La revista degana en valencià

Rosángeles Valls: «Si no existeix la complicitat amb l’espectador és impossible que funcione l’espectacle»

Rosángeles Valls és una de les dives de l’escena valenciana, de la dansa a tot l’Estat. Amb la seua companyia Ananda Dansa ha aconseguit els principals reconeixements de l’Estat espanyol i en els darrers Premis Max van arrasar amb el seu espectacle Pinoxxio. Nosaltres volíem parlar amb ella per saber la seua opinió sobre el món de la dansa, que ens contara els seus secrets per a estar tants anys en la primera fila nacional. Vam quedar a la seua casa –encantadora, per cert–, en un dels carrers que ens uneix amb les Torres de Quart. Ens rep amb eixos cabells tan artísticament desordenats que sembla que dansen al ritme vertiginós i exquisit d’una de les seues coreografies. I amb els seus ulls, la seua mirada, referma el que diu, sense possibilitats per al dubte. Parlant amb ella saps que estima el que fa, i fa el que estima. No pot amagar l’orgullet de continuar aportant el seu bon fer a la cultura.

Què és per a tu la dansa?

És una pregunta molt difícil. La dansa i el teatre són una cosa en la qual he convertit la meua vida i que forma part no només de la meua vocació: estan tan inculcats en el meu ADN i en el de tota la família que seria incapaç de concebre la vida sense ells; la nostra vida gira al voltant d’ells.

I què és Ananda Dansa?

És un projecte de vida; un projecte que va començar com una cosa inconscient i s’ha convertit en una companyia de creació d’espectacles amb un llenguatge molt particular. Nosaltres arribem a la dansa a través de la dramatúrgia, i fins i tot de l’intel·lecte, i això és inusual en les companyies de dansa, que estan més dedicades al cos. Tenim una forma molt especial de comunicar-nos amb el públic. A més, per al meu germà Edison i per a mi, Ananda Dansa és el centre de la nostra vida: una manera de viure a través de la dansa, la comunicació i l’art.

25 espectacles dissenyats per Edison i per tu. On està el secret?

Són 35 anys! No hi ha cap secret, sinó la inconsciència. Encara que crec que sí que hi ha un secret: nosaltres no fem xicotets espectacles, sinó que tenen moltes infraestructures, paguem uns caixets adequats…, i això fa que necessitem molt de temps entre un espectacle i un altre per poder reunir l’aportació econòmica. Necessitem que l’espectacle isca molt bé –perquè, si no, ens n’anem a la merda–, i tindre una companyia molt fèrria que crega en els nostres projectes.

Com seleccioneu els ballarins i ballarines? Els formeu vosaltres?

No. Ananda Dansa no té escola, però és fidel al llenguatge. Fem audicions i intentem que les persones que ballen tinguen una molt bona tècnica (la tècnica és com l’ortografia) i siguen receptives. Els ballarins també són creadors: aporten el seu llenguatge i la seua manera d’oferir aquest llenguatge al director. De fet, la coreografia dels nostres espectacles la signem tots, ballarins inclosos; perquè els ballarins són caps pensants i la dansa comença al cervell molt abans d’arribar al cos. Creiem en el ballarí com a creador, no únicament com un cos que es mou.

Al segle XXII, la gent continuarà ballant?

Ballarà més, millor i més assíduament. I hi haurà teatres dedicats exclusivament a la dansa que s’ompliran de públic, actue qui hi actue! La dansa té tant de futur com el teatre, la música, la poesia i la lectura en l’iPad!

Dieu que preteneu transmetre emocions, comunicar idees, sentiments … I això com es fa?

Aquest és el nostre treball en Ananda Dansa. Igual que vosaltres us enfronteu a un full en blanc, jo m’enfronte a un espai en blanc, i és el mateix procés però amb cossos i treballant molt les emocions dels ballarins per traslladar-les a l’espectacle.

Per tant, podríem dir que el vostre èxit és la comunicació amb els espectadors?

Crec que sí. Quan una companyia de dansa actua, esperes que hi haja poc de públic al pati de butaques. Quan nosaltres actuem, sempre esperem que hi haja un 80-90 % d’ocupació com a mínim, perquè és al que estem acostumats. Aquesta comunicació amb el públic fa que tinguem un públic fidel que acudeix a cada espectacle. Crec que som una carta segura per al programador.

I arriba Pinoxxio i arrasa amb set premis Max…

Els primers sorpresos som nosaltres! És il·lusionant, com el Premi Nacional de Dansa el 2006. Et ve de colp i volta, el reps molt bé, i després t’adones que això només passa una vegada en la vida. I l’endemà t’alces i has de tornar a lluitar pels espectacles. Per Nadal farà un any que vam estrenar Pinoxxio, i ens ha donat moltíssimes alegries.

Com s’aconsegueix construir i mantindre una companyia com aquesta?

La gestió cultural és el que dóna suport, suporta i dóna peu a la creativitat. Una bona gestió cultural de la companyia, no només en l’aspecte econòmic, és el que et dóna permanència, complicitat amb el programador, amb els professionals, i el que et porta a una bona resolució de cara a l’espectador, que és essencial. Perquè si no existeix aquesta complicitat amb l’espectador, si no existeix el feedback, és impossible que funcione l’espectacle. I això no ve solament amb la creativitat i el que poses damunt d’un escenari, sinó tot el que l’envolta.

Podeu viure de la dansa?

Podem viure de la dansa sent mileuristes. Abans no, abans de la crisi no, però des que va començar la crisi som mileuristes.

La cultura no passa per un bon moment. Com vau viure el període de l’anterior govern de la Generalitat?

Molt malament, el vam viure molt malament. Hem hagut de sentir coses com «si vols això, bé. Si no, te’n vas a la merda». Es pot dir de moltes maneres, però aquesta és, com a mínim, peculiar. El que passa és que com a companyia tenim la sort de tindre moltíssim més mercat fora de la Comunitat Valenciana que dins. Això fa que no siguem totalment dependents del que passa ací, perquè el nostre punt de vista és estatal, en els teatres de la xarxa nacional.

I heu notat un canvi des que es va modificar el govern?

Evidentment. Ho hem notat sobretot en el tracte, en la consideració, en el respecte, en la serietat i en les intencions. En els fets encara és una mica lent, li costa dinamitzar-se…

El 21 % és un drama, una tragèdia o un atemptat?

És la conseqüència directa de voler matar la cultura. El PP ha fet durant molts anys un treball sistemàtic en contra de la cultura en general, i ha aconseguit una cosa molt important: que la societat canvie la percepció que té de la cultura i que actualment aquesta no forme part de la quotidianitat d’un ciutadà; que siga una cosa inusual. Ni tan sols és un luxe, perquè els preus estan tan barats… La gent va al cinema a veure americanades i no va al teatre a veure un Shakespeare o una companyia de dansa. I no crec que siga perquè la dansa té fama de ser elitista, que també. Però el discurs real és que hi ha hagut una batussa contínua perquè la societat no aprecie la seua cultura: des de les tradicions a l’avantguarda. I el 21 % de l’IVA fastigueja i apuja els preus, però és la punta de llança, no és el més important.

I si parlem del futur més immediat, veus el panorama escènic valencià amb il·lusió?

Crec que hem tingut tanta il·lusió amb el canvi de govern que ara ens estem començant a desil·lusionar. Comença a preocupar-nos que la situació no faça el gir. Potser és que els responsables dels responsables polítics estan massa ocupats canviant reglaments i no arriba a l’exterior… Però nosaltres estàvem tan emocionats amb aquest canvi, i que les arts escèniques –després d’estar tants anys apallissades– anàvem a aconseguir la visibilitat que ens mereixíem, i resulta que no s’està movent res. Entenem que no hi ha diners, però el que no pot faltar és coneixement, il·lusió, complicitat, projectes… Col·laborarem tots a fer un teatre i una dansa valencians! Això és el que ha faltat en aquest canvi de govern i que continuem tots esperant cada vegada més impacientment.

–El Centre Coreogràfic de Teatres de la Generalitat continua dormint?

–Sí. Quan es va crear CulturArts va desaparéixer de l’organigrama el Centre Coreogràfic perquè li interessava a Immaculada Gil Lázaro, que va absorbir tot el seu pressupost per crear una companyia que no respon a cap necessitat de la societat ni del govern valencià: el Ballet de Teatres de la Generalitat. En aquest moment encara existeix, però es dedica a fer més de ballarins de l’òpera que a presentar espectacles o a girar. I és una llàstima, perquè està molt bé tindre una companyia nacional com la que tenim tots els espanyols, però en cap altra autonomia hi ha una companyia nacional. Aquesta companyia, que la tenim més de 15 anys, ha passat sense pena ni glòria amb un pressupost al voltant d’un milió d’euros anual.

–Tu que has visitat moltíssims teatres estatals i internacionals, què canviaries de la gestió de la política d’arts escèniques de la Generalitat?

–Tal com està actualment, ho canviaria gairebé tot. La política de dansa, com la de teatre, necessiten un centre dramàtic i un centre coreogràfic que tinguen un programa definit i pressupostat. I aquest programa, consensuat amb tots els professionals, seguir-lo al peu de la lletra. Passa per asseure’s, dialogar i treballar tots junts per un projecte comú. Només cal mirar el que fan els qui ho fan bé, i intentar assemblar-nos a ells.

–Quin somni t’agradaria que es fera realitat?

–Tinc molts somnis! Els somnis, somnis són. Em vénen de gust tantes coses en l’àmbit personal i professional…

Entrevista publicada al nº 420 (novembre de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top