La revista degana en valencià

Ricard Sentandreu: «La pilota és més que un esport: és llengua, és cultura, és valencianisme»

Havíem quedat de matí, de bon matí. Dir quin dia de l’any ha fet més fred sempre resulta subjectiu, però de segur que aquell va ser dels més gelats de tot l’hivern. Vam quedar a la quasi catedral de la pilota valenciana, al trinquet de Pelayo, instal·lació que ha passat per moments molt difícils de subsistència. Ricard Sentandreu és un jove pilotari, alt, fort, amb ganes de menjar-se la realitat, que no oblida com va començar, on està i on li agradaria estar. Hui pot dir que entre altres metes aconseguides és campió de la Lliga de Raspall. Mantinguérem la conversa dins del mateix trinquet. Va ser emocionant i gelat, molt gelat, però va valdre la pena.

–Com comença la teua relació en la pilota?

Als sis anys ens canviem de casa i comencem a viure al costat del trinquet del meu poble, Castelló de la Ribera. Poc després ma mare es va assabentar que allí feien escola de pilota i m’apuntà amb el meu germà. Va ser una casualitat.

 

–Què és la pilota valenciana?

La pilota és l’esport dels valencians per excel·lència. Per a mi, a banda de ser el meu esport, és gran part de la meua vida.

 

–Què la diferencia d’altres, com per exemple la basca?

La semblança és que es juga a mà. La diferència? Que les modalitats que juguem ací són diferents de les que juguen allà. N’hi ha alguna de semblant, com són les llargues i el frontó a mà, però el raspall o l’escala i corda, que són les més esteses ací, tan sols es juguen al País Valencià.

 

–A més, és un esport que té un ric vocabulari en valencià…

Jo dic que la pilota és més que un esport perquè és el nostre esport: naix al mateix temps que naixem els valencians (a partir de la conquesta de Jaume I). A més, no es pot entendre la pilota sense la llengua: la pilota i el valencià van de la mà.

 

–Com és possible que 700 anys més tard encara estiga viva?

Perquè és un esport que enganxa, que té alguna cosa especial. És un esport únic, molt viu i dinàmic que enganxa xiquets i grans. De fet, a finals del segle XIX i principis del XX fou l’esport rei; a tots els pobles es jugava.

 

–Als anys 50 del segle passat va haver-hi una davallada i als 80 tornà a ressorgir. Per què?

La davallada ve perquè apareixen els esports moderns, s’envaeixen els carrers i aquests passen de ser per a les persones a ser per als cotxes… Tot això, juntament amb l’aparició del franquisme, que els historiadors conten que no va ser gens bo per a la pilota… A partir dels 80 la pilota ressorgeix. És quan apareix la figura de Paco Genovés i quan apareix RTVV, i en un principi aposta per retransmetre partides en el primer canal.

 

–Has parlat d’un referent, el Genovés. Què va significar?

Tots els esports tenen un referent que ha marcat un abans i un després, però pense que el Genovés ha estat per damunt d’eixos referents. Pense que és únic. Alguns l’han catalogat com el millor esportista valencià de tots els temps. Crec que eixa imatge d’ell s’hauria d’haver aprofitat més. Ha sigut una icona per al valencianisme, i realment els valencians no hem conegut Paco Cabanes, el Genovés.

 

–Creus que en el moment actual que viu la pilota es necessita un altre referent?

Professionalment tenim una matèria primera brutal: tenim jugadors en les dues modalitats professionals (raspall i escala i corda) que es dediquen en cos i ànima a preparar-se per a jugar a pilota. Falta que la resta els acompanye i realment facen el producte final.

 

–I la posada en marxa de la radiotelevisió pública farà una espenta a l’esport?

Com a RTVV té l’obligació de pegar una espenta a tot el que siga cultura valenciana: música, cultura, tradicions, esports…, si no seria un pas enrere. Però hem d’estar preparats, hem d’anar fent les coses ben fetes i no podem estar esperant que la tele ens salve.

 

–Per què decidiu fer PilotaVeu?

Sempre he pensat que qualsevol diari valencià hauria de tindre una secció de pilota, i això és el que vaig transmetre al director del diari La Veu. Ell em digué que fera un projecte d’una secció i finalment des de La Veu van decidir fer un mitjà dedicat a la pilota. Com que sabia que si no ho feia la gent de la pilota no ho faria ningú i comptava amb el suport de molts col·laboradors, decidírem tirar endavant el projecte. Ens falta encara consolidar-lo econòmicament per assegurar definitivament el seu futur, però això no obstant som el mitjà de referència i hem vist una molt bona resposta per la gran majoria de la gent de la pilota i molta gent de fora d’ella que ens transmet que som molt necessaris, i això ens motiva a continuar treballant.

 

–Les escoles de pilota han servit per a fomentar l’esport?

En primer lloc, la pilota ha d’estar lligada a les escoles d’ensenyament. Ha d’estar dins de l’assignatura d’educació física, i això és una assignatura pendent que a poc a poc s’està intentant instaurar. Això és essencial per tal que tots els valencians coneguem la pilota. I, clar, les escoles de pilota en són la clau. Com més escoles de pilota hi haja, millor. I com més xiquets la coneguen i la practiquen, millor.

 

–Molta gent sap què és la pilota, però mai han estat en un trinquet…

Clar. Són diversos punts els que estan fallant. Un és l’ensenyament: en són molt pocs els que donen pilota en educació física perquè els professors no la coneixen. Un altre punt són els mitjans de comunicació: és necessari que facen una aposta clara per l’esport valencià.

 

–Es necessiten noves instal·lacions?

És necessari. Hui, a la ciutat de València no tenim cap instal·lació pública de pilota, i hi ha historiadors que diuen que va haver-hi més de dotze trinquets. Per exemple en el riu, que és un espai de referència per a la ciutat, no hi ha cap instal·lació, cap paret on poder jugar a pilota. Sé que això està en ment del nou coordinador de Pilota Valenciana que ha creat la Conselleria, però esperem veure-ho prompte.

 

–Per cert, quin paper juguen els espectadors?

Possiblement la pilota siga l’únic esport que tinga aquesta característica, i és que l’aficionat és partícip de la partida, està dins la instal·lació i hi ha una proximitat i una compenetració entre els jugadors i el públic molt gran. Cal llevar eixe fals mite que si vas al trinquet t’enduràs una pilotà: hi ha molts espais on la pilota no pega, tu pots estar dalt amb xiquets xicotets, on la pilota no arriba. Ara bé, si et poses davall de la corda, segurament sí. [rialles]

 

–I cal un relleu generacional del públic? O cada vegada van més joves a mirar les partides?

Cada vegada veiem més joves i cada vegada més dones, però fa falta crear eixe producte per a quan realment estiga la televisió. No podem fer partides de nivell entre setmana a les quatre i mitja de la vesprada perquè en eixe horari la gent jove no pot anar, tan sols la gent major.

 

–Has parlat de les dones. Quina és la seua situació en la pilota?

Sempre dic que la pilota va endarrerida respecte dels altres esports. Eixa fase en què les dones estan coneixent l’esport de la pilota és la que estem vivint: fa deu anys van començar les primeres competicions de dones, i podríem dir que fa vint anys que les dones començaren a jugar. A hores d’ara no hi ha categoria professional de dones, però de segur que anirem avançant en aquesta línia.

 

–Parlem de la teua trajectòria en la pilota. Ha sigut un camí fàcil?

No. Ha sigut un camí amb molt de sacrifici i molt d’anar demostrant partida rere partida fins a poder jugar les primeres competicions professionals, i fins a ser campió de la lliga.

 

–El món de la pilota és un cercle tancat en què no és fàcil entrar?

Sí, hi ha molts factors que hem d’anar superant i professionalitzant. No depén sols de si u té més nivell que un altre. El sistema de la pilota és que com més partides jugues més nivell guanyes i tot va lligat. Després has de tindre postors, que la gent et demane per a poder-se jugar els diners a favor teu… Aquest és un aspecte en el qual anem per darrere dels bascos, on les travesses i el públic no intervenen en el transcurs de la partida.

 

–Els criteris de selecció són objectius?

El principal problema de la pilota és que no hi ha un reglament com toca ni uns criteris de selecció objectius. Els jugadors en som conscients i el necessitem.

 

–I per què no es canvia?

Perquè els jugadors mai hem estat units, sempre hem anat com a jornalers, d’anar a jugar i a casa. Ara sembla que ens estem unint, estem a punt de crear una associació. I hem de demanar unes condicions mínimes. Necessitem un calendari anual i això fa que els jugadors tinguem una incertesa brutal perquè no sabem quan jugarem més enllà de la setmana que ve.

 

–Es pot viure de la pilota?

Nosaltres ens diem professionals perquè obtenim un salari per jugar i paguen una entrada per veure’ns, però la majoria de jugadors no podem viure de jugar a pilota. Ni tan sols arriba per a cobrir les despeses per a poder jugar. Sols algunes de les màximes figures tenen un salari per a viure en el moment.

 

–Esperàveu més del canvi polític?

Jo, personalment, no he perdut l’esperança. El canvi polític, la voluntat, sí que s’ha notat, però esperem que eixa voluntat es faça més ferma, que es convertisca més en fets.

 

–Com veus el futur?

Sóc optimista perquè sé que sí que s’estan fent coses, però dins del món de la pilota s’han de canviar moltes coses. Necessitem professionalitzar la pilota en tots els àmbits.

 

–Per tant, al segle XXII continuarem jugant a pilota?

Per descomptat! La pilota no s’acabarà mai. Està demostrat: més mal que s’ha estat, més desconeguda que ha estat no pot estar. És un esport que enganxa molt, té grans valors, i és més que un esport és llengua, és cultura, és valencianisme.

 

Entrevista publicada al nº 423, febrer 2017 (dedicat a la pilota valenciana). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top