La revista degana en valencià

Raquel Tamarit: «Veig Sueca com una síntesi d’allò que som els valencians»

Havíem d’anar a Sueca perquè volíem entrevistar la seua alcaldessa, la primera alcaldessa del poble. Vam travessar la marjal ja inundada i apuntant el verd sobre l’aigua. En arribar-hi, pujàrem al primer pis de l’ajuntament i Raquel Tamarit ens va rebre al seu despatx, un espai farcit de quadres i escultures. En seure, vam iniciar la conversa: el primer que et sorprén de la primera autoritat és la seua mirada i el seu somriure; ho fa amb naturalitat, amablement, i alhora et transmet la seguretat que, de segur, no li tremolarà la mà en el moment d’adoptar decisions. Transmet també l’orgull de ser la primera dona que ha arribat a l’alcaldia. I recorda que és mare. I et diu que està enamorada del seu poble, que és el seu petit país, envoltat d’arròs i de la Mediterrània.

–Com definiria el seu poble?

És difícil, perquè per a mi Sueca ho és tot. Una bona definició seria veure Sueca com a síntesi d’allò que som els valencians, en el sentit més positiu del terme. Som capaços de fer que coses menudes esdevinguen grans fent-les ben fetes. Per exemple, el MIM o el Concurs Internacional de Paella Valenciana. Sueca també és bressol de l’arròs, i una de les senyes d’identitat ben enteses dels valencians és l’arròs. A més, sempre s’ha dit que en qualsevol cantó et trobes un escriptor o un artista.

–Per tant, quines serien les senyes d’identitat dels suecans?

Sueca és una ciutat molt llauradora. Sempre he dit que els suecans són conservadors, en el sentit de no estirar més el braç que la mànega. Sueca és paisatge, és Albufera (tenim un 80 % del terme al parc natural). Estem molt vinculats amb tot el que té a veure amb el cultiu de l’arròs.

–Com es guanyen la vida els seus habitants?

Antigament hi havia moltíssima gent que es dedicava al conreu de l’arròs. Hui en dia, la quantitat de gent que treballa l’arròs és molt inferior perquè el cultiu ha evolucionat i les maquinàries són fonamentals. Ara l’economia de l’arròs està molt lligada a la gent que té o porta moltes fanecades i té maquinària agrícola. Sueca ara s’ha d’orientar al sector serveis. Cada poble té la seua casuística, i Sueca no és un poble industrial; no és un poble arriscat per a eixes coses, però sí que hem sigut bandera en serveis socials durant molts anys.

–La marjal és alguna cosa més que un bonic paisatge?

Clar que sí! Per als suecans és un bonic paisatge, però a més és el seu. La marjal t’ofereix paisatges variadíssims depenent de les èpoques de l’any. Des del color terrós de quan estan els gassons, de la làmina acerada ara, quan està inundant-se, el verd que es va fent més clar… A banda d’un paisatge, és una manera de viure.

–La Muntanyeta dels Sants és la part més alta del terme?

Sí, i és un punt màgic; de fet, en el Facebook pràcticament tots els dies hi ha fotos des de la Muntanyeta dels Sants. És molt baixeta, a una altitud de 27 m.

–Però Sueca viu de cara al parc natural o d’esquena?

El fet de tindre tant de territori dins del parc natural no s’ha venut bé. Els llauradors són una part importantíssima d’eixe parc i són els primers interessats a mantindre les condicions ambientals òptimes, però a vegades xoca amb la possibilitat de poder créixer. Sueca està molt constreta i no té lloc per on créixer més, i hem d’intentar fer un poc més nostre eixe parc natural. Hi ha gent d’ací que diu que si això és el parc, ells no el volen. Jo no diré això; crec que és important tindre el que tenim i conservar-ho, però també és cert que s’ha de buscar un equilibri entre el parc i les necessitats que té Sueca. Hi ha coses que són absurdes, i que em perdonen els ecologistes puristes. Per exemple, hi ha una discoteca, Puzzle, que volen convertir en supermercat. A mi m’agradaria poder arribar a entendre quin mal fa això, perquè les molèsties que genera una discoteca són infinitament superiors, i a més amb el súper dónes un servei al veïnat. Si va pel vessant ecològic, eixos veïns agafaran el cotxe igual per anar-se’n a comprar… Hi ha molta faena per fer des de la Conselleria i des dels ajuntaments per poder anar de la mà, i crec que és possible. Elena Cebrián té un tarannà molt dialogant; de fet, es va aconseguir en la Junta de Desaigüe un acord històric perquè s’hi havien posat d’acord totes les parts.

–En la Generalitat i en la Diputació teniu mà?

Tenim una bona relació! Les coses han canviat molt, afortunadament, però tot i tindre bona relació, hi ha criteris. Abans tu eres del poble de i ja ho tenies o tot fet o totes les portes tancades. Ara has de tindre els mèrits que pertoquen.

–I tindre al poble el polític més valorat d’Espanya fa alegria o por?

Em va fer molta por a l’hora de presentar-me a l’alcaldia! Jo m’he criat amb Joan Baldoví, i el poquet que sé de política ho he aprés d’ell. Jo no substituïa a u que no havia fet res, sinó a u que va tindre el gran mèrit de ser alcalde del Bloc en 2007! Que no era aquesta època, eh! És un orgull tindre un suecà, que damunt és Baldo, que siga el polític millor valorat d’Espanya!

–Parlem de les necessitats dels suecans. Què vos cal? Què li agradaria aconseguir?

Està demostrat que la població cada vegada és més major, i eixes necessitats les has d’anar cobrint. Nosaltres tenim una residència que és municipal, però és molt menuda. Crec que moltíssima gent que porta els seus majors a una residència ho fa perquè no pot ocupar-se d’ells. Tal volta si poguérem generar centres de dia de majors, moltíssima gent ho agrairia.

–Sembla que heu sabut vendre una bona marca gastronòmica amb el Concurs Internacional de Paella…

Això ha passat de ser una cosa menuda a anar creixent. Som l’únic poble que té una Regidoria de Paelles! Hi ha un indicador que és fabulós, i és que qui guanya el concurs duplica els clients en els seus restaurants. Com a curiositat, al restaurant del Congrés dels Diputats tenen en totes les cartes fotocopiat el títol del concurs!

–Alguns pregunten quin retorn té això per al poble…

Crec que sí que en té. Posar Sueca en el mapa per això ja és suficient retorn, però a banda d’això, quan ve gent vol degustar la paella de Sueca. També n’hi ha qui dubta del retorn que té el MIM, i això ja és per a morir-se…

–Ja fa tres dècades que vau iniciar la Mostra Internacional de Mim. Com la valoreu?

Abel Guarinos va fer una cosa molt bé: injectar el verí del MIM en moltíssima gent. Està clar que qui lidera un projecte és important, però quan tu darrere has sembrat, la cosa pot continuar perfectament. Joan Santacreu és un magnífic exemple que treballant les coses poden eixir molt bé. Jo estic molt contenta de com ha anat el MIM fins ara.

–Com a alcaldessa, el Mareny i el Perelló són una cosa molt bonica o són maldecaps continus?

Hi ha un entente cordiale. Mai he estat a favor de com es van fer eixos convenis. Crec que no estan ben fets i ho he dit sempre. En el cas d’una de les dos entitats locals menors, més mal fet encara que en l’altra, però això no té res a veure amb les persones que estan ara. Crec que tinc bona relació amb els dos, encara que el caràcter de les persones fa que tingues més afinitats amb uns que no amb altres.

–En l’ADN de Sueca hi ha una càrrega especial d’artistes?

Crec que és la briseta de la mar barrejada amb un bon arròs… [rialles] i les mares suecanes de qui parla Eugeni Alemany! Sí que sorprén la quantitat d’escriptors, d’artistes… Som un poble que destaca culturalment, i des de l’Ajuntament sempre s’ha apostat molt fort per la cultura, siga quin siga el partit que governe. Sembla que aquesta aposta té un retorn.

–És dona i alcaldessa. És fàcil governar la ciutat?

I mare! Dona, alcaldessa i mare! Sueca és una ciutat complicada, perquè és Sueca: les dos entitats locals menors, la residència, el Consell Agrari i l’Entitat Pública Empresarial. A l’hora d’aprovar un pressupost, en un ajuntament normal tu l’aproves i ja. Ací has d’aprovar el dels dos organismes autònoms i el teu cada vegada.

–El fet de ser dona implica una altra mirada a l’hora de governar?

Implica una altra mirada, i en alguns sectors els costa d’assimilar. En sectors que sempre han sigut molt masculins, que vages tu i que la teua decisió vaja per davant, això encara els costa d’entendre. Hi ha polítics que tampoc ho entenen. Sóc l’alcaldessa i, per tant, qui modera el Ple sóc jo.

–Eres la primera alcaldessa…

Sí, en sóc la primera i és un repte. Crec que no hauria de ser notícia, però el cas és que ha sigut així. He sigut la primera dona, i només volia demostrar que qualsevol dona pot fer-ho tan bé (i fins i tot millor) que els homes. És un repte il·lusionant que m’ompli d’orgull.

–Governes amb els Independents. Per què no heu reeditat el Pacte del Botànic?

Ací no està Podemos! En política, les matemàtiques són importants. Jo en tinc 8 i els Independents 3, i en fem 11, que és la majoria absoluta. Després, en política local les relacions interpersonals són molt importants. Nosaltres veníem d’un pacte (no era el del Botànic, però era el de la Muntanyeta dels Sants) en el qual estàvem Compromís, el PSOE i els Independents. No va ser fàcil governar la legislatura passada. Ara és infinitament més fàcil.

–Parlem d’un homenot. És possible parlar de Fuster i no parlar de Sueca?

Una de les coses que més valore de la figura de Fuster és que va fer tot el que va fer sense eixir de Sueca. I això és complicat, i més en aquella època. Ell ho hauria tingut infinitament més fàcil si se n’haguera anat a Barcelona, però sempre ha exercit de suecà allà on ha estat. Hi ha gent que només veu la part política de Fuster, però ell és un intel·lectual de primer ordre que ho va fer tot sense eixir d’ací. Amb una altra particularitat també: Fuster donà tot el seu llegat a les institucions públiques; això diu molt de la qualitat humana d’una persona.

–Va ser un orgull inaugurar l’Espai Fuster?

Sí. Jo he viscut situacions anteriors de «ja està ahí!», i no poder finalitzar-lo. El meu company Josep Navarro treballà moltíssim per tal que eixe museu fóra una realitat, i ell hui ja no està en política. El dia de la inauguració jo em recordava d’eixa gent que havia estat abans i que ara ja no està. Tots teníem molt clar que s’havia de fer, però ho teníem molt clar a Sueca, no a la Generalitat. I, clar, la casa de Fuster és de la Generalitat. Eixe dia, en veure l’allau de periodistes que vos vau interessar, en veure que el president de la Generalitat hi venia, que el conseller de Cultura hi venia…, veure eixes coses et fa créixer. I sobretot saber que eixe reconeixement a Fuster no ve tan sols del seu poble, sinó també del govern valencià. La resposta ha sigut al·lucinant: 1.500 visites escolars en quatre mesos.

–El valencià també està en l’ADN?

Crec que sí. Ací a Sueca hem tingut molt pocs immigrants. Recorde que quan era menuda parlaven castellà dos xiquetes de la meua edat en tot el poble. El fet que siga un poble tan valencià i valencianoparlant fa que la gent que ha vingut de fora també s’haja integrat. L’exemple el tenim en un xic de Costa de Marfil, Matene: viu al Mareny i parla valencià igual que nosaltres! Matene és un exemple claríssim d’integració. Sueca és una ciutat molt valencianoparlant.

–Ja per acabar, quin racó del poble i del terme triaria?

Triaria el molí del Pasiego, pel que pot dir del que hem sigut els suecans. I del terme triaria la Muntanyeta, però en la part de fora de l’ermita, que té com unes arcades. M’agrada molt mirar el terme a través d’eixes arcades.

 

Entrevista publicada al nº427, “Vint-i-cinc anys no són res: Joan Fuster avui” (juny de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top