La revista degana en valencià

Pilar Almeria: «Hem fet el que no ha fet el teatre públic»

«El gran repte que tenen tots els polítics és entendre que el teatre realment és un sector»

Anar al barri de Velluters de València sempre resulta atractiu. S’havien acabat les falles i la normalitat tornava als carrers. I nosaltres hi anàvem a entrevistar una de les actrius de referència del País Valencià. Ens esperava, molt puntual, Pilar Almeria. Envoltats de trossets dels espectacles històrics de la Companyia Teatre El Micalet, Pilar respon les nostres preguntes i ho fa amb la veu –quina veu!!!–, la seua mirada, els moviments permanents dels seus braços i les seues mans que sembla com si acaronaren les seues paraules. I nosaltres sabíem que estàvem parlant amb unes de les persones històriques del teatre valencià.

Estudiaves Biologia i t’ho deixares per estudiar interpretació. Per què?

Perquè no podia resistir estudiar una cosa que no m’apassionava. I vaig trobar que el que em movia la meua capacitat d’entendre la vida era estudiar teatre.

 

Què és per a tu el teatre?

Per a mi el teatre és una manera de viure. Crec que la gent del teatre tenim una manera d’entendre la vida un poc diferent, que passa per entendre el present d’una manera molt passional. Però no sols és una forma de viure: també és una professió. I el gran repte que tenen tots els polítics és entendre que això realment és un sector. Han d’entendre que quan un actor es queda a l’atur és igual que si ho fera un senyor de la Ford. Però encara no s’entén; encara s’acusa el teatre d’estar subvencionat i la gent desconeix que la Ford també ho està. No s’acaba de tindre clar el que significa el sector del teatre i els beneficis que crea. Però segurament es veu com un perill per la seua capacitat crítica… Porte trenta i tants anys en la professió i no acabe de notar el canvi. Ara hi ha polítics que són més sensibles al nostre món, però no arribem a ser una prioritat per als polítics.

 

Parlem de tu: en l’aspecte interpretatiu, quant t’ha ajudat la veu?

La gent diu que dóna gust sentir-me perquè tinc una veu vellutada i una dicció clara. La principal eina que tinc com a actriu per a transmetre sentiments a partir d’un text és la meua veu.

 

Què et sents més: actriu o directora, productora i empresària del Teatre El Micalet?

Jo em sent actriu, el que passa és que per accident he acabat fent l’altre. Els tres fundadors de la companyia hem fet direcció, producció… Fer gestió, per a nosaltres, no ha sigut una cosa estranya; estem molt acostumats a fer un paper i estar pendents de si l’escenografia estarà bé, si ho podrem pagar… El que m’encantaria és poder viure d’actriu i no estar preocupant-me tant per la gestió.

 

En el 95 creeu la Companyia Teatre El Micalet. Per què?

El motiu ja venia gestant-se amb la idea de tindre un equip estable: volíem fer un centre de producció i exhibició d’espectacles en valencià i tindre un lloc on poder representar moltes voltes.

 

22 anys després heu aconseguit que el Teatre El Micalet siga un referent. On radica la clau del vostre èxit?

M’encanta que parleu d’èxit, perquè realment més que sensació d’èxit tenim sensació de resistència i supervivència. Hem aconseguit, entre cometes, el que realment volíem: que el Teatre El Micalet fóra un punt de referència d’espectacles de qualitat, de repertori universal, d’investigació i creació, i en valencià. Hem anat guanyant un espectador cada dia, i al final això et dóna un bagatge. Nosaltres hem fet el que no ha fet el teatre públic; també perquè no pot fer-ho, perquè, entre cometes, es deu al moment polític en què està: si governa el PP tenim teatre públic en castellà; si governa Compromís tenim més quantitat de valencià. Som una proposta de País absoluta que un govern com aquest hauria d’agarrar i dir: «Tingueu uns mínims per assegurar-se que puga mantindre’s».

 

Pot ser viable una sala com el Teatre El Micalet?

Si per viable entenem viure de les taquilles, El Micalet no pot ser viable. Viable és que està 22 anys i que s’ompli. Realment això és viable gràcies a les companyies que vénen a taquilla, a tota la gent que estem treballant en la sala a sous irrisoris, i a tota la gent que deixa les seues hores. Perquè les empreses culturals són absolutament voluntaristes. Per això és viable. Un teatre com el nostre, en una ciutat normal, té un milió d’euros de pressupost; el nostre té 90.000 euros. La cultura que fem nosaltres no és viable econòmicament; la del senyor Quique Fayos de l’Olympia sí perquè té mil localitats i porta Bertín Osborne.

 

Què va significar Ballant, ballant?

Ho va significar tot. Va tindre tant d’èxit que Camps, que era conseller de Cultura, baixà als camerinos a felicitar-nos, cosa que no passa ara. El senyor Marzà encara no ha aparegut pel teatre. L’únic que ha vingut és Ximo Puig. Com és possible que els convide al Hamlet canalla, per exemple, i no hi vinga ningú? D’acord, no podien. El verí del teatre, tampoc no podien. I clar, al final penses que no els interessa. Crec que els polítics de Compromís que ara tenen càrrecs són de la generació del Feslloch, no són de teatre, perquè no han anat al València Cinema, no han vist quan la gent va començar a quedar-se ací. Han vist La Gossa Sorda i Obrint Pas, que està molt bé, però no són una generació de teatre.

 

Les darreres produccions han sigut d’autoria valenciana. Continuareu en aquesta línia? I hi ha nivell per poder continuar?

Sí, clar. Mira què fan a Barcelona: a un xiquet que despunta li posen un superdirector perquè dirigisca la seua obra, supersala per a l’estrena i superactors. Allà incentiven les coses i triomfa la gent. Hi ha molta gent que a hores d’ara està fent coses interessants. I hi ha moltes dones!

 

I què cal perquè una societat valore els seus artistes?

Autoestima com a poble, que no la tenim. Com que no ens estimem com a poble, no volem els nostres artistes, les nostres empreses… Sembla que tot el que vinga de fora siga millor. I no és així.

 

La igualtat entre homes i dones ha arribat al teatre?

El teatre és un reflex del que passa en la societat: encara no hi ha igualtat. Les obres han estat escrites tota la vida per homes, aleshores els conflictes dels homes són els que han primat, i les dones són «la mare de», «la dona de»… Ara les dones estan apoderant-se i també escriuen teatre, i els conflictes de les dones comencen a tindre la seua importància.

 

Quin és el teu referent en el món del teatre?

Sabeu què passa? Que la meua generació no té referents valencians; els qui tenen referents són els d’ara. Nosaltres som la primera generació que s’ha quedat ací al País a fer teatre. Podria parlar-te de Lola Gaos, per exemple, però nosaltres som una generació sense referents. A mi m’alegra que ara la gent jove em diga que sóc un referent.

 

Quina és l’obra que més alegries t’ha donat?

El verí del teatre. És l’última obra que he fet. Les alegries que et dóna un treball són relatives a la necessitat que tens de tindre una alegria. He tingut la immensa sort de poder fer de la senyora marquesa d’El verí del teatre, que és un dels papers més difícils que he fet, i m’han dit coses tan boniques que ha sigut una satisfacció molt gran.

 

Si el president de la Generalitat et diu «quin paper vols interpretar, que això ho pague jo», què li diries?

Si el president em diu això no li demanaria un paper. Li demanaria tindre un poc de pressupost per poder planificar amb temps amb una certa tranquil·litat, com si visquérem en un lloc normal.

 

Si férem una obra de teatre sobre el canvi polític, com seria?

Posem que els polítics són els personatges amb qui jo parle: són gent molt simpàtica, que m’escolten molt, però que quan jo isc del despatx fan «què ha dit?». M’escolten però no em comprenen. Han tingut vint anys per a preparar-se i poder comprendre. El primer any de legislatura tots vam estar muts, a l’any i mig ja ens vam posar nerviosos. Al final crec que els ha pillat per sorpresa això del govern, perquè si no, com és que no tens un pla estratègic? Enguany s’han incrementat les ajudes, però és completament insuficient.

 

Què et sembla el recent nomenament de Roberto García com a director adjunt d’Arts Escèniques?

Em sembla bé. És una persona que té una trajectòria artística que, com a mínim, deu tindre un pla. Però calia haver tardat dos anys a nomenar un director d’Arts Escèniques? Han programat Happy end i s’han gastat tots els diners de la temporada! S’ha fet el concepte de la falla: cremem-ho tot en un dia. Has cremat 250.000 euros en tres setmanes!

 

Si en comptes de Roberto García haguera sigut Pilar Almeria, quins serien els eixos bàsics del seu pla?

Sempre he pensat que al capdavant de cada teatre ha d’haver-hi un equip artístic compromés i que tinga un temps per a experimentar. El que es diu un equip de gestió. Està inventat! Com és possible que l’Arniches, el Principal o el Rialto no tinguen això? A l’equip demanaria que fera producció pública cada any. Faria que les sales privades produïren ben produït, i amb això donem feina al món del teatre. Jo em posaria a produir, perquè la producció ho meneja tot. Dins de Fes Cultura diu que faran 12 produccions per any. Quan? Com? Qui? Des d’on? Al cap de dos anys tenim el pobre Roberto García que ara vol fer un pla de xoc. El pla de xoc és el primer que vam demanar. Van fer el Fes Cultura i ens van dir que això era un pla de xoc. Ara entra Roberto, i altre pla de xoc… Necessitem un equip implicat que sàpia de què estem parlant. I no em sembla tan complicat.
La radiotelevisió valenciana serà un revulsiu per al teatre?

Espere que sí, vull pensar que sí. No sols pel que fa al doblatge. En altres televisions autonòmiques el teatre ha tingut el seu espai, per què no ho podem fer nosaltres? Ho fan fins i tot en la televisió galega que han tingut PP tota la vida! Tenen dramàtics, tenen doblatge, tenen difusió… Confie, i espere, que Empar Marco ho faça.

 

Entrevista publicada al nº 425 (abril de 2017)

Inscriu-te al nostre butlletí

Top