La revista degana en valencià

Vicent Soler: «Les elits madrilenyes estan jugant amb foc amb els valencians i es poden cremar»

«Els valencians no comptem en Espanya i ja va sent hora que siguem un problema»

Vicent Soler, a més de conseller d’Hisenda, és un professor. I això es nota en parlar amb ell. Havíem quedat al seu despatx que, tal vegada, siga un dels més bonics de tot el Govern valencià. Ràpidament entrem en matèria i es nota que domina la situació i les xifres. Vicent ja no és un jove –d’edat–, però transmet una motivació, una il·lusió, una creença en aquest poble, una esperança… Sap d’on venim i també on li agradaria arribar. En fer-li les preguntes, t’escolta i et mira, et passa pel filtre de les seues ulleres, somriu una mica i et respon. Va ser una conversa molt agradable, malgrat la duresa de les xifres i de les realitats. Un immens quadre de Manuel Boix, amb el general Basset com a notari de la conversa, arredonia l’estona. Paraules i números, alguns d’ells no rojos.

 

–De ser degà de la Facultat d’Economia a ser conseller d’Hisenda. Com ha sigut el canvi?

Sobtat. Un dissabte a migdia estava fent-me una paella a Rocafort i em telefona Ximo Puig. Abans que em diguera res li vaig dir que aniria a la seua presa de possessió com a degà. Em parà i em digué que no volia parlar d’això, i em va oferir col·laborar amb ell com a conseller d’Hisenda. Em va donar 24 hores perquè em decidira. Després de consultar-ho amb la família, vaig veure que no només era un privilegi, sinó que tenia l’obligació moral de dir que sí per dos motius: per Ximo, perquè era el president que els valencians necessitàvem, i pel País. Després de 20 anys de PP, crec que era necessari ajudar posant tot el bagatge de coneixement que he anat absorbint, i més en un moment crucial com aquest.

 

–Sabent el que sap (deutes, factures als calaixos…), tornaria a acceptar el càrrec?

Sí. La cosa estava molt pitjor del que jo creia. De totes formes, és un moment molt interessant des del punt de vista polític, financer, econòmic… des de tots els punts de vista, perquè el País s’està despertant, i contribuir a aquest fenomen em satisfà plenament malgrat tots els maldecaps.

 

–En el seu cas, és la segona vegada que és conseller…

Feia 20 anys que jo estava fora de la política, i en feia 30 que havia estat conseller. Aquella va ser una etapa molt bonica perquè era la construcció de l’administració de la Generalitat Valenciana i jo era conseller d’Administració Pública! En aquell moment, com a economista també era un repte fer una administració, però el d’ara és prou més gran.

 

–I ara ha passat de fer classe a trobar-se la realitat d’uns comptes. La situació era tan dolenta com dieu?

M’hauria agradat heretar una administració normal, amb algunes errades però normal, no en aquesta situació angoixosa en què tots els projectes de futur estan condicionats per les lloses del passat. Tu no pots arribar a aquest despatx i trobar-te que no s’havia pagat l’IRPF dels funcionaris: 1.000 milions. I que encara havíem de pagar 400 milions; i que als primers Reis de l’Orient que van vindre havíem de pagar 56 milions d’interessos de demora, per exemple. Això no estava en cap lloc!

 

–De quants milions estem parlant?

És molt difícil donar una xifra perquè s’ajunten conceptes diferents. El concepte de sobrecostos, la mera corrupció o, senzillament, coses sense pagar. L’any passat els desajustos de finançament i el paquet de marrons que vam heretar van representar un 2,59 % de dèficit en termes del PIB; això és una autèntica barbaritat!

 

–Recuperarem els diners de la corrupció?

Una de les coses que vol aquest govern és que retornen els diners. El tema de la presó és de justícia, però això no soluciona el problema dels ciutadans. El que necessitem és que ens tornen els diners que ens han furtat. Per exemple, Rafael Blasco ja ha començat a retornar-ne.

 

–La corrupció dificulta les coses a l’hora de demanar un bon finançament?

Molt. A Madrid, però sobretot a Brussel·les, que està molt lluny. He estat a Brussel·les i he hagut d’explicar-los que ací hi ha hagut un canvi de govern. Eixa tecnocràcia sembla que ignora que estem en un entorn democràtic, i les urnes són molt importants. A mi em va encantar quan The Financial Times ens posà com a exemple de la recuperació econòmica. L’any 2011, eixe mateix diari posava la Comunitat Valenciana com l’exemple del contrari en un reportatge! Dos reportatges, en 2011 i en 2017, totalment oposats: el de la pèrdua de confiança en els polítics valencians i la estem guanyant ara.

 

–Per tant, esteu demostrant que tots els polítics no són iguals?

Efectivament. No només que la corrupció sistèmica ha desaparegut, sinó també en la manera de governar. Nosaltres escoltem la gent, parlem i clar que ens podem equivocar, però no hi ha interessos foscos. Nosaltres som d’un altre món i la transparència és fonamental, perquè l’opacitat és el brou de cultiu de la corrupció.

 

–El Govern del Botànic pot retallar més?

No. Quan vam fer els pressupostos de 2016 vaig dir que s’havien acabat les retallades. Teníem l’ambició de no fer més retallades encara que ens ho demanara el senyor Montoro. El senyor ministre fa trampa contínuament perquè interpreta les directrius de Brussel·les com vol. Els ciutadans tenen més necessitats dels serveis que fan les comunitats autònomes (educació, sanitat i dependència) que dels de l’administració central. No podem mantindre la situació de ser la pitjor comunitat autònoma finançada a 250 euros per capita per davall de la mitjana espanyola (i som 5 milions de persones). Amb quina legitimitat ens demanen que retallem si gastem menys que la mitjana i tot el dèficit que es genera és perquè els ingressos per capita són molt menors encara?

 

–La postura de Madrid cap al País Valencià forma part d’una estratègia?

La percepció que els valencians estem discriminats es té en tota l’Espanya contemporània. Si lliges Teodor Llorente (no dic ja Ignasi Villalonga), ja menciona la marginalitat. Però ara tenim números i ho veiem més clar. Crec que el problema és que els valencians no comptem en Espanya. Els valencians, en la història contemporània, han sigut un poble invisible. Ara en som cinc milions, més que Irlanda, per exemple, però no comptem en el context espanyol. Els ho hem fet molt fàcil i no hem estat un problema. I ja és hora que siga un problema, a veure si així ens fan cas. Volem ser visibles en Espanya.

 

–Després dels Pressupostos Generals, en farem una de grossa a Madrid?

A Madrid o on siga. Crec que estem en el límit de les accions tradicionals, sempre dins de l’àmbit democràtic, però s’ha de fer per ser visibles. Nosaltres vam fer un acte a l’Ateneu de Madrid i la premsa madrilenya no va dir res. Les elits madrilenyes estan jugant amb foc amb els valencians i es poden cremar. Creuen que això és el de sempre i s’equivoquen. I els Pressupostos d’enguany han sigut ja la gota que ha fet vessar el got. Ells parlen molt d’Espanya però no es creuen Espanya; es creuen uns determinats interessos d’Espanya. No tot el que és bo per a la Puerta del Sol és bo per a Espanya; mireu el Corredor Mediterrani!

 

–Aquests pressupostos són un càstig al nou model de govern?

Sí, segurament, però la marginació valenciana és històrica. No hi ha un respecte a 5 milions de ciutadans per part de l’Estat.

 

–I ara el govern basc aconsegueix que l’Estat els faça rebaixes…

No hi ha motius per a ser un mètode diferent del comú, per tal que els bascos i navarresos contribuïsquen menys a l’Estat. Si Rajoy rebaixa la contribució de bascos i navarresos als serveis generals, reivindique el mateix per als valencians a través del sistema de finançament autonòmic que s’està negociant. Es demostra una vegada més que no hi ha excuses per a millorar el sistema comú de finançament per a garantir la prestació dels serveis en condicions d’igualtat. El PP fa un mercantilisme terrible que atenta contra els principis d’equitat. Per tant, si li poden rebaixar la contribució, jo demane el mateix per als valencians.

 

–Sembla que som com Robin Hood, però al revés…

Ho he dit moltes vegades: Robin Hood agafava els diners dels rics i els donava als pobres. Com és possible que una comunitat autònoma que té 11 punts de renta per capita per davall de la mitjana siga contribuent neta a la resta del sistema? Per això som com Robin Hood, però al revés.

 

–I, realment, els valencians som conscients del problema?

Cada dia més. Una de les coses de les quals em sent més satisfet és d’haver parlat en qualsevol lloc d’això i veure que el missatge arriba.

 

–I si haguérem tingut RTVV?

Una radiotelevisió professional, de proximitat, hauria permés explicar millor les coses i que el missatge arribara a qualsevol racó. No vull una televisió governamental; en vull una professional que explique les coses bones i les roïnes, que és el que demane a qualsevol mitjà de comunicació.

 

–Què li agradaria aconseguir abans que acabe la legislatura?

Un sistema de finançament autonòmic que aculla els principis constitucionals de la suficiència i de l’equitat. Eixirem guanyant tots els ciutadans espanyols, però sobretot els valencians. I això ha d’anar acompanyat amb la solució del problema del deute històric, deute que és imputable a la mala gestió però també a l’infrafinançament.

 

–Això és un desig. Serà una realitat?

Sí, tindrem un nou sistema de finançament, estarem millor que estem ara. Ara bé, lluitem perquè eixe canvi siga el que s’acoste més a les nostres demandes. Si hi ha infradotació de recursos per a les comunitats autònomes, alguna cosa ens està dient que en termes relatius qui està suprafinançada és l’administració central. Per tant, si volem arreglar les coses s’ha de donar un mandat per tal que els recursos tinguen a veure amb les competències que té cada autonomia. I a partir d’ací segur que el problema històric de pegar-nos colzades unes comunitats a les altres desapareixerà.

 

Entrevista publicada al nº426 (maig 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar