Que m’explique quina. No conec cap tradició valenciana que haja estat amenaçada.

Després d’aquest quasi embaràs nou mesos, com valores l’experiència?

Complexa i apassionant. Si haguera de posar-hi una paraula, sense cap dubte és repte. És un repte històric. Ningú va dir que fóra fàcil; de fet, no ho és, però té un caràcter èpic, de gesta, perquè al final som conscients de tot els que ens hi juguem.

I com definiries Joan Ribó?

Un home tranquil. Crec que és un alcalde ideal per això. Ser un home tranquil el converteix en la persona ideal per a encapçalar aquest projecte després de 24 anys del govern popular.

 

Entrevista publicada al nº 413, corresponent a març de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top